LA BARRAQUETA DEL CATALANISME

Els Convergents han acabat el seu congrés, fent pinya al costat del seu líder Artur Mas, que se les ha vist i desitjat per mantenir la tradicional ambigüitat d’aquesta formació, en front dels que proposaven definir-se clarament com a formació independentista.

L’eina que ha utilitzat aquesta vegada per salvar la situació, s’ha dit “Casa Gran del Catalanisme”, que han definit com una mena de lloc on han de confluir tota mena de sensibilitats i maneres d’entendre la catalanitat, incloent, fins i tot, els seguidors i amics de Pascual Maragall.

Llegint els diaris d’avui, el dilluns posterior a la clausura del Congrés Convergent, i destriant el grà de la palla en els més afins a la dreta nacionalista catalana, hom te la impressió que més que una gran casa, el que de moment hi ha és una barraqueta, que aixopluga als propis convergents, (potser fins i tot amb alguna excepció), on ni tant sols hi ha sol·licitat l’entrada, tot i que tenen promesa una suite de luxe, els socis d’Unió Democràtica.

A qui pretenen acollir, tret de les diferents sensibilitats que ja són dins de Convergència?

O potser tot plegat no és res més que una cortina de fum per calmar els ànims del sector més radical dins de Convergència, evitant que les emprenguin pel camí del trencament amb Unió?

Per altre banda, ens cal també pensar en la voluntat que manifesta Rajoy, de canvi en l’estratègia de Partit Popular qüestió que pot conduir a mig termini a una reedició del Pacte del Majèstic, on si la matemàtica electoral ho permet, a canvi del recolzament “Popular” a la investidura de Mas a la presidència de la Generalitat, la dreta nacionalista catalana ajudaria a Rajoy a “despoltronar” Zapatero.

Voleu dir doncs que aquesta “Gran Barraqueta del Catalanisme” no hi trobarem també en Sirera, l’Alicia Sanchez Camacho, i fins i tot en Garcia Albiol?
Com diu la dita “De més verdes en maduren”

EL PROBLEMA ÉS QUI PAGA

Que els governs d’Espanya i Catalunya no tenen cap mena de responsabilitat en la generació de la crisi econòmica, és del tot evident, encara que alguns il·luminats interessats de la dreta d’aquest país s’entestin en insinuar el contrari.

Que si, poden, i han de prendre mesures per fer-hi front, a fi i efecte de procurar que sigui el menys traumàtica possible pels ciutadans, és també una qüestió reconeguda, fins i tot pels menys llestos de la nostra espècie.

I finalment, que tots som conscients que la superació de qualsevol crisi econòmica comporta un cost i que aquest sempre ha de ser assumit per algú.

La gran dreta espanyola, representada pel Partit Popular i la més moderada catalana que representa Convergència i Unió, ja fa una colla de dies ens venen predicant que davant les qüestions econòmiques, no existeixen diferencies ideològiques, sinó que les solucions sempre són úniques i que la diferencia està en aplica-les o no. Gran falsedat que l’únic que pretén amagar, és la voluntat manifesta del conservadorisme més extrem de fer pagar la crisi a les classes més desafavorides, retallant la despesa pública, sobretot en les qüestions socials.

És evident que quan la factura la paguen els de baix, tal i com pretén la dreta, amb rapidesa els indicadors, canvien de sentit com la competitivitat, doncs amb la rebaixa de les prestacions i mantenint la producció, el producte o el servei, surt a un cost molt més baix, incrementant el benefici. Aquesta circumstància permet al govern de torn, penjar-se la medalla de bon gestor, encara que alhora de la veritat, hagi contribuït a aprofundir l’abisme entre les classes pobres i les classes riques del país.

L’atractiu d’una solució fàcil, en algunes èpoques ha temptat fins i tot a les formacions d’esquerra quan han ocupat el govern, tal i com va succeir, en les darreres legislatures dels governs Gonzalez on es van adoptar les grans solucions capitalistes per pal·liar els desajustos econòmics de l’època. Tot sabem però que aquesta actitud va acabar comportant la pèrdua del poder i entrar en els foscos vuit anys del govern Aznar.

Sembla ser que Rodriguez Zapatero, va aprendre la lliçó històrica i ara en plena época de vacas magres, contínuament ens assenyala la seva voluntat que el cost de la crisi no recaigui sobre els més dèbils i per això, tot i el risc de quedar-se sol a la cambra de representació parlamentaria, no para de dir-nos que es nega en rodó a reduir la despesa social dels pressupostos de l’estat, i a rebaixar la carga impositiva als qui paguen més.

Penso que té tota la raó del món, i tot i els atacs furibunds, des del PP, “centrat” dels Sr. Mariano, o dels nacionalistes radicals de l’Artur Mas, la majoria del personal el recolza en tot i per tot,sobre tot mentre mantingui la seva fidelitat als principis socialistes, de repartiment equitatiu de la riquesa que generem.

EL CONGRES DEL PSOE i CiU

Si els socialistes reconeixen i recolzen com a font de riquesa, el plurilingüisme de l’estat espanyol, pels nacionalistes catalans està malament. Si no ho arriben a fer, els brams d’Artur Mas i els seus, titllant-los, d’agressors a la nostre cultura i identitat , es sentirien des de l’estadi olímpic de Pequin.

Què pretenen? Potser que el PSOE demani d’independència de Catalunya?

La influencia cada vegada més decisiva del PSC, en el conjunt del socialisme espanyol s’ha fet notar en aquest darrer Congrés estatal, i els avenços cap a una concepció federalista de l’estat espanyol, han estat altra vegada significatius, qüestió aquesta que, tot i que als de la dreta nacionalista catalana, els sembla molestar sobiranament, doncs els treu tota la seva argumentació en la recerca d’una identitat basada en la diferència i confrontació amb els altres, més que no pas en els propis valors, no deixa de ser un dels mèrits del Govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya, en general i de José Montilla, en particular, que sense grans escarafalls, ha aconseguit que el president de la Junta d’Extremadura, es manifesti a favor del català.

El proper cap de setmana, els Convergents, fan el seu Congrés i segons sembla la qüestió principal està en si cal introduir el concepte d’independència de Catalunya en el ideari del Partit. L’actual direcció constituïda pel nucli dur del nacionalisme, sembla partidària d’aquesta opció, que si es materialitza, acabarà per esser un nou pas allunyant-se de la centralitat, desprès que ja fa uns anys decidissin d’abandonar la ideologia socialdemòcrata, per llançar-se en braços de liberalisme més acèrrim.

Quan disposem dels resultats i les conclusions, estarem en condicions de fer-ne comentari, per tant deixem-ho per la setmana que ve.

MALS TEMPS PEL SOBIRANISME

La Constitució Espanyola, amb tots els seus defectes i virtuts, és avui per avui, el marc on es desenvolupen les nostres llibertats, i on es sustenta el sistema democràtic. Un marc acceptat majoritàriament pel poble espanyol, inclòs el català, en el seu dia en referèndum.

Des de posicions, clarament minoritàries, tant aleshores com avui dia, fonamentalment, al Pais Basc i Catalunya, se’ns ha volgut presentar la Carta magna, com una mena d’imposició, que ens impedeix el desenvolupament de la nostra llengua, la nostra cultura, i el nostre sentiment de poble, i per això, se’ns predica d’una manera subtil, que cal que ens hi rebel·lem i intentem de totes totes d’imposar els criteris d’aquells que creuen que més ens val anar sols que no pas plegats.

El que no ens diuen tots aquests sobiranistes, és que quan els espanyols, ens varem posar d’acord, per redactar i aprovar el text constitucional, renunciàvem de fet a prendre decisions de manera unilateral, tret d’aquelles competències que l’estat ens cedeix i que figuren en l’estatut d’autonomia.

Qualsevol canvi substancial en aquesta qüestió requereix d’una modificació del text constitucional, que evidentment no es pot fer des de cap de les autonomies individualment, sinó que requereix el consens de tot l’estat.

El lendakhari Ibarretxe, diuen per motius electoralistes, amb la seva consulta, està contravenint tots aquests principis, i aprofundeix la divisió de la societat basca, traumatitzada,per les accions inhumanes d’una banda terrorista. Ell sap molt bé que ni la meitat de la societat basca ni la resta d’Espanya, li permetrà realitzar-la, doncs si ho fes, seria com desvalorar els màxims principis pels que ens regim, cosa impensable en cap estat de dret mereixedor d’aquest nom.

El fracàs, més que probable de l’estratègia d’Ibarretxe, que el portarà sense cap mena de dubte a una gran baixada electoral, també afectarà als sobiranistes d’aquí, que no fan altre cosa que riure-li les gràcies, i veuran com se’ls gira d’esquena la gran majoria de la societat. Tot i que això, també ens pot portar el perill, que el nacionalisme espanyol, és desfermi i carregat de raons, ens ompli el cap amb les seves proclames i vulgui fer prevaldre les seves tesi.

Esperem que al final en seny s’imposi i que el pensament de tots aquells que creiem que la diversitat és una riquesa i que caminar plegats no vol dir sotmeti-me’n de cap mena, s’acabi imposant a fi i efecte d’aconseguir que el nostre sigui un país pròsper i capdavanter.

SOBRE LA BARRERA DEL PORT

Llegeixo amb astorament que la FAVB, (Federació d’Associacions de Veïns de Badalona), vol emprendre ara una campanya en contra del manteniment de la barrera en el port de Badalona, que des de la inauguració d’aquest equipament ciutadà obliga al pagament mínim de 0,60 €, a tot aquell que amb vehicle de quatre rodes, entra en el seu espai.

Dic que m’estranya la posició de la FAVB, i em costa de trobar-hi justificació, pel fet que aquesta entitat en diversos fòrums ha manifestat repetides vegades la necessitat de perjudicar l’ús del vehicle privat a la nostra ciutat, per afavorir el transport públic col·lectiu o els desplaçaments a peu o en bicicleta, amb tot una sèrie d’arguments on es fa bandera de la sostenibilitat, el mediambient, etc.etc.

És reconeguda la seva oposició al projecte del túnel de la B-500, i les alternatives de transport ferroviari entre Badalona i el Vallés, que ha propugnat des de fa anys, amb l’argument de la Sostenibilitat i l’augment de contaminació atmosfèrica i acústica que la facilitat de comunicació entre comarques procuraria.

Es clar que per contra, ja fa uns anys, es van mobilitzar per procurar la gratuïtat de l’aparcament de Can Ruti, qüestió que a més de procurar una despesa municipal de més de 4.000 milions de les antigues pessetes, per rescabalar la concessió, va paralitzar un replantejament seriós del transport públic a aquella zona.

A veure si ens aclarim senyors de la FAVB, o estem a favor de la mobilitat sostenible i segura, o anem de cara al populisme i francament és molt lleig jugar a dues bandes, sobre tot quan els veïns de la nova façana marítima que es podien veure perjudicats, ja fa un temps se’ls va donar una solució i a més a més no se si s’hi ha fixat però les obres dels nous accessos, per sobre de la via ja comencen a ser una realitat.

ÉS POSSIBLE AVANÇAR EN LA UNIÓ EUROPEA DES DE LA DRETA?

L’esperit dels signants del pacte de Roma l’any 1957, Christian Pineau per França, (socialista) Joseph Luns, per Holanda (democràcia cristiana), Paul Henri Spaak per Bèlgica, (socialista) Joseph Bech per Luxemburg, (democràcia cristiana) Antonio Segni per Italia, (democràcia cristiana) i Konrad Adenauer per la República Federal de Alemanya (democràcia cristiana), considerat com l’origen de l’actual Unió Europea, poc te a veure amb el dels dirigents actuals. El neoconservadurisme actual del partit de Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi, el nacionalisme flamenc força majoritària a Bèlgica o la democràcia cristiana holandesa mediatitzada per una pujant ultra dreta, que posen com a bandera un nacionalisme passat de moda que està provocant una més que certa paràlisi del procés. Tot i els intents de dissimular-ho dels actuals caps d’estat dels vint-i-set països que la conformen, el darrer amb la promoció del descafeïnat tractat de Lisboa, és indubtable el benefici que n’obtenen pels seus interessos proteccionistes, sota el paraigua omnipresent dels Estats Units.

No hem d’oblidar que el tractat per una constitució Europea, avortat pels resultats negatius dels referèndums de França i Holanda, havia estat impulsat, per uns governs en els estats membres, de clara majoria socialdemòcrata, a més a més amb la voluntat ferma d’espolsar-se el jou de la dependència nord americana que des del final de la segona guerra mundial ha vingut suportant, i situar Europa a nivell de potencia mundial, tal i com li correspon.

No oblidem tampoc la reacció de disgust del president George W. Bush, manifestada amb la distinció de la nova i la vella Europa, quan el vell continent s’oposa majoritàriament a la seva política d’agressió amb la guerra d’Iraq, el trencament de facto de relacions amb el govern Zapatero, desprès que aquest retirés les tropes espanyoles de l’Iraq, la seva satisfacció quan el líder social demòcrata alemany Schroeder, no és reelegit canceller. Per resumir, només ens cal veure el darrer viatge, que ha fet com a president a Europa, on només ha trobat beneplàcits a la seva política d’agressió, ara contra Iran, on fa uns anys se li oposaven per la seva política Iraquiana. Els actuals governs d’Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit, li han rendit homenatge, i com a cirereta que corona el pastís, li han ofert un no rotund de Irlanda a la mínima possibilitat que Europa avanci cap a convertir-se en potencia mundial, sortint de l’imperi.

Per altre banda i si atenem que el No irlandès al tractat de Lisboa, d’entrada en paralitza la seva entrada en vigor, hem de començar a pensar que finalment George Bush, ha acabat sortint amb la seva, i que els poderosos dels Estats Units d’Amèrica poden dormir tranquils, que Europa, no els serà cap mena de competència, com a potencia mundial.

Als convençuts que el sistema socialdemòcrata europeu és l’únic que pot garantir un repartiment just de la riquesa que generem, ens cal esperar temps millors, temps on els partits d’esquerra, tornin a gaudir de la confiança de l’electorat, temps on els valors de la solidaritat, la igualtat, i la consciencia de classe, tornin a arraconar l’individualisme, el sentiment tribal, i l’exaltació de la diferència com element de disgregació.

IMPRESSIONS DESPRÈS DE DOS PLENS DEL NOU ALCALDE

De moment se’m confirmen les expectatives i el plenari municipal comença a prendre un caire molt més seriós que el que darrerament tenia, no se si per la manera de fer diferent del nou batlle Jordi Serra, o fruït d’un pacte entre regidors, però el cas és que les intervencions dels representants dels ciutadans resulten molt més concises i sense elucubrar com acabava essent carregosament habitual.

Un exemple del que dic, és que el punt de l’ordre del dia, on s’atorga la paraula als ciutadans que ho han demanat prèviament i pel fet que s’aprofitava per part de l’oposició per carregar contra el govern, obrint uns torns de debat que de fet no corresponien, allargant la durada dels plenaris; ara s’enllesteixen en una extraordinària brevetat, en el darrer, en qüestió de mitja hora es ventilaren quatre paraules demanades.

Per altra banda haig de dir que m’ha resultat agradablement sorprenent la maneres del nou batlle, alhora de controlar el personal no admeten sortides de to i obligant a demanar disculpes si algú poc curós incorre en falta.

Una altra qüestió és la sensació que finalment l’administració local s’ha posat en marxa, i que els problemes antics o nous, s’afronten amb decisió. Questions que fa un temps ocupaven les primeres planes dels diaris, i semblaven a punt de provocar la insurrecció dels ciutadans, avui ni se’n parla ni tant sols en els fòrums d’internet. Ningú parla avui de Dalt la Vila, ni dels pisos sobreocupats, ni de problemes amb immigrants; i no és pas que tots els problemes s’hagin solucionat com per art d’encantament, sinó que ara el govern encarant-los, desactiva de retruc les influencies dels quatre interessats en el desprestigi de la institució, que ara es troben amb la desafecció d’una majoria de ciutadans