TRENCAR LA UNITAT

Quan han trencat la unitat de les formacions catalanes el personal de Iniciativa per Catalunya Verds, ara que ha decidit retirar la sol·licitud de compareixença de Zapatero, o abans, quan la van presentar?

Si encara no he perdut la capacitat d’entendre el que es diu i s’escriu i sobre tot, el que no es diu ni s’escriu, em sembla que ningú va demanar el parer del PSC alhora que els de Can Comunista presentaven la moció al registre del parlament, i crec que puc afirmar amb tota rotunditat, que cap dels líders socialistes catalans es va mostrar disposat a recolzar-la, totalment al contrari dels amics d’Esquerra Republicana, de Convergencia i Unió i del Partit Popular, que si van abraonar com a lleons famolencs.

L’atac de banyes del personal de Can Republicà, és veu que ha estat del tot monumental doncs amb un afany de recuperar un protagonisme perdut, intenten de pressionar de nou al PSC, amenaçant de trencar el tripartit si els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, no voten en contra dels pressupostos generals de l’estat, en el cas que govern Zapatero no hagi estat capaç d’aconseguir un bon tractat de finançament per l’autonomia catalana.

Quines ganes de complicar les coses! És que potser han pensat que el PSC, farà caure el govern Zapatero? És que potser creuen que amb Rajoy a la Moncloa, s’aconseguirà el finançament adequat pel nostre país? És pensen potser que els socialistes s’han tornat lirons?

Mai en tota la història, Catalunya ha estat tan a prop d’aconseguir un finançament adequat a les seves necessitats. Mai havíem disposat d’un lideratge a la Generalitat completament allunyat dels excessos verbals i de la comèdia histriònica, i que té l’efectivitat com a màxima senyera. On és doncs el problema?

De primer penso en Convergència, una formació que encara no ha paït, que la seva incapacitat de pacte l’hagi relegat a l’oposició i que només fa mans i mànigues per recuperar un protagonisme en la base d’atribuir-se com a propis els mèrits dels altres. Només cal pensar en la fotografia Mas Zapatero a la Moncloa per la qüestió de l’estatut, i l’afany posterior en atribuir-se el mèrit de la nova llei fonamental. De fet si ho mirem be, no fan altre cosa que intentar el mateix ara amb la qüestió financera, amb la pega que l’habilitat del PSC d’avui ha travat l’assumpte de tal manera que resulta del tot impossible obtenir acords fonamentals, sense el consens del govern català.

S’imposa un canvi d’estratègia i aquests darrers dies l’han començat a practicar en base al trencament de la unitat d’acció, de primer entabanant a un quants il·luminats d’Esquerra Republicana, i excitant-los amb l’atac de banyes que hem esmentat abans, qüestió que els ha fet aproximar-los a les seves posicions. Segona, fent temps fins que el Tribunal Constitucional resolgui sobre el tema estatutari, sense cap mena de consideració pel resultat, doncs en el fons l’únic que els interessa és que el Partit Popular es deslliuri del llast de tenir presentat un recurs, pactar amb ells si els resultats de les autonòmiques del 2011 ho permeten, per aconseguir altra vegada el poder a la Generalitat.

Més tard han seguit, proclamant la imminència d’un acord amb el govern sobre els mínims que podrien ser acceptables en la negociació, això si sense descuidar-se d’assenyalar, que és del tot imprescindible, el PSC no voti a favor dels propers pressupostos generals de l’estat. Fins on pensen arribar en el seu afany de recerca del protagonisme? Si la possibilitat d’un acord com aquest hagués existit de veritat, la sola menció pública que n’han fet els convergents li hauria fet perdre tota eficàcia, quan des del govern central acabarien per saber-ne fil per randa el seu contingut.

És que els de Can Convergència no saben encara el que convé o no a Catalunya, que els cal consensuar-ho amb els demès? Per si fos així em permeto d’explicar-los que el PSC i tot el seu equip al govern de la Generalitat ho saben a bastament.

L'AFANY DE PROTAGONISME

Sempre, o be per un all o bé per una ceba, els polítics catalans acaben esgarriant els seus objectius, per l’ànsia desmesurada de tenir el protagonisme.

Els que estan al govern, perquè ho consideren la cosa més natural del món i els que estan a l’oposició pel simple fet de voler aparèixer com els elements imprescindibles, que tot i que han estat desplaçats de les àrees de poder, no es pot fer res en aquest país sense comptar amb la seva aquiescència.

En aquests moments a Espanya, s’està lliurant un complicat debat,a instàncies del govern d’esquerres de Catalunya, on veritablement es pot decidir encetar el camí cap un nou model d’estat pels propers vint-i-cinc o trenta anys. Un nou model on tots ens hi sentim còmodes, i estructurat en base a un reconeixement de la riquesa que representa la diversitat.

Les circumstàncies, són immillorables, quan al govern de l’estat, el poder resideix en un partit estructurat internament com una federació, i on es reconeix i s’accepta l’autonomia de les diverses federacions i partits que el composen. També perquè resulta que el líder del govern a Catalunya, és un PSC, cohesionat com mai havia estat, que desprès del darrer Congrés el mes de juliol, ha sabut tancar files sense fissura de cap mena, al voltant del seu secretari general. Un Partit molt convençut, de la importància de l’autogovern com element dinamitzador de la societat catalana i del nou estatut d’autonomia com a llei fonamental.

Però llegint els diaris aquests darrers dies i escoltant les declaracions de uns i altres, hom té la sensació que l’únic que en sortirà d’aquest debat és més i més foscor centralista, i més i més anar enrere.

La lògica discrepància, que tota negociació comporta, es utilitzada excessivament al meu entendre, pels líders polítics, en benefici dels seus interessos partidistes, sense tenir consideració de cap mena, vers el progrés del conjunt de la societat catalana.

Així, les declaracions crítiques dels líders de Convergència i Unió, en el sentit d’assenyalar el que ha de fer i no ha de fer el PSC, davant la negociació del finançament, no és altra cosa que cercar la manera de sortir dels lligams que els imposa la unitat d’acció dels partits catalans en el procés de negociació del finançament, i que l’impedeixin pactar directament amb Zapatero, apareixent com els salvadors de la situació, talment com van fer en el procés d’aprovació del nou Estatut al Congrés dels Diputats.

Estic del tot segur que el procés negociador del nou finançament acabarà molt bé pels interessos de Catalunya, i que a més a més el protagonisme serà dels que ho hauran fet possible, aquests que avui dia parlen ben poc, però que treballen molt per la causa, com ara José Montilla, el nostre president de la Generalitat.

SOBRE EL NOM DE LA NOVA PLAÇA CENTRAL

M’he trobat el meu amic Valentí Soler, excels poeta, defensor a ultrança de la nostra llengua i encara més excel·lent persona, que aquests dies va al darrera de pressionar a la comissió del nomenclàtor, perquè decideixi de posar el nom de l’il·lustríssim gramàtic i pare del català modern Pompeu Fabra. Persona molt lligada a la nostra ciutat, doncs hi va residir una bona temporada. Segons diuen els entesos, hi va escriure una bona part del seu famós diccionari, en concret en la avui desapareguda masia de Can Belluga, on hi ha la Plaça de Josep Cortines, a la part més alta del carrer Sant Pau.

Diu el meu amic Valentí, que Badalona ja va perdre una oportunitat d’or, d’homenatjar el mestre, quan l’ajuntament va optar pel fotògraf Josep Cortines, enlloc de posar Plaça del Diccionari a la urbanització de l’espai de Can Belluga, tot i que una part de la intel·lectualitat badalonina així ho suggeria, i que ara en una de les places que ha d’esdevenir de les més grans de Catalunya, Badalona no pot deixar passar l’ocasió de fer merescudíssim reconeixement al gran filòleg.

Jo li vaig argumentar, que posar el nom de Pompeu Fabra a aquest espai, significaria, treure, dos noms tradicionals, com són el de la Creu i Santa Barbara, i dos més de personatges també dignes de reconeixement, com l’Alcalde Xifré i l’Anselm Clavé; però l’amic poeta, que pel que sembla ho té tot previst, em va assenyalar que la reivindicació del grup que representa, només pretén que s’anomeni Pompeu Fabra a la part central del nou espai, i que les cases del cantó mar segueixin conservant el nom de carrer la Creu i les de muntanya, Anselm Clavé, Pel que fa a l’alcalde Xifré, suggereix es doni a algun espai de nova creació en la urbanització de la zona de l’antiga fàbrica l’Estrella i que el nom de Santa Bàrbara, ja es mantindria en el tros del mateix carrer per sobre d’Anselm Clavé.

No varem tenir més temps per parlar, doncs tant ell com jo, ens cridaven d’altres obligacions, i ens varem acomiadar, demanant-me ell, que si coneixia algú partidari del canvi de nom, l’adrecés a la web d’internet que han habilitat per recollir adhesions a la proposta.

Més tard, i en la placidesa del sofà de casa meva, pensava amb la trobada i reflexionava del fet que Pompeu Fabra, és potser dels personatges que més reconeixement té a la nostra ciutat, doncs a més a més d’un carrer, al barri de Canyadó, té un monòlit a la plaça de l’Assemblea de Catalunya i un institut d’ensenyament mitjà al Parc Serentill, Deu ni do, no us sembla?

Per altra banda i en les meves reflexions, em vaig sorprendre que la intel·lectualitat de la nostra ciutat, acabi fent bandera de la qüestió del nom, quan el que li hauria de preocupar són potser altres qüestions d’aquest lloc, com són el seu disseny, els seus usos, el mobiliari que s’hi posarà, la mobilitat al seu entorn i els serveis que podrà contenir, qüestions que són més prosaiques, però que alhora de la veritat, són les que veritablement afectaran els ciutadans.

Però, les coses de la intel·lectualitat badalonina, tal com les del Senyor, són del tot inescrutables, almenys pels profans com jo, i segurament ells tenen tota la raó del món i en aquests moments, el que més convé a la nostra ciutat, és posar Pompeu Fabra a la que fins avui hem vingut dient Illa Fradera.

L'ACORD SOBRE FINANÇAMENT

Escric això, desprès de saber que la reunió de la comissió mixta govern generalitat, celebrada ahir dilluns dia 28 de juliol a Barcelona, no ha fet altre cosa que posar en evidència el profund desacord entre les dues parts. Faig aquest aclariment previ, perquè contra el que molta gent pensa aquests dies, jo estic arribant a la conclusió, que un acord molt bo per Catalunya és a tombar de la cantonada.

M’ho fa pensar, el fet de la prudència verbal amb que els líders del PSC, estan encarant la qüestió. Fixeu-vos, que tret del conseller Castells, a qui per cert tot el partit recolza, gairebé ningú més fa declaracions sobre el tema.

Quina diferència amb la negociació de l’estatut! En que el Partit socialista, lluny de donar la imatge del líder serè que tot ho controla, es va deixar arrossegar per la rauxa competitiva de la lluita pel protagonisme. El resultat d’aquell disbarat, el coneixem prou bé tots plegats, quan va acabar resultant que aquells que durant vint-i-tres anys, s’havien negat a proposar cap reforma estatutària, ara esdevenien els salvadors del nou estatut, desprès d’una maratoniana sessió d’Artur Mas a la Moncloa, i com a conseqüència, el no d’Esquerra en el referèndum, la caiguda de Maragall i la convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades.

Ara, amb la lliçó ben apresa, el PSC, és conté i s’allunya dels cants de sirena, dels Convergents, Esquerra i Iniciativa, en favor de fronts amenaçadors per negar el pa i la sal al govern central. Ara el PSC, i el seu secretari general i president de la Generalitat José Montilla, està mostrant la seva veritable faceta de líder del desenvolupament estatutari, i està conduint les negociacions amb un veritable sentit d’estat, apartant-se de crispacions i de actituds impossibles.

Estic del tot segur que aquesta posició és la correcta, i que l’acabarà conduint a l’èxit més rotund, quan des de l’entorn de Zapatero, s’entengui ben clarament que és el PSC i no pas cap altre formació política la que representa, ideològica i pràcticament, la realitat de la Catalunya actual, que no només li va donar la victòria en les eleccions generals de l’any passat, sinó que és l’únic amb possibilitats de fer-li renovar l’any 2011.

QUAN CONVÉ TAMBÉ ES QUADREN

Tots els diaris dels proppassats dilluns i dimarts, han anat plens del ”toc d’atenció” que el diumenge, en la clausura del 11è Congres del PSC, el president Montilla li va fer a Zapatero. Amb les paraules justes, sense passar-se ni un pel de la ratlla, Montilla va notificar al president del govern espanyol, el disgust dels catalans davant la proposta Solbes pel futur finançament de la nostra comunitat autònoma. Val a dir que el president de la Generalitat, va comptar amb el recolzament del miler i escaig de delegats, presents a la sala magna del Palau de Congressos de Catalunya, que l’aplaudiren enfervorits

El mateix dilluns i en vistes a la presentació oficial de la proposta per part del ministre d’economia, en el Consell Financer de les Comunitats Autònomes, i desprès d’una conversa entre el conseller d’hisenda Castells i representants del primer partit de l’oposició a Catalunya CiU, s’acorda fer front comú per encarar la negociació amb les màximes garanties, materialitzant, almenys aparentment, que els catalans quan convé també sabem anar a la una en defensa dels nostres interessos. Tot i que jo, talment com Miquel Iceta, em temo que la felicitat no durarà gaire i com va passar en l’assumpte de l’estatut, el sector més nacionalista del panorama, a fi i efecte d’aconseguir el protagonisme, acabaran tirant pel dret, sense encomanar-se ni a Déu ni als Sants; o no va ser això que Artur Mas signés un pacte amb Zapatero, acceptant retallades i Esquerra es decantés per votar no, a fi i efecte d’acontentar les bases més radicals?

El fet que la negociació és entre el govern català i el de l’estat, podria fer pensar que CiU en queda en certa manera al marge i que el recolzament que li ha estat requerit, és simplement des de fora, tot que no ha trigat ni dos dies, en aparèixer la primera corda de salvació, quan des d’Esquerra anuncia que no signaran cap acord que no sigui subscrit també per Convergència.

Que vol dir això?, que si a Artur Mas, se li acut, tornar a fer la pirula, fent jornada a la Moncloa, els Republicans ho acceptaran a ulls clucs?

Estaran fins i tot disposats a trencar el govern d’entesa?

El temps ho dirà, el que si ha quedat demostrat fins ara, és que l’equip de Montilla, i el PSC d’avui, són els únics de tot l’espectre polític català, que de manera coherent i efectiva, estan en condicions de liderar el desplegament estatutari i aconseguir el definitiu encaix de Catalunya a Espanya.

LA BARRAQUETA DEL CATALANISME

Els Convergents han acabat el seu congrés, fent pinya al costat del seu líder Artur Mas, que se les ha vist i desitjat per mantenir la tradicional ambigüitat d’aquesta formació, en front dels que proposaven definir-se clarament com a formació independentista.

L’eina que ha utilitzat aquesta vegada per salvar la situació, s’ha dit “Casa Gran del Catalanisme”, que han definit com una mena de lloc on han de confluir tota mena de sensibilitats i maneres d’entendre la catalanitat, incloent, fins i tot, els seguidors i amics de Pascual Maragall.

Llegint els diaris d’avui, el dilluns posterior a la clausura del Congrés Convergent, i destriant el grà de la palla en els més afins a la dreta nacionalista catalana, hom te la impressió que més que una gran casa, el que de moment hi ha és una barraqueta, que aixopluga als propis convergents, (potser fins i tot amb alguna excepció), on ni tant sols hi ha sol·licitat l’entrada, tot i que tenen promesa una suite de luxe, els socis d’Unió Democràtica.

A qui pretenen acollir, tret de les diferents sensibilitats que ja són dins de Convergència?

O potser tot plegat no és res més que una cortina de fum per calmar els ànims del sector més radical dins de Convergència, evitant que les emprenguin pel camí del trencament amb Unió?

Per altre banda, ens cal també pensar en la voluntat que manifesta Rajoy, de canvi en l’estratègia de Partit Popular qüestió que pot conduir a mig termini a una reedició del Pacte del Majèstic, on si la matemàtica electoral ho permet, a canvi del recolzament “Popular” a la investidura de Mas a la presidència de la Generalitat, la dreta nacionalista catalana ajudaria a Rajoy a “despoltronar” Zapatero.

Voleu dir doncs que aquesta “Gran Barraqueta del Catalanisme” no hi trobarem també en Sirera, l’Alicia Sanchez Camacho, i fins i tot en Garcia Albiol?
Com diu la dita “De més verdes en maduren”

EL PROBLEMA ÉS QUI PAGA

Que els governs d’Espanya i Catalunya no tenen cap mena de responsabilitat en la generació de la crisi econòmica, és del tot evident, encara que alguns il·luminats interessats de la dreta d’aquest país s’entestin en insinuar el contrari.

Que si, poden, i han de prendre mesures per fer-hi front, a fi i efecte de procurar que sigui el menys traumàtica possible pels ciutadans, és també una qüestió reconeguda, fins i tot pels menys llestos de la nostra espècie.

I finalment, que tots som conscients que la superació de qualsevol crisi econòmica comporta un cost i que aquest sempre ha de ser assumit per algú.

La gran dreta espanyola, representada pel Partit Popular i la més moderada catalana que representa Convergència i Unió, ja fa una colla de dies ens venen predicant que davant les qüestions econòmiques, no existeixen diferencies ideològiques, sinó que les solucions sempre són úniques i que la diferencia està en aplica-les o no. Gran falsedat que l’únic que pretén amagar, és la voluntat manifesta del conservadorisme més extrem de fer pagar la crisi a les classes més desafavorides, retallant la despesa pública, sobretot en les qüestions socials.

És evident que quan la factura la paguen els de baix, tal i com pretén la dreta, amb rapidesa els indicadors, canvien de sentit com la competitivitat, doncs amb la rebaixa de les prestacions i mantenint la producció, el producte o el servei, surt a un cost molt més baix, incrementant el benefici. Aquesta circumstància permet al govern de torn, penjar-se la medalla de bon gestor, encara que alhora de la veritat, hagi contribuït a aprofundir l’abisme entre les classes pobres i les classes riques del país.

L’atractiu d’una solució fàcil, en algunes èpoques ha temptat fins i tot a les formacions d’esquerra quan han ocupat el govern, tal i com va succeir, en les darreres legislatures dels governs Gonzalez on es van adoptar les grans solucions capitalistes per pal·liar els desajustos econòmics de l’època. Tot sabem però que aquesta actitud va acabar comportant la pèrdua del poder i entrar en els foscos vuit anys del govern Aznar.

Sembla ser que Rodriguez Zapatero, va aprendre la lliçó històrica i ara en plena época de vacas magres, contínuament ens assenyala la seva voluntat que el cost de la crisi no recaigui sobre els més dèbils i per això, tot i el risc de quedar-se sol a la cambra de representació parlamentaria, no para de dir-nos que es nega en rodó a reduir la despesa social dels pressupostos de l’estat, i a rebaixar la carga impositiva als qui paguen més.

Penso que té tota la raó del món, i tot i els atacs furibunds, des del PP, “centrat” dels Sr. Mariano, o dels nacionalistes radicals de l’Artur Mas, la majoria del personal el recolza en tot i per tot,sobre tot mentre mantingui la seva fidelitat als principis socialistes, de repartiment equitatiu de la riquesa que generem.