EL PRIMER INTENT, PERÒ EN VINDRAN MÉS

El proppassat dia 29 de juny es va celebrar un ple municipal extraordinari, on el batlle Albiol, amb dos únic punts a l’ordre del dia, el primer: Ratificar el caràcter d’urgència de la present sessió. i el segon: Aprovar la celebració de la festa de correbous organitzada per l’AV de Sant Joan de Llefià -Gran Sol els dies 16 i 17 de juliol de 2011 i delegar a l’alcalde la facultat d’aprovar la celebració de les festes tradicionals amb bous sense mort de l’animal (correbous) per a anys successius, intentava aconseguir matar dos pardals amb un sol tret.

Quan encara no ha fet la feina que gairebé tots els consistoris de Catalunya, ja han fet, com és la de portar a aprovació el cartipàs municipal perquè la màxima institució local comenci a funcionar amb tota normalitat; com va quedar patent amb la imatge amb ell sol a la taula presidencial, doncs els tinents d’alcalde que l’han d’acompanyar encara no han estat nomenats; i sense perspectives que ho faci aviat, ni tant sols ha insinuat una data; seguint el seu instint populista, situa per davant de tot el tema del correbous de Llefià, com si d’una qüestió de vida o mort es tractés; a la par que argüent “qüestions d’eficiència” pretenia assumir com alcalde, facultats que la llei expressament atribueix al plenari municipal. Bé haig de dir que no se si aquesta proposta la feia des de un poc esperit democràtic, tornant a vells costums anteriors a l’any 1975, o que pretenia de manera sibil•lina posar en un compromís, al principal partit de l’oposició, els socialistes, que per raons més que evidents s’inclinarien a votar sí a una autorització de les festes, però per sentit democràtic no estarien còmodes facultant a l’alcalde per prendre aquestes decisions en edicions successives.

Finalment, sembla que les pressions fetes abans del ple des de les files socialistes, pressions a les que s’hi va afegir CiU, van aconseguir que el batlle Albiol, s’avingués a retirar la segona part del punt segon; davant el perill que una votació contraria deixés el barri sense festes de “vaquillas” per primera vegada en la seva història, i fos ell qui quedés en evidéncia davant la impossibilitat de justificar una alcaldada com la que pretenia fer.

El batlle Albiol en el seu discurs, no es va estar de practicar una qüestió que sembla serà norma els propers quatre anys, com és la de carregar contra el govern anterior, a qui va acusar de haver deixat passar tres plenaris, sense abordar la qüestió; doncs sembla ser que els organitzadors de la festa, l’Associació de Veïns Llefià Gran Sol, ja havien presentat la sol•licitud del permís el mes de Març; quan tothom amb dos dits de front pot intuir que abordar una qüestió d’aquest tipus en ple procés electoral no era pas el més convenient.

És així doncs que un total de 22 regidors, dels 27 que composen el consistori, van aprovar la celebració de la festa, 3, els de Can Comunista ho feren en contra amb els coneguts arguments antitaurins i 2 Convergents es van abstenir, fent bona la llibertat de vot que el grup CiU, havia atorgat als seus membres.

Aquest cop l’alcaldada es va poder evitar, però ho podrem fer sempre així durant els propers quatre anys?

Tot això passava la tarda del dia en que de matinada en un carrer del Barri del Centre, uns brètols cremaven un contenidor d’escombreries i un cotxe que hi havia aparcat just al darrera, causant, com és natural, gran alarma entre el veïnat que per uns moments va veure perillar els seus habitatges; fet que en aquest barri no passava des de feia molts i molts anys.

Aquell dia i mentre els serveis de neteja, retiraven les restes de l’acte vandàlic, alguns veïns es preguntaven si amb el fet hi tindria quelcom a veure, l’acció policial sobre el “Mercat de la Misèria” que s’havia portat a terme el dia anterior, o era un desafiament directe a la major presencia policial al carrer que el batlle Albiol, preconitza dia a dia, des que ha assolit l’alcaldia.

Aquests eren comentaris del veïnat, però a mi la pregunta que més m’intriga és: En el cas que es descobreixi l’autor o autors d’aquest acte, que els hi farà Albiol si resulta que no són rumanesos?

"L'OPOSICIÓ QUE MANA"

Ja fa molts anys, quan els ajuntaments no es triaven per elecció democràtica si no per la voluntat omnipotent d’un governador civil, molt afecte al règim de “democràcia orgànica” que amb mà de ferro dirigia un “Glorioso Caudillo”; Una persona que aleshores ja comptava amb molta experiència, em deia, amb veu baixa, i en lloc discret: “Mira noi, per ser polític en aquest país, la primera gran virtut, que s’ha de tenir, és ser un gran i bon mentider; has de ser capaç sense posar-te vermell de dir avui que la paret és blanca, i demà que és negra sense ni tant sols parpellejar”. Jo sempre havia pensat que estava carregat de romanços o que ho deia fent referència a la particular situació de dictadura que el país es trobava, i on per part dels polítics, amagar la realitat i mirar de treure’n tot el profit que podien, fins i tot per una majoria, que per por no gosava a obrir boca, era el més normal del mon.

No va ser fins a l’arribada de la democràcia, quan el meu amic ja havia traspassat, que em vaig adonar de la molta raó que tenia, alhora que les seves paraules transcendien de l’època en que havien estat pronunciades i potser fins i tot adquirien un valor més intens; doncs per principis en una democràcia, el poble, que en teoria és sobirà, no tolera la mentida dels qui pretenen ser els seus representants i els acaba condemnant a l’ostracisme. Però arribats aquí, no van passar ni quatre anys del nou regim que em vaig adonar de la gran habilitat d’alguns ministres i alts càrrecs electes, que com si fossin deixebles avantatjats del badaloní Li Chan, canviaven el color de la paret sense fer servir pinzell, corró, o ni tan sols pintura.

Sempre havia cregut que els que actuaven així ho feien des de la distància, vull dir des de les altes institucions de govern de l’estat o autonòmic, i que això no es podia fer des d’un ajuntament, per raó de la proximitat amb els ciutadans, talment com als mags se’ls fa molt més difícil amagar la trampa quan tenen al public a la vora. Però sembla ser que avui a Badalona hi ha qui es creu Juan Tamariz, un dels números 1 de la màgia de prop, i ara ens vol convèncer que està complint fil per randa el que va dir a primers de maig i va repetir nombroses vegades durant la campanya electoral la idea: “Que no serà per mi que Albiol governi a Badalona, perquè l’alcalde de Badalona seré jo”.

Desprès que els resultats del 22 de maig no s’ajustessin ni una engruna a les seves previsions, i des de les més altes esferes del Palau de la Plaça de Sant Jaume s’emetessin les ordres oportunes per garantir l’aprovació dels pressupostos de la màxima institució catalana, la cosa es gira com una mitja, i ara resulta que el pacte de govern amb els socialistes que havia funcionat tant i tant bé, ha resultat ser un desastre, i que aquell que fins fa poc era un racista i xenòfob impresentable, té una multitud de coses bones que coincideixen plenament amb el programa convergent; a més a més de fer una lectura dels resultats molt i molt esbiaixada, dient que els ciutadans el que volien tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, era foragitar els socialistes del poder i per això en les primeres van guanyar ells a Badalona i en aquestes el PP.

El passat dissabte dia 11 de juny, votant per ell mateix, obre la porta de l’alcaldia a Albiol, i comencen a aparèixer missatges al Twitter i Facebook, on en fa responsable és el PSC per haver perdut a 31 barris de 34, exactament els mateixos que CiU. Pocs dies desprès garanteix al Partit Popular, un mínim recolzament per garantir una certa governabilitat de la ciutat, al punt que accepta la regidoria del districte primer i comença a posar condicions al nou govern, condicions que sorprenentment coincideixen gairebé fil per randa amb les que el PP proposa; tot i això Falcó segueix dient que CiU a Badalona és a l’oposició, encara que jo hi afegiria: “a l’oposició que mana “

No és bon màgic en Falcó, doncs l’engany se li ha vist de lluny, i sobretot els seus votants, davant del quals la seva imatge de líder ha acabat per terra. El meu amic des de l’espai infinit, quan mira a Badalona, es deu fregar les mans repetint amb insistència, jo ja ho deia!

Article Publicat al Diari de Badalona de data 23/06/2011