DELS CIGRONS D'EN FRAGA ALS OUS DE L'ALBIOL

Verge Santa, quina mania tenen els líders de la dreta reaccionaria i cavernícola del nostre país de jugar amb les coses de menjar!

Fa uns anys en plena transició a la democràcia, a l’hemicicle del Palau de la madrilenya Carrera de San Jeronimo, la veu de tro de Fraga Iribarne, proclamava als quatre vents que les xifres macroeconòmiques no tenien interès pels ciutadans, si no que l’únic que els preocupava era el preu dels cigrons. Fet que va ser motiu d’una munió d’articles a la premsa de l’època i punt central dels comentaris dels tertulians de les ràdios i dels noticiaris i magazines de la única cadena de televisió que en aquells moments hi havia. El fet va tenir tanta ressonància que fins i tot la Trinca, a la lletra d‘un pasdoble que dedicà al personatge, hi feia referència destacada.

Uns anys més tard, el que avui es flamant alcalde de Badalona, en una campanya electoral, es va dedicar a repartir iogurts gratuïtament entre el personal dels barris perifèrics de la ciutat. Algú em va dir aleshores que un parent seu, (l’avi potser?), destacat directiu de l’empresa Danone, li havia facilitat unes partides de productes a punt de caducar, o que acabaven de passar la data, perquè ell pogués practicar el populisme més descarat, deixant entendre arreu de l’estat, que a Badalona era una ciutat on es passava gana (la voluntat d’Albiol de perjudicar la imatge de Badalona, ja ve de lluny).

També recordaran vostès amics lectors, en els anys del anomenat “Aznarato”, la ministra Celia Villalobos, quan l’assumpte de les vaques boges, talment com una “maruja” explicava receptes per fer el brou sense vedella, amb els ossos “del espinazo”.

Aquests dies a Badalona, l’inefable alcalde Garcia Albiol, en una entrevista a Ràdio Ciutat de Badalona, (avui per avui, “la seva”), recupera la vella tradició dels populars de jugar amb les coses de menjar, anunciant amb bombos i platerets, que revisant els papers llegats per l’anterior govern municipal, ha descobert unes factures d’ous al exorbitant preu de 2,20 € la dotzena, que resulta l’ajuntament havia adquirit a través del seu departament de Serveis a les Persones, per atendre el proveïment dinar i sopar als ciutadans amb disminució psíquica, d’uns pisos tutelats, que creats per ASPANIN, l’ajuntament administra.

Senyors l’escàndol està servit, el Cas Gürtel una minúcia, el Cas Palau una bajanada, al costat d’aquesta gran corruptela que ja es coneix a tots els racons del planeta com el Cas dels Ous de l’Albiol.

Deixant apart que amb aquestes declaracions l’alcalde ha demostrat que no va mai a comprar, i no sap que una dotzena d’ous de qualitat es paga avui fins i tot a 2,40 € la dotzena, als ciutadans ens entra el dubte si el batlle considera, que els disminuïts psíquics no mereixen una bona qualitat en els aliments, o potser el l’afany de cercar corrupció en les accions del govern anterior no li fa res posar-se en el ridícul més espantós; tant en un com en altre cas, com a ciutadà començo a preocupar-me, doncs de cap manera vull que Badalona acabi convertida en la Marbella de Gil i Gil, com veig que esta fent aquest senyor.

Si busca corrupció que miri primer a casa seva que segur en trobarà i molta, i si la seva intenció és inventar escàndols irreals per tapar la seva ineficàcia, no dubti ni una mica que ben aviat se li veurà el “plumero”, com en el cas de la prohibició de venda d’alcohol en certs comerços entre les 10 del vespre i les set del matí, que ha resultat fora de la legislació actual, o el treure els ajuts a immigrants que contradiu la llei d’estrangeria que el govern Aznar va instituir.

De totes maneres, potser algú li hauria de recordar a Garcia Albiol, que la gent seriosa mai no juga amb les coses de menjar, ni les pròpies ni les dels altres.

Article Publicat a Diari de Badalona de data 23/09/11

EL PRIMER INTENT, PERÒ EN VINDRAN MÉS

El proppassat dia 29 de juny es va celebrar un ple municipal extraordinari, on el batlle Albiol, amb dos únic punts a l’ordre del dia, el primer: Ratificar el caràcter d’urgència de la present sessió. i el segon: Aprovar la celebració de la festa de correbous organitzada per l’AV de Sant Joan de Llefià -Gran Sol els dies 16 i 17 de juliol de 2011 i delegar a l’alcalde la facultat d’aprovar la celebració de les festes tradicionals amb bous sense mort de l’animal (correbous) per a anys successius, intentava aconseguir matar dos pardals amb un sol tret.

Quan encara no ha fet la feina que gairebé tots els consistoris de Catalunya, ja han fet, com és la de portar a aprovació el cartipàs municipal perquè la màxima institució local comenci a funcionar amb tota normalitat; com va quedar patent amb la imatge amb ell sol a la taula presidencial, doncs els tinents d’alcalde que l’han d’acompanyar encara no han estat nomenats; i sense perspectives que ho faci aviat, ni tant sols ha insinuat una data; seguint el seu instint populista, situa per davant de tot el tema del correbous de Llefià, com si d’una qüestió de vida o mort es tractés; a la par que argüent “qüestions d’eficiència” pretenia assumir com alcalde, facultats que la llei expressament atribueix al plenari municipal. Bé haig de dir que no se si aquesta proposta la feia des de un poc esperit democràtic, tornant a vells costums anteriors a l’any 1975, o que pretenia de manera sibil•lina posar en un compromís, al principal partit de l’oposició, els socialistes, que per raons més que evidents s’inclinarien a votar sí a una autorització de les festes, però per sentit democràtic no estarien còmodes facultant a l’alcalde per prendre aquestes decisions en edicions successives.

Finalment, sembla que les pressions fetes abans del ple des de les files socialistes, pressions a les que s’hi va afegir CiU, van aconseguir que el batlle Albiol, s’avingués a retirar la segona part del punt segon; davant el perill que una votació contraria deixés el barri sense festes de “vaquillas” per primera vegada en la seva història, i fos ell qui quedés en evidéncia davant la impossibilitat de justificar una alcaldada com la que pretenia fer.

El batlle Albiol en el seu discurs, no es va estar de practicar una qüestió que sembla serà norma els propers quatre anys, com és la de carregar contra el govern anterior, a qui va acusar de haver deixat passar tres plenaris, sense abordar la qüestió; doncs sembla ser que els organitzadors de la festa, l’Associació de Veïns Llefià Gran Sol, ja havien presentat la sol•licitud del permís el mes de Març; quan tothom amb dos dits de front pot intuir que abordar una qüestió d’aquest tipus en ple procés electoral no era pas el més convenient.

És així doncs que un total de 22 regidors, dels 27 que composen el consistori, van aprovar la celebració de la festa, 3, els de Can Comunista ho feren en contra amb els coneguts arguments antitaurins i 2 Convergents es van abstenir, fent bona la llibertat de vot que el grup CiU, havia atorgat als seus membres.

Aquest cop l’alcaldada es va poder evitar, però ho podrem fer sempre així durant els propers quatre anys?

Tot això passava la tarda del dia en que de matinada en un carrer del Barri del Centre, uns brètols cremaven un contenidor d’escombreries i un cotxe que hi havia aparcat just al darrera, causant, com és natural, gran alarma entre el veïnat que per uns moments va veure perillar els seus habitatges; fet que en aquest barri no passava des de feia molts i molts anys.

Aquell dia i mentre els serveis de neteja, retiraven les restes de l’acte vandàlic, alguns veïns es preguntaven si amb el fet hi tindria quelcom a veure, l’acció policial sobre el “Mercat de la Misèria” que s’havia portat a terme el dia anterior, o era un desafiament directe a la major presencia policial al carrer que el batlle Albiol, preconitza dia a dia, des que ha assolit l’alcaldia.

Aquests eren comentaris del veïnat, però a mi la pregunta que més m’intriga és: En el cas que es descobreixi l’autor o autors d’aquest acte, que els hi farà Albiol si resulta que no són rumanesos?

"L'OPOSICIÓ QUE MANA"

Ja fa molts anys, quan els ajuntaments no es triaven per elecció democràtica si no per la voluntat omnipotent d’un governador civil, molt afecte al règim de “democràcia orgànica” que amb mà de ferro dirigia un “Glorioso Caudillo”; Una persona que aleshores ja comptava amb molta experiència, em deia, amb veu baixa, i en lloc discret: “Mira noi, per ser polític en aquest país, la primera gran virtut, que s’ha de tenir, és ser un gran i bon mentider; has de ser capaç sense posar-te vermell de dir avui que la paret és blanca, i demà que és negra sense ni tant sols parpellejar”. Jo sempre havia pensat que estava carregat de romanços o que ho deia fent referència a la particular situació de dictadura que el país es trobava, i on per part dels polítics, amagar la realitat i mirar de treure’n tot el profit que podien, fins i tot per una majoria, que per por no gosava a obrir boca, era el més normal del mon.

No va ser fins a l’arribada de la democràcia, quan el meu amic ja havia traspassat, que em vaig adonar de la molta raó que tenia, alhora que les seves paraules transcendien de l’època en que havien estat pronunciades i potser fins i tot adquirien un valor més intens; doncs per principis en una democràcia, el poble, que en teoria és sobirà, no tolera la mentida dels qui pretenen ser els seus representants i els acaba condemnant a l’ostracisme. Però arribats aquí, no van passar ni quatre anys del nou regim que em vaig adonar de la gran habilitat d’alguns ministres i alts càrrecs electes, que com si fossin deixebles avantatjats del badaloní Li Chan, canviaven el color de la paret sense fer servir pinzell, corró, o ni tan sols pintura.

Sempre havia cregut que els que actuaven així ho feien des de la distància, vull dir des de les altes institucions de govern de l’estat o autonòmic, i que això no es podia fer des d’un ajuntament, per raó de la proximitat amb els ciutadans, talment com als mags se’ls fa molt més difícil amagar la trampa quan tenen al public a la vora. Però sembla ser que avui a Badalona hi ha qui es creu Juan Tamariz, un dels números 1 de la màgia de prop, i ara ens vol convèncer que està complint fil per randa el que va dir a primers de maig i va repetir nombroses vegades durant la campanya electoral la idea: “Que no serà per mi que Albiol governi a Badalona, perquè l’alcalde de Badalona seré jo”.

Desprès que els resultats del 22 de maig no s’ajustessin ni una engruna a les seves previsions, i des de les més altes esferes del Palau de la Plaça de Sant Jaume s’emetessin les ordres oportunes per garantir l’aprovació dels pressupostos de la màxima institució catalana, la cosa es gira com una mitja, i ara resulta que el pacte de govern amb els socialistes que havia funcionat tant i tant bé, ha resultat ser un desastre, i que aquell que fins fa poc era un racista i xenòfob impresentable, té una multitud de coses bones que coincideixen plenament amb el programa convergent; a més a més de fer una lectura dels resultats molt i molt esbiaixada, dient que els ciutadans el que volien tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, era foragitar els socialistes del poder i per això en les primeres van guanyar ells a Badalona i en aquestes el PP.

El passat dissabte dia 11 de juny, votant per ell mateix, obre la porta de l’alcaldia a Albiol, i comencen a aparèixer missatges al Twitter i Facebook, on en fa responsable és el PSC per haver perdut a 31 barris de 34, exactament els mateixos que CiU. Pocs dies desprès garanteix al Partit Popular, un mínim recolzament per garantir una certa governabilitat de la ciutat, al punt que accepta la regidoria del districte primer i comença a posar condicions al nou govern, condicions que sorprenentment coincideixen gairebé fil per randa amb les que el PP proposa; tot i això Falcó segueix dient que CiU a Badalona és a l’oposició, encara que jo hi afegiria: “a l’oposició que mana “

No és bon màgic en Falcó, doncs l’engany se li ha vist de lluny, i sobretot els seus votants, davant del quals la seva imatge de líder ha acabat per terra. El meu amic des de l’espai infinit, quan mira a Badalona, es deu fregar les mans repetint amb insistència, jo ja ho deia!

Article Publicat al Diari de Badalona de data 23/06/2011

A EN COSME.....NI CAS!!!

Quan durant la campanya electoral, el Twitter bullia de missatges amb l’etiqueta #Badalona, el meu amic Cosme Modolell, va insinuar que possiblement Falcó no deia la veritat quan es presentava com a garantia que el Partit Popular, aquell que va recórrer davant del Tribunal Constitucional l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el del discurs de la xenofòbia i el racisme, y aquell que durant quatre anys no ha fet altra cosa que cercar l’enfrontament entre els ciutadans, arribés a governar mai a la nostra ciutat. Un Falcó gairebé irat, responia a la insinuació amb un rotund: “A en Cosme ni cas; ja ho he dit per activa y per passiva que no pactaré amb el PP”.

En Cosme que ja té una edat i un bon sac d’experiència no va contestar la missiva, segons em va explicar, per dues raons: la primera que en el fons del seu cor desitjava equivocar-se, i la segona que per la dita castellana, “Por la boca muere el pez”, si les coses anaven maldades la veritat resplendent acabaria per donar-li la raó.

Els resultats electorals del 22 de maig, van resultar sorprenents per a molta gent i em sembla que sobretot per en Falcó, que poc es podia imaginar que en el termini de tant sols sis mesos, tretze mil badalonins canviessin el vot convergent per altres opcions. Hom suposa que els càlculs de Falcó, passaven per un empat a regidors entre PSC i PP, a 9 posem el cas, mentre que ell en trauria 6, per 3 els d’Iniciativa, situació que li hauria permès pressionar els socialistes perquè li cedissin l’alcaldia, sota l’amenaça de fer entrar el PP al govern. Aquesta circumstància li hauria permès a més a més fer-se fort davant les pressions de les altes esferes del seu partit, i fins i tot gosaria a dir d’impedir el canvi de cromos.

La realitat però ha estat ben diferent dels càlculs de l’ínclit Falcó, el PP i els Socialistes no han empatat, i ell en lloc d’un de més n’ha tret un de menys, circumstància, que li fa del tot impossible jugar a la p..... i la Ramoneta, com pensava, deixant-li només una opció, si volia mantenir la seva promesa, com era un pacte a tres PSC, CiU i ICV, que barrés el pas de l’alcaldia a Garcia Albiol.

Si be fa quatre anys, i jo em pensava que per anteposar els interessos de la ciutat per davant dels partidistes, Falcó es va avenir a un Pacte amb el PSC i ERC, pacte que tothom amb dos dits de front, reconeix ha funcionat gairebé a la perfecció Ara s’hi ha negat en rodó, tot i que els de Can Comunista, per facilitar les coses s’oferien a recolzar el govern sense entrar-hi, i etziba les mil pestes acusant injustament al pacte del 2007, de la pèrdua del regidor. Vull pensar que la seva posició de debilitat li ha fet acceptar el canvi de cromos que des de les altes esferes convergents se li proposava, i així dissabte passat, votant per ell mateix, va consumar que la tercera ciutat de Catalunya sigui la punta de llança de la dreta espanyolista més reaccionària, en la conquesta d’aquest nostre país.

Els temors del meu amic Cosme s’han acomplert totalment, tot i els esforços fets pels socialistes i els de Iniciativa perquè no fos així; a més a més i a fi i efecte que no en quedi el mínim dubte, Falcó ha acceptat del PP la regidoria del districte primer, segons diuen en contra fins i tot de la voluntat del seu soci de Coalició UDC.

Imagino que la carrera política de Falcó a la ciutat s’acaba aquí, més ben dit penso que cap allà el mes de novembre o desembre desprès donar el seu vot favorable al cartipàs municipal y als pressupostos per l’any que ve, Falcó farà una discreta sortida, vers a un càrrec lluny de la ciutat, com a compensació dels serveis prestats, temps suficient perquè CDC a Badalona trobi un nou líder, una persona prou dòcil que segueixi mantenint durant quatre anys en Garcia Albiol a l’Alcaldia. Mentrestant però en Falcó segueix piulant com a bon ocell, però sóc potser ara jo qui hauria de dir “A en Falcó ni cas”.

EL GOVERN DELS "MILLORS"

Els catalans ens hem tornat a deixar enredar per un nacionalisme noucentista, que ha tingut la virtut, de saber aprofitar en benefici propi, les urpades que els nacionalismes, espanyol i català, de la dreta i de l’esquerra, va procurar al govern que presidia el socialista José Montilla.

Si fan una mica de memòria estimats lectors, ben aviat s’adonaran, que el Tripartit, sobre tot en la seva darrera legislatura i ja des de l’endemà de la seva constitució, va haver de resistir els furibunds atacs, no tant sols de la dreta nacionalista catalana de CiU, com de la dreta nacionalista espanyola del PP si no també de tot un sector del PSOE, que encara no ha entès que la fórmula federalista segueix essent la més vàlida per articular la qüestió territorial en l’Espanya del segle XXI.

El PSC com a força dominant del Govern Catalanista i d’Esquerres, tot i els entrebancs, havia aconseguit capgirar una situació de les relacions governamentals entre Catalunya i Espanya, que per obra i gràcia de Jordi Pujol, havia esdevingut gairebé intrínseca en la manera de fer dels catalans, com era l’anomena’t mercantilisme, consistent en aprofitar la debilitat i la necessitat del govern d’Espanya dels vots de la formació nacionalista, per obtenir unes hipotètiques rendes o avantatges, deien, per a Catalunya. Ja en la legislatura que presidí Pasqual Maragall, la situació es va capgirar, i l’afany de col•laboració va venir a substituir el toma i daca, descol•locant fins i tot, a aquells que dins del socialisme espanyol, ho aprofitaven per remenar entre la porqueria de l’anticatalanisme a Espanya.

No els ha calgut ni cent dies al govern de CiU, actual a la Generalitat de Catalunya, per retornar a la política d’enfrontament i duresa amb el govern de Madrid, tal i com ja anunciaven en la seva campanya electoral, i que sembla ser ha estat la clau perquè molts catalans, tornessin a caure al parany. Però els passa que van errar en el càlcul, i que aquests vots de CiU que per el PSOE havien d’esdevenir imprescindibles per aguantar fins al final de la legislatura, no ho han estat de cap manera a partir del moment que els socialistes espanyols han trobat recolzament, en el PNB i CC i no els cal suportar les exigències dels de la ceba.

Tres fronts han obert en aquests quatre mesos que fa que governen, tres fronts que si enlloc de voler imposar d’entrada, s’haguessin avingut a negociar amb un esperit de col•laboració, estic ben segur ja serien encarrilats pel bon camí.

Diuen que els bon negociadors, de primer s’han de posar a la pell de l’altre, i si vostès estimats lectors, fan aquest exercici, s’adonaran que pel govern de l’estat és molt difícil acceptar de concedir una bestreta de dos anys d’anticipació, de 1.450 milions d’euros a un govern autonòmic, que el primer que ha fet en arribar, és renunciar a ingressar 500 milions en concepte d’Impost de Successions i Donacions. També se’ls fa costa a munt de seguir invertint grans quantitats, per cert molt necessàries a Rodalies, quan des dels alts comandaments de la Generalitat, es diu que a finals de l’any vinent li traurem la concessió a RENFE, per donar-la si cal a la SCNF francesa, mentre que reiteradament es manifesta el desacord amb les condicions del traspàs de rodalies que havia assolit el tripartit; i finalment com volen que no els posin entrebancs amb el tema de les places d’educació, quan ja han manifestat la seva voluntat de retallar l’ensenyament públic, fins als mínims més mínims per afavorir l’escola privada concertada, per cert i ara que hi troben una sortida en aquest tema, aprofitant un subterfugi que ja han emprat els andalusos sense fer massa remor, no se’ls acut altra cosa que posar-se a presumir d’haver “guanyat el pols amb el govern central”.

El portaveu socialista Quim Nadal, quan va plantejar al govern les condicions per donar-li suport fins a les darreres conseqüències en el tema dels fons de competitivitat, ja els hi va dir que era necessària una rectificació a fons del que s’havia fet fins ara, retrocedint en el tema del impost de successions, i de les retallades a sanitat i educació, qüestió que com s’ha vist ben clar l’actual govern de la dreta nacionalista, no està disposat a fer.

Van votar contra els interessos de Catalunya els 25 diputats del PSC fa uns dies al Congrés del Diputats? O potser essent conseqüents, es van negar a votar a favor d’una moció, que en no ser vinculant no obliga i d’aquesta manera seguir mantenint la porta oberta a la negociació amb el govern?

La política mercantilista del Peix al Cove ja va ser un fracàs durant els 23 anys de governs de Jordi Pujol, ara tornem a repetir la historia, fins quan ens entrebancarem amb la mateixa pedra?

UN NOU SHOW DELS AMICS DEL QUIOSQUER I L'OPOSICIÓ

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell


Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

Quan hom entrava a la Casa de la Vila, i em trobo a la tropa del quiosquer tamborer, (ex- socialista per expulsió del partit), formada a la Plaça de la Vila al darrera una pancarta on s’acusava a l’alcalde Serra de mentider, ja vaig veure clar que el plenari seria un nou show, on els de l’oposició aprofitarien l’avinentesa per carregar contra el govern prescindint de si la labor que aquest ha desenvolupat, és bona o dolenta per la nostra ciutat, i no em vaig equivocar ni una mica, doncs desprès de la primera ullada al guió que el departament de comunicació del consistori ens facilita, i comprovar que les paraules demanades feien referència a problemes amb un supermercat a la Plaça Trafalgar de Llefià regentat per paquistanesos, a unes millores al Parc de les Muntanyetes i a les obres del carrer Saragossa; les ombres de can Comunista i de Can Popular, s’hi veien amb tota nitidesa.

Com és habitual el plenari va començar passades les sis, desprès que els regidors Convergents i el més llarg de tots només pel que fa a l’alçada ens fessin esperar gairebé cinc o sis minuts, mes de l’instant en que l’alcalde pronunciés la fórmula habitual Sessió Pública.

Com també és habitual en el punt cinquè, referent a una modificació del pressupost, Carme Martinez de Can Comunista, en el seu paper de Senyoreta Rottenmeyer al que ja ens té acostumats, fa una lluïda renyada al govern, a la que el socialista Francesc Serrano respon amb una brillant intervenció, que desmanega la majoria dels arguments de la eco-socialista..

El punt sisè referent a l’aprovació del Pla Municipal del Servei de Biblioteca Pública pel període 2011-2025, presentat per Mateu Chalmeta de Can Republicà, mereix les respostes crítiques de Sonia Egea de Can Popular i Marius Garcia de Can Comunista, que desprès consumir el torn de rèplica, escolten a l’alcalde, que tanca el debat posant el punts sobre les is, a diversos dubtes que els opositors, sobre tot el de can Comunista ha posat sobre la taula.

A les set de la tarda, arribem el Show de les anomenades paraules al poble, que com ja hem dit abans, darrerament estan perfectament orquestrades i conduïdes des dels grups de l’oposició; l’enceta la Sra. Rosa Feltre, pel tema del supermercat dels paquistanesos, li contesta Pablo Hernan, fent referència a una série de lleis que emparen l’activitat denunciada, Carles Sagués de Can Comunista i Albiol de Can Popular, coincideixen en atacar el govern i defensar a la ponent, que ha de ser advertida per l’alcalde, quan aplaudeix i victoreja, les intervencions de populars i comunistes.

La segona paraula té com a protagonista a Juan Ramón Martinez, president de l’AV, del Fondo Sistrells i reconegut militant de EUiA, queixant-se que en les reformes que ja han començat per eliminar la làmina d’aigua del Parc de les Muntanyetes, el govern no ha comptat amb l’opinió del veïnat.

Els de Can Comunista, han presentat una moció, sobre el mateix tema i per tant desprès de la intervenció del ponent, el secretari en llegeix la part dispositiva, i a continuació l’alcalde dona la paraula a Asun Garcia que presenta la moció, a continuació l’ATS de Can Popular Miguel Jurado, es manifesta totalment d’acord tant amb el ponent com amb els de Can Comunista. Josep Duran de Can Socialista, en qualitat de regidor del districte de referència contesta a tothom, El ponent Juan Ramon en el seu torn de rèplica, emprant un to una mica més agressiu, es reafirma en el que ha dit abans, desprès Asun, replica titllant l’acció d’electoralista, Jurado s’abraona sobre Josep Duran, que a continuació defensa els seus arguments replicant contundentment a Jurado. Finalment Jordi Serra tanca el debat, responent a la acusació d’electoralisme que ha fet Asun Garcia i dient que considera molt més electoralista presentar mocions com la que es debat ara, que no pas realitzar obres que acaben agradant a tothom.

La següent paraula correspon a José Miguel Morales, un veí del carrer Saragossa, que impulsat pel quiosquer tamborer Àngel Segura, demana que les obres del carrer que han de començar demà, no es limitin al primer tram si no que es faci a tot el carrer alhora. Roser Castillo de Can Socialista, en qualitat de regidora del districte afectat, li respon que es fa en dues fases per evitar tallar totalment una de les arteries de la ciutat, Carles Sagues de can Comunista, demana que és digui quan començarà la segona fase. L’ATS de Can Popular, li diu a Castillo, que tal com ells fan les coses, la ciutat està infartada. En el torn de rèplica i no sé si perquè és la vigília del 23 F, el ponent José Miguel, amenaça, “la liaremos gorda”. Jordi Serra, desprès de refusar i recriminar al ponent les amenaces, explica el pla de treball, en que un cop acabada la primera fase inicialment prevista per tres mesos, començarà la segona.

A tres quarts de nou arribem a l’apartat de mocions, la primera presentada pels de Can Comunista, referent a un tema de serveis elèctrics, s'hi adhereixen la resta de grups municipals, és així que sense debat és aprovada.

La segona també presentada per ICV EUiA, referent al manteniment i millora dels serveis públics, compta d’entrada amb una esmena del PP que ha estat acceptada pels de Can Comunista, l’enèsima coincidència entre comunistes i populars en el plenari d’avui, si això no és fer la pinça que baixi Déu i ho vegi. Els grups que conformen el govern ERC, CiU i PSC, han presentat una esmena de substitució a la moció, que si bé manté el mateix esperit que la inicial ho fa amb un redactat més suau. En Sagués la defensa, en Jurado també, i cal destacar que fa un discurs de caire tant social en defensa dels serveis públics, que hom ja no sap a quin cantó de l’espectre s'ha situat el practicant; en Chalmeta defensa l’esmena del govern, en Falcó tres quarts del mateix, talment com el socialista Francesc Serrano, que li recrimina a Sagués, que s’hagi quedat amb només el recolzament del PP. Aleshores, el comunista Sagués, deixa la sala perplexa, quan en el torn de tancament decideix retirar la moció.



La darrera de la tarda, referent a instar a la Generalitat que no afecti amb la retallada el Museu del Còmic, la presenta el PP; pel fet que també com en el cas anterior, hi ha una esmena de substitució que presenta el govern; Jordi Serra li diu al més llarg de tots només pel que fa a l’alçada, que si ha d’acabar retirant-la, no cal ni fer el debat. Albiol contesta que de cap manera pensa retirar-la. Desprès de les intervencions, de Albiol, Serra, Chalmeta, altre cop Albiol, Sagués, que diu que votarà a favor de la moció i de l’esmena, en Falcó i altre vegada Serra, és refusa la moció i s’aprova l’esmena.

Una pregunta del comunista Alex Mañas, sobre el Barri del sant Crist, que l’alcalde diu que li contestarà per escrit, posa fi al Show, quan el rellotge assenyala les 10 i cinc minuts del vespre.

Fins a la propera