A EN COSME.....NI CAS!!!

Quan durant la campanya electoral, el Twitter bullia de missatges amb l’etiqueta #Badalona, el meu amic Cosme Modolell, va insinuar que possiblement Falcó no deia la veritat quan es presentava com a garantia que el Partit Popular, aquell que va recórrer davant del Tribunal Constitucional l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el del discurs de la xenofòbia i el racisme, y aquell que durant quatre anys no ha fet altra cosa que cercar l’enfrontament entre els ciutadans, arribés a governar mai a la nostra ciutat. Un Falcó gairebé irat, responia a la insinuació amb un rotund: “A en Cosme ni cas; ja ho he dit per activa y per passiva que no pactaré amb el PP”.

En Cosme que ja té una edat i un bon sac d’experiència no va contestar la missiva, segons em va explicar, per dues raons: la primera que en el fons del seu cor desitjava equivocar-se, i la segona que per la dita castellana, “Por la boca muere el pez”, si les coses anaven maldades la veritat resplendent acabaria per donar-li la raó.

Els resultats electorals del 22 de maig, van resultar sorprenents per a molta gent i em sembla que sobretot per en Falcó, que poc es podia imaginar que en el termini de tant sols sis mesos, tretze mil badalonins canviessin el vot convergent per altres opcions. Hom suposa que els càlculs de Falcó, passaven per un empat a regidors entre PSC i PP, a 9 posem el cas, mentre que ell en trauria 6, per 3 els d’Iniciativa, situació que li hauria permès pressionar els socialistes perquè li cedissin l’alcaldia, sota l’amenaça de fer entrar el PP al govern. Aquesta circumstància li hauria permès a més a més fer-se fort davant les pressions de les altes esferes del seu partit, i fins i tot gosaria a dir d’impedir el canvi de cromos.

La realitat però ha estat ben diferent dels càlculs de l’ínclit Falcó, el PP i els Socialistes no han empatat, i ell en lloc d’un de més n’ha tret un de menys, circumstància, que li fa del tot impossible jugar a la p..... i la Ramoneta, com pensava, deixant-li només una opció, si volia mantenir la seva promesa, com era un pacte a tres PSC, CiU i ICV, que barrés el pas de l’alcaldia a Garcia Albiol.

Si be fa quatre anys, i jo em pensava que per anteposar els interessos de la ciutat per davant dels partidistes, Falcó es va avenir a un Pacte amb el PSC i ERC, pacte que tothom amb dos dits de front, reconeix ha funcionat gairebé a la perfecció Ara s’hi ha negat en rodó, tot i que els de Can Comunista, per facilitar les coses s’oferien a recolzar el govern sense entrar-hi, i etziba les mil pestes acusant injustament al pacte del 2007, de la pèrdua del regidor. Vull pensar que la seva posició de debilitat li ha fet acceptar el canvi de cromos que des de les altes esferes convergents se li proposava, i així dissabte passat, votant per ell mateix, va consumar que la tercera ciutat de Catalunya sigui la punta de llança de la dreta espanyolista més reaccionària, en la conquesta d’aquest nostre país.

Els temors del meu amic Cosme s’han acomplert totalment, tot i els esforços fets pels socialistes i els de Iniciativa perquè no fos així; a més a més i a fi i efecte que no en quedi el mínim dubte, Falcó ha acceptat del PP la regidoria del districte primer, segons diuen en contra fins i tot de la voluntat del seu soci de Coalició UDC.

Imagino que la carrera política de Falcó a la ciutat s’acaba aquí, més ben dit penso que cap allà el mes de novembre o desembre desprès donar el seu vot favorable al cartipàs municipal y als pressupostos per l’any que ve, Falcó farà una discreta sortida, vers a un càrrec lluny de la ciutat, com a compensació dels serveis prestats, temps suficient perquè CDC a Badalona trobi un nou líder, una persona prou dòcil que segueixi mantenint durant quatre anys en Garcia Albiol a l’Alcaldia. Mentrestant però en Falcó segueix piulant com a bon ocell, però sóc potser ara jo qui hauria de dir “A en Falcó ni cas”.

EL GOVERN DELS "MILLORS"

Els catalans ens hem tornat a deixar enredar per un nacionalisme noucentista, que ha tingut la virtut, de saber aprofitar en benefici propi, les urpades que els nacionalismes, espanyol i català, de la dreta i de l’esquerra, va procurar al govern que presidia el socialista José Montilla.

Si fan una mica de memòria estimats lectors, ben aviat s’adonaran, que el Tripartit, sobre tot en la seva darrera legislatura i ja des de l’endemà de la seva constitució, va haver de resistir els furibunds atacs, no tant sols de la dreta nacionalista catalana de CiU, com de la dreta nacionalista espanyola del PP si no també de tot un sector del PSOE, que encara no ha entès que la fórmula federalista segueix essent la més vàlida per articular la qüestió territorial en l’Espanya del segle XXI.

El PSC com a força dominant del Govern Catalanista i d’Esquerres, tot i els entrebancs, havia aconseguit capgirar una situació de les relacions governamentals entre Catalunya i Espanya, que per obra i gràcia de Jordi Pujol, havia esdevingut gairebé intrínseca en la manera de fer dels catalans, com era l’anomena’t mercantilisme, consistent en aprofitar la debilitat i la necessitat del govern d’Espanya dels vots de la formació nacionalista, per obtenir unes hipotètiques rendes o avantatges, deien, per a Catalunya. Ja en la legislatura que presidí Pasqual Maragall, la situació es va capgirar, i l’afany de col•laboració va venir a substituir el toma i daca, descol•locant fins i tot, a aquells que dins del socialisme espanyol, ho aprofitaven per remenar entre la porqueria de l’anticatalanisme a Espanya.

No els ha calgut ni cent dies al govern de CiU, actual a la Generalitat de Catalunya, per retornar a la política d’enfrontament i duresa amb el govern de Madrid, tal i com ja anunciaven en la seva campanya electoral, i que sembla ser ha estat la clau perquè molts catalans, tornessin a caure al parany. Però els passa que van errar en el càlcul, i que aquests vots de CiU que per el PSOE havien d’esdevenir imprescindibles per aguantar fins al final de la legislatura, no ho han estat de cap manera a partir del moment que els socialistes espanyols han trobat recolzament, en el PNB i CC i no els cal suportar les exigències dels de la ceba.

Tres fronts han obert en aquests quatre mesos que fa que governen, tres fronts que si enlloc de voler imposar d’entrada, s’haguessin avingut a negociar amb un esperit de col•laboració, estic ben segur ja serien encarrilats pel bon camí.

Diuen que els bon negociadors, de primer s’han de posar a la pell de l’altre, i si vostès estimats lectors, fan aquest exercici, s’adonaran que pel govern de l’estat és molt difícil acceptar de concedir una bestreta de dos anys d’anticipació, de 1.450 milions d’euros a un govern autonòmic, que el primer que ha fet en arribar, és renunciar a ingressar 500 milions en concepte d’Impost de Successions i Donacions. També se’ls fa costa a munt de seguir invertint grans quantitats, per cert molt necessàries a Rodalies, quan des dels alts comandaments de la Generalitat, es diu que a finals de l’any vinent li traurem la concessió a RENFE, per donar-la si cal a la SCNF francesa, mentre que reiteradament es manifesta el desacord amb les condicions del traspàs de rodalies que havia assolit el tripartit; i finalment com volen que no els posin entrebancs amb el tema de les places d’educació, quan ja han manifestat la seva voluntat de retallar l’ensenyament públic, fins als mínims més mínims per afavorir l’escola privada concertada, per cert i ara que hi troben una sortida en aquest tema, aprofitant un subterfugi que ja han emprat els andalusos sense fer massa remor, no se’ls acut altra cosa que posar-se a presumir d’haver “guanyat el pols amb el govern central”.

El portaveu socialista Quim Nadal, quan va plantejar al govern les condicions per donar-li suport fins a les darreres conseqüències en el tema dels fons de competitivitat, ja els hi va dir que era necessària una rectificació a fons del que s’havia fet fins ara, retrocedint en el tema del impost de successions, i de les retallades a sanitat i educació, qüestió que com s’ha vist ben clar l’actual govern de la dreta nacionalista, no està disposat a fer.

Van votar contra els interessos de Catalunya els 25 diputats del PSC fa uns dies al Congrés del Diputats? O potser essent conseqüents, es van negar a votar a favor d’una moció, que en no ser vinculant no obliga i d’aquesta manera seguir mantenint la porta oberta a la negociació amb el govern?

La política mercantilista del Peix al Cove ja va ser un fracàs durant els 23 anys de governs de Jordi Pujol, ara tornem a repetir la historia, fins quan ens entrebancarem amb la mateixa pedra?

UN NOU SHOW DELS AMICS DEL QUIOSQUER I L'OPOSICIÓ

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell


Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

Quan hom entrava a la Casa de la Vila, i em trobo a la tropa del quiosquer tamborer, (ex- socialista per expulsió del partit), formada a la Plaça de la Vila al darrera una pancarta on s’acusava a l’alcalde Serra de mentider, ja vaig veure clar que el plenari seria un nou show, on els de l’oposició aprofitarien l’avinentesa per carregar contra el govern prescindint de si la labor que aquest ha desenvolupat, és bona o dolenta per la nostra ciutat, i no em vaig equivocar ni una mica, doncs desprès de la primera ullada al guió que el departament de comunicació del consistori ens facilita, i comprovar que les paraules demanades feien referència a problemes amb un supermercat a la Plaça Trafalgar de Llefià regentat per paquistanesos, a unes millores al Parc de les Muntanyetes i a les obres del carrer Saragossa; les ombres de can Comunista i de Can Popular, s’hi veien amb tota nitidesa.

Com és habitual el plenari va començar passades les sis, desprès que els regidors Convergents i el més llarg de tots només pel que fa a l’alçada ens fessin esperar gairebé cinc o sis minuts, mes de l’instant en que l’alcalde pronunciés la fórmula habitual Sessió Pública.

Com també és habitual en el punt cinquè, referent a una modificació del pressupost, Carme Martinez de Can Comunista, en el seu paper de Senyoreta Rottenmeyer al que ja ens té acostumats, fa una lluïda renyada al govern, a la que el socialista Francesc Serrano respon amb una brillant intervenció, que desmanega la majoria dels arguments de la eco-socialista..

El punt sisè referent a l’aprovació del Pla Municipal del Servei de Biblioteca Pública pel període 2011-2025, presentat per Mateu Chalmeta de Can Republicà, mereix les respostes crítiques de Sonia Egea de Can Popular i Marius Garcia de Can Comunista, que desprès consumir el torn de rèplica, escolten a l’alcalde, que tanca el debat posant el punts sobre les is, a diversos dubtes que els opositors, sobre tot el de can Comunista ha posat sobre la taula.

A les set de la tarda, arribem el Show de les anomenades paraules al poble, que com ja hem dit abans, darrerament estan perfectament orquestrades i conduïdes des dels grups de l’oposició; l’enceta la Sra. Rosa Feltre, pel tema del supermercat dels paquistanesos, li contesta Pablo Hernan, fent referència a una série de lleis que emparen l’activitat denunciada, Carles Sagués de Can Comunista i Albiol de Can Popular, coincideixen en atacar el govern i defensar a la ponent, que ha de ser advertida per l’alcalde, quan aplaudeix i victoreja, les intervencions de populars i comunistes.

La segona paraula té com a protagonista a Juan Ramón Martinez, president de l’AV, del Fondo Sistrells i reconegut militant de EUiA, queixant-se que en les reformes que ja han començat per eliminar la làmina d’aigua del Parc de les Muntanyetes, el govern no ha comptat amb l’opinió del veïnat.

Els de Can Comunista, han presentat una moció, sobre el mateix tema i per tant desprès de la intervenció del ponent, el secretari en llegeix la part dispositiva, i a continuació l’alcalde dona la paraula a Asun Garcia que presenta la moció, a continuació l’ATS de Can Popular Miguel Jurado, es manifesta totalment d’acord tant amb el ponent com amb els de Can Comunista. Josep Duran de Can Socialista, en qualitat de regidor del districte de referència contesta a tothom, El ponent Juan Ramon en el seu torn de rèplica, emprant un to una mica més agressiu, es reafirma en el que ha dit abans, desprès Asun, replica titllant l’acció d’electoralista, Jurado s’abraona sobre Josep Duran, que a continuació defensa els seus arguments replicant contundentment a Jurado. Finalment Jordi Serra tanca el debat, responent a la acusació d’electoralisme que ha fet Asun Garcia i dient que considera molt més electoralista presentar mocions com la que es debat ara, que no pas realitzar obres que acaben agradant a tothom.

La següent paraula correspon a José Miguel Morales, un veí del carrer Saragossa, que impulsat pel quiosquer tamborer Àngel Segura, demana que les obres del carrer que han de començar demà, no es limitin al primer tram si no que es faci a tot el carrer alhora. Roser Castillo de Can Socialista, en qualitat de regidora del districte afectat, li respon que es fa en dues fases per evitar tallar totalment una de les arteries de la ciutat, Carles Sagues de can Comunista, demana que és digui quan començarà la segona fase. L’ATS de Can Popular, li diu a Castillo, que tal com ells fan les coses, la ciutat està infartada. En el torn de rèplica i no sé si perquè és la vigília del 23 F, el ponent José Miguel, amenaça, “la liaremos gorda”. Jordi Serra, desprès de refusar i recriminar al ponent les amenaces, explica el pla de treball, en que un cop acabada la primera fase inicialment prevista per tres mesos, començarà la segona.

A tres quarts de nou arribem a l’apartat de mocions, la primera presentada pels de Can Comunista, referent a un tema de serveis elèctrics, s'hi adhereixen la resta de grups municipals, és així que sense debat és aprovada.

La segona també presentada per ICV EUiA, referent al manteniment i millora dels serveis públics, compta d’entrada amb una esmena del PP que ha estat acceptada pels de Can Comunista, l’enèsima coincidència entre comunistes i populars en el plenari d’avui, si això no és fer la pinça que baixi Déu i ho vegi. Els grups que conformen el govern ERC, CiU i PSC, han presentat una esmena de substitució a la moció, que si bé manté el mateix esperit que la inicial ho fa amb un redactat més suau. En Sagués la defensa, en Jurado també, i cal destacar que fa un discurs de caire tant social en defensa dels serveis públics, que hom ja no sap a quin cantó de l’espectre s'ha situat el practicant; en Chalmeta defensa l’esmena del govern, en Falcó tres quarts del mateix, talment com el socialista Francesc Serrano, que li recrimina a Sagués, que s’hagi quedat amb només el recolzament del PP. Aleshores, el comunista Sagués, deixa la sala perplexa, quan en el torn de tancament decideix retirar la moció.



La darrera de la tarda, referent a instar a la Generalitat que no afecti amb la retallada el Museu del Còmic, la presenta el PP; pel fet que també com en el cas anterior, hi ha una esmena de substitució que presenta el govern; Jordi Serra li diu al més llarg de tots només pel que fa a l’alçada, que si ha d’acabar retirant-la, no cal ni fer el debat. Albiol contesta que de cap manera pensa retirar-la. Desprès de les intervencions, de Albiol, Serra, Chalmeta, altre cop Albiol, Sagués, que diu que votarà a favor de la moció i de l’esmena, en Falcó i altre vegada Serra, és refusa la moció i s’aprova l’esmena.

Una pregunta del comunista Alex Mañas, sobre el Barri del sant Crist, que l’alcalde diu que li contestarà per escrit, posa fi al Show, quan el rellotge assenyala les 10 i cinc minuts del vespre.

Fins a la propera

FELIPE GONZALEZ A BADALONA

El proppassat dijous dia 4 de novembre, vaig tenir el goig de poder assistir al míting que el PSC va convocar al pavelló esportiu de Llefià i del que aquest setmanari els en ha donat complida informació.

No cal dir que l’expresident del govern espanyol, és persona molt ben dotada per l’art de l’oratòria i que empra un estil atraient per una majoria del personal, qüestió que es va fer ben patent entre l’ingent nombre de persones que omplien a vessar l’esmenta’t pavelló esportiu.

L’alcalde Jordi Serra i el President de la Generalitat José Montilla, van ser uns més que dignes teloners de l’estrella principal. El primer va basar el discurs, com és lògic i natural per la seva condició d’alcalde de la tercera ciutat de Catalunya, en les realitzacions de l’actual govern autonòmic a la nostra ciutat, a més a més de llençar algun directe sobre el Partit Popular, per la seva política de tirar per terra el nom de la nostra ciutat que està emprant darrerament. Va resultar especialment contundent, aixecant els aplaudiments del públic, quan manifestà sentir-se orgullós, perquè a diferència “d’altres”, a ell mai cap fatxa reconegut el titllaria de còpia seva, en referència a les declaracions del feixista Anglada de Plataforma per Catalunya, sobre Garcia Albiol del PP badaloní.

El President José Montilla, amb l’habitual to gens histriònic, però carregat de contundència, va advertir al personal dels perills de retrocés en les qüestions socials que pot comportar un govern de Convergència i Unió a la Generalitat de Catalunya, una CiU que assenyalava molt diferent de la que havia governat 23 anys fins el 2003, doncs ni Artur Mas és Jordi Pujol, ni la posició actual és d’equidistància, entre el PSOE i el PP, si no que com hem pogut veure en els discursos i actuacions de Duran i Lleida i el propi Mas, les seves preferències per un govern dels populars a la Moncloa, és ja del tot evident.

Puja a l’escenari, l’indiscutible líder socialista per excel•lència, Felipe Gonzalez, el clamor del públic arriba al seu punt més àlgid, quan desprès de llarguíssims aplaudiments, el personal coreja el seu nom una bona estona més. Ja d’entrada el seu discurs sorprèn a tot el personal, doncs enlloc del míting que tothom esperava, ell es despenja en una mena de classe magistral sobre la crisi, les seves causes i les maneres d’afrontar-la des de les posicions d’esquerra en contraposició a la dreta.

Sense tallar-se un pel, i aprofitant allò que la veterania és un grau, amb un llenguatge planer a l’abast de tothom que l’escoltava, va situar-se al costat del govern per les mesures preses, en el control del dèficit públic i de la proposta de reforma de les pensions, a fi i efecte de garantir el manteniment del sistema públic d’aquí a 25 anys.

No va oblidar tampoc fer esment de les pretensions, que la dreta tot i que no ho digui clarament no s’ha molestat en ocultar, de fer petar el sistema de pensions per tal de dissoldre’l i privatitzar-lo a través de bancs i companyies d’assegurances, com intermediaris de les inversions en borsa. Per cert una qüestió que aquests dies pot espantar a més d’un, quan estan veient que els plans de pensions que van fer com a complement, perden valor un dia darrera l’altre per el catacrac del sistema financer mundial.

Vull destacar també la crida que feu en favor de la integració i formació dels immigrants, com una manera de retenir un capital humà que ens resultarà del tot imprescindible, si volem sortir de la crisi com un país avançat, on ens puguem repartir riquesa enlloc de misèria.

Quina manera més diferent d’enfocar el tema de la immigració! Perquè desprès algú digui que tots son iguals! Quin gran estadista segueix essent Felipe Gonzalez! Ni Aznar, ni Rajoy, ni Mas, ni Duran i Lleida, li arriben a la sola de la sabata.

Article publicat al Setmanari BNS del 12/11/10

LA LLOTJA DE PESCADORS

Una nova realització de l’equip de govern municipal que encapçala el socialista Jordi Serra, que va ser inaugurada el proppassat dissabte 23 d’octubre, a més a més de donar complida satisfacció a les ancestrals demandes dels pescadors artesanals badalonins, agrupats a la Comfraria, ha posat punt i final a una forta discrepància, entre els gestors de Marina Badalona S.A. Empresa encarregada de la gestió del port de la nostra ciutat.

És veritat que la renovació de la gerència ha resultat clau, per aquest canvi de relacions i que el minso sector pesquer de la nostra ciutat, quedi preservat de la desaparició total, a la que semblava abocat tot just fa un any enrere.

El nou equipament inaugurat, no es limita només a la llotja pròpiament dita si no que sota el nom de Base de Pesca Artesanal de Badalona, acull també l’espai suficient per les oficines de la Confraria i un moll amb capacitat per l’amarratge de disset embarcacions, (en aquest moment la flota útil de pesca a Badalona és de 14 embarcacions) i uns quinze habitacles de 15 mts2, a disposició dels pescadors per emmagatzemar les xarxes i els útils de pesca.

Un altre dels encerts ha estat batejar el moll de pesca, amb el de Quimet Costa, en homenatge a Quimet Costa i Durich, qui fou patró major de la confraria durant molts anys i un dels lluitadors incansables perquè es construís el port de Badalona. En Quimet, ja en els foscos temps del franquisme bregava davant les autoritats per la construcció d’un port, des del convenciment que resultava l’element imprescindible per la pervivència del que havia estat un dels sectors econòmics, principals a la nostra ciutat, a finals del segle XIX i primers del XX. La no existència d’aquest equipament, conjuntament amb la modernització dels vaixells i les arts de pesca, va provocar un descens en picat d’aquesta activitat a la nostra ciutat, desplaçant les bases operatives als ports, d’Arenys i Barcelona, i quedant com a testimoni unes quantes barques a la platja que de mica en mica, es convertien en peces d’exposició.

Les negociacions, entre l’equip de govern municipal, amb el socialista Jordi Serra al capdavant, la Confraria de Pescadors i la nova direcció de Marina Badalona, van arribar a bon port i amb un temps rècord, doncs si a primers del 2010, es produeix el relleu a la gerència de Marina Badalona, el més de maig l’assemblea de la Confraria donava el vist i plau al programa de construcció i d’usos de l’equipament; el més de juliol el Consell d’administració de Marina Badalona, aprovava, un pressupost de 406.635,01 € per les obres de condicionament de la Base de Pesca Artesanal de Badalona, com a complement d’una inversió prèvia ja realitzada, per import de 285.000 € destinada a l’estructura, la coberta i la connexió a la xarxa de sanejament. Tres mesos desprès la Base de Pesca Artesanal de Badalona, és plenament operativa.

No em negaran vostès que el procés és un bon exemple d’eficiència de l’administració municipal, tot i que hi ha qui s’emparra en cercar només la part negativa.

L’equipament inaugurat el dia 23 d’octubre, es completarà l’actual més de novembre, amb la posada en marxa de la Marina Seca, un servei imprescindible en un port com aquest, i el proper any amb una Escola de Vela; equipaments que en el seu conjunt han de donar vida al Port de Badalona, i fent-lo més atractiu per una majoria de ciutadans, de dins i fora de la nostra ciutat, qüestió que sense cap mena de dubte ha de procurar per un increment de l’activitat econòmica i la generació de llocs de treball.

Serveixi això d’exemple del que Badalona ha aconseguit, amb un govern eficaç al consistori, com el que presideix el socialista Jordi Serra, i un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya, com el que ha presidit José Montilla. Una conjunció que per la nostra ciutat, s’ha de dir ha estat del més favorable, doncs mai en tant poc temps s’havien materialitzat tants desitjos.

Article Publicat al setmanari BNS el 05/11/2010

BADALONA, NO T'ADORMIS

Som a menys de quinze dies, del començament de la campanya electoral de les eleccions potser més transcendentals al Parlament de Catalunya, unes eleccions on no només decidirem una majoria de dretes o d’esquerres als escons del palau del Parc de la Ciutadella, si no que marcaran un camí de difícil retorn vers l’aventura sobiranista o un altre de més assenyat cap a l’aprofundiment de l’acord amb Espanya dins d’un marc completament federal a l’estat espanyol.

Per sort, la posició ultranacionalista espanyola que a l’actual parlament representen el PP i Ciutadans, és en realitat una opció quasi residual en aquest nostre país, i que només pot tenir una certa opció en el cas dels populars, si els germans ideològics de Convergència i Unió els necessiten, per aconseguir la majoria. Els altres, Ciutadans, ni això, doncs la seva definició com a “anti” nacionalistes catalans fa inviable qualsevol possible pacte.

Els índex d’abstenció a les eleccions autonòmiques de Catalunya, són tradicionalment molt alts, i alguns experts consideren que es degut a que una bona part de l’electorat, no ha acabat d’entendre, (tot i que ja fa més de trenta anys que dura), això de l’Estat de les Autonomies. Particularment, penso que pel fet que es tracta d’un invent que es va quedar a mitges, doncs voldria ser un sistema federal sense acabar-ho de ser, tot plegat per la por d’una involució, que planava, pel nostre país, l’any 1978 quan la Constitució va ser aprovada; afegint-hi a més a més, la especial malvolença del nacionalisme espanyol vers tot el que faci olor de federalisme, ha provocat un discurs poc convincent entre les forces polítiques que indueix a una bona part de l’electorat a no acudir als col•legis electorals..

En el cas de Badalona, l’índex d’abstenció en les darreres convocatòries, és situa al voltant del 65%, localitzant les puntes als barris de la Salut Llefià, on sembla que una bona part del personal, s’acaba quedant a casa per allò de: “Esto es cosa de los catalanes”, com si la cosa no anés amb ells.

És veritat que el nacionalisme català, tant de dretes com d’esquerres, s’ha passat una bona part dels trenta anys de règim autonòmic, perseguint unes senyes d’identitat, que li donessin raó de ser; una recerca que s’ha fet especialment carregosa per tot una sèrie de ciutadans, que pel fet d’haver nascut a d’altres regions d’Espanya, són qui ha tingut més clara la seva identitat, plenament integrada en la Catalunya moderna, on viuen, treballen i col•laboren a desenvolupar.

Amb aquest article, em vull dirigir especialment a tots aquests ciutadans, de Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià, Mongat i Tiana, que no tenen problemes identitaris, a tots aquells que saben molt bé qui són i cap on van, sense entendre massa be si serveixen per alguna cosa més que per gastar diners, el Parlament de Catalunya i la Generalitat, i que per aquesta raó s’acaben quedant a casa a les eleccions autonòmiques; per dir-los que aquest cop és molt diferent que en les anteriors ocasions, doncs el nacionalisme espanyol bandera del Partit Popular, pot arribar a aconseguir, amb la sentencia negativa del TC sobre l’Estatut i una campanya mediàtica sense precedents, un trencament irreconciliable de la societat catalana, qüestió que els radicals de l’altra banda tampoc veurien amb mals ulls, doncs forma part de la seva essència ideològica, la cerca de les diferencies com a signe d’autoafirmació.

S’imaginen vostès un govern de la CiU d’Artur Mas, i Felip Puig, amb ERC, recolzat parlamentàriament, per la Solidaritat Catalana de Jan Laporta i el Reagrupament de Carretero, amb el de la CUP entremig?

No s’adormin ciutadans, el 28-N, cal que tots anem a votar per deixar ben clar a tothom quina és la voluntat del poble de Catalunya, de tot el poble de Catalunya i no només d’una part. Cal que fem patent al personal del PP, que per molt que ho intentin, la nostra voluntat és la de romandre units, entre nosaltres i amb la resta de pobles d’Espanya, que no tenim cap mena de dubtes sobre la nostra identitat i que considerem la diversitat com una immensa riquesa i no pas com un problema. Tot això només tenim una manera de fer-ho i és sortint de casa i anant a votar massivament el 28 de Novembre, capgirant totes les enquestes que fins avui proclamen una abstenció rècord.

Article publicat al setmanari BNS del 29/10/10