QUE LI PASSA A ZAPATERO?

En política, moltes vegades, es fan coses que per una majoria dels mortals son del tot incomprensibles i seguidores d’una lògica totalment allunyada de la majoritària en l’espècie humana.

Aquests darrers dies, el govern socialista que presideix Rodriguez Zapatero, ens en acaba de donar un bon exemple, quan enlloc d’aprofitar-se de la debilitat del seu principal adversari, el Partit Popular que estava en boca de tothom, i pràcticament acorralat sense sortida en uns escàndols de corrupció i d’espionatges il·legals; s’embolica anunciant la retirada de les tropes espanyoles desplaçades a Kosovo, sense encomanar-se a Déu, ni als Sants, (vull dir a les altes instàncies dels països integrants de la OTAN, entre ells el nou president dels USA Obama, que en teoria, hauria de ser el més bon amic). No podia haver aplaçat la decisió uns quants mesos, fins que al PP, la porqueria li hagués tapat la boca, enlloc de llençar-li un salvavides? Tant important resultava ara, la demostració de no estar d’acord amb la independència de Kosovo?

Una repercussió col·lateral d’aquest tema, la patirà la ministra de defensa Carme Chacón, que es vulgui o no, acabarà per sortir-ne tocada quan fins ara era un dels principals valors de l’actual govern de l’estat, tal i com reflectien les enquestes d’opinió ciutadana, on és qui obtenia les més altes qualificacions, qüestió que feia pensar a molts que podria esdevenir la successora socialista a la presidència del govern de l’estat.

Una altra qüestió que a mi em costa molt d’entendre, és l’assumpte del finançament autonòmic en general i en particular el de Catalunya, darrerament estancat i sense que li veiem progressos per enlloc. Aquesta és una qüestió, que a més a més de reforçar, el govern de Catalunya, (que està presidit per un socialista), i com a conseqüència consolidar els vots cap el seu partit en les generals del 2012; tindria l’afegitó de garantir el suport al seu govern de CiU, que no tindria cap mena d’excusa, per seguir amb una dura oposició com fa ara, afavorint al Partit Popular, a no ser que es volgués arriscar a perdre bous i esquelles.

Però rés segueix la lògica, i llegint els diaris d’aquests darrers dies, fins i tot els més proclius al socialisme, els espanyols observem astorats, com hem passat d’un Mariano Rajoy, a punt de ser llençat per la finestra, a un Zapatero, que perd una votació rere l’altre a les Corts, que no encerta en cap de les explicacions que dóna i que sembla estigui arribant al col·lapse.

No ho entenc, francament no ho entenc.

EL CANVI DE SISTEMA

Els que hi entenen de veritat i no necessiten enganyar-nos, ens diuen que d’aquesta crisi econòmica en sorgirà un sistema completament nou i ben diferent, i tot i que no gosen especificar-ne en detall les seves característiques, si ens apunten alguns dels trets més rellevants que haurà de tenir.

D’entrada, el nou sistema, ha de trencar del tot amb l’hegemonia, d’una o dues superpotències planetàries, tal i com ha vingut succeint des del darrer canvi de sistema, al final de la 2ª guerra mundial i apostar decididament per un multilateralisme mundial, on l’harmonia presideixi les relacions i el diàleg eviti els enfrontaments. També se li haurà de garantir una molt llarga permanència en vigor, vigilant de molt a prop els desviacionismes que pretenguin tornades enrere, talment com ha succeït, en la Europa occidental, a partir del moment que molts dels seus governs es van deixar seduir pels cants de sirena del neoconservadurisme, que ens ha conduït, 70 anys desprès del començament del període, al desastre que estem vivint avui dia.

El nou sistema, cal basar-lo en la generació de riquesa real, no pas fictícia com la que el consumisme desaforat, promogut pels grans especuladors ha portat a la creació de grans bombolles que en la seva explosió, només beneficien a una exigua minoria, en contra d’una gran majoria; i que entenem per riquesa real? Doncs senzillament aquella que es sustenta sobre el creixement poblacional i sobre el progrés social del conjunt de la humanitat, sense trampes de cap mena.

Un exemple ben clar del que acabo de dir, ha estat l’anomenada bombolla immobiliària, on una colla d’estafadors, ens van intentar vendre, unes necessitats d’habitatge en el nostre país, molt més superiors a les reals, i per aconseguir-ho no van dubtar gens ni mica en aplicar les estratègies més perverses, com per exemple, atiar els sentiments racistes i xenòfobs, en pro que el personal marxés de determinades zones de la ciutat, comprant pisos en una altra. Aliar-se amb el sistema financer, perquè aquest facilités diners a baix preu, a gent sense garanties suficients de solvencia. Aquesta política, que ha omplert les butxaques d’uns pocs en base a buidar les de molts altres, quan ha arribat a un límit del tot insostenible, (totes les estructures de tipus piramidal, acaben essent insostenibles), ha explotat posant de manifest que en aquests moments al nostre país hi ha una ingent quantitat d’habitatges per vendre i molt pocs compradors amb capacitat adquisitiva real per adquirir-los.

Hem de començar a entendre tots plegats, que només en serà possible sortir realment d’aquesta crisi, si sabem tornar a començar de zero, desterrant les temptacions, del consumisme desaforat i repartint de manera justa i equitativa la riquesa veritable, que entre tots, colze amb colze siguem capaços de crear.

LA UNIÓ EUROPEA, UNA APOSTA DE FUTUR

L’aposta que en uns moments determinats Espanya va fer en favor de la Unió Europea, s’ha vist compensada més de cent vegades, doncs per mitjà dels fons de cohesió i la supressió de mesures caràcter proteccionista, ens ha permès arribar a uns estadis de prosperitat que mai hauríem pogut somiar.

Ara immergits com estem en un procés de crisi internacional profunda, una crisi que els experts pronostiquen comportarà un canvi radical dels sistemes econòmics basats en la depredació de recursos, en les desigualtats socials i en un sistema financer poc fiable, és més necessari que mai, retornar a la Unió Europea l’esperit i els ideals que van impulsar la seva creació, que no oblidem eren els mateixos de la socialdemocràcia, impulsora de l’estat del benestar en la majoria de països europeus.

L’actual Unió Europea, es basa en tres grans puntals, la Comissió Europea, La Cimera de Caps dels Estats membres, i el Parlament. La composició de la Comissió i de la Cimera dels Caps d’Estat, depenen del govern que cada país hagi triat en les seves eleccions, i el Parlament és l’única institució elegida pel vot directe dels ciutadans. És això precisament el que atorga poder al parlament, doncs al ser l’únic organisme fruït del vot directe dels ciutadans, és el dotat de més transparència i capacitat de lideratge.

La composició actual del parlament Europeu, esta formada per una majoria de partits de dretes, alguns d’ells, fins i tot dels anomenats euro escèptics, fruït de les anteriors eleccions d’ara fa cinc anys, on a tot Europa, l’índex d’abstenció, va ser altíssim. Per una propaganda bastant mal intencionada de les formacions més xovinistes, que no veuen amb bons ulls que la Unió Europea, acabi essent quelcom més que una simple liberalització dels mercats.

Estem de ple dins d’un període de crisi econòmica, provocada, segons diuen tots els experts, per l’aplicació de l’ortodòxia liberal portada a l’extrem, que molts dels partits i coalicions que avui manen a Europa, no van dubtar en abraçar i defensar fins al darrer moment, encara que ara vulguin fer veure que diuen tot el contrari, com és el cas de Sarkozy, a França, Àngela Merkel a Alemanya, i molts altres; és en aquest moments on ens cal que en el Parlament Europeu, hi hagi una majoria dels partits socialistes i socialdemòcrates, la filosofia dels quals, mai ha tingut res a veure amb el neoliberalisme, ans al contrari, des de la seva visió internacionalista són els que poden aplicar polítiques basades en l’esforç comú de tots plegats, que ens faran sortir del marasme on ens trobem ara.
Cal un canvi en les estructures Europees, cal un canvi que ens retorni l’esperança i la fe en la nostra capacitat de tirar endavant de manera col·lectiva, fugint dels individualismes i dels nacionalismes provincians i carrinclons, totalment desfasats. Un canvi que en gran manera depèn de nosaltres, no quedant-nos a casa el proper 7 de juny i no fent cas dels cants de sirena que en volen fer veure que aquestes eleccions no serveixen per res.

LA GENERALITAT I EL GOVERN CENTRAL

Sembla que hi hagi personal en aquest nostre país, que s’hagi acabat creient que si una cosa no és impulsada per ell no pot ser mai bona per Catalunya. Ho feien ja durant els vint-i-tres anys que van governar, on la identificació entre Jordi Pujol i Catalunya va arribar a ser fins i tot patètica; ara des dels bancs de l’oposició, segueixen amb la tàctica, tot i que per rabietes que facin, el poble ja els comença a tenir clissats i saben apreciar qui de veritat està treballant i aconseguint resultats altament positius per millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya.

Ja és normal que els sàpiga greu veure, com un president i el seu equip, que no fa fresa ni histrionismes de cap mena, ha aconseguit unes inversions estatals a Catalunya, de 4.800 milions d’euros, destinades gairebé integrament a un pla de reforma integral de tot el servei ferroviari de Catalunya, un pla que modernitza i racionalitza el sistema ferroviari de proximitat i el deixa a punt perquè la Generalitat de Catalunya, en pugui acceptar el traspàs de la gestió; una qüestió que mai en tota la història, havien somiat, Artur Mas, Felip Puig, Duran Lleida i el cadell de Can Pujol.

Mai més ben dit, ja tenim el tema de les rodalies ferroviàries encarrilat, ara anem per la qüestió del finançament, que no ho dubteu ni una mica s’aconseguirà un molt bon acord, tal i com apunten les gestions i les estratègies que porten a terme l’equip del conseller Castells i la resta de gestors de l’actual govern de Catalunya, que sense presses ni cridòria de cap mena, no trigaran pas massa en aconseguir l’objectiu.

Els de CiU de segur que tampoc ho trobaran bé i els acabarem veient al costat dels seus amics, encara que a voltes facin veure que no ho són, de Can Popular, malparlant en contra del que ells mai haurien estat capaços ni tant sols d’imaginar.