Per ser franc haig de confessar que fins al migdia, del proppassat diumenge electoral, quan l’anunci de les dades de participació, les assenyalaven com molt properes a les de fa quatre anys, no vaig començar a veure clar que els espanyols estaven disposats a renovar la confiança a Rodriguez Zapatero i que s’estimaven més que el Senyor Mariano, seguís un bon temps més a l’oposició.
Al vespre, quan els primers sondeigs asseguraven gairebé una majoria absoluta pel Partit Socialista Espanyol, vaig respirar amb tranquil·litat, doncs ja es veia que per malament que anessin les coses, la possibilitat que un govern de la dreta extrema tornés a la Moncloa esdevenia impensable.
No ha passat ni una setmana, que les conseqüències dels resultats, ja s’han fet sentir, i així, aquí a Catalunya, a Can Comunista i a Cals Republicans hi ha rebombori, en els primers, Imma Mallol anuncia, la seva retirada i en els segons, la batalla pel lideratge entre Carod i Puigcercós, esta arribant altre cop al seu punt més àlgid. Uns i altres atribueixen els mals resultats a una bipolarització de la política espanyola, entre la dreta i l’esquerra, que ha acabat per arrasar tots els matisos d’una i altra banda.
El que pot ser un avantatge, atorgant el nombre més alt de diputats al PSOE i al Partit Popular, té l’inconvenient que els redueix a ambdós les possibilitats d’aconseguir aliances, sobre tot al victoriós PSOE, que en no haver obtingut la majoria absoluta, haurà de pactar amb d’altres formacions per garantir l’estabilitat del govern en la nova legislatura.
Els aliats naturals, els comunistes d’Esquerra Unida, no tenen prou nombre de diputats per decantar la balança, i això cal afegir la nefasta experiència amb Esquerra Republicana de Catalunya, la passada legislatura; tot plegat aconsella un gir i a cercar l’auxili de la dreta nacionalista de Catalans i Bascos.
Però tot te els seus problemes i en el cas dels Bascos, els plantejaments sobiranistes d’Ibarretxe, tot i que han estat de fet castigats per l’electorat basc, tant a les autonòmiques com a les generals, segueixen essent un problema, per acostar posicions. En el cas català, la difícil situació de Convergencia que tot i ser la força més votada, es manté a l’oposició, de fa dues legislatures per la seva incapacitat de trobar aliats suficients en l’espectre polític català, els pot fer caure en la temptació de condicionar el seu suport a un trencament de l’actual tripartit i a la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, per veure si recuperen el poder.
Mentrestant el Sr. Mariano, comença a fer neteja a casa seva, i tot sembla que vol donar una imatge més allunyada de la radical i extrema dreta que fins ara han donat, tot i que permeteu-me que dubti de la voluntat d’un canvi real, quan el discurs de confrontació i de nacionalisme espanyol a ultrança, no li ha anat tant malament, doncs l’ha fet augmentar la seva plantilla de diputats, respecte dels que tenia en la passada legislatura. A més a més no oblidem que qui segueix marcant les directrius, a can popular, no és altre que un home petit amb bigoti, excels professor de George Town, i president indiscutible de l’orgue ideològic per excel·lència, les FAES.
No serà que pretenen fer confiar els votants d’esquerra i que divideixin el seu vot en diferents matisos, perdent així l’hegemonia?
