ES POT DESTRUIR UN SÍMBOL IMPUNEMENT?

Sempre havia cregut que una de les principals característiques de la democràcia i sobre tot en el que es refereix als organismes més propers als ciutadans com els Ajuntaments, era una especial cura alhora de prendre decisions que poden afectar vida i sentiments, informant prèviament i intentant buscar el consens de la ciutadania afectada; però pel que veig o jo estic desfasat, ho hi hagut una contrarevolució en aquest país de la que no m’he apercebut; doncs a la meva ciutat Badalona, un dia rere l’altre, les actuacions dels mandataris municipals sembla que em vulguin retornar als anys de la meva joventut, on es considerava a tots aquests que paguem impostos, com a súbdits curts de mires, que no saben els que els hi convé i on els dirigents, alguns per la gràcia de Déu, són qui estan dotats per saber que és el millor per tota la col·lectivitat; qüestió que uns quants anys més tard varem poder comprovar que no era certa del tot, doncs la majoria confonien els interessos de la comunitat amb un major saldo del seu compte corrent.

Dic tot això desprès de parlar amb en Juan, un conegut meu resident a Llefià que talment com jo, pentina uns escadussers cabells blancs. Juan un dels primers veïns de Llefià, guarda a la seva memòria una historia de lluites i reivindicacions, que els ha permès a més a més de refermar uns grans valors humanistes, com la solidaritat i l’esforç comú, aconseguir capgirar de sota a sobre el urbanisme d’un barri, que en origen semblava destinat a ser marginal.

Juan aquests dies està trist i abatut, fins i tot gosaria a dir un xic deprimit, desprès que l’actual govern municipal, hagi decidit i executat, d’un dia per altre i sense encomanar-se ni a Déu ni als Sants, retirar un arbre monumental d’una placeta de l’avinguda Pius XII, que molts veïns, en els albors de la democràcia havien plantat amb les seves pròpies mans, desprès de prendre possessió del que era un descampat, deixat de la ma de Déu .

El primer arbre que es va plantar, va viure poc temps, potser per la inexperiència alhora del trasplantament o que no es va aclimatar, ves a saber, però en Juan i els companys, no es donaren per vençuts si no que a base de demanar una quota mensual al veïnat de 25 Pts, i unes aportacions extres dels comerciants de la zona reuniren 17.000 Ptes., per comprar un exemplar de cedre a un criador de Cardedeu, arbre que va ser plantat amb tot solemnitat, substituint el primigeni.

Per en Juan i els altres, l’espai tot i que mínimament endreçat, no va deixar de ser objecte de reivindicació, doncs durant anys i panys, de fet fins fa un any, no van aconseguir que el consistori, que aleshores presidia el socialista Jordi Serra, aprofitant un diners del Pla Zapatero els hi instal·lés una bateria de moderns jocs infantils, bancs, etc. deixant complimentada la llarga reivindicació veïnal.

Durant anys, un veí amb coneixements de jardineria, tenia cura de l’arbre i de la resta del jardins, fins que l’ajuntament socialista, aprofitant el pla Zapatero, reordena la zona i munta un sistema de reg automàtic, Juan no sap si per la crisi econòmica o per desídia dels actuals mandataris, el cas és que el reg al darrer trimestre de l’any passat va deixar de funcionar, els jardins han quedat morts i l’arbre també en patia les conseqüències; (em mostra una foto datada al setembre on es veu el cedre en perfecte estat de salut), qüestió que afegida a l’afany de l’actual consistori, en pro d’una efectivitat mal entesa, amb quatre cops de serra, i en poques hores es van carregar, no només un simple arbre, si no la presencia i el record que volia ser permanent, de la lluita d’uns ciutadans per millorar la seva qualitat de vida.

S’han carregat l’arbre, però no han vençut, en els ulls de Juan es segueix reflectint l’esperit de lluita, ningú ha pogut encara amb els veïns de Llefià!


Article publicat al Diari de badalona nº 340 de data 24/02/12

EL TRIST PAPER DE CiU A BADALONA

Des que el més de juny de l’any passat, Badalona es va convertir en moneda de canvi del suport del PP al govern de CiU a la Generalitat de Catalunya; situació que es reafirma el mes de novembre quan el PP aconsegueix la majoria absoluta al govern de l’estat, fet que permet al representant de la dreta cavernícola espanyola no necessitar de cap recolzament a les càmeres parlamentaries de l’estat espanyol. Falcó i els seus estàn com desapareguts, en la plana política de la ciutat, tret dels moments, en que es veuen obligats a recolzar moltes de les nefastes decisions de l’inefable Garcia Albiol i els seus esbirros en els plens municipals. Decisions que en la majoria de vegades, contradiuen la política que sobre immigració, convivència, i ordre públic, Falcó i Josep Pera havien portat a terme la passada legislatura, quan amb govern de coalició amb els socialistes, (de la que ara reneguen), n’exercien la responsabilitat.

El govern democràticament elegit del Partit Popular a Badalona, que no seria tal si no hagués estat per Convergència i Unió, doncs recordeu que es plantejava un pacte a tres bandes entre els de can socialista, de can nacionalista i de can comunista, pacte al que Falcó va renunciar, segons diu, per donar una lliçó de “modos” als socialistes, està donant mostres evidents de total ineficàcia, i de nul•la capacitat alhora d’obtenir els recursos que facin tirar endavant la ciutat.

En són proves evidents: la total paràlisi del mon associatiu, que en tant sols mig any i escaig de govern han aconseguit; la nul•la capacitat demostrada de plantejar inversions de millora dels nostres carrers i places, el col•lapse que indueixen a Badalona Comunicació, i la total falta de tacte en el que fa a cultura, que els ha portat a retirar d’un barri molt necessitat de cultura, com és Sant Roc, un munt d’escultures, qüestió que ha acabat per encendre les ires dels artistes badalonins, que arriben fins i tot a témer que les seves obres no siguin llençades a l’abocador.

Ha hagut d’esperar al més de febrer, per poder presentar un projecte de pressupost, qüestió que per lògica s’hauria de fer sempre abans d’acabar l’any. Un projecte de pressupost que el dia de la seva presentació en audiència pública prèvia al plenari municipal, va comptar amb una nombrosa manifestació dels treballadors, col•laboradors i altres ciutadans solidaris amb la qüestió de Badalona Comunicació, que posaven de manifest que el projecte que se sotmet a votació, es per acabar carregant-se aquesta empresa municipal, i que com ja vaig dir en un altre article, és actualment un model en el món de l’audiovisual de caràcter local.

Ja fa dies que el tema de la Ràdio i Televisió de Badalona cueja; i mentre el primer intent de l’alcalde per deixar en un no rés aquest organisme li resulta fallit, doncs els electors amb molt bon criteri no li van atorgar la majoria suficient per manar i disposar, sense el consentiment de socialistes i comunistes, (segons la llei de l’audiovisual català necessitat una majoria de 2/3 per constituir el consell d’administració); ara ho intenta via pressupost, on en té prou amb una majoria simple per escanyar financerament Badalona Comunicació, fins a fer-la pràcticament desaparèixer.

Convergència i Unió, que encapçala Falcó, es va mostrar disposada a votar a favor en el primer intent. Que farà ara, en que el seu vot favorable por condemnar a 44 famílies a l’atur? Seguirà fent el trist paper que li han manat que faci, o d’una vegada per totes sabrà dir prou a un govern del tot incompetent?

Article publicat al Diari de Badalona de data 17/02/12 nº 339

DELS CIGRONS D'EN FRAGA ALS OUS DE L'ALBIOL

Verge Santa, quina mania tenen els líders de la dreta reaccionaria i cavernícola del nostre país de jugar amb les coses de menjar!

Fa uns anys en plena transició a la democràcia, a l’hemicicle del Palau de la madrilenya Carrera de San Jeronimo, la veu de tro de Fraga Iribarne, proclamava als quatre vents que les xifres macroeconòmiques no tenien interès pels ciutadans, si no que l’únic que els preocupava era el preu dels cigrons. Fet que va ser motiu d’una munió d’articles a la premsa de l’època i punt central dels comentaris dels tertulians de les ràdios i dels noticiaris i magazines de la única cadena de televisió que en aquells moments hi havia. El fet va tenir tanta ressonància que fins i tot la Trinca, a la lletra d‘un pasdoble que dedicà al personatge, hi feia referència destacada.

Uns anys més tard, el que avui es flamant alcalde de Badalona, en una campanya electoral, es va dedicar a repartir iogurts gratuïtament entre el personal dels barris perifèrics de la ciutat. Algú em va dir aleshores que un parent seu, (l’avi potser?), destacat directiu de l’empresa Danone, li havia facilitat unes partides de productes a punt de caducar, o que acabaven de passar la data, perquè ell pogués practicar el populisme més descarat, deixant entendre arreu de l’estat, que a Badalona era una ciutat on es passava gana (la voluntat d’Albiol de perjudicar la imatge de Badalona, ja ve de lluny).

També recordaran vostès amics lectors, en els anys del anomenat “Aznarato”, la ministra Celia Villalobos, quan l’assumpte de les vaques boges, talment com una “maruja” explicava receptes per fer el brou sense vedella, amb els ossos “del espinazo”.

Aquests dies a Badalona, l’inefable alcalde Garcia Albiol, en una entrevista a Ràdio Ciutat de Badalona, (avui per avui, “la seva”), recupera la vella tradició dels populars de jugar amb les coses de menjar, anunciant amb bombos i platerets, que revisant els papers llegats per l’anterior govern municipal, ha descobert unes factures d’ous al exorbitant preu de 2,20 € la dotzena, que resulta l’ajuntament havia adquirit a través del seu departament de Serveis a les Persones, per atendre el proveïment dinar i sopar als ciutadans amb disminució psíquica, d’uns pisos tutelats, que creats per ASPANIN, l’ajuntament administra.

Senyors l’escàndol està servit, el Cas Gürtel una minúcia, el Cas Palau una bajanada, al costat d’aquesta gran corruptela que ja es coneix a tots els racons del planeta com el Cas dels Ous de l’Albiol.

Deixant apart que amb aquestes declaracions l’alcalde ha demostrat que no va mai a comprar, i no sap que una dotzena d’ous de qualitat es paga avui fins i tot a 2,40 € la dotzena, als ciutadans ens entra el dubte si el batlle considera, que els disminuïts psíquics no mereixen una bona qualitat en els aliments, o potser el l’afany de cercar corrupció en les accions del govern anterior no li fa res posar-se en el ridícul més espantós; tant en un com en altre cas, com a ciutadà començo a preocupar-me, doncs de cap manera vull que Badalona acabi convertida en la Marbella de Gil i Gil, com veig que esta fent aquest senyor.

Si busca corrupció que miri primer a casa seva que segur en trobarà i molta, i si la seva intenció és inventar escàndols irreals per tapar la seva ineficàcia, no dubti ni una mica que ben aviat se li veurà el “plumero”, com en el cas de la prohibició de venda d’alcohol en certs comerços entre les 10 del vespre i les set del matí, que ha resultat fora de la legislació actual, o el treure els ajuts a immigrants que contradiu la llei d’estrangeria que el govern Aznar va instituir.

De totes maneres, potser algú li hauria de recordar a Garcia Albiol, que la gent seriosa mai no juga amb les coses de menjar, ni les pròpies ni les dels altres.

Article Publicat a Diari de Badalona de data 23/09/11

EL PRIMER INTENT, PERÒ EN VINDRAN MÉS

El proppassat dia 29 de juny es va celebrar un ple municipal extraordinari, on el batlle Albiol, amb dos únic punts a l’ordre del dia, el primer: Ratificar el caràcter d’urgència de la present sessió. i el segon: Aprovar la celebració de la festa de correbous organitzada per l’AV de Sant Joan de Llefià -Gran Sol els dies 16 i 17 de juliol de 2011 i delegar a l’alcalde la facultat d’aprovar la celebració de les festes tradicionals amb bous sense mort de l’animal (correbous) per a anys successius, intentava aconseguir matar dos pardals amb un sol tret.

Quan encara no ha fet la feina que gairebé tots els consistoris de Catalunya, ja han fet, com és la de portar a aprovació el cartipàs municipal perquè la màxima institució local comenci a funcionar amb tota normalitat; com va quedar patent amb la imatge amb ell sol a la taula presidencial, doncs els tinents d’alcalde que l’han d’acompanyar encara no han estat nomenats; i sense perspectives que ho faci aviat, ni tant sols ha insinuat una data; seguint el seu instint populista, situa per davant de tot el tema del correbous de Llefià, com si d’una qüestió de vida o mort es tractés; a la par que argüent “qüestions d’eficiència” pretenia assumir com alcalde, facultats que la llei expressament atribueix al plenari municipal. Bé haig de dir que no se si aquesta proposta la feia des de un poc esperit democràtic, tornant a vells costums anteriors a l’any 1975, o que pretenia de manera sibil•lina posar en un compromís, al principal partit de l’oposició, els socialistes, que per raons més que evidents s’inclinarien a votar sí a una autorització de les festes, però per sentit democràtic no estarien còmodes facultant a l’alcalde per prendre aquestes decisions en edicions successives.

Finalment, sembla que les pressions fetes abans del ple des de les files socialistes, pressions a les que s’hi va afegir CiU, van aconseguir que el batlle Albiol, s’avingués a retirar la segona part del punt segon; davant el perill que una votació contraria deixés el barri sense festes de “vaquillas” per primera vegada en la seva història, i fos ell qui quedés en evidéncia davant la impossibilitat de justificar una alcaldada com la que pretenia fer.

El batlle Albiol en el seu discurs, no es va estar de practicar una qüestió que sembla serà norma els propers quatre anys, com és la de carregar contra el govern anterior, a qui va acusar de haver deixat passar tres plenaris, sense abordar la qüestió; doncs sembla ser que els organitzadors de la festa, l’Associació de Veïns Llefià Gran Sol, ja havien presentat la sol•licitud del permís el mes de Març; quan tothom amb dos dits de front pot intuir que abordar una qüestió d’aquest tipus en ple procés electoral no era pas el més convenient.

És així doncs que un total de 22 regidors, dels 27 que composen el consistori, van aprovar la celebració de la festa, 3, els de Can Comunista ho feren en contra amb els coneguts arguments antitaurins i 2 Convergents es van abstenir, fent bona la llibertat de vot que el grup CiU, havia atorgat als seus membres.

Aquest cop l’alcaldada es va poder evitar, però ho podrem fer sempre així durant els propers quatre anys?

Tot això passava la tarda del dia en que de matinada en un carrer del Barri del Centre, uns brètols cremaven un contenidor d’escombreries i un cotxe que hi havia aparcat just al darrera, causant, com és natural, gran alarma entre el veïnat que per uns moments va veure perillar els seus habitatges; fet que en aquest barri no passava des de feia molts i molts anys.

Aquell dia i mentre els serveis de neteja, retiraven les restes de l’acte vandàlic, alguns veïns es preguntaven si amb el fet hi tindria quelcom a veure, l’acció policial sobre el “Mercat de la Misèria” que s’havia portat a terme el dia anterior, o era un desafiament directe a la major presencia policial al carrer que el batlle Albiol, preconitza dia a dia, des que ha assolit l’alcaldia.

Aquests eren comentaris del veïnat, però a mi la pregunta que més m’intriga és: En el cas que es descobreixi l’autor o autors d’aquest acte, que els hi farà Albiol si resulta que no són rumanesos?

"L'OPOSICIÓ QUE MANA"

Ja fa molts anys, quan els ajuntaments no es triaven per elecció democràtica si no per la voluntat omnipotent d’un governador civil, molt afecte al règim de “democràcia orgànica” que amb mà de ferro dirigia un “Glorioso Caudillo”; Una persona que aleshores ja comptava amb molta experiència, em deia, amb veu baixa, i en lloc discret: “Mira noi, per ser polític en aquest país, la primera gran virtut, que s’ha de tenir, és ser un gran i bon mentider; has de ser capaç sense posar-te vermell de dir avui que la paret és blanca, i demà que és negra sense ni tant sols parpellejar”. Jo sempre havia pensat que estava carregat de romanços o que ho deia fent referència a la particular situació de dictadura que el país es trobava, i on per part dels polítics, amagar la realitat i mirar de treure’n tot el profit que podien, fins i tot per una majoria, que per por no gosava a obrir boca, era el més normal del mon.

No va ser fins a l’arribada de la democràcia, quan el meu amic ja havia traspassat, que em vaig adonar de la molta raó que tenia, alhora que les seves paraules transcendien de l’època en que havien estat pronunciades i potser fins i tot adquirien un valor més intens; doncs per principis en una democràcia, el poble, que en teoria és sobirà, no tolera la mentida dels qui pretenen ser els seus representants i els acaba condemnant a l’ostracisme. Però arribats aquí, no van passar ni quatre anys del nou regim que em vaig adonar de la gran habilitat d’alguns ministres i alts càrrecs electes, que com si fossin deixebles avantatjats del badaloní Li Chan, canviaven el color de la paret sense fer servir pinzell, corró, o ni tan sols pintura.

Sempre havia cregut que els que actuaven així ho feien des de la distància, vull dir des de les altes institucions de govern de l’estat o autonòmic, i que això no es podia fer des d’un ajuntament, per raó de la proximitat amb els ciutadans, talment com als mags se’ls fa molt més difícil amagar la trampa quan tenen al public a la vora. Però sembla ser que avui a Badalona hi ha qui es creu Juan Tamariz, un dels números 1 de la màgia de prop, i ara ens vol convèncer que està complint fil per randa el que va dir a primers de maig i va repetir nombroses vegades durant la campanya electoral la idea: “Que no serà per mi que Albiol governi a Badalona, perquè l’alcalde de Badalona seré jo”.

Desprès que els resultats del 22 de maig no s’ajustessin ni una engruna a les seves previsions, i des de les més altes esferes del Palau de la Plaça de Sant Jaume s’emetessin les ordres oportunes per garantir l’aprovació dels pressupostos de la màxima institució catalana, la cosa es gira com una mitja, i ara resulta que el pacte de govern amb els socialistes que havia funcionat tant i tant bé, ha resultat ser un desastre, i que aquell que fins fa poc era un racista i xenòfob impresentable, té una multitud de coses bones que coincideixen plenament amb el programa convergent; a més a més de fer una lectura dels resultats molt i molt esbiaixada, dient que els ciutadans el que volien tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, era foragitar els socialistes del poder i per això en les primeres van guanyar ells a Badalona i en aquestes el PP.

El passat dissabte dia 11 de juny, votant per ell mateix, obre la porta de l’alcaldia a Albiol, i comencen a aparèixer missatges al Twitter i Facebook, on en fa responsable és el PSC per haver perdut a 31 barris de 34, exactament els mateixos que CiU. Pocs dies desprès garanteix al Partit Popular, un mínim recolzament per garantir una certa governabilitat de la ciutat, al punt que accepta la regidoria del districte primer i comença a posar condicions al nou govern, condicions que sorprenentment coincideixen gairebé fil per randa amb les que el PP proposa; tot i això Falcó segueix dient que CiU a Badalona és a l’oposició, encara que jo hi afegiria: “a l’oposició que mana “

No és bon màgic en Falcó, doncs l’engany se li ha vist de lluny, i sobretot els seus votants, davant del quals la seva imatge de líder ha acabat per terra. El meu amic des de l’espai infinit, quan mira a Badalona, es deu fregar les mans repetint amb insistència, jo ja ho deia!

Article Publicat al Diari de Badalona de data 23/06/2011

A EN COSME.....NI CAS!!!

Quan durant la campanya electoral, el Twitter bullia de missatges amb l’etiqueta #Badalona, el meu amic Cosme Modolell, va insinuar que possiblement Falcó no deia la veritat quan es presentava com a garantia que el Partit Popular, aquell que va recórrer davant del Tribunal Constitucional l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el del discurs de la xenofòbia i el racisme, y aquell que durant quatre anys no ha fet altra cosa que cercar l’enfrontament entre els ciutadans, arribés a governar mai a la nostra ciutat. Un Falcó gairebé irat, responia a la insinuació amb un rotund: “A en Cosme ni cas; ja ho he dit per activa y per passiva que no pactaré amb el PP”.

En Cosme que ja té una edat i un bon sac d’experiència no va contestar la missiva, segons em va explicar, per dues raons: la primera que en el fons del seu cor desitjava equivocar-se, i la segona que per la dita castellana, “Por la boca muere el pez”, si les coses anaven maldades la veritat resplendent acabaria per donar-li la raó.

Els resultats electorals del 22 de maig, van resultar sorprenents per a molta gent i em sembla que sobretot per en Falcó, que poc es podia imaginar que en el termini de tant sols sis mesos, tretze mil badalonins canviessin el vot convergent per altres opcions. Hom suposa que els càlculs de Falcó, passaven per un empat a regidors entre PSC i PP, a 9 posem el cas, mentre que ell en trauria 6, per 3 els d’Iniciativa, situació que li hauria permès pressionar els socialistes perquè li cedissin l’alcaldia, sota l’amenaça de fer entrar el PP al govern. Aquesta circumstància li hauria permès a més a més fer-se fort davant les pressions de les altes esferes del seu partit, i fins i tot gosaria a dir d’impedir el canvi de cromos.

La realitat però ha estat ben diferent dels càlculs de l’ínclit Falcó, el PP i els Socialistes no han empatat, i ell en lloc d’un de més n’ha tret un de menys, circumstància, que li fa del tot impossible jugar a la p..... i la Ramoneta, com pensava, deixant-li només una opció, si volia mantenir la seva promesa, com era un pacte a tres PSC, CiU i ICV, que barrés el pas de l’alcaldia a Garcia Albiol.

Si be fa quatre anys, i jo em pensava que per anteposar els interessos de la ciutat per davant dels partidistes, Falcó es va avenir a un Pacte amb el PSC i ERC, pacte que tothom amb dos dits de front, reconeix ha funcionat gairebé a la perfecció Ara s’hi ha negat en rodó, tot i que els de Can Comunista, per facilitar les coses s’oferien a recolzar el govern sense entrar-hi, i etziba les mil pestes acusant injustament al pacte del 2007, de la pèrdua del regidor. Vull pensar que la seva posició de debilitat li ha fet acceptar el canvi de cromos que des de les altes esferes convergents se li proposava, i així dissabte passat, votant per ell mateix, va consumar que la tercera ciutat de Catalunya sigui la punta de llança de la dreta espanyolista més reaccionària, en la conquesta d’aquest nostre país.

Els temors del meu amic Cosme s’han acomplert totalment, tot i els esforços fets pels socialistes i els de Iniciativa perquè no fos així; a més a més i a fi i efecte que no en quedi el mínim dubte, Falcó ha acceptat del PP la regidoria del districte primer, segons diuen en contra fins i tot de la voluntat del seu soci de Coalició UDC.

Imagino que la carrera política de Falcó a la ciutat s’acaba aquí, més ben dit penso que cap allà el mes de novembre o desembre desprès donar el seu vot favorable al cartipàs municipal y als pressupostos per l’any que ve, Falcó farà una discreta sortida, vers a un càrrec lluny de la ciutat, com a compensació dels serveis prestats, temps suficient perquè CDC a Badalona trobi un nou líder, una persona prou dòcil que segueixi mantenint durant quatre anys en Garcia Albiol a l’Alcaldia. Mentrestant però en Falcó segueix piulant com a bon ocell, però sóc potser ara jo qui hauria de dir “A en Falcó ni cas”.

EL GOVERN DELS "MILLORS"

Els catalans ens hem tornat a deixar enredar per un nacionalisme noucentista, que ha tingut la virtut, de saber aprofitar en benefici propi, les urpades que els nacionalismes, espanyol i català, de la dreta i de l’esquerra, va procurar al govern que presidia el socialista José Montilla.

Si fan una mica de memòria estimats lectors, ben aviat s’adonaran, que el Tripartit, sobre tot en la seva darrera legislatura i ja des de l’endemà de la seva constitució, va haver de resistir els furibunds atacs, no tant sols de la dreta nacionalista catalana de CiU, com de la dreta nacionalista espanyola del PP si no també de tot un sector del PSOE, que encara no ha entès que la fórmula federalista segueix essent la més vàlida per articular la qüestió territorial en l’Espanya del segle XXI.

El PSC com a força dominant del Govern Catalanista i d’Esquerres, tot i els entrebancs, havia aconseguit capgirar una situació de les relacions governamentals entre Catalunya i Espanya, que per obra i gràcia de Jordi Pujol, havia esdevingut gairebé intrínseca en la manera de fer dels catalans, com era l’anomena’t mercantilisme, consistent en aprofitar la debilitat i la necessitat del govern d’Espanya dels vots de la formació nacionalista, per obtenir unes hipotètiques rendes o avantatges, deien, per a Catalunya. Ja en la legislatura que presidí Pasqual Maragall, la situació es va capgirar, i l’afany de col•laboració va venir a substituir el toma i daca, descol•locant fins i tot, a aquells que dins del socialisme espanyol, ho aprofitaven per remenar entre la porqueria de l’anticatalanisme a Espanya.

No els ha calgut ni cent dies al govern de CiU, actual a la Generalitat de Catalunya, per retornar a la política d’enfrontament i duresa amb el govern de Madrid, tal i com ja anunciaven en la seva campanya electoral, i que sembla ser ha estat la clau perquè molts catalans, tornessin a caure al parany. Però els passa que van errar en el càlcul, i que aquests vots de CiU que per el PSOE havien d’esdevenir imprescindibles per aguantar fins al final de la legislatura, no ho han estat de cap manera a partir del moment que els socialistes espanyols han trobat recolzament, en el PNB i CC i no els cal suportar les exigències dels de la ceba.

Tres fronts han obert en aquests quatre mesos que fa que governen, tres fronts que si enlloc de voler imposar d’entrada, s’haguessin avingut a negociar amb un esperit de col•laboració, estic ben segur ja serien encarrilats pel bon camí.

Diuen que els bon negociadors, de primer s’han de posar a la pell de l’altre, i si vostès estimats lectors, fan aquest exercici, s’adonaran que pel govern de l’estat és molt difícil acceptar de concedir una bestreta de dos anys d’anticipació, de 1.450 milions d’euros a un govern autonòmic, que el primer que ha fet en arribar, és renunciar a ingressar 500 milions en concepte d’Impost de Successions i Donacions. També se’ls fa costa a munt de seguir invertint grans quantitats, per cert molt necessàries a Rodalies, quan des dels alts comandaments de la Generalitat, es diu que a finals de l’any vinent li traurem la concessió a RENFE, per donar-la si cal a la SCNF francesa, mentre que reiteradament es manifesta el desacord amb les condicions del traspàs de rodalies que havia assolit el tripartit; i finalment com volen que no els posin entrebancs amb el tema de les places d’educació, quan ja han manifestat la seva voluntat de retallar l’ensenyament públic, fins als mínims més mínims per afavorir l’escola privada concertada, per cert i ara que hi troben una sortida en aquest tema, aprofitant un subterfugi que ja han emprat els andalusos sense fer massa remor, no se’ls acut altra cosa que posar-se a presumir d’haver “guanyat el pols amb el govern central”.

El portaveu socialista Quim Nadal, quan va plantejar al govern les condicions per donar-li suport fins a les darreres conseqüències en el tema dels fons de competitivitat, ja els hi va dir que era necessària una rectificació a fons del que s’havia fet fins ara, retrocedint en el tema del impost de successions, i de les retallades a sanitat i educació, qüestió que com s’ha vist ben clar l’actual govern de la dreta nacionalista, no està disposat a fer.

Van votar contra els interessos de Catalunya els 25 diputats del PSC fa uns dies al Congrés del Diputats? O potser essent conseqüents, es van negar a votar a favor d’una moció, que en no ser vinculant no obliga i d’aquesta manera seguir mantenint la porta oberta a la negociació amb el govern?

La política mercantilista del Peix al Cove ja va ser un fracàs durant els 23 anys de governs de Jordi Pujol, ara tornem a repetir la historia, fins quan ens entrebancarem amb la mateixa pedra?