CINQUANTA VUIT PARAULES

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell

Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

Quin ensurt! Quan hom va arribar a la Casa Gran i els serveis de premsa ens facilitaren el guió de l’ordre del dia del ple municipal, una mica més i caic de d’esquena, doncs en el primer cop d’ull vaig veure de 58 ciutadans havien demanat formalment la paraula. Desprès d’una lectura més acurada, vaig comprovar, que les cinquanta darreres, que encapçalava, l’ex regidor i avui president de l’Associació de Veïns de Canyadó Pedro Jeus Fernández, eren pel mateix tema, relacionat, amb l’edifici que es pretén construir, en el lloc on hi havia l’antiga caserna de la Guàrdia Civil; aquesta qüestió em va fer suposar, que es tractava d’una estratègia de l’esmenta’t Pedro Jesús, aprofitant que avui, tot i que per darrera vegada, encara s’aplicava l’antic reglament que de fet permetia situacions com aquesta.

A les sis en punt, l’alcalde fa la seva entrada al saló de sessions, observant que els escons de l’oposició són buits, cosa que em fa pensar si els de can comunista i els de can popular, pacten les estratègies per aquesta mena de pinça sobre el govern que darrerament sembla que vulguin portar a terme.

Dotze minuts més tard, i amb les absències de Jaume Vives per malaltia i la de Ramón Riera, no sabem perquè, l’alcalde pronuncia la fórmula habitual “Sessió Pública”, i cinc minuts desprès, llegeix el llistat de víctimes de la violència de gènere, que el més de febrer és de sis persones.

El Punt 4 referent a la relació i valoració dels llocs de treball dels programes de l’IMPO, mereix una intervenció d’Asun Garcia de Can Comunista, dient que no els sembla bé, Quico Serrano defensa el dictamen, Asun replica anunciant el seu vot d’abstenció, talment com desprès fa Maritxu de Can Popular.

El Punt 6. tot i que és un donar compte de diverses contractacions de personal, i no requereix el vot de ningú, mereix la intervenció d’en Garcia de Can Popular, que desprès de la contesta que li fa Quico Serrano, rep el recolzament, “tot i que per altres raons”, del líder de Can Comunista Carles Sagués.

L’aprovació del Pla especial urbanístic que ha de permetre l’edificació d’una nova escola al Carrer de la Ciència, porta un diàleg, diguem-ne potent, entre Carme Martinez de Can Comunista i Josep Duran regidor d’educació.

El punt que fa referència la Modificació puntual del Pla General Metropolità que ha de permetre la construcció d’un vial entre els carrers de la Seu d’Urgell i riera Canyadó, a més a més de l’edifici on hi havia la caserna de la Guàrdia Civil al barri de Canyadó, provoca un intens debat, en el que intervenen, Sagués de Can Comunista i Jurado, (el practicant) de Can Popular per part de l’oposició i Jordi Serra, i Falcó per part dels partits del Govern. Finalment el decret és aprovat amb el vot contrari dels Comunistes.

Set proposicions amb caràcter d’urgència, mereixen la reprovació dels de Can Popular, que per boca d’en Garcia manifesten el seu malestar per presentar-ne tantes fora de la via ordinària; qüestió a la que també s’hi apunta Sagués de Can Comunista. Jordi Serra es defensa dient que els assumptes que es porten per aquesta via a l’aprovació del ple no poden restar un mes més en el calaix, en pro de l’eficàcia d’aquest govern municipal.

Asún Garcia de Can Comunista demana explicacions a vàries de les proposicions, qüestions que li són contestades pels regidors corresponents, així com també ho fa Maritxu en alguna ocasió, que fa intervenir al propi Jordi Serra.

Quan són les 7,38, arribem al torn de paraules al poble, que enceta Albert Vendrell de la CUP, amb la qüestió de la rebaixa dels impostos i taxes municipals. Pel fet que hi ha una moció presentada pels de Can Popular que es refereix al mateix tema, intervenen Garcia, i Sagués, que estan d’acord, Serrano de Can Socialista que defensa la posició del Govern i les rèpliques del ponent, d’en Garcia i d’en Sagués.

La segona paraula a càrrec d’un altre membre de la CUP, David Alfara que fa referència al Pla Bolonya i aquí com abans també hi ha una moció, presentada pels de Can Comunista, finalment i com abans la moció és refusada amb el vots en contra dels partits de Govern.

La tercera paraula és doble doncs dues senyores, es queixen de la climatització a la piscina del centre, mítings dels grups de l’oposició, assumpció de compromisos per part del regidor Socialista d’Esport Albert Tomàs i tancada del debat per part de l’alcalde

La quarta sobre el tema de les festes amb foc i la nova directiva europea, aquí tothom hi està d’acord i en un tres i no rés la tenim ventilada.

La cinquena ha estat retirada

La sisena pel tema gairebé crònic d’un pàrquing al carrer Batlloria, tema que fa gaudir als peperos i comunistes, qualificant d’inoperant al govern, i assumir Jordi Serra seguir treballant per arranjar el problema.

La setena un jove del Consell Municipal de la Joventut, demanant intervenir en les converses entre l’ajuntament i l’AV de Canyadó pel tema dels sorolls a la zona d’oci de Can Ribó.

És el torn de Pedro Jesús Fernández el primer de cinquanta paraules sobre el tema de la Caserna de la Guàrdia Civil de Canyadó, aquest enceta un discurs, aprofitant fins el darrer segon el temps de 10 minuts que li és assignat; intervé Sagués recolzant el ponent, Jurado de can PP, Jordi Serra, Replica el ponent, torna Jurado, torna Sagués i tanca Serra, cridant el següent de la llista, Pedro Jesús diu que com que no es pensaven que els deixessin parlar a tots cinquanta i fet que són dos quarts d’onze de la nit, es dona paer satisfet havent-ho fet ellEs va passar al torn de precs i preguntes, però hom ja no aguantava més i vaig donar la sessió per acabada, quan els de Can Comunista i en Jurado de Can Popular, es disposaven a pregar i preguntar

EL CORTE INGLES A BADALONA

El govern municipal que encapçala el PSC a la nostra ciutat, que des del començament de la legislatura, treballa amb la constància pròpia de les formiguetes, tot i que ens trobem en uns temps ben difícils, està veient recompensats els seus esforços amb realitats que esdevenen tangibles dia rere dia.

Ara ens arriba la notícia de la signatura de l’acord amb el Corte Inglés, un tema que desencalla tot un procés urbanístic, que ha de donar una nova vitalitat i una gran empenta a la zona de Coll i Pujol / Sant Crist, a més a més de crear durant els propers quatre anys, un ingent nombre de llocs de treball, que cobriran d’inversió de prop de 100 milions d’Euros, que l’empresa de distribució destina a la nostra ciutat, sense oblidar el nombre de llocs de treball estables que es creen un cop l’equipament estigui en marxa.

No han trigat gens ni mica els representants del comerç tradicional a posar el crit al cel i pronosticar les greus catàstrofes que sobre el teixit comercial ciutadà, comportarà l’obertura d’aquest nou establiment. No soc entès en el tema, però des del punt de vista d’un ciutadà que s’interessa per la seva ciutat, voldria posar sobre la taula un parell de reflexions.

Primerament, que ja portem uns quants mesos amb el Màgic Badalona obert i tot i que s’anunciava com una de les grans catàstrofes pels comerços de proximitat, enlloc llegeixo que hagi perjudicat amb excés; i segona que les grans condicions favorables fins fa poc del mercat immobiliari, ha estat per mi un dels grans responsables del canvi en les zones comercials de la ciutat, on el petit comerç ha preferit tancar portes i especular amb el local de propietat, a través d’una venda d’alta plusvàlua o d’uns lloguers del tot astronòmics, que ha omplert el carrer de Mar per exemple de sucursals de multinacionals o de grans franquícies, enlloc dels establiments tradicionals.

Reflexionem-hi si us plau, i intentem treure’n tot el que de molt positiu i revitalitzador del teixit comercial, pot tenir la instal·lació d’un centre com el Corte Inglés, talment com ha succeït en d’altres ciutats ben pròximes, Sabadell, Cornellà, etc.

LA INTOLERANCIA A BADALONA

Ja s’ha dit un munt de vegades, però sembla que hi ha qui no ho vol entendre. Els badalonins, hem estat sempre persones acollidores, gent a la que no ens ha costat gaire d’acceptar i integrar a tots aquells que han vingut a casa nostra a treballar i a millorar les seves condicions de vida. Ho vàrem demostrar a les primeries del segle XX, quan de Múrcia vingueren per aprofitar les oportunitats de feina, que significaren les obres del metro i l’exposició de 1929, ho vàrem tornar a ser en temps de la sagnant guerra civil, quan acollirem a un nombre ingent de refugiats, que fugien de l’exèrcit feixista. Ho tornarem a fer entre els anys cinquanta i la primera meitat de la dècada dels setanta del passat segle XX, quan des de les zones deprimides de l’estat espanyol, és feia cap a les regions industrialitzades.

En qualsevol de les ocasions, els badalonins els hem obert els braços, i hem compartit amb els nous vinguts la nostra prosperitat, quan l’hem tinguda, o les nostres penúries, quan els temps així ens ho han portat. Hem demanat respecte i hem donat respecte i de tot això, ens ha sorgit la Badalona actual, una Badalona, de 220.000 habitants, que van tots a la una en benefici de la seva ciutat, sense que mai hagi representat cap problema, ni tenir dues llengües, ni costums diferenciades; ans al contrari, hem sabut trobar en la diversitat una nova font de riquesa, no només cultural, sinó també fins hi tot econòmica.

Ara encarem el segle XXI, amb un nou repte conseqüent de la Globalització, com és una nova arribada d’immigrants procedents de les més exòtiques cultures del món. Repte que la majoria de badalonins, per l’experiència acumulada alguns, o d’altres pel fet d’haver estat immigrants, en temps no massa llunyans, estem em immillorables condicions d’encarar de la manera més profitosa. A més a més, cal afegir, que les circumstàncies politiques, d’uns estat de dret, amb totes les garanties democràtiques, ens garanteixen que el procés no porta cap segona intenció, com si en canvi podíem pensar a meitat del segle passat, en ple període de dictadura feixista, on de passada s’intentava anorrear la cultura catalana.

Sempre hi ha qui veu en les qüestions que el procés migratori comporta, una oportunitat per treure’n uns rèdits electorals, burxant en un tema pervers com és el de la por, i com a conseqüència refús a tot allò que ens és desconegut. Curiosament, aquests personatges, sempre acaben essent d’una determinada tendència ideològica, que a voltes se’ns ha presentat com a líders de la dictadura, o ara defensors de la llibertat i demòcrates de tota la vida.

M’agradaria dir al personal (de la nostra ciutat, i uns altres que volen venir de fora pel mateix tema), emparrat en cercar i crear conflictes cercant el xoc cultural o religiós, que tenen molt mala peça al taler i que el seu discurs a més a més de pervers, ja se’l creu ben poca gent, doncs només arriba a la gent més inculta i amb poca capacitat de raciocini.