Tot i que encara cuegen les vacances d’estiu, i la manca de noticies als diaris propicia, l’aparició de les anomenades serps d’estiu, no deixa de sorprendre les declaracions dels líders de Can Convergència i Unió, que emportats per la seva dèria contra els socialistes, d’una manera o altre acaben fent costat al Partit Popular, la dreta reaccionaria, nacionalista espanyola, única força política que ha presentat recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, al Tribunal Constitucional.
Artur Mas, Oriol Pujol, Felip Puig i darrerament Sánchez Llibre, han dedicat part de juliol i tot el que portem d’agost en una espècie de concurs: a veure qui la diu més grossa, sense encomanar-se a Déu ni als Sants, pensant exclusivament en el seus interessos de partit i gens ni mica en els interessos de Catalunya.
Tret de l’acord amb el govern Montilla, que podríem qualificar de sorprenent, en el tema de la llei d’educació, la posició dels Convergents ha estat totalment contraria a la del govern d’esquerres a Catalunya, començant pel tema del finançament, on desprès d’un atac de banyes, en no haver pogut aconseguir un paper determinant en la negociació tal i com van fer amb l’estatut s’emparren en qualificar-lo de mal acord, quan per part de totes les institucions, fins i tot les que els són més afins, com la Cambra de Comerç, i el Foment del Treball, el consideren el millor acord que mai ha tingut el nostre país.
Artur Mas i els seus, encara no han assumit que per dues vegades, en unes eleccions ben democràtiques, la seva incapacitat de pactar amb cap altra força tret del Partit Popular, els ha postergat a l’oposició i això a aquestes alçades ja comença a ser preocupant, sobre tot quan en aquestes dues legislatures, s’han posat a sobre la taula, temes d’alta importància, (el nou estatut d’autonomia, i l’acord de finançament), no només per Catalunya, si no per tota la resta de l’estat espanyol.
No em negaran vostès, que la lectura d’un escrit recolzant les posicions de Mas sobre el finançament que va fer l’expresident Pujol, el passat juliol no va resultar patètica, tant patètica, com ara les declaracions de Sanchez Llibre dient que no donaran cap suport al govern d’Espanya, si aquest opta per apujar els impostos a les rendes més altes, que curiosament son totalment coincidents, amb les que planteja el Sr. Mariano, o les de Felip Puig en el mateix sentit, o de les d’Oriol Pujol titllant d’incompetent el govern catalanista i d’esquerres.
Però és ben clar que tot és fruït de la desesperació, quan veuen que el temps els juga en contra, doncs que ells comptaven, que a hores d’ara ja s’hauria trencat el pacte de govern i pel proper tardor estarien convocades noves eleccions al Parlament de Catalunya. En canvi la realitat és, que desprès del fracàs de la seva estratègia, falta un any per les eleccions, temps del tot suficient, perquè es comencin a veure, de manera fefaent, les bondats del nou sistema de finançament acordat, qüestió que de segur no els deixarà pas en massa bon paper.
Catalunya necessita no només d’un govern eficaç i que sap on va com és el que presideix Montilla, si no també d’una oposició seriosa i eficaç, una oposició que posi pel davant els interessos del país per davant dels seus propis de partit i que abandoni d’una vegada per totes les estratègies encaminades a fer caure el govern cercant que les formacions que li donen suport trenquin el pacte, doncs és de lo més negatiu que li pot passar a Catalunya en aquests moments.
Tot això, com que de moment no és possible, els catalans haurem de seguir fent oïdes sordes als necis discursos de l’oposició i recolzar el nostre govern en tot i per tot, doncs de moment, són els únics polítics que demostren una certa coherència.
