QUE LI PASSA A ZAPATERO?

En política, moltes vegades, es fan coses que per una majoria dels mortals son del tot incomprensibles i seguidores d’una lògica totalment allunyada de la majoritària en l’espècie humana.

Aquests darrers dies, el govern socialista que presideix Rodriguez Zapatero, ens en acaba de donar un bon exemple, quan enlloc d’aprofitar-se de la debilitat del seu principal adversari, el Partit Popular que estava en boca de tothom, i pràcticament acorralat sense sortida en uns escàndols de corrupció i d’espionatges il·legals; s’embolica anunciant la retirada de les tropes espanyoles desplaçades a Kosovo, sense encomanar-se a Déu, ni als Sants, (vull dir a les altes instàncies dels països integrants de la OTAN, entre ells el nou president dels USA Obama, que en teoria, hauria de ser el més bon amic). No podia haver aplaçat la decisió uns quants mesos, fins que al PP, la porqueria li hagués tapat la boca, enlloc de llençar-li un salvavides? Tant important resultava ara, la demostració de no estar d’acord amb la independència de Kosovo?

Una repercussió col·lateral d’aquest tema, la patirà la ministra de defensa Carme Chacón, que es vulgui o no, acabarà per sortir-ne tocada quan fins ara era un dels principals valors de l’actual govern de l’estat, tal i com reflectien les enquestes d’opinió ciutadana, on és qui obtenia les més altes qualificacions, qüestió que feia pensar a molts que podria esdevenir la successora socialista a la presidència del govern de l’estat.

Una altra qüestió que a mi em costa molt d’entendre, és l’assumpte del finançament autonòmic en general i en particular el de Catalunya, darrerament estancat i sense que li veiem progressos per enlloc. Aquesta és una qüestió, que a més a més de reforçar, el govern de Catalunya, (que està presidit per un socialista), i com a conseqüència consolidar els vots cap el seu partit en les generals del 2012; tindria l’afegitó de garantir el suport al seu govern de CiU, que no tindria cap mena d’excusa, per seguir amb una dura oposició com fa ara, afavorint al Partit Popular, a no ser que es volgués arriscar a perdre bous i esquelles.

Però rés segueix la lògica, i llegint els diaris d’aquests darrers dies, fins i tot els més proclius al socialisme, els espanyols observem astorats, com hem passat d’un Mariano Rajoy, a punt de ser llençat per la finestra, a un Zapatero, que perd una votació rere l’altre a les Corts, que no encerta en cap de les explicacions que dóna i que sembla estigui arribant al col·lapse.

No ho entenc, francament no ho entenc.

EL CANVI DE SISTEMA

Els que hi entenen de veritat i no necessiten enganyar-nos, ens diuen que d’aquesta crisi econòmica en sorgirà un sistema completament nou i ben diferent, i tot i que no gosen especificar-ne en detall les seves característiques, si ens apunten alguns dels trets més rellevants que haurà de tenir.

D’entrada, el nou sistema, ha de trencar del tot amb l’hegemonia, d’una o dues superpotències planetàries, tal i com ha vingut succeint des del darrer canvi de sistema, al final de la 2ª guerra mundial i apostar decididament per un multilateralisme mundial, on l’harmonia presideixi les relacions i el diàleg eviti els enfrontaments. També se li haurà de garantir una molt llarga permanència en vigor, vigilant de molt a prop els desviacionismes que pretenguin tornades enrere, talment com ha succeït, en la Europa occidental, a partir del moment que molts dels seus governs es van deixar seduir pels cants de sirena del neoconservadurisme, que ens ha conduït, 70 anys desprès del començament del període, al desastre que estem vivint avui dia.

El nou sistema, cal basar-lo en la generació de riquesa real, no pas fictícia com la que el consumisme desaforat, promogut pels grans especuladors ha portat a la creació de grans bombolles que en la seva explosió, només beneficien a una exigua minoria, en contra d’una gran majoria; i que entenem per riquesa real? Doncs senzillament aquella que es sustenta sobre el creixement poblacional i sobre el progrés social del conjunt de la humanitat, sense trampes de cap mena.

Un exemple ben clar del que acabo de dir, ha estat l’anomenada bombolla immobiliària, on una colla d’estafadors, ens van intentar vendre, unes necessitats d’habitatge en el nostre país, molt més superiors a les reals, i per aconseguir-ho no van dubtar gens ni mica en aplicar les estratègies més perverses, com per exemple, atiar els sentiments racistes i xenòfobs, en pro que el personal marxés de determinades zones de la ciutat, comprant pisos en una altra. Aliar-se amb el sistema financer, perquè aquest facilités diners a baix preu, a gent sense garanties suficients de solvencia. Aquesta política, que ha omplert les butxaques d’uns pocs en base a buidar les de molts altres, quan ha arribat a un límit del tot insostenible, (totes les estructures de tipus piramidal, acaben essent insostenibles), ha explotat posant de manifest que en aquests moments al nostre país hi ha una ingent quantitat d’habitatges per vendre i molt pocs compradors amb capacitat adquisitiva real per adquirir-los.

Hem de començar a entendre tots plegats, que només en serà possible sortir realment d’aquesta crisi, si sabem tornar a començar de zero, desterrant les temptacions, del consumisme desaforat i repartint de manera justa i equitativa la riquesa veritable, que entre tots, colze amb colze siguem capaços de crear.

LA UNIÓ EUROPEA, UNA APOSTA DE FUTUR

L’aposta que en uns moments determinats Espanya va fer en favor de la Unió Europea, s’ha vist compensada més de cent vegades, doncs per mitjà dels fons de cohesió i la supressió de mesures caràcter proteccionista, ens ha permès arribar a uns estadis de prosperitat que mai hauríem pogut somiar.

Ara immergits com estem en un procés de crisi internacional profunda, una crisi que els experts pronostiquen comportarà un canvi radical dels sistemes econòmics basats en la depredació de recursos, en les desigualtats socials i en un sistema financer poc fiable, és més necessari que mai, retornar a la Unió Europea l’esperit i els ideals que van impulsar la seva creació, que no oblidem eren els mateixos de la socialdemocràcia, impulsora de l’estat del benestar en la majoria de països europeus.

L’actual Unió Europea, es basa en tres grans puntals, la Comissió Europea, La Cimera de Caps dels Estats membres, i el Parlament. La composició de la Comissió i de la Cimera dels Caps d’Estat, depenen del govern que cada país hagi triat en les seves eleccions, i el Parlament és l’única institució elegida pel vot directe dels ciutadans. És això precisament el que atorga poder al parlament, doncs al ser l’únic organisme fruït del vot directe dels ciutadans, és el dotat de més transparència i capacitat de lideratge.

La composició actual del parlament Europeu, esta formada per una majoria de partits de dretes, alguns d’ells, fins i tot dels anomenats euro escèptics, fruït de les anteriors eleccions d’ara fa cinc anys, on a tot Europa, l’índex d’abstenció, va ser altíssim. Per una propaganda bastant mal intencionada de les formacions més xovinistes, que no veuen amb bons ulls que la Unió Europea, acabi essent quelcom més que una simple liberalització dels mercats.

Estem de ple dins d’un període de crisi econòmica, provocada, segons diuen tots els experts, per l’aplicació de l’ortodòxia liberal portada a l’extrem, que molts dels partits i coalicions que avui manen a Europa, no van dubtar en abraçar i defensar fins al darrer moment, encara que ara vulguin fer veure que diuen tot el contrari, com és el cas de Sarkozy, a França, Àngela Merkel a Alemanya, i molts altres; és en aquest moments on ens cal que en el Parlament Europeu, hi hagi una majoria dels partits socialistes i socialdemòcrates, la filosofia dels quals, mai ha tingut res a veure amb el neoliberalisme, ans al contrari, des de la seva visió internacionalista són els que poden aplicar polítiques basades en l’esforç comú de tots plegats, que ens faran sortir del marasme on ens trobem ara.
Cal un canvi en les estructures Europees, cal un canvi que ens retorni l’esperança i la fe en la nostra capacitat de tirar endavant de manera col·lectiva, fugint dels individualismes i dels nacionalismes provincians i carrinclons, totalment desfasats. Un canvi que en gran manera depèn de nosaltres, no quedant-nos a casa el proper 7 de juny i no fent cas dels cants de sirena que en volen fer veure que aquestes eleccions no serveixen per res.

LA GENERALITAT I EL GOVERN CENTRAL

Sembla que hi hagi personal en aquest nostre país, que s’hagi acabat creient que si una cosa no és impulsada per ell no pot ser mai bona per Catalunya. Ho feien ja durant els vint-i-tres anys que van governar, on la identificació entre Jordi Pujol i Catalunya va arribar a ser fins i tot patètica; ara des dels bancs de l’oposició, segueixen amb la tàctica, tot i que per rabietes que facin, el poble ja els comença a tenir clissats i saben apreciar qui de veritat està treballant i aconseguint resultats altament positius per millorar la qualitat de vida dels ciutadans de Catalunya.

Ja és normal que els sàpiga greu veure, com un president i el seu equip, que no fa fresa ni histrionismes de cap mena, ha aconseguit unes inversions estatals a Catalunya, de 4.800 milions d’euros, destinades gairebé integrament a un pla de reforma integral de tot el servei ferroviari de Catalunya, un pla que modernitza i racionalitza el sistema ferroviari de proximitat i el deixa a punt perquè la Generalitat de Catalunya, en pugui acceptar el traspàs de la gestió; una qüestió que mai en tota la història, havien somiat, Artur Mas, Felip Puig, Duran Lleida i el cadell de Can Pujol.

Mai més ben dit, ja tenim el tema de les rodalies ferroviàries encarrilat, ara anem per la qüestió del finançament, que no ho dubteu ni una mica s’aconseguirà un molt bon acord, tal i com apunten les gestions i les estratègies que porten a terme l’equip del conseller Castells i la resta de gestors de l’actual govern de Catalunya, que sense presses ni cridòria de cap mena, no trigaran pas massa en aconseguir l’objectiu.

Els de CiU de segur que tampoc ho trobaran bé i els acabarem veient al costat dels seus amics, encara que a voltes facin veure que no ho són, de Can Popular, malparlant en contra del que ells mai haurien estat capaços ni tant sols d’imaginar.

CINQUANTA VUIT PARAULES

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell

Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

Quin ensurt! Quan hom va arribar a la Casa Gran i els serveis de premsa ens facilitaren el guió de l’ordre del dia del ple municipal, una mica més i caic de d’esquena, doncs en el primer cop d’ull vaig veure de 58 ciutadans havien demanat formalment la paraula. Desprès d’una lectura més acurada, vaig comprovar, que les cinquanta darreres, que encapçalava, l’ex regidor i avui president de l’Associació de Veïns de Canyadó Pedro Jeus Fernández, eren pel mateix tema, relacionat, amb l’edifici que es pretén construir, en el lloc on hi havia l’antiga caserna de la Guàrdia Civil; aquesta qüestió em va fer suposar, que es tractava d’una estratègia de l’esmenta’t Pedro Jesús, aprofitant que avui, tot i que per darrera vegada, encara s’aplicava l’antic reglament que de fet permetia situacions com aquesta.

A les sis en punt, l’alcalde fa la seva entrada al saló de sessions, observant que els escons de l’oposició són buits, cosa que em fa pensar si els de can comunista i els de can popular, pacten les estratègies per aquesta mena de pinça sobre el govern que darrerament sembla que vulguin portar a terme.

Dotze minuts més tard, i amb les absències de Jaume Vives per malaltia i la de Ramón Riera, no sabem perquè, l’alcalde pronuncia la fórmula habitual “Sessió Pública”, i cinc minuts desprès, llegeix el llistat de víctimes de la violència de gènere, que el més de febrer és de sis persones.

El Punt 4 referent a la relació i valoració dels llocs de treball dels programes de l’IMPO, mereix una intervenció d’Asun Garcia de Can Comunista, dient que no els sembla bé, Quico Serrano defensa el dictamen, Asun replica anunciant el seu vot d’abstenció, talment com desprès fa Maritxu de Can Popular.

El Punt 6. tot i que és un donar compte de diverses contractacions de personal, i no requereix el vot de ningú, mereix la intervenció d’en Garcia de Can Popular, que desprès de la contesta que li fa Quico Serrano, rep el recolzament, “tot i que per altres raons”, del líder de Can Comunista Carles Sagués.

L’aprovació del Pla especial urbanístic que ha de permetre l’edificació d’una nova escola al Carrer de la Ciència, porta un diàleg, diguem-ne potent, entre Carme Martinez de Can Comunista i Josep Duran regidor d’educació.

El punt que fa referència la Modificació puntual del Pla General Metropolità que ha de permetre la construcció d’un vial entre els carrers de la Seu d’Urgell i riera Canyadó, a més a més de l’edifici on hi havia la caserna de la Guàrdia Civil al barri de Canyadó, provoca un intens debat, en el que intervenen, Sagués de Can Comunista i Jurado, (el practicant) de Can Popular per part de l’oposició i Jordi Serra, i Falcó per part dels partits del Govern. Finalment el decret és aprovat amb el vot contrari dels Comunistes.

Set proposicions amb caràcter d’urgència, mereixen la reprovació dels de Can Popular, que per boca d’en Garcia manifesten el seu malestar per presentar-ne tantes fora de la via ordinària; qüestió a la que també s’hi apunta Sagués de Can Comunista. Jordi Serra es defensa dient que els assumptes que es porten per aquesta via a l’aprovació del ple no poden restar un mes més en el calaix, en pro de l’eficàcia d’aquest govern municipal.

Asún Garcia de Can Comunista demana explicacions a vàries de les proposicions, qüestions que li són contestades pels regidors corresponents, així com també ho fa Maritxu en alguna ocasió, que fa intervenir al propi Jordi Serra.

Quan són les 7,38, arribem al torn de paraules al poble, que enceta Albert Vendrell de la CUP, amb la qüestió de la rebaixa dels impostos i taxes municipals. Pel fet que hi ha una moció presentada pels de Can Popular que es refereix al mateix tema, intervenen Garcia, i Sagués, que estan d’acord, Serrano de Can Socialista que defensa la posició del Govern i les rèpliques del ponent, d’en Garcia i d’en Sagués.

La segona paraula a càrrec d’un altre membre de la CUP, David Alfara que fa referència al Pla Bolonya i aquí com abans també hi ha una moció, presentada pels de Can Comunista, finalment i com abans la moció és refusada amb el vots en contra dels partits de Govern.

La tercera paraula és doble doncs dues senyores, es queixen de la climatització a la piscina del centre, mítings dels grups de l’oposició, assumpció de compromisos per part del regidor Socialista d’Esport Albert Tomàs i tancada del debat per part de l’alcalde

La quarta sobre el tema de les festes amb foc i la nova directiva europea, aquí tothom hi està d’acord i en un tres i no rés la tenim ventilada.

La cinquena ha estat retirada

La sisena pel tema gairebé crònic d’un pàrquing al carrer Batlloria, tema que fa gaudir als peperos i comunistes, qualificant d’inoperant al govern, i assumir Jordi Serra seguir treballant per arranjar el problema.

La setena un jove del Consell Municipal de la Joventut, demanant intervenir en les converses entre l’ajuntament i l’AV de Canyadó pel tema dels sorolls a la zona d’oci de Can Ribó.

És el torn de Pedro Jesús Fernández el primer de cinquanta paraules sobre el tema de la Caserna de la Guàrdia Civil de Canyadó, aquest enceta un discurs, aprofitant fins el darrer segon el temps de 10 minuts que li és assignat; intervé Sagués recolzant el ponent, Jurado de can PP, Jordi Serra, Replica el ponent, torna Jurado, torna Sagués i tanca Serra, cridant el següent de la llista, Pedro Jesús diu que com que no es pensaven que els deixessin parlar a tots cinquanta i fet que són dos quarts d’onze de la nit, es dona paer satisfet havent-ho fet ellEs va passar al torn de precs i preguntes, però hom ja no aguantava més i vaig donar la sessió per acabada, quan els de Can Comunista i en Jurado de Can Popular, es disposaven a pregar i preguntar

EL CORTE INGLES A BADALONA

El govern municipal que encapçala el PSC a la nostra ciutat, que des del començament de la legislatura, treballa amb la constància pròpia de les formiguetes, tot i que ens trobem en uns temps ben difícils, està veient recompensats els seus esforços amb realitats que esdevenen tangibles dia rere dia.

Ara ens arriba la notícia de la signatura de l’acord amb el Corte Inglés, un tema que desencalla tot un procés urbanístic, que ha de donar una nova vitalitat i una gran empenta a la zona de Coll i Pujol / Sant Crist, a més a més de crear durant els propers quatre anys, un ingent nombre de llocs de treball, que cobriran d’inversió de prop de 100 milions d’Euros, que l’empresa de distribució destina a la nostra ciutat, sense oblidar el nombre de llocs de treball estables que es creen un cop l’equipament estigui en marxa.

No han trigat gens ni mica els representants del comerç tradicional a posar el crit al cel i pronosticar les greus catàstrofes que sobre el teixit comercial ciutadà, comportarà l’obertura d’aquest nou establiment. No soc entès en el tema, però des del punt de vista d’un ciutadà que s’interessa per la seva ciutat, voldria posar sobre la taula un parell de reflexions.

Primerament, que ja portem uns quants mesos amb el Màgic Badalona obert i tot i que s’anunciava com una de les grans catàstrofes pels comerços de proximitat, enlloc llegeixo que hagi perjudicat amb excés; i segona que les grans condicions favorables fins fa poc del mercat immobiliari, ha estat per mi un dels grans responsables del canvi en les zones comercials de la ciutat, on el petit comerç ha preferit tancar portes i especular amb el local de propietat, a través d’una venda d’alta plusvàlua o d’uns lloguers del tot astronòmics, que ha omplert el carrer de Mar per exemple de sucursals de multinacionals o de grans franquícies, enlloc dels establiments tradicionals.

Reflexionem-hi si us plau, i intentem treure’n tot el que de molt positiu i revitalitzador del teixit comercial, pot tenir la instal·lació d’un centre com el Corte Inglés, talment com ha succeït en d’altres ciutats ben pròximes, Sabadell, Cornellà, etc.

LA INTOLERANCIA A BADALONA

Ja s’ha dit un munt de vegades, però sembla que hi ha qui no ho vol entendre. Els badalonins, hem estat sempre persones acollidores, gent a la que no ens ha costat gaire d’acceptar i integrar a tots aquells que han vingut a casa nostra a treballar i a millorar les seves condicions de vida. Ho vàrem demostrar a les primeries del segle XX, quan de Múrcia vingueren per aprofitar les oportunitats de feina, que significaren les obres del metro i l’exposició de 1929, ho vàrem tornar a ser en temps de la sagnant guerra civil, quan acollirem a un nombre ingent de refugiats, que fugien de l’exèrcit feixista. Ho tornarem a fer entre els anys cinquanta i la primera meitat de la dècada dels setanta del passat segle XX, quan des de les zones deprimides de l’estat espanyol, és feia cap a les regions industrialitzades.

En qualsevol de les ocasions, els badalonins els hem obert els braços, i hem compartit amb els nous vinguts la nostra prosperitat, quan l’hem tinguda, o les nostres penúries, quan els temps així ens ho han portat. Hem demanat respecte i hem donat respecte i de tot això, ens ha sorgit la Badalona actual, una Badalona, de 220.000 habitants, que van tots a la una en benefici de la seva ciutat, sense que mai hagi representat cap problema, ni tenir dues llengües, ni costums diferenciades; ans al contrari, hem sabut trobar en la diversitat una nova font de riquesa, no només cultural, sinó també fins hi tot econòmica.

Ara encarem el segle XXI, amb un nou repte conseqüent de la Globalització, com és una nova arribada d’immigrants procedents de les més exòtiques cultures del món. Repte que la majoria de badalonins, per l’experiència acumulada alguns, o d’altres pel fet d’haver estat immigrants, en temps no massa llunyans, estem em immillorables condicions d’encarar de la manera més profitosa. A més a més, cal afegir, que les circumstàncies politiques, d’uns estat de dret, amb totes les garanties democràtiques, ens garanteixen que el procés no porta cap segona intenció, com si en canvi podíem pensar a meitat del segle passat, en ple període de dictadura feixista, on de passada s’intentava anorrear la cultura catalana.

Sempre hi ha qui veu en les qüestions que el procés migratori comporta, una oportunitat per treure’n uns rèdits electorals, burxant en un tema pervers com és el de la por, i com a conseqüència refús a tot allò que ens és desconegut. Curiosament, aquests personatges, sempre acaben essent d’una determinada tendència ideològica, que a voltes se’ns ha presentat com a líders de la dictadura, o ara defensors de la llibertat i demòcrates de tota la vida.

M’agradaria dir al personal (de la nostra ciutat, i uns altres que volen venir de fora pel mateix tema), emparrat en cercar i crear conflictes cercant el xoc cultural o religiós, que tenen molt mala peça al taler i que el seu discurs a més a més de pervers, ja se’l creu ben poca gent, doncs només arriba a la gent més inculta i amb poca capacitat de raciocini.