L’ajuntament sorgit de les primeres eleccions democràtiques a la nostra ciutat, el que presidí Marius Diaz, i que en la seva etapa final, governava amb coalició amb els socialistes, després que els convergents seguint les directrius de Jordi Pujol, haguessin trencat el pacte de progrés fet al inici de la legislatura. Dedicats els tres anys primers, a prestar especial atenció als barris, molt degradats per l’especulació immobiliària del règim autàrquic anterior; van decidir el darrer any, invertir en una profunda reforma en un dels llocs més emblemàtics de la nostra ciutat, com és la Rambla, la única en el món que és paral•lela al mar; i que en aquells moments es trobava amb un total estat d’abandonament, no funcionava l’enllumenat públic, la majoria dels bancs eren trencats del tot, els jardinets, sense plantes i el paviment ple de sots.
Perquè no fos dit, si els movia algun interès electoralista, el govern tingué cura en assenyalar que la Rambla no era l’equipament que usava exclusivament la gent del Barri del Centre, si no que era utilitzat per gairebé el 100% de la ciutadania.
La reforma, acabada pocs mesos abans de les eleccions del 1983, va retornar la dignitat a l’espai, amb una nou paviment d’altíssima qualitat, alabat per tothom, uns nous fanals, que recordaven els més antics que hi havia hagut i uns nous bancs, exactament iguals als de tota la vida.
La divisió a nivell nacional del PSUC, a Badalona, comportà, l’any 1983, la pèrdua de l’alcaldia, en favor del PSC essent nomenat alcalde Joan Blanch, desprès que el PSC, pactés amb CiU, per assolir la majoria necessària. Talment com s’havia fet en el període anterior, el govern dedica especial atenció als barris i cap allà canalitza la majoria de les seves inversions, però al igual que en l’anterior legislatura, en el darrer any, creuen que val la pena fer-se notar fent quelcom al front marítim del centre de la ciutat, sobre tot desprès que la posada en funcionament de la depuradora del besos i la construcció d’un col•lector transversal, hagués tornat a fer practicable pel bany la nostra estimada platja.
És així doncs, que s’arranja un passeig, a l’altra banda de la via del tren, entre el Carrer del Mar i el banys la Donzella de la Costa. No se si per no coincidir amb els altres, el cas és que el paviment, es completament diferent, així com els llums; pel que fa als bancs, si bé coincideixen en la forma dels que hi ha altre cantó, el color, marron els distingeix perfectament dels que són de color verd. L’ombra, que a la Rambla de tota la vida, la donaven les ufanoses palmeres, a aquest nou passeig la feia una mena de pèrgola artificial.
El personal de Badalona, sempre amatent, no va trigar gens ni mica en batejar les dues Rambles, la de sempre, com la dels Comunistes i la nova a l’altre cantó de la via com la dels Socialistes, en funció del partit o militava l’alcalde quan va ser arranjada.
Però ara ha arribat l’ajuntament, que presideix Jordi Serra, i també un any abans de les eleccions municipals, ha transformat de dalt a baix les dues rambles, unificant criteris, (el paviment i mobiliari són iguals a l’una que a l’altre) i donant-li un nou aire que l’ha de tornar a convertir en el passeig més emblemàtic, no només de la nostra ciutat, si no de tota la comarca. Amb més o menys mig any de feina s’ha acabat amb les dues rambles que finalment tornen a ser una de sola, la dels Comunistes i la dels Socialistes, ja formen un tot, només a l’espera que en un futur,més o menys llunyà, algú, decideixi treure la via del tren, lúnic element que encara les separa.
Perquè no fos dit, si els movia algun interès electoralista, el govern tingué cura en assenyalar que la Rambla no era l’equipament que usava exclusivament la gent del Barri del Centre, si no que era utilitzat per gairebé el 100% de la ciutadania.
La reforma, acabada pocs mesos abans de les eleccions del 1983, va retornar la dignitat a l’espai, amb una nou paviment d’altíssima qualitat, alabat per tothom, uns nous fanals, que recordaven els més antics que hi havia hagut i uns nous bancs, exactament iguals als de tota la vida.
La divisió a nivell nacional del PSUC, a Badalona, comportà, l’any 1983, la pèrdua de l’alcaldia, en favor del PSC essent nomenat alcalde Joan Blanch, desprès que el PSC, pactés amb CiU, per assolir la majoria necessària. Talment com s’havia fet en el període anterior, el govern dedica especial atenció als barris i cap allà canalitza la majoria de les seves inversions, però al igual que en l’anterior legislatura, en el darrer any, creuen que val la pena fer-se notar fent quelcom al front marítim del centre de la ciutat, sobre tot desprès que la posada en funcionament de la depuradora del besos i la construcció d’un col•lector transversal, hagués tornat a fer practicable pel bany la nostra estimada platja.
És així doncs, que s’arranja un passeig, a l’altra banda de la via del tren, entre el Carrer del Mar i el banys la Donzella de la Costa. No se si per no coincidir amb els altres, el cas és que el paviment, es completament diferent, així com els llums; pel que fa als bancs, si bé coincideixen en la forma dels que hi ha altre cantó, el color, marron els distingeix perfectament dels que són de color verd. L’ombra, que a la Rambla de tota la vida, la donaven les ufanoses palmeres, a aquest nou passeig la feia una mena de pèrgola artificial.
El personal de Badalona, sempre amatent, no va trigar gens ni mica en batejar les dues Rambles, la de sempre, com la dels Comunistes i la nova a l’altre cantó de la via com la dels Socialistes, en funció del partit o militava l’alcalde quan va ser arranjada.
Però ara ha arribat l’ajuntament, que presideix Jordi Serra, i també un any abans de les eleccions municipals, ha transformat de dalt a baix les dues rambles, unificant criteris, (el paviment i mobiliari són iguals a l’una que a l’altre) i donant-li un nou aire que l’ha de tornar a convertir en el passeig més emblemàtic, no només de la nostra ciutat, si no de tota la comarca. Amb més o menys mig any de feina s’ha acabat amb les dues rambles que finalment tornen a ser una de sola, la dels Comunistes i la dels Socialistes, ja formen un tot, només a l’espera que en un futur,més o menys llunyà, algú, decideixi treure la via del tren, lúnic element que encara les separa.
(Article publicat al setmanari BNS del 28/05/10)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada