Sempre havia cregut que una de les principals característiques de la
democràcia i sobre tot en el que es refereix als organismes més propers als
ciutadans com els Ajuntaments, era una especial cura alhora de prendre
decisions que poden afectar vida i sentiments, informant prèviament i intentant
buscar el consens de la ciutadania afectada; però pel que veig o jo estic
desfasat, ho hi hagut una contrarevolució en aquest país de la que no m’he
apercebut; doncs a la meva ciutat Badalona, un dia rere l’altre, les actuacions
dels mandataris municipals sembla que em vulguin retornar als anys de la meva
joventut, on es considerava a tots aquests que paguem impostos, com a súbdits
curts de mires, que no saben els que els hi convé i on els dirigents, alguns
per la gràcia de Déu, són qui estan dotats per saber que és el millor per tota
la col·lectivitat; qüestió que uns quants anys més tard varem poder comprovar
que no era certa del tot, doncs la majoria confonien els interessos de la
comunitat amb un major saldo del seu compte corrent.
Dic tot això desprès de parlar amb en Juan, un conegut meu resident a
Llefià que talment com jo, pentina uns escadussers cabells blancs. Juan un dels
primers veïns de Llefià, guarda a la seva memòria una historia de lluites i
reivindicacions, que els ha permès a més a més de refermar uns grans valors
humanistes, com la solidaritat i l’esforç comú, aconseguir capgirar de sota a
sobre el urbanisme d’un barri, que en origen semblava destinat a ser marginal.
Juan aquests dies està trist i abatut, fins i tot gosaria a dir un xic
deprimit, desprès que l’actual govern municipal, hagi decidit i executat, d’un
dia per altre i sense encomanar-se ni a Déu ni als Sants, retirar un arbre
monumental d’una placeta de l’avinguda Pius XII, que molts veïns, en els albors
de la democràcia havien plantat amb les seves pròpies mans, desprès de prendre
possessió del que era un descampat, deixat de la ma de Déu .
El primer arbre que es va plantar, va viure poc temps, potser per la
inexperiència alhora del trasplantament o que no es va aclimatar, ves a saber,
però en Juan i els companys, no es donaren per vençuts si no que a base de
demanar una quota mensual al veïnat de 25 Pts , i unes aportacions extres dels
comerciants de la zona reuniren 17.000 Ptes., per comprar un exemplar de cedre
a un criador de Cardedeu, arbre que va ser plantat amb tot solemnitat,
substituint el primigeni.
Per en Juan i els altres, l’espai tot i que mínimament endreçat, no va
deixar de ser objecte de reivindicació, doncs durant anys i panys, de fet fins
fa un any, no van aconseguir que el consistori, que aleshores presidia el
socialista Jordi Serra, aprofitant un diners del Pla Zapatero els hi instal·lés
una bateria de moderns jocs infantils, bancs, etc. deixant complimentada la
llarga reivindicació veïnal.
Durant anys, un veí amb coneixements de jardineria, tenia cura de
l’arbre i de la resta del jardins, fins que l’ajuntament socialista, aprofitant
el pla Zapatero, reordena la zona i munta un sistema de reg automàtic, Juan no
sap si per la crisi econòmica o per desídia dels actuals mandataris, el cas és
que el reg al darrer trimestre de l’any passat va deixar de funcionar, els
jardins han quedat morts i l’arbre també en patia les conseqüències; (em mostra
una foto datada al setembre on es veu el cedre en perfecte estat de salut),
qüestió que afegida a l’afany de l’actual consistori, en pro d’una efectivitat
mal entesa, amb quatre cops de serra, i en poques hores es van carregar, no
només un simple arbre, si no la presencia i el record que volia ser permanent,
de la lluita d’uns ciutadans per millorar la seva qualitat de vida.
Article publicat al Diari de badalona nº 340 de data 24/02/12
