PIM PAM I FORA, QUE AVUI JUGA EL BARÇA

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell

Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

Sense que ningú digues res, però quan hom va arribar a la sala gran de la Casa de la Vila, i encara no dos quarts i mig de sis, tots els regidors i l’alcalde estaven asseguts en els seus escons, hom va començar a sospitar que alguna cosa hi tenia a veure que l’equip blaugrana jugués a tres quarts de nou. El que era una sospita, es confirmà quan a les sis menys vint l’alcalde encetava la sessió, amb les juntes per aprovar els comptes dels organismes autònoms municipals, com Engestur, Badalona Comunicació, Badalona Serveis Assistencials i Reactivació Badalona. Juntes que en menys de cinc minuts van ser enllestides, obligant al primer mandatari a decretar un recés, fins que fossin les sis per començar el ple municipal pròpiament dit.

A les sis i cinc minuts, l’alcalde comença amb el ritual acostumat de la lectura del llistat de dones víctimes de la violència domèstica, que en aquest més d’abril es composa de tres persones, i desprès del preceptiu minut de silenci, Serra llegeix un text de reconeixement a Elisa Reverter i Lopez que havia estat regidora d’aquest ajuntament i que recentment ha traspassat. A continuació en comença a desgranar els punts de l’ordre del dia, sense suscitar la intervenció de cap edil, fins al punt setè que fa referència a una modificació de la relació de llocs de treball de l’ajuntament. Asun Garcia de Can Comunista diu que no ho acaben d’entendre i que per això s’abstindran en la votació, en Garcia de Can Popular tampoc ho entén i demana explicacions, que les dona el portaveu socialista i regidor d’hisenda Francesc Serrano, Garcia replica acusant a Serrano i tot l’equip de govern de matussers, i diu que votarà en contra. Asun replica sobre unes qüestions contables relacionades amb el tema, i Francesc Serrano contesta altre vegada a tots dos. Finalment el dictamen s’aprova amb els vots favorables de l’equip de govern.

El punt deu fa referència a l’adhesió de l’ajuntament a la Xarxa de Ciutats per la bicicleta. Sagués líder de Can Comunistademana aclariments i els hi dona la regidora de Medi ambient i Mobilitat la convergent Mercè Rius.

El Punt onze referit a la nova escola que s’ha de construir al Parc de Ca l’Arnús, fa que la Comunista Carme Martinez manifesti altra vegada l’oposició a aquest projecte del seu grup municipal i que ja va manifestar en l’anterior ple; el socialista Josep Duran regidor d’educació li contesta i ella replica insistint en el mateix, per acabar dient que el govern està prenent una mala decisió.

En el capítol de proposicions per la via d’urgència, una de sola, que mereix l’aprovació de tothom, i de fet ja és el segon plenari on només hi ha una proposició urgent. Sembla que el govern ha fet cas finalment de les reiterades queixes de l’oposició.

Tot el que he explicat fins aquí, es va desenvolupar en tan sols tres quarts d’hora, doncs a tres quarts de set, ja entravem al capítol de Paraules al Poble, on no se si per aplicació del nou reglament, o per l’assumpte del Barça, només un ciutadà va optar per exercir el seu dret a parlar. Aquest fou el Sr. Tomás Hurtado i Guisado, veí d’Artigues, que es va esplaiar amb un discurs en contra que s’obri un oratori musulmà al carrer Santiago; i on va assenyalar les diferencies entre los "vecinos españoles y los que no". Tot seguit Josep Pera, regidor de Ciutadania i Convivència, va rebatre l’argumentació del ponent amb una encertada i molt ben preparada dissertació sobre la convivència i la llibertat de culte, que va desmuntar en pocs moments tota l’argumentació del ponent; li pren el relleu en Garcia de Can Popular, que mig en castellà i mig en català, va donar total suport a les tesis del ponent; Carles Sagués, de Can Comunista, sorprèn a l’audiència quan etziba que està molt d’acord amb el que ha dit el ponent i en Garcia, encara que tot seguit aclareix que el fet d’obrir un oratori al barri, no ha de significar cap agreujament dels problemes que el barri té, ans al contrari, segons la seva opinió, pot ajudar a pal·liar-los. El Convergent Falcó defensa el dret de culte com un dret constitucional, i fa palès que l’oratori s’obrirà amb totes les garanties. Jordi Serra, l’alcalde, tanca el debat començant per dir que no pensa caure en cap de les provocacions que li ha fet Garcia, dona suport a Josep Pera i manifesta la voluntat del seu govern d’integrar la realitat badalonina, Garcia vol tornar a intervenir per al·lusions, però Serra no el deixa, el reglament és el reglament.

Una moció sobre implantar a Badalona el tema del cotxe compartit, i una altre demanant la creació d’un fons anticrisi local, ambdues secundades per tots els partits, i per tant sense cap debat, obren el pas al punt de Precs i Preguntes, on el PP, n’ha presentat una per escrit, referent a la situació del tema de l’oratori musulmà d’Artigues, Jordi Serra li contesta, amb extraordinària brevetat i tot seguit aixeca la sessió, quan son les 7 i quaranta minuts de la tarda.

Potser caldrà demanar a Laporta que organitzi un partit cada darrer dimarts del mes, la meva família i la de molts altres que més darrera més omplim la sala de plens, de segur que ho agrairia.

Fins a la propera

LA PENYA, UN POU SENSE FONS?

No havíem quedat que el que primer es va dir Ciutat Europea del Bàsquet, parc temàtic sobre l’esport de la cistella que havia de ser un pol d’atracció turística que visitarien prop de tres milions de persones cada any, i que ha acabat essent un gran centre, un enorme centre comercial, exactament igual que les Glories, la maquinista o Diagonal Mar, havia de ser el recurs financer definitiu del club esportiu estrella de la nostra ciutat?

Que passa doncs que ara han d’especular amb els terrenys propers a Can Mora de Canyet, per fer-hi una escola elitista i integrista religiosa, una espècie de “Madrassa” dels catòlics, lligada a l’Opus Dei?

Per altra banda, també de fa temps em sorgeix una pregunta, que hi té a veure el nostre club de Basquet senyera de la ciutat, amb l’organització fundada per Monsenyor Escrivà de Balaguer? Els grans de la localitat recorden com en temps dels “Glorioso Caudillo” L’Obra, sota l’empara de la Penya va aconseguir, edificar, una escola, El Dauradell, al seu costat un impressionant bloc d’habitatges, i el Pavelló avui municipal anomenat del Països Catalans; operació que es va fer en una més que dubtosa requalificació de terrenys, circumstància que va tornar a sortir quan la Penya en va vendre al municipi, l’esmenta’t pavelló.

Ara torna a aparèixer l’Opus Dei lligat a la Penya, per una sèrie d’interessos immobiliaris i demanant requalificacions; no trobeu que comença a fer pudor de socarrim?

Ja fa un temps, amb l’operació del Màgic Badalona, un personatge badaloní de qui no diré el nom, em deia que qui havia guanyat molts diners en la operació, no havia estat ni la Penya ni tant sols els promotors immobiliaris, sinó els arquitectes, aleshores vaig entendre el perquè un d’aquests professionals, formava part de la junta actual del club, no serà que també tornaran a sucar de l’olla els mateixos?

Són massa preguntes sense resposta, moltes qüestions a aclarir, però per sobre de tot, cal acabar d’una vegada amb la sensació que ens comença a envair als badalonins de la Penya com un pou sense fons, perquè si és així, el millor que pot fer és plegar, i no especular, organitzant “pelotazos”, un darrera l’altre.

UNA DE LES LLIÇONS QUE ENS DONA LA CRISI

Amb un conegut de la infància, fa uns anys discutíem, fins i tot amb un cert apassionament, sobre la creació i el repartiment de la riquesa en el món en que vivim, i la discrepància sorgia, quan ell defensava que les formacions de dreta, eren les millors a l’hora de la generació, encara que reconeixia que l’esquerra era qui millor la sabia repartir; per això justificava l’alternança en el poder d’aquestes dues ideologies, com una manera d’aconseguir un món ideal. Fa pocs dies, un altre amic, em comentava que havia mantingut una conversa amb uns nou vinguts, originaris de Romania, i que aquests li deien que en temps de crisi, cal votar la dreta, doncs finalment són qui en saben més de crear prosperitat.

Abans i ara, penso que això és un dels disbarats més grans i per desgràcia, el negre període en el que estem entrant i els articles dels grans experts en economia m’estan donant la raó. No eren de dretes en Ronald Reegan, la Margaret Tatcher, en Fredman i l’escola d’economia de Xicago, pares del neoliberalisme, que predicava l’abolició de qualsevol control als bancs i les empreses privades? No eren aquests mateixos, els que declaraven “insostenibles”, els avantatges en la protecció dels treballadors, en l’estat del benestar d’alguns països Europeus? No són els sistemes implantats per ells i mantinguts pels seus seguidors, els que ens han conduït al col·lapse dels sistemes financers?

Avui tothom amb dos dits de front, reconeix que la creació de riquesa que la dreta ens ha procurat tots aquests anys, no ha estat res més que un terrible i funest engany, on uns quants han vist créixer fins a límits insospitats el seus patrimonis, mentre la gran majoria, contempla tristament, com s’esfondra el castell de cartes que li havien fet passar per una obra solida.

Ara quan el panorama que veiem a l’horitzó, és ple de núvols de tempesta, ara que el món sencer s’està preparant per un canvi que ho ha de girar tot de sota a sobre, són els valors de l’esquerra, la solidaritat, el compartir, el treballar colze a colze, la fraternitat i el reconeixement de la igualtat en els drets, els que prevaldran i ens proporcionaran les eines necessàries per sortir-ne. Qui doncs millor que els partits d’esquerra per liderar aquest procés?

El set de juny hi ha eleccions Europees, comencem a mentalitzar-nos tots plegats, de canviar l’actual majoria de dretes al Parlament Europeu, de segur que si el canvi es produeix, la sortida del marasme s’accelerarà. Que ningú es quedi a casa el dia 7 de juny, tots a votar pels candidats del Partit Socialista Europeu.

EL DIA QUE GARCIA ALBIOL EMULÀ A CHE GUEVARA

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell

Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

A un quart de set d’una tarda plujosa, amb tots els escons ocupats excepte el d’Esquerra Republicana, per malaltia del seu titular Jaume Vives; l’alcalde Jordi Serra obria, amb la fórmula habitual “Sessió Pública”, i a continuació es posava a llegir els noms de les 4 dones víctimes de la violència domèstica d’aquest mes de març, i tot seguit el respectuós minut de silenci.

Els tres primers punts, no mereixen el mínim debat dels nostres mandataris, que no es deixondeixen fins arribar al 4 que fa referència a un “Donar compte de l’informe del vicesecretari general, en relació als 10 expedients de la concessió de domini públic de l’aparcament de la Batllòria”. Pel fet que una de les paraules demanades pel poble feia referència a aquest tema, Jordi Serra proposa, i és acceptat per tots, de donar ara la paraula al ciutadà. És així que el Sr. Francisco Ruiz, un dels ja habituals en aquestes contrades, ens etziba un llarguíssim discurs de més de vint minuts, còpia gairebé calcada del que havia fet en l’anterior plenari, i on acusa d’inoperància al govern municipal. Tot seguit en Garcia de can Popular pren la paraula, i reitera els mateixos arguments i acusacions que ha fet el ponent, acusant el govern de mala gestió i d’aixecar sospites sobre d’altres qüestions; això darrer, fa saltar l’alcalde Serra, que li ha semblat entendre que Garcia l’acusava de corrupció, Garcia aclareix les seves paraules. Li pren el relleu Sagués de Can Comunista que també acusa al govern de mala gestió, i confirmant la impressió que des del començament de la legislatura alguns tenim, que ambdós partits intenten fer una mena de pinça per desgastar l’actual govern municipal. Jordi Serra defensa la gestió del govern municipal sobre aquest tema, i que diu, cerca la manera de solucionar-ho sense que costi cap diner als ciutadans. Desprès de les repliques de tots, reafirmant-se en les seves posicions, l’alcalde tanca el debat.

En el punt sisè referent a una modificació del pressupost municipal, torna a motivar García de Can Popular a la croada anti governamental, i en aquesta ocasió rep l’ajut de la comunista Asun Garcia, amb la contraposició del regidor Francesc Serrano, que d’una manera contundent, defensa la posició del govern.

Diversos dictàmens referits a urbanisme, són també contestats pels de Can Popular i de Can Comunista, ambdós ara, manifestant dubtes sobre la participació ciutadana en els mateixos; sobretot un que fa referència a la salvaguarda d’una finestra gòtica a una casa de Dalt la Vila, que obliga a l’alcalde Serra, a fer notar que el dictamen el que pretén, és salvar una finestra no destruir-la.

Tampoc es lliura del debat, la construcció d’un nou CAP al Gran Sol de Llefià, on intervenen Marius Garcia de Can Comunista, El Practicant Jurado de Can Popular, Jordi Serra, Pablo Hernan regidor del districte, i Roser Castillo regidora de Sanitat.

Una única proposició urgent sobre un canvi en la parcel·la del parc de Ca l’Arnús que es cedeix a la Generalitat per construir una nova escola, motiva una encesa diatriba de Carme Martínez de Can Comunista, contestada pel socialista Josep Duran Regidor d’educació.

Al les 8 i vint minuts del vespre arribem al torn de les paraules al poble, que enceta el Sr. Albert Vendrell militant del CUP i representant de la plataforma “La Crisi que la paguin ells”, per defensar una moció que “proposa mesures per ajudar al sector més feble i vulnerable de la població”. Comença la seva intervenció el Sr. Vendrell fent notar que tot i la pluja, han aconseguit reunir un nombre suficient de persones amb xiulets i sirenes per manifestar-se a la plaça de la Vila. La moció que defensa Vendrell ha estat presentada per ICV i el Partit Popular i és en aquest recolzament del partit de la dreta que hom va pensar si Garcia a estat envaït de l’esperit del Che Guevara, doncs a la part expositiva de la moció es parla de la “lluita contra el capitalisme”, “l’especulació salvatge promoguda pel lliure mercat”, etc. etc. No cal dir que la moció va ser rebutjada, desprès d’una llarga i argumentada exposició sobre el que el govern està fent en pro de les famílies badalonines amb pocs recursos per part de l’alcalde Jordi Serra.

La paraula del Sr. Jordi Bel, sobre la desafectació de les cases del carrer Francesc Macià i una altra de la Sra. Caterina Castellà, defensant la permanència del nom de Plaça de les puntaires al solar de Can Parera, van obrir la porta a l’apartat de Mocions, que van ser aprovades, desprès de llegir-les el secretari, les que presentaven tots els grups municipals, i una que presentava el PP, va se esmenada en la seva totalitat, també aprovada amb l’aquiescència del partit presentador.

A les deu i cinc, Precs i Preguntes i a un quart d’onze s’aixeca la sessió.

Fins a la propera!

QUE LI PASSA A ZAPATERO?

En política, moltes vegades, es fan coses que per una majoria dels mortals son del tot incomprensibles i seguidores d’una lògica totalment allunyada de la majoritària en l’espècie humana.

Aquests darrers dies, el govern socialista que presideix Rodriguez Zapatero, ens en acaba de donar un bon exemple, quan enlloc d’aprofitar-se de la debilitat del seu principal adversari, el Partit Popular que estava en boca de tothom, i pràcticament acorralat sense sortida en uns escàndols de corrupció i d’espionatges il·legals; s’embolica anunciant la retirada de les tropes espanyoles desplaçades a Kosovo, sense encomanar-se a Déu, ni als Sants, (vull dir a les altes instàncies dels països integrants de la OTAN, entre ells el nou president dels USA Obama, que en teoria, hauria de ser el més bon amic). No podia haver aplaçat la decisió uns quants mesos, fins que al PP, la porqueria li hagués tapat la boca, enlloc de llençar-li un salvavides? Tant important resultava ara, la demostració de no estar d’acord amb la independència de Kosovo?

Una repercussió col·lateral d’aquest tema, la patirà la ministra de defensa Carme Chacón, que es vulgui o no, acabarà per sortir-ne tocada quan fins ara era un dels principals valors de l’actual govern de l’estat, tal i com reflectien les enquestes d’opinió ciutadana, on és qui obtenia les més altes qualificacions, qüestió que feia pensar a molts que podria esdevenir la successora socialista a la presidència del govern de l’estat.

Una altra qüestió que a mi em costa molt d’entendre, és l’assumpte del finançament autonòmic en general i en particular el de Catalunya, darrerament estancat i sense que li veiem progressos per enlloc. Aquesta és una qüestió, que a més a més de reforçar, el govern de Catalunya, (que està presidit per un socialista), i com a conseqüència consolidar els vots cap el seu partit en les generals del 2012; tindria l’afegitó de garantir el suport al seu govern de CiU, que no tindria cap mena d’excusa, per seguir amb una dura oposició com fa ara, afavorint al Partit Popular, a no ser que es volgués arriscar a perdre bous i esquelles.

Però rés segueix la lògica, i llegint els diaris d’aquests darrers dies, fins i tot els més proclius al socialisme, els espanyols observem astorats, com hem passat d’un Mariano Rajoy, a punt de ser llençat per la finestra, a un Zapatero, que perd una votació rere l’altre a les Corts, que no encerta en cap de les explicacions que dóna i que sembla estigui arribant al col·lapse.

No ho entenc, francament no ho entenc.

EL CANVI DE SISTEMA

Els que hi entenen de veritat i no necessiten enganyar-nos, ens diuen que d’aquesta crisi econòmica en sorgirà un sistema completament nou i ben diferent, i tot i que no gosen especificar-ne en detall les seves característiques, si ens apunten alguns dels trets més rellevants que haurà de tenir.

D’entrada, el nou sistema, ha de trencar del tot amb l’hegemonia, d’una o dues superpotències planetàries, tal i com ha vingut succeint des del darrer canvi de sistema, al final de la 2ª guerra mundial i apostar decididament per un multilateralisme mundial, on l’harmonia presideixi les relacions i el diàleg eviti els enfrontaments. També se li haurà de garantir una molt llarga permanència en vigor, vigilant de molt a prop els desviacionismes que pretenguin tornades enrere, talment com ha succeït, en la Europa occidental, a partir del moment que molts dels seus governs es van deixar seduir pels cants de sirena del neoconservadurisme, que ens ha conduït, 70 anys desprès del començament del període, al desastre que estem vivint avui dia.

El nou sistema, cal basar-lo en la generació de riquesa real, no pas fictícia com la que el consumisme desaforat, promogut pels grans especuladors ha portat a la creació de grans bombolles que en la seva explosió, només beneficien a una exigua minoria, en contra d’una gran majoria; i que entenem per riquesa real? Doncs senzillament aquella que es sustenta sobre el creixement poblacional i sobre el progrés social del conjunt de la humanitat, sense trampes de cap mena.

Un exemple ben clar del que acabo de dir, ha estat l’anomenada bombolla immobiliària, on una colla d’estafadors, ens van intentar vendre, unes necessitats d’habitatge en el nostre país, molt més superiors a les reals, i per aconseguir-ho no van dubtar gens ni mica en aplicar les estratègies més perverses, com per exemple, atiar els sentiments racistes i xenòfobs, en pro que el personal marxés de determinades zones de la ciutat, comprant pisos en una altra. Aliar-se amb el sistema financer, perquè aquest facilités diners a baix preu, a gent sense garanties suficients de solvencia. Aquesta política, que ha omplert les butxaques d’uns pocs en base a buidar les de molts altres, quan ha arribat a un límit del tot insostenible, (totes les estructures de tipus piramidal, acaben essent insostenibles), ha explotat posant de manifest que en aquests moments al nostre país hi ha una ingent quantitat d’habitatges per vendre i molt pocs compradors amb capacitat adquisitiva real per adquirir-los.

Hem de començar a entendre tots plegats, que només en serà possible sortir realment d’aquesta crisi, si sabem tornar a començar de zero, desterrant les temptacions, del consumisme desaforat i repartint de manera justa i equitativa la riquesa veritable, que entre tots, colze amb colze siguem capaços de crear.

LA UNIÓ EUROPEA, UNA APOSTA DE FUTUR

L’aposta que en uns moments determinats Espanya va fer en favor de la Unió Europea, s’ha vist compensada més de cent vegades, doncs per mitjà dels fons de cohesió i la supressió de mesures caràcter proteccionista, ens ha permès arribar a uns estadis de prosperitat que mai hauríem pogut somiar.

Ara immergits com estem en un procés de crisi internacional profunda, una crisi que els experts pronostiquen comportarà un canvi radical dels sistemes econòmics basats en la depredació de recursos, en les desigualtats socials i en un sistema financer poc fiable, és més necessari que mai, retornar a la Unió Europea l’esperit i els ideals que van impulsar la seva creació, que no oblidem eren els mateixos de la socialdemocràcia, impulsora de l’estat del benestar en la majoria de països europeus.

L’actual Unió Europea, es basa en tres grans puntals, la Comissió Europea, La Cimera de Caps dels Estats membres, i el Parlament. La composició de la Comissió i de la Cimera dels Caps d’Estat, depenen del govern que cada país hagi triat en les seves eleccions, i el Parlament és l’única institució elegida pel vot directe dels ciutadans. És això precisament el que atorga poder al parlament, doncs al ser l’únic organisme fruït del vot directe dels ciutadans, és el dotat de més transparència i capacitat de lideratge.

La composició actual del parlament Europeu, esta formada per una majoria de partits de dretes, alguns d’ells, fins i tot dels anomenats euro escèptics, fruït de les anteriors eleccions d’ara fa cinc anys, on a tot Europa, l’índex d’abstenció, va ser altíssim. Per una propaganda bastant mal intencionada de les formacions més xovinistes, que no veuen amb bons ulls que la Unió Europea, acabi essent quelcom més que una simple liberalització dels mercats.

Estem de ple dins d’un període de crisi econòmica, provocada, segons diuen tots els experts, per l’aplicació de l’ortodòxia liberal portada a l’extrem, que molts dels partits i coalicions que avui manen a Europa, no van dubtar en abraçar i defensar fins al darrer moment, encara que ara vulguin fer veure que diuen tot el contrari, com és el cas de Sarkozy, a França, Àngela Merkel a Alemanya, i molts altres; és en aquest moments on ens cal que en el Parlament Europeu, hi hagi una majoria dels partits socialistes i socialdemòcrates, la filosofia dels quals, mai ha tingut res a veure amb el neoliberalisme, ans al contrari, des de la seva visió internacionalista són els que poden aplicar polítiques basades en l’esforç comú de tots plegats, que ens faran sortir del marasme on ens trobem ara.
Cal un canvi en les estructures Europees, cal un canvi que ens retorni l’esperança i la fe en la nostra capacitat de tirar endavant de manera col·lectiva, fugint dels individualismes i dels nacionalismes provincians i carrinclons, totalment desfasats. Un canvi que en gran manera depèn de nosaltres, no quedant-nos a casa el proper 7 de juny i no fent cas dels cants de sirena que en volen fer veure que aquestes eleccions no serveixen per res.