CICLISTES I VIANANTS A BADALONA

Vull pensar que no es tracta d’una acte de mala fe, si no tant sols d’un no pensar-hi, però és que l’actitud dels responsables de les infraestructures viaries del nostre excel·lentissim i mai prou ponderat consistori, quan fan referència als vianants, són de jutjat de guàrdia.

Segons els resultats de l’enquesta de la mobilitat quotidiana, de l’any 2006, recollits en l’estudi que per la nostra ciutat ha fet l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona resulta que la gran majoria dels desplaçaments que efectuem els badalonins dins de la nostra ciutat, els fem a peu o amb bicicleta (un 71,1%). Una ullada, qualsevol dia a qualsevol carrer de la nostra ciutat, ens fa adonar que els desplaçaments amb bicicleta, només representen un petit percentatge, comparat amb els que habitualment ens desplacem a peu.

Tot i això, els qui tenen cura de les vies per on circulem els badalonins, semblen emparrats en no tenir en compte el personal que utilitzem les cames per anar d’un lloc a l’altre i és així que desprès de preveure que els cotxes puguin circular amb tota la comoditat, amb les mínimes retencions possibles, potser perquè està de moda o que fa més “progre”, s’obsessionen en habilitar espais per on puguin circular les bicicles, gairebé sempre a costa del vianant i és així que per unes voreres que en inici eren prou amples i on fins i tot els que utilitzen cadira de rodes s' hi podríen desplaçar amb tota comoditat, ens hi entaforen un carril bici, deixant-nos als que posem un peu davant de l'altre, una vorera amb una amplada ridícula de l’espai que ens es destinat. Vegis el carrer Salvador Espriu al voltant del nou equipament Màgic Badalona on els cotxes disposen de quatre carrils, i els ciclistes dos, i els desgraciats vianants, la resta una vorera on es fa necessari apartar-se per facilitar els encreuaments entre personal que camina.

Es que potser pretenen que els vianants i ciclistes, acabem a bufetades?

Perquè no utilitzen part de l’espai dels cotxes per fer circular les bicicletes, com és fa en tots els països on hi ha personal que pensa una mica?

Perquè s'entesten en no voler aprendre dels experiències dels altres?

ELS BRUTS QUE ORINEN AL MEU PORTAL

Visc al costat de tres o quatre bars, d’aquests que els vespres dels caps de setmana, són molt concorreguts. Fa uns anys enrere, el soroll del personal poc curós amb el descans del veïnat, m’havia fet passar llargues nits de vetlla, enlloc del són reparador que permet afrontar la feina de la setmana següent amb ganes renovades. En uns moments determinats, quan temia per la salut física i mental, meva i de la parella, em vaig decidir pel doble vidre i l’aire condicionat i de veritat haig de dir que tret d’alguna rara excepció, vaig assolir el poder dormir tot l’any els cap de setmana.

No se si és que els brètols s’han adonat que ja no em poden fer la punyeta amb el soroll que des de ja fa temps han pres la paret de l’entrada del meu bloc de pisos com d’urinari públic i els dissabtes i diumenge, estiu i hivern, quan em llevo tinc la necessitat d’haver de saltar un basal pudent de productes de bufetes incontinents. De vegades algun veí misericordiós, amb la voluntat de pal·liar el perill d’infecció, hi tira una galleda d’aigua i lleixiu, qüestió però que m’ha provocat que em desgracií més d’un parell de pantalons.

Quan amb bombo i platerets, els consistori va aprovar l’ordenança de civisme, vaig pensar que seria la solució, doncs si als bruts els sancionaven, acabarien per aprendre que no es pot actuar com un animal buidant la bufeta on li ve de gust, però com diuen els castellans, “Mi gozo en un pozo”, doncs no hi ha manera.
Des de la desesperació, estic per proposar a l’ajuntament que cobri una taxa als establiments expedidors de begudes, en concepte de neteja i que el producte de recaptació serveixi per pagar a una brigada de neteja que patrulli totes les nits, netejant el que els brètols impunes embruten. De fet seria una taxa de tota justícia, doncs aquells que contribueixen a omplir les bufetes, serien els financers de les despeses de les conseqüències dels buidatge

VISCA, HEM SALVAT LES BARRAQUES!!!!

He vist aquests dies als carrers del centre de Badalona, tot un seguit de cartells, on la Comissió de Veïns de Dalt la Vila, es vanagloria d’haver fet rectificar l’Ajuntament i aconseguir gairebé el cent per cent del que ells proposaven.

Vagi d’entrada la meva felicitació als esforçats per haver aconseguit fer prevaler els seus plantejaments, tot i que desprès de la lectura detinguda dels punts exposats en el cartell, em temo que l’aflorament i museïtzació del patrimoni romà, del que els badalonins ens sentim tant orgullosos, queda suspès sine die. Fins que el nostre consistori, tingui prous diners, per comprar les cases, arranjar i adaptar el seu interior a l’exhibició dels tresors, del nostre passat més gloriós, mantenint, això si, les façanes i l’alçada, no fos cas que el pessebre se’ns fes malbé.

També intueixo, que ens caldrà esperar una altre bona temporada, segurament fins que la degradació s’hagi fet del tot irreversible, perquè es torni emprendre un pla seriós de rehabilitació i condicionament d’aquesta zona de Badalona, talment com ha passat en tots els anteriors plans que s’han fet fins ara.

Perquè resulta que en tot això, els esgrafiats del carrer Pujol segueixen deteriorant-se i no pas per manca d’interès del consistori, sinó de la poca voluntat d’alguns veïns per arribar a acords. El solar del carrer Termes Romanes, cantonada a la Plaça de Font i Cussó, seguirà abandonat com fins ara, doncs el pla li treu al propietari qualsevol possibilitat de fer-hi res mínimament rendible.

Els han explicat als veïns del barri, que el veritable valor cultural, és el que rau sota terra i no el de la superfície? Saben que no hi ha cap casa del barri que passi dels cent anys? Saben que al segle X , amb la construcció d’uns església romànica i la torre dels Santcliment, aprofitant les pedres de les runes de la ciutat romana, aquí s’hi van edificar barraques, i que aquestes van perdurar fins al segle XVIII. Saben que la trama urbana i els tant anomenats culs de sac, són de finals del XVIII i no responen a altra cosa que la necessitat d’aconseguir metres de façana per poder construir més barraques?

Crec que el desconeixement i les llegendes urbanes, han acabat per tirar per terra la darrera oportunitat de salvar un barri de la degradació, i a la nostra ciutat de la possibilitat d’aconseguir recursos per aflorar i museïtzar un dels patrimonis romans més importants de Catalunya.

EMPARRATS EN PARLA DE QUANTITATS

Sembla que no escarmenti mai aquest personal nacionalista! De fa anys i panys, cada vegada que s’ha parlat del finançament de la nostra autonomia, s’emparren en dir els mils de milions que rebran més que abans de signar el darrer acord, perquè desprès quan es fa el balanç, resulti una retallada considerable del que es pensaven i proclamaven als quatre vents.

Ara, molt abans fins i tot de signar, Artur Mas i el seus, ja es barallen per dir si tres mil o cinc mil milions i proclamen als quatre ventes que ells i el tripartit, estan elaborant una proposta de mínims de la que els negociadors catalans no han de baixar, proposta, de la que per cert el diari la Vanguardia ja se’n fa ressò, en la seva edició d’avui dia 2 de setembre.

Fins aquests moments he estat completament d’acord, en les formes que el govern de la Generalitat, presidit per José Montilla, ha portat tot el tema del finançament, i sobre tot en la seva postura de fermesa davant la proposta que el vicepresident Solbes va fer a finals de juliol passat. He admirat, la postura de xerrar ben poc que han portat a terme el líders del PSC, i he criticat, el desmesurat afany de protagonisme de la resta de partits catalans que els ha portat a dir i fer coses que desprès s’han hagut de retractar.

La oportunitat que ara tenim al davant per resoldre el tema financer i l’encaix de Catalunya dins l’Espanya moderna, és gairebé única, i de segur que una altra trigarà molts anys a tornar-se a presentar. No creieu que val la pena aprofitar-la? No penseu que val la pena aprendre dels errors del passat?

A mi no m’interessa quina quantitat rebrem de més o de menys, a mi i penso que a la majoria de catalans, els que ens interessa, és quin percentatge dels impostos que tots paguem, serà administrat pel nostre govern, quines són les competències que té i quins són els serveis que l’estat ens ha de prestar, en compensació del percentatge dels nostres impostos que li proporcionem. Volem saber també, quina és la qualitat d’aquests serveis, en educació, en sanitat, en pensions, i en el serveis al depenents, en justícia, en cultura, etc. etc. Vull i exigeixo que el govern central em garanteixi que seré tractat igual que qualsevol altre espanyol i que la quantitat de diners per habitant que es destinen a qualsevol dels serveis i de les inversions que se’m prestin siguin iguals als de qualsevol altra comunitat autònoma del país.

Sabut i garantit això, que carai m’importa a mi si rebrem 3.000 o 5.000 milions d’euros més, sobre tot si penso que aquestes quantitats dependran també de les circumstàncies econòmiques de cada moment, i de la capacitat de les persones i les empreses de generarà recursos per mantenir el nivell de recaptació d’impostos.
Sisplau, prou de compte de la lletera, toquem d’una vegada de peus a terra, deixem-nos de partidismes, i per una vegada penseu en el país

TRENCAR LA UNITAT

Quan han trencat la unitat de les formacions catalanes el personal de Iniciativa per Catalunya Verds, ara que ha decidit retirar la sol·licitud de compareixença de Zapatero, o abans, quan la van presentar?

Si encara no he perdut la capacitat d’entendre el que es diu i s’escriu i sobre tot, el que no es diu ni s’escriu, em sembla que ningú va demanar el parer del PSC alhora que els de Can Comunista presentaven la moció al registre del parlament, i crec que puc afirmar amb tota rotunditat, que cap dels líders socialistes catalans es va mostrar disposat a recolzar-la, totalment al contrari dels amics d’Esquerra Republicana, de Convergencia i Unió i del Partit Popular, que si van abraonar com a lleons famolencs.

L’atac de banyes del personal de Can Republicà, és veu que ha estat del tot monumental doncs amb un afany de recuperar un protagonisme perdut, intenten de pressionar de nou al PSC, amenaçant de trencar el tripartit si els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, no voten en contra dels pressupostos generals de l’estat, en el cas que govern Zapatero no hagi estat capaç d’aconseguir un bon tractat de finançament per l’autonomia catalana.

Quines ganes de complicar les coses! És que potser han pensat que el PSC, farà caure el govern Zapatero? És que potser creuen que amb Rajoy a la Moncloa, s’aconseguirà el finançament adequat pel nostre país? És pensen potser que els socialistes s’han tornat lirons?

Mai en tota la història, Catalunya ha estat tan a prop d’aconseguir un finançament adequat a les seves necessitats. Mai havíem disposat d’un lideratge a la Generalitat completament allunyat dels excessos verbals i de la comèdia histriònica, i que té l’efectivitat com a màxima senyera. On és doncs el problema?

De primer penso en Convergència, una formació que encara no ha paït, que la seva incapacitat de pacte l’hagi relegat a l’oposició i que només fa mans i mànigues per recuperar un protagonisme en la base d’atribuir-se com a propis els mèrits dels altres. Només cal pensar en la fotografia Mas Zapatero a la Moncloa per la qüestió de l’estatut, i l’afany posterior en atribuir-se el mèrit de la nova llei fonamental. De fet si ho mirem be, no fan altre cosa que intentar el mateix ara amb la qüestió financera, amb la pega que l’habilitat del PSC d’avui ha travat l’assumpte de tal manera que resulta del tot impossible obtenir acords fonamentals, sense el consens del govern català.

S’imposa un canvi d’estratègia i aquests darrers dies l’han començat a practicar en base al trencament de la unitat d’acció, de primer entabanant a un quants il·luminats d’Esquerra Republicana, i excitant-los amb l’atac de banyes que hem esmentat abans, qüestió que els ha fet aproximar-los a les seves posicions. Segona, fent temps fins que el Tribunal Constitucional resolgui sobre el tema estatutari, sense cap mena de consideració pel resultat, doncs en el fons l’únic que els interessa és que el Partit Popular es deslliuri del llast de tenir presentat un recurs, pactar amb ells si els resultats de les autonòmiques del 2011 ho permeten, per aconseguir altra vegada el poder a la Generalitat.

Més tard han seguit, proclamant la imminència d’un acord amb el govern sobre els mínims que podrien ser acceptables en la negociació, això si sense descuidar-se d’assenyalar, que és del tot imprescindible, el PSC no voti a favor dels propers pressupostos generals de l’estat. Fins on pensen arribar en el seu afany de recerca del protagonisme? Si la possibilitat d’un acord com aquest hagués existit de veritat, la sola menció pública que n’han fet els convergents li hauria fet perdre tota eficàcia, quan des del govern central acabarien per saber-ne fil per randa el seu contingut.

És que els de Can Convergència no saben encara el que convé o no a Catalunya, que els cal consensuar-ho amb els demès? Per si fos així em permeto d’explicar-los que el PSC i tot el seu equip al govern de la Generalitat ho saben a bastament.

L'AFANY DE PROTAGONISME

Sempre, o be per un all o bé per una ceba, els polítics catalans acaben esgarriant els seus objectius, per l’ànsia desmesurada de tenir el protagonisme.

Els que estan al govern, perquè ho consideren la cosa més natural del món i els que estan a l’oposició pel simple fet de voler aparèixer com els elements imprescindibles, que tot i que han estat desplaçats de les àrees de poder, no es pot fer res en aquest país sense comptar amb la seva aquiescència.

En aquests moments a Espanya, s’està lliurant un complicat debat,a instàncies del govern d’esquerres de Catalunya, on veritablement es pot decidir encetar el camí cap un nou model d’estat pels propers vint-i-cinc o trenta anys. Un nou model on tots ens hi sentim còmodes, i estructurat en base a un reconeixement de la riquesa que representa la diversitat.

Les circumstàncies, són immillorables, quan al govern de l’estat, el poder resideix en un partit estructurat internament com una federació, i on es reconeix i s’accepta l’autonomia de les diverses federacions i partits que el composen. També perquè resulta que el líder del govern a Catalunya, és un PSC, cohesionat com mai havia estat, que desprès del darrer Congrés el mes de juliol, ha sabut tancar files sense fissura de cap mena, al voltant del seu secretari general. Un Partit molt convençut, de la importància de l’autogovern com element dinamitzador de la societat catalana i del nou estatut d’autonomia com a llei fonamental.

Però llegint els diaris aquests darrers dies i escoltant les declaracions de uns i altres, hom té la sensació que l’únic que en sortirà d’aquest debat és més i més foscor centralista, i més i més anar enrere.

La lògica discrepància, que tota negociació comporta, es utilitzada excessivament al meu entendre, pels líders polítics, en benefici dels seus interessos partidistes, sense tenir consideració de cap mena, vers el progrés del conjunt de la societat catalana.

Així, les declaracions crítiques dels líders de Convergència i Unió, en el sentit d’assenyalar el que ha de fer i no ha de fer el PSC, davant la negociació del finançament, no és altra cosa que cercar la manera de sortir dels lligams que els imposa la unitat d’acció dels partits catalans en el procés de negociació del finançament, i que l’impedeixin pactar directament amb Zapatero, apareixent com els salvadors de la situació, talment com van fer en el procés d’aprovació del nou Estatut al Congrés dels Diputats.

Estic del tot segur que el procés negociador del nou finançament acabarà molt bé pels interessos de Catalunya, i que a més a més el protagonisme serà dels que ho hauran fet possible, aquests que avui dia parlen ben poc, però que treballen molt per la causa, com ara José Montilla, el nostre president de la Generalitat.

SOBRE EL NOM DE LA NOVA PLAÇA CENTRAL

M’he trobat el meu amic Valentí Soler, excels poeta, defensor a ultrança de la nostra llengua i encara més excel·lent persona, que aquests dies va al darrera de pressionar a la comissió del nomenclàtor, perquè decideixi de posar el nom de l’il·lustríssim gramàtic i pare del català modern Pompeu Fabra. Persona molt lligada a la nostra ciutat, doncs hi va residir una bona temporada. Segons diuen els entesos, hi va escriure una bona part del seu famós diccionari, en concret en la avui desapareguda masia de Can Belluga, on hi ha la Plaça de Josep Cortines, a la part més alta del carrer Sant Pau.

Diu el meu amic Valentí, que Badalona ja va perdre una oportunitat d’or, d’homenatjar el mestre, quan l’ajuntament va optar pel fotògraf Josep Cortines, enlloc de posar Plaça del Diccionari a la urbanització de l’espai de Can Belluga, tot i que una part de la intel·lectualitat badalonina així ho suggeria, i que ara en una de les places que ha d’esdevenir de les més grans de Catalunya, Badalona no pot deixar passar l’ocasió de fer merescudíssim reconeixement al gran filòleg.

Jo li vaig argumentar, que posar el nom de Pompeu Fabra a aquest espai, significaria, treure, dos noms tradicionals, com són el de la Creu i Santa Barbara, i dos més de personatges també dignes de reconeixement, com l’Alcalde Xifré i l’Anselm Clavé; però l’amic poeta, que pel que sembla ho té tot previst, em va assenyalar que la reivindicació del grup que representa, només pretén que s’anomeni Pompeu Fabra a la part central del nou espai, i que les cases del cantó mar segueixin conservant el nom de carrer la Creu i les de muntanya, Anselm Clavé, Pel que fa a l’alcalde Xifré, suggereix es doni a algun espai de nova creació en la urbanització de la zona de l’antiga fàbrica l’Estrella i que el nom de Santa Bàrbara, ja es mantindria en el tros del mateix carrer per sobre d’Anselm Clavé.

No varem tenir més temps per parlar, doncs tant ell com jo, ens cridaven d’altres obligacions, i ens varem acomiadar, demanant-me ell, que si coneixia algú partidari del canvi de nom, l’adrecés a la web d’internet que han habilitat per recollir adhesions a la proposta.

Més tard, i en la placidesa del sofà de casa meva, pensava amb la trobada i reflexionava del fet que Pompeu Fabra, és potser dels personatges que més reconeixement té a la nostra ciutat, doncs a més a més d’un carrer, al barri de Canyadó, té un monòlit a la plaça de l’Assemblea de Catalunya i un institut d’ensenyament mitjà al Parc Serentill, Deu ni do, no us sembla?

Per altra banda i en les meves reflexions, em vaig sorprendre que la intel·lectualitat de la nostra ciutat, acabi fent bandera de la qüestió del nom, quan el que li hauria de preocupar són potser altres qüestions d’aquest lloc, com són el seu disseny, els seus usos, el mobiliari que s’hi posarà, la mobilitat al seu entorn i els serveis que podrà contenir, qüestions que són més prosaiques, però que alhora de la veritat, són les que veritablement afectaran els ciutadans.

Però, les coses de la intel·lectualitat badalonina, tal com les del Senyor, són del tot inescrutables, almenys pels profans com jo, i segurament ells tenen tota la raó del món i en aquests moments, el que més convé a la nostra ciutat, és posar Pompeu Fabra a la que fins avui hem vingut dient Illa Fradera.