diumenge, 30 de novembre del 2008

LA CRISI A BADALONA (I)



En temps de bonança econòmica, qualsevol política sembla bona, els excedents s’encarreguen de tapar els errors dels governants i això fa que els perjudicis mai no arribin afectar amb profunditat a una bona majoria de les classes més dèbils.

Però és evident que em encetat un període vaques flaques, més ben dit de molt flaques, que no és una cosa purament conjuntural, sinó que afecta les arrels del propi sistema capitalista, la cosa canvia substancialment.

Els Ajuntaments, són sense cap mena de dubte, l’administració més propera als ciutadans i per tant els que en primera instància, rebran les conseqüències de les dificultats que fins a la resolució final de la crisi, hauran de patir els seus ciutadans. Dificultats que en el cas de l’ajuntament de Badalona, s’està ja ara traduint en una disminució dels ingressos, en concepte impostos municipals per la frenada immobiliària; i és de preveure que en un termini de dos anys, quan tots aquests que ara entren en situació d’aturats se’ls acabi el període de percepció de prestacions, faran necessària l’ampliació dels serveis, sobretot assistencials que les institucions municipals venen prestant. Resumint, els ingressos aniran disminuint i les despeses augmentant, sense que des del consistori es pugui fer grans coses per evitar-ho, doncs al ser una crisi d’abast mundial, les decisions per corregir-ne els seus efectes es prenen ben lluny de la Plaça de la Vila.

En aquestes circumstàncies, és del tot indubtable que nomès l'esforç colectiu i en una sola direcció, serà el que ens permetrà superar-la amb els menys danys possibles, no em negareu, doncs que ens calen líders que sàpiguen fer de la solidaritat i el saber compartir el valor essencial de la societat, en front de l’egoisme, la competència i d’individualisme.

Badalona, és i ha estat sempre una ciutat de treballadors, unes persones que moltes vegades a la història han hagut d’agafar el toro per les banyes, i ajuntar les forces per sortir-ne de les situacions més compromeses. O no és així, com el personal dels barris de la serra d’en Mena, van aconseguir no només sobreviure, sinó sortir de la misèria, amb una administració municipal de caire feixista com era las dels anys 50 i 60 del passat segle XX?

Cal doncs que a qui ens governa li exigim de primer una ferma convicció en els valors de la solidaritat, la igualtat i la equitat i en segon lloc que no caiguin en el fàcil joc de populisme i la demagògia que ens pot conduir sense cap mena de dubte al fracàs més absolut, qüestió que la majoria de nosaltres no es pot permetre en aquests temps tan difícils.

Penseu que el Partit Popular i el seu ideal neoliberal, fomentador de l’individualisme, competitiu més exacerbat, pot aportar les solucions que ens calen, per molt que ara en Garcia Albiol es presenti vestit amb la pell d’ovella i pretenen ser més socialista que ningú?

dissabte, 1 de novembre del 2008

CICLISTES I VIANANTS A BADALONA



Vull pensar que no es tracta d’una acte de mala fe, si no tant sols d’un no pensar-hi, però és que l’actitud dels responsables de les infraestructures viaries del nostre excel·lentissim i mai prou ponderat consistori, quan fan referència als vianants, són de jutjat de guàrdia.

Segons els resultats de l’enquesta de la mobilitat quotidiana, de l’any 2006, recollits en l’estudi que per la nostra ciutat ha fet l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona resulta que la gran majoria dels desplaçaments que efectuem els badalonins dins de la nostra ciutat, els fem a peu o amb bicicleta (un 71,1%). Una ullada, qualsevol dia a qualsevol carrer de la nostra ciutat, ens fa adonar que els desplaçaments amb bicicleta, només representen un petit percentatge, comparat amb els que habitualment ens desplacem a peu.

Tot i això, els qui tenen cura de les vies per on circulem els badalonins, semblen emparrats en no tenir en compte el personal que utilitzem les cames per anar d’un lloc a l’altre i és així que desprès de preveure que els cotxes puguin circular amb tota la comoditat, amb les mínimes retencions possibles, potser perquè està de moda o que fa més “progre”, s’obsessionen en habilitar espais per on puguin circular les bicicles, gairebé sempre a costa del vianant i és així que per unes voreres que en inici eren prou amples i on fins i tot els que utilitzen cadira de rodes s' hi podríen desplaçar amb tota comoditat, ens hi entaforen un carril bici, deixant-nos als que posem un peu davant de l'altre, una vorera amb una amplada ridícula de l’espai que ens es destinat. Vegis el carrer Salvador Espriu al voltant del nou equipament Màgic Badalona on els cotxes disposen de quatre carrils, i els ciclistes dos, i els desgraciats vianants, la resta una vorera on es fa necessari apartar-se per facilitar els encreuaments entre personal que camina.

Es que potser pretenen que els vianants i ciclistes, acabem a bufetades?

Perquè no utilitzen part de l’espai dels cotxes per fer circular les bicicletes, com és fa en tots els països on hi ha personal que pensa una mica?

Perquè s'entesten en no voler aprendre dels experiències dels altres?