LA REACCIÓN

Decía el pensador Francisco Pi Margall en su libro La Reacción y la Revolución que "la reacción es en su mayor generalidad la esclava de la tradición histórica, el brazo de la idea de poder, la espada de la propiedad, de la monarquía y de la Iglesia". Atendiendo a esta premisa, no cabe duda alguna que en España, hoy tenemos un gobierno reaccionario de pura cepa. Defiende a capa y espada, la monarq...uía, su gestión siempre está al lado de la propiedad privada, a la que sacrifica todo el sector público, y favorece a la Iglesia católica, no solo dotándola de toda clase de privilegios fiscales si no que además, adecua las leyes a sus exigencias, como és el caso de la ley del aborto. En el mismo libro y en su página 1, Don Francisco Pi Margall nos dice muy claramente y nos lo demuestra en todo el contenido del libro que "LA REVOLUCIÓN ES LA PAZ Y LA REACCIÓN ES LA GUERRA" o sea que al tanto amigos, si seguimos pasivos, temiendo la revolución, nos estamos condenando a una guerra sin cuartel.

HOLLIGANS DE LA HISPANITAT

Avui el 12 de octubre, data ensenya del nacionalisme espanyol per excel·lència, hom tem que a Badalona, potser com a reacció a l’exaltació nacionalista catalana, que els independentistes locals, recolzats i estimulats per Convergència i Unió, van protagonitzar tot just fa un mes, reclamant la independència del País, ara, a tots aquells a qui les qüestions de lluites tribals, i discussions d’identitat ens fan més aviat angunia, doncs les considerem de fa temps superades i res adients amb la Badalona del segle XXI; haguem de viure una nova jornada d’extrema exaltació patriotera aquest cop recolzada pel Partit Popular, amb el batlle més llarg de tots, només pel que fa a l’alçada, al capdavant.

 

El passat onze de setembre, tret de la tradicional ofrena floral al monòlit de la Plaça de la Plana, em vaig haver de tancar a casa, doncs els que consideren com a únic objectiu la independència del país havien decidit d’apropiar-se de la reivindicació, i si no volia ser comptat com independentista, només tenia l’opció de no sortir al carrer.

 

Ara, a la propera celebració de l’arribada de Colom al nou continent,  data que algú amb perverses intencions havia titulat de la Festa de la Raça i que en democràcia hem anomenat de la Hispanitat, uns altres holligans, amb ensenyes d’àguiles imperials, “Non Plus Ultra”, braç dret enlaire, i amb molta sang a la banya; de segur voldran prendre venjança del passat dia 11 i em faran tancar a casa, o fugir abans que la colla de brètols decideixen d’emular una altre nit de ganivets llargs a l’espanyola.

 

Tal dia com aquest, i per experiències d’anys anteriors, no tant moguts de sentiments patrioters com enguany, acostumen aparèixer uns altres brètols anomenats antifeixistes, que no tenen res a envejar amb violència amb els anteriors, doncs alhora de destrossar mobiliari urbà o aparadors, tampoc es queden curts.

 

Es clar que si reflexiono una mica, m’adonaré que la crisi econòmica que estem patint i l’augment de persones en situació d’atur, i per tant de pobresa extrema, son factors afavoridors que molts ciutadans acabin perdent el cap, i al crit de perduts per perduts..., és llencin en braços de les organitzacions més violentes, sobre tot quan des de Partits Polítics nacionalistes que es diuen democràtics, intenten tapar les seves vergonyes amb sortides endavant i discursos patrioters, on és dona la culpa de tots els mals a l’adversari i és considera traïdor a qui no pensa com ells.

 

De fet és això el que més em preocupa, quan veig a un Artur Mas i un Mariano Rajoy, com es treuen les puces de sobre, de la seves nefastes gestions de govern i intenten amagar, el que enlloc de crisi no és res més que un intent de canviar tot el sistema d’estat del benestar per un neoliberalisme galopant de només dues classes socials, els rics i els pobres, i que s’aprofiten d’altres il·luminats, com els de ERC, CUP per  una banda i l’extrema dreta espanyola per l’altre, per que es barallin al carrer i amb la polseguera que aixequen, els ciutadans no s’adonin del que els pretenen encolomar.

Espero i desitjo que el seny s’acabi imposant a Badalona, y que ens nacionalistes catalans y espanyols, sàpiguen tornar al discurs de l’enteniment enlloc de la confrontació. 

AMPLITUT DE MIRES

Com alguns de vostès ja deuen saber, estic una mica enganxat a això de les xarxes socials, doncs trobo és una més que bona manera de contrastar el meu pensament amb el de molts altres ciutadans, que et poden ser afins o radicalment divergents,  però que mantenint-nos dins de la correcció i respecte democràtic, resulta força enriquidor.

 

Pel que fa al al Facebook, tinc el costum de publicar les meves reflexions de caire genèric, vull dir que la seva temàtica no és adscrita a un determinat territori, o dirigida a públic específic, si no que es podria qualificar d’universal; no tan sols en el que allà anomenen el meu “mur”, si no també a diversos grups als que estic subscrit.

 

Els explico tot això, perquè a finals del proppassat més de juliol, vaig publicar a facebook , un enllaç al meu Blog Notas Diversas, que remetia a un article titulat “Indultos a Punta Pala”, que intentava fer pensar, sobre el fet que l’actual govern de Rajoy, està concedint indults a velocitat de vertigen a membres o ex membres del seu partit, convictes  i amb sentencia ferma de casos de corrupció; i el vaig inserir, entre d’altres, a un grup que porta per títol Badalona.

 

Be, doncs un destacat militant de les CUP a la nostra ciutat, em va enviar un comentari al meu enllaç, preguntant que hi tenia a veure això amb Badalona? Li vaig contestar dient que de moment i encara que a ell no li fes massa gracia, tot el que fa el govern de l’Estat, d’una manera o altra repercuteix a la vida dels badalonins, doncs també formem part d’aquest estat que es di Espanya. Em respon que li especifiqui en que afecten els indults de Rajoy a la tercera ciutat de Catalunya, i aleshores la meva resposta va ser que, una persona amb amplitud de mires, com jo li suposo a ell, ha de saber la resposta; i aquí es va acabar la conversa.

 

Uns dies més tard, pensant en el fet, i assegut a un banc a l’ombra dels frondosos arbres de Ca l’Arnús, vaig decidir escriure aquest article per convidar-vos, amics lectors, a pensar en la necessitat de tenir sempre, i més en aquests traumàtics moments que estem vivint, una gran amplitud de mires, doncs tot i que alguns experts ens diguin que en moments de maldades, és bo fer com els cargols i tancar-se dins la clova, penso més aviat tot el contrari, que és l’esperit obert, emprenedor i de col·laboració amb els altres, els que ens ha de fer sortir del marasme on ens han sumit, l’egoisme i la insolidaritat d’uns, tant estrets de mires, que només saben veure la seva butxaca.

 

No vull dir amb això, que haguem de descuidar les claus locals, de cap de les maneres, però si estic convençut, que les nostres accions o propostes vers la nostra ciutat, seran sempre millors si partim d’una visió més global del problema que intentem resoldre, que no pas si limitem les anàlisis dins de l’estretor dels límits del nostre terme municipal.

 

Vivim en un mon globalitzat, agradi o no agradi, les comunicacions ens permeten saber al mateix moment, tot el que passa a l’altra banda del planeta, y moltes de los solucions als nostres problemes passen per pactes molt concrets d’una dimensió continental. A tall d’exemple: ens venen contínuament que els catalans estaríem millor si fóssim independents d’Espanya i ho basen alguns a una negociació amb el govern de Madrid, o d’altres a una decisió unilateral dels catalans, manifestada a través de referèndum; però tot i que reivindiquen el manteniment de Catalunya dins la UE, ja sebem que per part d’aquest organisme no tindrem tampoc cap facilitat. Pensin amics, pensin, no anirem enlloc sense una amplitud de mires.

TRENCARÁ CiU EL PACTE DE GOVERN A BADALONA

Fa temps que ho vinc dient, tot i que Ferran Falcó afirmi el contrari, el recolzament de CiU al govern Albiol, en totes les qüestions importants, delaten que, si be no de nom, si de fets, els 3 regidors convergents i el d’Unió, mantenen amb el PP de Garcia Albiol una mena de pacte tàcit de govern municipal.

 

Qui si no li ha votat els pressupostos? Qui si no li ha votat a favor les noves ordenances municipals, discriminatòries vers la immigració?  Qui si no li ha votat els acomiadaments a Badalona Comunicació, i d’altres organismes municipals? Qui si no permet un dia i un altre, que Albiol incompleixi les mocions aprovades al ple municipal, com va ser el cas del casal de pares y mares? Qui si no li ha permés enganyar vilement als ciutadans amb l’afer dels llibres de text?

 

Ara som al setembre, hem tornat de vacances, esperem amb les piles carregades, i un nou panorama polític se’ns presenta a la nostra ciutat, com a conseqüència de la escenificació de trencament que el gloriós Artur Mas tot l’estiu porta a terme amb la Sanchez Camacho, per l’afer del Pacte Fiscal, amb la inestimable col·laboració dels d’Esquerra Republicana, que com gosset enllaminit, intenten una vegada y una altra, que els miri amb bons ulls y els doni la cotna del formatge que s’està menjant.

 

Si finalment l’Artur, en la seva carrera sobiranista desbocada cap un nou sis d’octubre, va de debò en això del trencament amb el Partit Popular català, és més que probable que Falcó rebi una trucada, talment com la que va rebre la mateixa nit de les eleccions municipals de l’any passat, on li diguin: “Donde dije digo, ....” y li demanin que impulsi una moció de censura que li tregui a l’Albiol la vara de comandament del consistori badaloní.

 

Dic que aquesta qüestió és més que probable, pel fet de dotar d’una certa credibilitat la comèdia de la ruptura, en pro del ranci independentisme que la dreta catalana ve escenificant; encara que tot dependrà de la voluntat de Sanchez Camacho, d’acceptar sacrificar un personatge com Garcia Albiol, que tot i aconseguir bons resultats electorals, la seva radicalitat amb temes com la immigració, pot resultar fins i tot molesta en un partit que vol ser de govern, a l’estat espanyol.

 

Però qui hauria de ser l’alcalde, i qui ha de formar part del govern municipal en el cas que la suposició es produeixi? Després de les eleccions en les negociacions que es van iniciar, es va arribar a proposar un repartiment de l’alcaldia entre Falcó i Jordi Serra, però ara ja ha passat un any i escaig, i avui no se pas si aquesta és una solució prou bona, doncs sembla que els de Can Socialista, ja van quedar prou escaldats amb el desencís que Ferran Falcó els va procurar el mes de maig de l’any passat. Potser doncs, la solució podria ser fer un govern mono color, amb Falcó d’alcalde, que compti amb el recolzament des de la grada de Socialistes i Comunistes; però això tindria l’inconvenient, que al ser només 4 els regidors de CiU, cadascun hauria d’assumir responsabilitats un bon grapat de departaments, i no se pas si els electes de Can Convergència disposen de la capacitat de treball necessària.

 

Be el temps ho dirà, doncs com ja he dit, abans d’arribar aquí, cal que es conjuminin a favor una sèrie de factors avui per avui imponderables, doncs també podria ser que aquests factors acabin foragitant el govern de Rajoy i un nou procés electoral a Espanya, capgiri del tot la situació, de més verdes en maduren.

L'ONZE DE SETEMBRE 2012 A BADALONA

Dos-cents noranta vuit anys desprès d’un fatídic 11 de setembre, on els catalans varem perdre bous i esquelles, n’arriba un altre que promet ser calent, doncs la minoria independentista del nostre país, empesa per un govern de dreta nacionalista a qui la crisi econòmica li ha fet perdre nord, i de fa temps només dona pals de cec, en direcció a una altra fatídica data pels catalans com va ser el 6 d’octubre de 1934; sembla decidida a fer realitat el concepte que de ja fa dies proclamen, com és aquell del :”Ara o Mai”.

 

Els hi confesso amics que l’expressió Ara o Mai, sempre m’ha fet por per la càrrega que porta afegida, de caducitat de la idea que es proclama, qüestió que fa pensar que si ara no s’executa, més endavant no tindrà el recolzament necessari. Així mateix no hem d’oblidar que el personal d’Esquerra Republicana y els altres grups polítics que tenen com a raó principal de la seva existència la independència del Principat de Catalunya, ja fa un temps van fixar una data límit per assolir l’objectiu, com és el dia 11 de setembre del 2014, i potser veuen la diada enguany, com un dels moments apropiats per anar “escalfant motors”.

 

Tot i que mirat des de Badalona, la qüestió independentista, sembla més aviat llunyana, doncs no envà és de les ciutats importants, on no es va poder organitzar una consulta independentista tal i com es va fer a d’altres poblacions de Catalunya, només pel fet que els promotors, preveient un dels fracassos més sonats en quan a participació, i tement els fes baixar la mitjana del 8 o 10% que assolien, van optar per una actitud de prudència; ja hi ha una sèrie de grups que pretenen capitalitzar des d’aquesta ideologia, una festa que avui en el segle XXI hauria de ser de tots, amb independència de les diferents maneres de pensar, qüestió ben pròpia d’una societat avançada que ha sabut superar les estretors del nacionalisme decimonònic.

 

Perquè amics, quan dic que a Badalona el independentisme catalanista es veu com una opció llunyana, no és perquè la nostra societat majoritàriament hagi madurat, adoptant una posició internacionalista, si no més aviat tot el contrari, que el despertar dels sentiments tribals que els nacionalistes d’una banda i altre procuren, està força a l’ordre del dia a la tercera ciutat de Catalunya, creant abismes separadors cada cop més profunds, qüestió que porta com a conseqüència l’enroc d’uns i altres, i el tant “semenfotisme” d’una bona part de la població, aquells que el dia de les eleccions opta per quedar-se casa, i fuig com de la pesta de qualsevol assumpte que faci tuf de política.

 

Amb aquesta situació arriba l’onze de setembre enguany a Badalona, i hom com a participant de sempre en els actes locals que es fan en motiu de la diada tem, com he dit abans per una banda, la intenció d’apropiació de la festa per part de la facció independentista catalana, i per altra, es llencin contra tots aquells que ja fa temps varem superar el nacionalisme i des d’un internacionalisme militant, ens sentim molt d’acord amb una idea federalista de l’estat espanyol, només pel fet que els posem en evidencia la seva intransigència y la poca capacitat demostrada d’entendre’s amb els que no pensen com ells.

 

Espero i desitjo que tothom sàpiga respectar a la gran majoria dels ciutadans de Badalona, i que l’onze de setembre enguany, acabi essent la festa de tots els que ens sentim profundament catalans i per això integradors.

 

Visca Catalunya!

RECOLLIR SIGNATURES

Que el populisme a Badalona, està a primera plana, és un fet evident per tothom, des que ara fa un mica més d’un any, en Xavier Garcia Albiol, va ocupar la poltrona de respatller més alt de la sala de Plens de la Casa de la Vila, però el que mai em podia pensar, és que el portessin fins a l’extrem de demanar signatures per qualsevol acció municipal, que ja hauria de sortir de la iniciativa del propis governants.

Fa pocs dies, va saltar a la xarxa, que el regidor Lerma i la coordinadora Julia del districte 4, difonien entre els comerciants del Barri de la Salut, un full anònim, (tot i que dies més tard al full hi van incorporar el logo de l’AV Salut Alta), on es pretenia recollissin signatures dels seus clients, demanant a l’Ajuntament la instal·lació de càmeres de vigilància al comercial Passeig de la Salut a fi i efecte de combatre la delinqüència, que alguns detecten augmenta dia a dia, posant en evidencia la inutilitat de les mesures que fins avui ha pres l’equip   que encapçala l’inefable alcalde Garcia Albiol.

També fa pocs dies, un bon amic meu, president d’una comunitat de propietaris, m’explicava que havia rebut la visita d’un càrrec municipal adscrit a Via Pública, pel fet que en els baixos del bloc de pisos on resideix, hi ha instal·lat, una mena de club privat, amb l’objecte d’aspirar els fums, de productes herbacis no nicotínics. El meu amic respongué fil per randa totes les qüestions que el funcionari li va plantejar i li va preguntar si aquest tipus d’activitats estaven reglamentades i el consistori atorgava, permisos municipals; la resposta va ser un no contundent, per tot seguit recomanar-li al meu amic que si volia que l’ajuntament actués per clausurar l’activitat, recollís signatures entre els veïns demanant-ho!

Que passa, és que ara l’ajuntament no actua si no es a demanda del veïnat? Soc fervent partidari de la democràcia participativa i dels convençuts que els governants han de consultar els administrats moltes més vegades de les que acostumen a fer-ho, però d’això, a que el consistori no actuï davant fets presumptament delictius si no son els veïns qui ho demanen, n’hi ha un bon tros.

Parlant del fet amb alguns amics, hem arribat a la conclusió, que tant en el cas de la instal·lació de càmeres com en el dels fumadors, es tracta de qüestions una mica delicades; en el primer cas perquè es pot incórrer en perjudici d’un dels drets fonamentals com és el de la intimitat, i en el segon, perquè en no tractar-se d’espais públics, si no que són clubs privats on es requereix ser soci i pagar una quota per tenir dret a entrar-hi, podria donar-se el cas d’incórrer en il·legalitat pel fet d’actuar sobre un altre dret si cap encara més sagrat com és el de la propietat privada.És doncs per això que l’inefable regidor de Seguretat, recolzat pel mai prou ponderat alcalde Garcia Albiol, de manera fal·laç, l’empara del veïnat pel cas que les coses acabessin anant a maldades.

Convindran en mi estimats lectors que si be es propi en democràcia, que els ciutadans reclamin seguretat als governs municipals o denunciïn reclamant solucions si una activitat determinada causa molèsties, no es propi de cap manera que a instàncies de la pròpia administració, és digui la manera de solucionar-ho.

UN MONO

Demà dia 7 de juliol, al flamant nou passeig marítim, just a les escales que condueixen al renovat i readaptat vestigi, del gloriós passat industrial de la tercera ciutat de Catalunya, el Pont del Petroli, s’inaugurarà la primera escultura de mida natural, que hi ha a Badalona i que representa un dels símbols que han esdevinguts de fa anys i panys, identificatius de la nostra ciutat, com és el Mono, ensenya per excel·lència de la fàbrica que van fundar Vicens Bosch y el seu germà Josep  a finals del segle XIX.

És ben veritat que a Badalona ens costa de seguir els nous corrents artístics, qüestió que ens ha procurat més d’una deserció d’intel·lectuals badalonins, que en no trobar el recolzament ni la comprensió necessària per desenvolupar la seva activitat creativa, acaben triomfant fora del nostre terme municipal; la qüestió del mono n’és un bon exemple, doncs quan fins i tot als carrers de pobles ben petits del nostre territori, ja fa temps hi trobem escultures representatives d’escriptors, poetes, o pintors, relacionats d’alguna manera amb el municipi, disposats de manera que el públic s’hi pot retratar al costat, com si es tractés d’un personatge real, fins ara a la tercera ciutat de Catalunya, i no pas gracies al consistori, (ni el d’abans ni el d’ara hi ha fet res perquè sigui una realitat), si no a la idea i gestions d’Albert Gamiz professor de l’escola Pau Gargallo, i l’entusiasme decidit d’Antonio Guillen, gerent de l’Anís del Mono, serà realitat a partir de demà que els badalonins i badalonines, a més a més de tots aquells que ens venen a visitar, podran endur-se si volen, un record gràfic, al costat d’un dels símbols, que transcendint de l’etiqueta de l’anís, ha pres una dimensió ciutadana.

Moltes anècdotes, s’expliquen relacionades amb el mono que de fet va donar nom a l’anís avui de fama mundial, però avui els explicaré una que al Sr. Antonio Guillen li agrada a voltes recordar. Resulta que el primer mono que el Sr. Vicens Bosch tenia en una gàbia al pati d’entrada de la fàbrica, es va morir i el Sr. Bosch va escriure una telegrama al seu representant a la illa de Cuba, demanant-li, amb la més gran urgència possible, li enviés 1 o 2 micos, per substituir el difunt; la sorpresa de Vicens Bosch va ser majúscula quan l’endemà rep la resposta, també per via telegràfica, on el representant li anuncia que en el proper vaixell que sortia de la illa cap a la península li consignaven 14 simis i que els 88 restants els hi enviarien en properes expedicions. Sense cap mena de dubte, el representant havia confós el 1 o 2 per un 102 com una casa.

Temo que demà, 7 de juliol de 2012, quan es destapi l’estàtua, acte per el qual la figura passarà a formar part del nostre paisatge urbà, i coneixent el tarannà “mediàtic” de l’alcalde i altres membres de l’actual consistori, s’eclipsi la figura dels veritables impulsors de la idea i de fet qui l’han fet possible, el Sr. Antonio Guillen, gerent del fàbrica Anís del Mono, Albert Gamiz, professor del Pau Gargallo i Susana Ruiz escultora, que ha materialitzat el projecte. Vagi doncs per ells el meu sentit homenatge, des d’aquesta petita finestra de la columna del Diari de Badalona.

PS Haig de confessar que la meva primera idea abans d’escriure aquest article va ser ironitzar sobre l’anònim català del segle XIX; Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico, però he pensat que temps hi haurà per fer-ho, doncs les analogies amb personatges badalonins d’avui no en són pas poques.

Article publicat al Diari de Badalona de data 06/07/12