AMB BARBA O SENSE EN RAJOY NO ENGANYA

Llegeixo aquests dies a la premsa, que el personal del Partit Popular, va preocupat, per si la barba i les ulleres de Rajoy, els poden fer perdre les eleccions. Això em fa confirmar que els de la dreta ultramuntana espanyola, no tenen cap mena d’interès, en un dels actes més solemnes i importants d’un estat de dret on les llibertats són el més respectat, sinó que per ells les urnes, no representen altre cosa que una mera trivialitat.

Senyors Populars, no són una barba ni unes ulleres les que poden fer guanyar o perdre unes eleccions, sinó el missatge i el pensament que el candidat sàpiga transmetre, i en el cas que ens ocupa, tant amb barba com en sense, la imatge d’irracionalitat i retrocés, només la superen els de la Conferencia episcopal espanyola, i la COPE de Jimenez los Santos.
Els espanyols, tot i que em assumptes de democràcia, ens podem considerar molt joves, ja som prou madurs per saber triar en funció dels arguments, sense que ens calguin una estètica determinada per decidir el nostre vot. No dubtin gens ni mica senyors del partit Popular que el dia 9 de març, sabrem retenir a vostès al lloc que es mereixen, l’oposició, tant si van peluts com afaitats doncs la seva actuació dels darrers quatre anys, no augura cap altra cosa.

NO ACABO D'ENTENDRE LA PREMSA

Fa quatre dies, el Senyor Rajoy flanquejat amb els dos acòlits Zaplana i Acebes, s’embolcallaven amb la bandera de la unitat d’Espanya i llençaven tota classe d’anatemes en contra del govern Zapatero, acusant-lo de trencar la unitat pàtria per haver aprovat l’estatut de Catalunya. Tant era la seva dèria, que no van dubtar ni un sol moment en intentar d’instrumentalitzar el tribunal constitucional, per tal de posar-lo al seu servei, garantint que es carreguessin la llei orgànica de Catalunya.

També fa poc temps, no dubtaven ni un sol moment en aparèixer i fer-se la fotografia al costat de les manifestacions que l’AVT o la jerarquia de l’església catòlica ha promogut darrerament, per cridar a la rebel·lió en contra de lleis progressistes i avançades com la d’educació per la ciutadania, i el matrimoni entre homosexuals.

Tota la legislatura, no han fet altre cosa que fomentar la crispació i l’enfrontament entre espanyols, amb l’esperança de recollir-ne fruits electorals; però ara quan la data de les eleccions ja es fixada, i com aquell qui diu, el procés ja no té aturador, fan marxa enrere, amaguen els Zaplanes, Acebes i Aguirres, que no apareixen ni fan declaracions enlloc, donen protagonisme a Ruiz Gallardon, moderen el seu discurs, no parlant de l’estatut ni del Constitucional, ni tant sols de la banda terrorista ETA, tot plegat per donar una imatge de moderació, que és l’única que els pot donar esperances d’aconseguir quelcom de positiu.

Que el Mundo, La Razón i la COPE, els segueixin el joc, fins a un cert punt és comprensible, però que els diaris seriosos del país, no en facin denuncia de l’engany que pretén la dreta espanyola és, almenys per mi, del tot sorprenent.

Perquè La Vanguardia, el Periodico, El País, la Ser, Catalunya Ràdio, RACC-1, TV-3 Tele-5, la Sexta, Cuatro, etc. etc. no fan menció dia rere dia de la nefasta i destructiva oposició que han fet els populars fins avui?

Perquè, els que es diuen nacionalistes moderats a Catalunya, com és Convergència i Unió, sembla que estiguin esperant una victòria del PP, per lliurar-s’hi en cos i ànima, i aconseguir un ministeri per en Duran?

Francament no ho entenc de cap de les maneres

SOBRE EL DRET A DECIDIR

Desprès del desgavell provocat per la decisió del govern Aznar, recolzat per Convergència i Unió, ara fa vuit anys, de tancar l’aixeta de les inversions en infraestructures a Catalunya. Sembla que a tot un sector de la classe política, catalana li hagi entrat la vena de reclamar ens sigui reconegut el dret a decidir i fins i tot es convoquen manifestacions, com la del proper dia 1 de desembre, on es reclamarà el dret a decidir en assumptes d’infraestructures.

Que vol dir exactament el dret a decidir? És que no és una qüestió inherent amb l’estat de les autonomies del que ens hem dotat?

En aquest dret, Artur Mas, hi basa la seva refundació del catalanisme i hi fonamenta la seva Casa Comuna, una casa on per cert no ha aconseguit ni que hi entri el seu soci Duran Lleida. Tot i això quan al líder convergent se li pregunta sobre el dret a decidir, fa una resposta prou ambigua, i indefinida que li permet d’anar trampejant sense haver de trencar la coalició amb Unió Democràtica.

Esquerra Republicana, de fet adopta la posició més clara, doncs lliure de compromisos, diu clarament que el dret a decidir, no es altre cosa que el dret a l’autodeterminació i això significa en el cas català la independència de l’estat espanyol.

La pregunta, que segueix quedant a l’aire, sobre tot en el cas de la manifestació del proper dia 1 de desembre, que vol dir exactament, el dret a decidir sobre les infraestructures? Vol dir potser que nosaltres decidim el que i el com s’ha o no de fer, una determinada línia ferroviària i desprès ho ha de pagar el govern de l’estat? No seria molt millor, establir un sistema de participació del govern de Catalunya en els òrgans encarregat de la gestió, de determinats infraestructures, ADIF, AENA, etc. tal i com proposa el govern de Rodriguez Zapatero?

Sembla que ningú es vulgui recordar del Pacte Solbes Castells, pel que s’estableix una elevada xifra per les inversions en infraestructures a Catalunya durant els propers deu anys. Escoltant Artur Mas i la seva camarilla, ara que els ha sortit del tot la seva vena nacionalista extrema, que el porta fins i tot a dividir els catalans en dues classes, i la seva crítica ferotge a Rodriquez Zapatero, ens fa veure cada vegada amb més claredat, que el que està fent es lluitar per la supervivència de la seva formació un cop ha perdut tot l’espai polític i es veu desbordada per un i altre cantó, per la socialdemocràcia del PSC, i el nacionalisme d’Esquerra Republicana.

El dret a decidir, sempre l’hem tingut els catalans i amb un govern socialista a Espanya és quan més ens ha estat reconegut, si a més a més l’acompanyem com és el cas actual d’una gestió eficaç des de la Generalitat de Catalunya, el resultat de futur no pot ser més favorable.
No serà que veuen venir la desfeta, quan d’aquí a poc temps, comencin a donar fruït, les decisions que s’han pres avui amb matèria d’infraestructures i s’acabi posant de manifest la seva nefasta gestió quan va ser al capdavant del govern?

LA MOBILITAT UNA QÜESTIÓ GLOBAL

A Badalona, des de fa un bon temps, tot el que es relaciona amb la mobilitat dels ciutadans, sembla que faci por a l’estament polític de tractar-ho des d’una visió global de tota la ciutat. Observant el que diuen i fan m’adono que prefereixen tractar els temes puntuals, que van explotant per la ciutat, que no pas planificar i estructurar un calendari d’accions que d’acord amb l’obtenció de recursos, que de manera escalonada ens permetin arribar assolir un estàndard alt en la qualitat de vida per la manera de moure’ns.

Tant és així que si peta una claveguera, i ens cal posar-la nova, ho aprofitem per arranjar la superfície del carrer, però no sota un criteri pensat i planificat com una part d’un entorn, sinó que elaborem un projecte específic per aquella circumstància. Això si, tal i com manen els cànons de la democràcia participativa, consultem amb el veïnat, si la reforma els agrada o no.

Aquesta manera de fer reporta pel polític diversos avantatges, doncs per una banda, arranja un problema que el veí percep i té molt present, per altra banda, amb l’exposició pública del projecte li dóna al veïnat l’opció de participar-hi i dir-hi la seva i tercera que no li cal lligar el projecte al seu entorn més immediat, obviant així els problemes i les solucions complementaries que caldria prendre si es planifiqués l’arranjament de tota una zona.

A tall d’exemple aclaridor, podríem parlar de l’arranjament fet fa més o menys un any, del carrer Llibertat. Un arranjament del tot necessari, doncs la claveguera, literalment estava feta pols. El projecte contemplà un mínim eixample de les voreres, sacrificant una línia d’aparcament. Pel fet que el projecte no ha tingut en compte per res l’entorn, resulta que les places perdudes, han vingut a exercir més pressió, sobre els carrers del voltant que ja suportaven una pressió molt forta en aquest sentit.

Que hagués passat si l’arranjament del carrer Llibertat, hagués obeït a un pla de mobilitat de tota aquesta zona, doncs segurament que hagués comportat la construcció d’un aparcament que permetés, solucionar no només la pèrdua de places del carrer Llibertat, sinó d’avançar-se a la disminució del problema d’estacionament a tot l’entorn. Però per contra, el polític, hauria hagut de cercar més recursos, i fer front a una crítica, de tots aquells que no hi veuen més enllà del nas i es pensen que aparcar gratuïtament al carrer és un dret inalienable.

Per avui ho deixo aquí, la setmana que ve prosseguiré amb l’anàlisi de com es porta el tema de la mobilitat a la nostra ciutat.

LA ILLA CENTRAL

Fa dies que en volia parlar però no trobava l’excusa per fer-ho, tot i que la plaça central de la nostra ciutat i el seu entorn, representarà una de les darreres grans operacions urbanístiques al centre de la ciutat.

Si avui m’he decidit a fer-ho, és per una noticia que he llegit al Punt diari, on el nostre excels, regidor d’urbanisme i segon tinent d’alcalde Jordi Serra, ens diu que està negociant el projecte amb les associacions de veïns de Coll i Pujol i del Centre.

No tinc res en contra del moviment veïnal, ni pensar-ho! Però sempre he cregut que per lògica, la visió que aquestes entitats tenen d’un problema, és sempre parcial i inclinada cap al territori de la seva competència.

El tema de la illa central té per naturalesa una dimensió ciutadana, i estic convençut que ha de ser a través d’aquesta visió global on cal encarrilar el debat i pactar les solucions. Estem parlant d’un espai on hi han de confluir de segur dues línies de metro, la 2 i la 1, amb possibilitats d’una tercera cap als barris del nord de la ciutat i Can Ruti, sense comptar una vella aspiració del consistori de traslladar-hi l’estació central de ferrocarril a la nostra ciutat. També un aparcament,que enllaci amb el transport públic i cobreixi les necessitats de la zona comercial del centre de la ciutat. La urbanització del seu entorn, és també assumpte de dimensió ciutadana, doncs no envà enllaça amb el tema de l’antiga fàbrica de la Estrella, i el Corte Inglés, per no comptar en un futur no massa llunyà de l’operació entre els carrers de Martí Pujol, Sant Anastasi, Francesc Layret i Via Augusta.

De veritat el Sr. Serra, creu que n’hi ha prou de pactar-ho amb les Associacions de Veïns, properes? No creu convenient pactar amb els consells sectorials de participació ciutadana, com per exemple el de Mobilitat? No li sembla que ja comença a ser hora que en aquesta ciutat, ens comencem a mirar les coses des d’una perspectiva global?

Massa vegades a Badalona, s’ha caigut a l’error de l’estretor de mires, com quan és va acabar fent un nyap, al carrer Marqués de Montroig, perquè un veïns es negaren a perdre deu places d’aparcament. O bé el retard en l’arribada del tramvia a la nostra ciutat, per l’emplaçament d’una estació transformadora. Farem el mateix ara en l’assumpte de la illa central?

LA INCONTINENCIA VERBAL

Que pretenia Hugo Chavez, titllant de feixista a l’expresident espanyol José Maria Aznar? Carregar-se la conferencia iberoamericana?

Segurament devia ser això, pel fet que l’únic que l’interessa sembla ser és la promoció del seu nou ordre bolivarià, en tota l’àrea llatinoamericana i és clar que un orgue que amb els anys ha aconseguit d’agrupar tots els països, d’arrel hispana amb independència de la ideologia del seu règim polític, ha de resultar una terrible competència.

Puc estar d’acord amb el Sr. Chavez, que a l’expresident espanyol se li endevinen trets feixistes, en els seus discursos i en les seves actuacions, però no puc veure res més que una intenció perversa en el fet d’etzibar-ho, públicament quan no hi anava ni venia, a més de fer-ho de manera poc educada, interrompent a l’actual president quan el recriminava.

La reacció del monarca espanyol, va ser del tot lògica, davant la mala educació manifesta del President veneçolà, així com també era dins de tota lògica, l’advertiment que li feia Zapatero, recordant-li que Aznar, havia estat president gràcies a una elecció democràtica.

Si al Senyor Chavez, l’interessava boicotejar la conferencia Iberoamericana, tenia moltes maneres de fer-ho i no li calia provocar un conflicte amb la monarquia espanyola; havent-ho i fet i persistint en l’actitud dies més tard, no fa altre cosa que prevenir a tothom i posar-los alerta sobre el perill d’involució cap un caudillisme extrem, sustentat gràcies a l’elevat preu del petroli.

Un bon estadista, no nomes es mesura per la seva bona gestió, sinó en el do de l’oportunitat alhora d’expressar opinions, qualitat que no sembla figura entre les que adornen al màxim mandatari de Veneçuela.

CAL TORNAR A PARLAR DE FEDERALISME

A Catalunya i no cal dir a la resta d’Espanya, el personal que tenim molt clares les idees federalistes, som pocs i pel que es veu aquests darrers dies, mal avinguts.

Ara fa uns anys, quan Zapatero, accedia a la Moncloa, i Maragall ocupava la presidència de la Generalitat de Catalunya, vaig pensar que érem suficients, i que si fóssim capaços d’unir-nos al voltant d’un liderat, que en aquells moments semblava clar i fort, aconseguiríem de convèncer a una gran majoria de catalans i una bona part d’espanyols. Sabíem que el principal enemic, el nacionalisme, ens atacaria amb força i sense compassió de cap mena, i més quan havien perdut la posició de poder, tant al govern de la Generalitat de Catalunya, com al de l’estat. Sabíem també, que ens calia administrar amb moderació i mesura les nostres forces i que havíem de gestionar la quota de poder amb eficàcia, evitant de totes passades que els errors per excés en un o altre sentit, fessin la sensació que les forces federalistes, fóssim incapaços de governar amb coherència i dirigint cap al progrés i benestar de tots.

El problema va començar, quan les forces que a Catalunya agrupaven el nombre més gran de federalistes, no van obtenir els vots suficients per constituir l’executiu i van haver de recórrer al suport d’una força independentista. La inexperiència en labors de govern d’aquesta força i que per la pressió de les seves bases, es va veure obligada a entrar en competició amb el nacionalisme de dretes a l’oposició, per veure qui n’era més de nacionalista, tot això junt amb la peculiar i fins i tot podríem dir anàrquica manera de fer del president Pasqual Maragall, i amb una estratègia del líder opositor Artur Mas, que li feia buscar el recolzament des de Madrid, en el seu intent de recuperar el poder, van acabar per engegar en orris, el principal objectiu de la legislatura, com era el nou estatut d’autonomia.

El guirigall que es va formar a Catalunya, amb una Esquerra Republicana, passada de voltes, una CiU eixelebrada, que veia com el protagonisme se li escorria entre els dits, una Iniciativa que l’havia perdut tota, i un PSC, abatut per les maragallades, va acabar situant al federalista convençut, Rodriguez Zapatero, en una posició del tot insostenible, davant d’un ultra nacionalisme espanyol del Partit Popular completament desbordat i una part del seu propi partit, que veia en el desgavell català la millor mostra que el federalisme no conduïa enlloc. Davant aquest panorama, al president del govern espanyol, no li va quedar més remei que fer-se enrera i intentar un pacte amb el nacionalisme de dretes de CiU, que s’hi va lliurar en cos i ànima quan va veure la possibilitat de recuperar la presidència de la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament de la Moncloa. El pacte Mas Zapatero, si be desencalla l’aprovació de l’estatut al congrés dels diputats, comporta una crisi en el govern, amb la marxa d’Esquerra Republicana, i precipita la convocatòria d’unes eleccions, on ja tot és molt diferent que la primera vegada.

El més greu de tot plegat, és que la idea d’una Espanya federal ha tornat a perdre davant la tancada visió dels nacionalismes i tots aquests que n’estem profundament convençuts, hem d’acotar el cap i reconèixer que seguim essent pocs, potser massa pocs, per fer la nostra idea creïble en el conjunt de la societat espanyola.

La sortida del PSC, per la porta de darrera de Pasqual Maragall, i les seves declaracions ressentides vers el president del govern espanyol, i el president de la Generalitat de Catalunya, tot i que comprensibles, no ajuden gens ni mica a la popularitat de la idea, i menys en uns moments, on la confrontació entre els nacionalismes perifèrics i el centralista, és a l’ordre del dia i com a punt principal.

Potser ens caldrà esperar temps millors, fins que el personal s’adoni que el nacionalisme, sigui català, basc, gallec o espanyol, radical o moderat, basat sempre en assenyalar les diferencies entre pobles, no hi té cabuda en el segle XXI, on, per la tecnologia, el planeta se’ns ha fet petit, i les diferents cultures es fusionen i s’entrelliguen creant noves i molt diferents identitats. Potser aleshores acabaran veient el valor del federalisme com element aglutinant, dins de la diversitat.