QUI AGUANTA EL REI DEL MANDO?

Un il·lustre Convergent Badaloní, ex regidor, avui fora de la primera línia política i al meu criteri d’aquells de Convergència amb qui es “pot parlar, en Jordi Ballesteros, en un article que la revista El Tot publicava en la seva edició de la setmana passada, ens feia avinent una anècdota viscuda per ell mateix ara fa uns anys, que tenia per protagonista l’actual alcalde badaloní Xavier Garcia Albiol.

Amb el títol del Rei del mando ens feia avinent, la broma que havia fet fa uns anys, Xavier Garcia a la sala VIP de l’aeroport de Sevilla, quan es va apoderar del comandament d’un dels aparells de TV que hi havia a la sala i es dedicà una bona estona a anar canviant el canal de manera dissimulada, amb el natural disgust de tots aquells que amenitzaven l’espera davant el televisor.

Ballesteros, fent gala d’una gran habilitat literària, s’ho fa venir be per transportar-nos a l’època actual, quan ens diu que s’imagina a l’inefable alcalde amb un comandament amagat sota l’americana, intentant que els badalonins veiem sempre el canal que a ell més l’interessa, o sigui en uns moments determinats, la TV Cotxes Cremats, en altres la TV Polvorí, dos canals que des que és alcalde gairebé no utilitza, TV llibres de text, tot i que ara l’acoloreix d’una altre manera, amb la premissa, sorpreneu-vos amics, “de socialitzar” llibres.

Manifesta l’autor la seva preocupació, doncs sembla que l’indescriptible alcalde ja està cercant el botó del canal immigració, qüestió certament perillosa, quan ja es sabut per experiències anteriors que la voluntat d’encendre els ànims es fa ben palesa al sintonitzar aquest canal, doncs els missatges que es llencen, no són pas de concòrdia si no de perillosos enfrontaments.

Jordi Ballesteros, acaba el seu article desitjant que algú li prengui al batlle el comandament de les mans, i ens eviti la visió de canals irritants i perillosos, i és aquí amics meus, quan he arribat a la conclusió, que qui està en millors condicions per treure-li de les mans el comandament, són els companys de militància de Ballesteros, avui al consistori, en Ferran Falcó i companyia, doncs al cap i a la fi són ells que sabent com feia anar el “mando”  no van fer  escarafalls per fer-lo alcalde, renunciant a un pacte que la legislatura anterior havia funcionat a la perfecció, segons deien ells mateixos.

Si resulta que aleshores els de Can Convergència, eren plenament conscients de les formes i maneres que utilitzava Garcia Albiol i tot i això li van deixar accedir a la vara simbòlica del poder municipal, que li fa pensar ara a Ballesteros que potser diferent? Potser és que ha parlat amb Falcó i aquest li ha manifestat altres intencions que les que ha portat a cap fins ara?

Es clar que potser tot plegat son els desitjos d’un convergent que tocant de peus a terra i amb un contrastat amor per la ciutat, li sap greu veure com des de les files on milita es contempla impassible com s’està malmetent la ciutat a passes de gegant, com el treball de 32 anys d’ajuntament democràtics, se n’està anat en orris a les mans d’uns ineptes populistes.

De totes maneres i tornant a l’assumpte del “mando” penso que ara ja no n’hi ha prou en prendre-li de les mans, ara calen accions bastant més contundents, com ara esmicolar-li l’antena i que així fos incapaç de rebre i emetre cap senyal, no et sembla Jordi?   

LA MISÉRIA TERRENY ABONAT PEL POPULISME

Quan algú es troba atrapat, quan veu ben de prop el risc d’exclusió social en rebre la notificació oficial que el fan fora de casa, perquè la justícia i els governs emparen per sobre de tot als bancs i entitats financeres; passats els primers moments de ràbia i retrets a un mateix per haver estat tant crèdul al pensar, que pel fet de viure en un país democràtic, on la constitució garanteix els drets al treball i l’habitatge, mai li mancarien els recursos; s’immergeix, en la frustració i desesperació, qüestió que el converteix en víctima propiciatòria, dels populistes que avui manen a la ciutat de Badalona i que fent mostra de la seva falsedat, fan veure que t’ajuden a apedaçar el mal que ells mateixos, directa o indirectament, han causat

Els desnonaments són a l’ordre del dia a Badalona, alguns perquè desprès d’haver perdut la feina es troben sense recursos per fer front als pagaments d’una hipoteca, que en èpoques de vaques grasses se’ls va concedir amb tota mena de facilitats, mentre signessin unes clàusules, diríem draconianes, on el deute no acaba amb el lliurament de la garantía, si no que depèn del valor en que aquesta s’adjudica en una subhasta, més o menys amanyada i que acostuma a representar, com a molt, el 50% del valor de taxació.

Un negoci rodó per les entitats financeres, que segueixen exigint el deute, escanyant la misèria del pobre desnonat, mentre que per altre banda, posen a la venda l’immoble amb un increment del 15 o el 20% del preu que s’havien adjudicat, o sigui que a més a més de seguir cobrant al desnonat, pel mateix immoble cobren del nou propietari. En llenguatge pla una estafa, doncs cobren pel mateix producte dues vegades.. Ah i me’n oblidava, aquesta operació la fan sense pagar un duro d’impostos, doncs la llei els empara en no haver de posar la finca en nom del banc desprès del desnonament.

Be tornem al començament, a la situació cada cop més nombrosa en que es troben tots aquells badalonins que reben la fatídica carta. Tots ells, quan arriba el dia, compten amb el suport d’unes plataformes d’afectats per la hipoteca, que fan mans i mànigues per aconseguir aturar l’acció judicial, i revertir la normativa, en el sentit que amb el lliurament de l’habitatge el deute quedi saldat.

Però els populistes que sempre estan a l’aguait, aprofiten l’ocasió per llençar les seves xarxes a fi i efecte de pescar en aigües remogudes i intentar desvalorar el treball de les plataformes esmentades anteriorment; i és així que prèvia convocatòria dels mitjans de comunicació, el dia assenyalat, fan acte de presencia a la casa talment com si fossin el salvadors, dient que han aconseguit dels jutjats un ajornament del desnonament, (quan tothom sap que avui la més petita gestió davant l’entitat financera, aconsegueix aquest ajornament), i es mostren disposats a facilitar un nou habitatge de lloguer a un preu més assequible per l’interessat. De fet actuen de cara a la galeria, doncs pels afectats el problema ve a ser el mateix, tot i que maquillat, l’entitat bancària els seguirà reclamant la part del deute; o sigui que no ha fet altre cosa que posat un pedaç a les calces quan en realitat el calia era un canvi de pantalons.

Molt hi hauria que parlar sobre aquest tema, i l’espai és curt, però no m’agradaria acabar sense explicar que l’actuació de l’ajuntament de Badalona en aquest tema, m’ha fet venir al cap la frase evangèlica que fa referència als “sepulcres blanquejats”, no sé perquè serà!

ES POT DESTRUIR UN SÍMBOL IMPUNEMENT?

Sempre havia cregut que una de les principals característiques de la democràcia i sobre tot en el que es refereix als organismes més propers als ciutadans com els Ajuntaments, era una especial cura alhora de prendre decisions que poden afectar vida i sentiments, informant prèviament i intentant buscar el consens de la ciutadania afectada; però pel que veig o jo estic desfasat, ho hi hagut una contrarevolució en aquest país de la que no m’he apercebut; doncs a la meva ciutat Badalona, un dia rere l’altre, les actuacions dels mandataris municipals sembla que em vulguin retornar als anys de la meva joventut, on es considerava a tots aquests que paguem impostos, com a súbdits curts de mires, que no saben els que els hi convé i on els dirigents, alguns per la gràcia de Déu, són qui estan dotats per saber que és el millor per tota la col·lectivitat; qüestió que uns quants anys més tard varem poder comprovar que no era certa del tot, doncs la majoria confonien els interessos de la comunitat amb un major saldo del seu compte corrent.

Dic tot això desprès de parlar amb en Juan, un conegut meu resident a Llefià que talment com jo, pentina uns escadussers cabells blancs. Juan un dels primers veïns de Llefià, guarda a la seva memòria una historia de lluites i reivindicacions, que els ha permès a més a més de refermar uns grans valors humanistes, com la solidaritat i l’esforç comú, aconseguir capgirar de sota a sobre el urbanisme d’un barri, que en origen semblava destinat a ser marginal.

Juan aquests dies està trist i abatut, fins i tot gosaria a dir un xic deprimit, desprès que l’actual govern municipal, hagi decidit i executat, d’un dia per altre i sense encomanar-se ni a Déu ni als Sants, retirar un arbre monumental d’una placeta de l’avinguda Pius XII, que molts veïns, en els albors de la democràcia havien plantat amb les seves pròpies mans, desprès de prendre possessió del que era un descampat, deixat de la ma de Déu .

El primer arbre que es va plantar, va viure poc temps, potser per la inexperiència alhora del trasplantament o que no es va aclimatar, ves a saber, però en Juan i els companys, no es donaren per vençuts si no que a base de demanar una quota mensual al veïnat de 25 Pts, i unes aportacions extres dels comerciants de la zona reuniren 17.000 Ptes., per comprar un exemplar de cedre a un criador de Cardedeu, arbre que va ser plantat amb tot solemnitat, substituint el primigeni.

Per en Juan i els altres, l’espai tot i que mínimament endreçat, no va deixar de ser objecte de reivindicació, doncs durant anys i panys, de fet fins fa un any, no van aconseguir que el consistori, que aleshores presidia el socialista Jordi Serra, aprofitant un diners del Pla Zapatero els hi instal·lés una bateria de moderns jocs infantils, bancs, etc. deixant complimentada la llarga reivindicació veïnal.

Durant anys, un veí amb coneixements de jardineria, tenia cura de l’arbre i de la resta del jardins, fins que l’ajuntament socialista, aprofitant el pla Zapatero, reordena la zona i munta un sistema de reg automàtic, Juan no sap si per la crisi econòmica o per desídia dels actuals mandataris, el cas és que el reg al darrer trimestre de l’any passat va deixar de funcionar, els jardins han quedat morts i l’arbre també en patia les conseqüències; (em mostra una foto datada al setembre on es veu el cedre en perfecte estat de salut), qüestió que afegida a l’afany de l’actual consistori, en pro d’una efectivitat mal entesa, amb quatre cops de serra, i en poques hores es van carregar, no només un simple arbre, si no la presencia i el record que volia ser permanent, de la lluita d’uns ciutadans per millorar la seva qualitat de vida.

S’han carregat l’arbre, però no han vençut, en els ulls de Juan es segueix reflectint l’esperit de lluita, ningú ha pogut encara amb els veïns de Llefià!


Article publicat al Diari de badalona nº 340 de data 24/02/12

EL TRIST PAPER DE CiU A BADALONA

Des que el més de juny de l’any passat, Badalona es va convertir en moneda de canvi del suport del PP al govern de CiU a la Generalitat de Catalunya; situació que es reafirma el mes de novembre quan el PP aconsegueix la majoria absoluta al govern de l’estat, fet que permet al representant de la dreta cavernícola espanyola no necessitar de cap recolzament a les càmeres parlamentaries de l’estat espanyol. Falcó i els seus estàn com desapareguts, en la plana política de la ciutat, tret dels moments, en que es veuen obligats a recolzar moltes de les nefastes decisions de l’inefable Garcia Albiol i els seus esbirros en els plens municipals. Decisions que en la majoria de vegades, contradiuen la política que sobre immigració, convivència, i ordre públic, Falcó i Josep Pera havien portat a terme la passada legislatura, quan amb govern de coalició amb els socialistes, (de la que ara reneguen), n’exercien la responsabilitat.

El govern democràticament elegit del Partit Popular a Badalona, que no seria tal si no hagués estat per Convergència i Unió, doncs recordeu que es plantejava un pacte a tres bandes entre els de can socialista, de can nacionalista i de can comunista, pacte al que Falcó va renunciar, segons diu, per donar una lliçó de “modos” als socialistes, està donant mostres evidents de total ineficàcia, i de nul•la capacitat alhora d’obtenir els recursos que facin tirar endavant la ciutat.

En són proves evidents: la total paràlisi del mon associatiu, que en tant sols mig any i escaig de govern han aconseguit; la nul•la capacitat demostrada de plantejar inversions de millora dels nostres carrers i places, el col•lapse que indueixen a Badalona Comunicació, i la total falta de tacte en el que fa a cultura, que els ha portat a retirar d’un barri molt necessitat de cultura, com és Sant Roc, un munt d’escultures, qüestió que ha acabat per encendre les ires dels artistes badalonins, que arriben fins i tot a témer que les seves obres no siguin llençades a l’abocador.

Ha hagut d’esperar al més de febrer, per poder presentar un projecte de pressupost, qüestió que per lògica s’hauria de fer sempre abans d’acabar l’any. Un projecte de pressupost que el dia de la seva presentació en audiència pública prèvia al plenari municipal, va comptar amb una nombrosa manifestació dels treballadors, col•laboradors i altres ciutadans solidaris amb la qüestió de Badalona Comunicació, que posaven de manifest que el projecte que se sotmet a votació, es per acabar carregant-se aquesta empresa municipal, i que com ja vaig dir en un altre article, és actualment un model en el món de l’audiovisual de caràcter local.

Ja fa dies que el tema de la Ràdio i Televisió de Badalona cueja; i mentre el primer intent de l’alcalde per deixar en un no rés aquest organisme li resulta fallit, doncs els electors amb molt bon criteri no li van atorgar la majoria suficient per manar i disposar, sense el consentiment de socialistes i comunistes, (segons la llei de l’audiovisual català necessitat una majoria de 2/3 per constituir el consell d’administració); ara ho intenta via pressupost, on en té prou amb una majoria simple per escanyar financerament Badalona Comunicació, fins a fer-la pràcticament desaparèixer.

Convergència i Unió, que encapçala Falcó, es va mostrar disposada a votar a favor en el primer intent. Que farà ara, en que el seu vot favorable por condemnar a 44 famílies a l’atur? Seguirà fent el trist paper que li han manat que faci, o d’una vegada per totes sabrà dir prou a un govern del tot incompetent?

Article publicat al Diari de Badalona de data 17/02/12 nº 339

DELS CIGRONS D'EN FRAGA ALS OUS DE L'ALBIOL

Verge Santa, quina mania tenen els líders de la dreta reaccionaria i cavernícola del nostre país de jugar amb les coses de menjar!

Fa uns anys en plena transició a la democràcia, a l’hemicicle del Palau de la madrilenya Carrera de San Jeronimo, la veu de tro de Fraga Iribarne, proclamava als quatre vents que les xifres macroeconòmiques no tenien interès pels ciutadans, si no que l’únic que els preocupava era el preu dels cigrons. Fet que va ser motiu d’una munió d’articles a la premsa de l’època i punt central dels comentaris dels tertulians de les ràdios i dels noticiaris i magazines de la única cadena de televisió que en aquells moments hi havia. El fet va tenir tanta ressonància que fins i tot la Trinca, a la lletra d‘un pasdoble que dedicà al personatge, hi feia referència destacada.

Uns anys més tard, el que avui es flamant alcalde de Badalona, en una campanya electoral, es va dedicar a repartir iogurts gratuïtament entre el personal dels barris perifèrics de la ciutat. Algú em va dir aleshores que un parent seu, (l’avi potser?), destacat directiu de l’empresa Danone, li havia facilitat unes partides de productes a punt de caducar, o que acabaven de passar la data, perquè ell pogués practicar el populisme més descarat, deixant entendre arreu de l’estat, que a Badalona era una ciutat on es passava gana (la voluntat d’Albiol de perjudicar la imatge de Badalona, ja ve de lluny).

També recordaran vostès amics lectors, en els anys del anomenat “Aznarato”, la ministra Celia Villalobos, quan l’assumpte de les vaques boges, talment com una “maruja” explicava receptes per fer el brou sense vedella, amb els ossos “del espinazo”.

Aquests dies a Badalona, l’inefable alcalde Garcia Albiol, en una entrevista a Ràdio Ciutat de Badalona, (avui per avui, “la seva”), recupera la vella tradició dels populars de jugar amb les coses de menjar, anunciant amb bombos i platerets, que revisant els papers llegats per l’anterior govern municipal, ha descobert unes factures d’ous al exorbitant preu de 2,20 € la dotzena, que resulta l’ajuntament havia adquirit a través del seu departament de Serveis a les Persones, per atendre el proveïment dinar i sopar als ciutadans amb disminució psíquica, d’uns pisos tutelats, que creats per ASPANIN, l’ajuntament administra.

Senyors l’escàndol està servit, el Cas Gürtel una minúcia, el Cas Palau una bajanada, al costat d’aquesta gran corruptela que ja es coneix a tots els racons del planeta com el Cas dels Ous de l’Albiol.

Deixant apart que amb aquestes declaracions l’alcalde ha demostrat que no va mai a comprar, i no sap que una dotzena d’ous de qualitat es paga avui fins i tot a 2,40 € la dotzena, als ciutadans ens entra el dubte si el batlle considera, que els disminuïts psíquics no mereixen una bona qualitat en els aliments, o potser el l’afany de cercar corrupció en les accions del govern anterior no li fa res posar-se en el ridícul més espantós; tant en un com en altre cas, com a ciutadà començo a preocupar-me, doncs de cap manera vull que Badalona acabi convertida en la Marbella de Gil i Gil, com veig que esta fent aquest senyor.

Si busca corrupció que miri primer a casa seva que segur en trobarà i molta, i si la seva intenció és inventar escàndols irreals per tapar la seva ineficàcia, no dubti ni una mica que ben aviat se li veurà el “plumero”, com en el cas de la prohibició de venda d’alcohol en certs comerços entre les 10 del vespre i les set del matí, que ha resultat fora de la legislació actual, o el treure els ajuts a immigrants que contradiu la llei d’estrangeria que el govern Aznar va instituir.

De totes maneres, potser algú li hauria de recordar a Garcia Albiol, que la gent seriosa mai no juga amb les coses de menjar, ni les pròpies ni les dels altres.

Article Publicat a Diari de Badalona de data 23/09/11

EL PRIMER INTENT, PERÒ EN VINDRAN MÉS

El proppassat dia 29 de juny es va celebrar un ple municipal extraordinari, on el batlle Albiol, amb dos únic punts a l’ordre del dia, el primer: Ratificar el caràcter d’urgència de la present sessió. i el segon: Aprovar la celebració de la festa de correbous organitzada per l’AV de Sant Joan de Llefià -Gran Sol els dies 16 i 17 de juliol de 2011 i delegar a l’alcalde la facultat d’aprovar la celebració de les festes tradicionals amb bous sense mort de l’animal (correbous) per a anys successius, intentava aconseguir matar dos pardals amb un sol tret.

Quan encara no ha fet la feina que gairebé tots els consistoris de Catalunya, ja han fet, com és la de portar a aprovació el cartipàs municipal perquè la màxima institució local comenci a funcionar amb tota normalitat; com va quedar patent amb la imatge amb ell sol a la taula presidencial, doncs els tinents d’alcalde que l’han d’acompanyar encara no han estat nomenats; i sense perspectives que ho faci aviat, ni tant sols ha insinuat una data; seguint el seu instint populista, situa per davant de tot el tema del correbous de Llefià, com si d’una qüestió de vida o mort es tractés; a la par que argüent “qüestions d’eficiència” pretenia assumir com alcalde, facultats que la llei expressament atribueix al plenari municipal. Bé haig de dir que no se si aquesta proposta la feia des de un poc esperit democràtic, tornant a vells costums anteriors a l’any 1975, o que pretenia de manera sibil•lina posar en un compromís, al principal partit de l’oposició, els socialistes, que per raons més que evidents s’inclinarien a votar sí a una autorització de les festes, però per sentit democràtic no estarien còmodes facultant a l’alcalde per prendre aquestes decisions en edicions successives.

Finalment, sembla que les pressions fetes abans del ple des de les files socialistes, pressions a les que s’hi va afegir CiU, van aconseguir que el batlle Albiol, s’avingués a retirar la segona part del punt segon; davant el perill que una votació contraria deixés el barri sense festes de “vaquillas” per primera vegada en la seva història, i fos ell qui quedés en evidéncia davant la impossibilitat de justificar una alcaldada com la que pretenia fer.

El batlle Albiol en el seu discurs, no es va estar de practicar una qüestió que sembla serà norma els propers quatre anys, com és la de carregar contra el govern anterior, a qui va acusar de haver deixat passar tres plenaris, sense abordar la qüestió; doncs sembla ser que els organitzadors de la festa, l’Associació de Veïns Llefià Gran Sol, ja havien presentat la sol•licitud del permís el mes de Març; quan tothom amb dos dits de front pot intuir que abordar una qüestió d’aquest tipus en ple procés electoral no era pas el més convenient.

És així doncs que un total de 22 regidors, dels 27 que composen el consistori, van aprovar la celebració de la festa, 3, els de Can Comunista ho feren en contra amb els coneguts arguments antitaurins i 2 Convergents es van abstenir, fent bona la llibertat de vot que el grup CiU, havia atorgat als seus membres.

Aquest cop l’alcaldada es va poder evitar, però ho podrem fer sempre així durant els propers quatre anys?

Tot això passava la tarda del dia en que de matinada en un carrer del Barri del Centre, uns brètols cremaven un contenidor d’escombreries i un cotxe que hi havia aparcat just al darrera, causant, com és natural, gran alarma entre el veïnat que per uns moments va veure perillar els seus habitatges; fet que en aquest barri no passava des de feia molts i molts anys.

Aquell dia i mentre els serveis de neteja, retiraven les restes de l’acte vandàlic, alguns veïns es preguntaven si amb el fet hi tindria quelcom a veure, l’acció policial sobre el “Mercat de la Misèria” que s’havia portat a terme el dia anterior, o era un desafiament directe a la major presencia policial al carrer que el batlle Albiol, preconitza dia a dia, des que ha assolit l’alcaldia.

Aquests eren comentaris del veïnat, però a mi la pregunta que més m’intriga és: En el cas que es descobreixi l’autor o autors d’aquest acte, que els hi farà Albiol si resulta que no són rumanesos?

"L'OPOSICIÓ QUE MANA"

Ja fa molts anys, quan els ajuntaments no es triaven per elecció democràtica si no per la voluntat omnipotent d’un governador civil, molt afecte al règim de “democràcia orgànica” que amb mà de ferro dirigia un “Glorioso Caudillo”; Una persona que aleshores ja comptava amb molta experiència, em deia, amb veu baixa, i en lloc discret: “Mira noi, per ser polític en aquest país, la primera gran virtut, que s’ha de tenir, és ser un gran i bon mentider; has de ser capaç sense posar-te vermell de dir avui que la paret és blanca, i demà que és negra sense ni tant sols parpellejar”. Jo sempre havia pensat que estava carregat de romanços o que ho deia fent referència a la particular situació de dictadura que el país es trobava, i on per part dels polítics, amagar la realitat i mirar de treure’n tot el profit que podien, fins i tot per una majoria, que per por no gosava a obrir boca, era el més normal del mon.

No va ser fins a l’arribada de la democràcia, quan el meu amic ja havia traspassat, que em vaig adonar de la molta raó que tenia, alhora que les seves paraules transcendien de l’època en que havien estat pronunciades i potser fins i tot adquirien un valor més intens; doncs per principis en una democràcia, el poble, que en teoria és sobirà, no tolera la mentida dels qui pretenen ser els seus representants i els acaba condemnant a l’ostracisme. Però arribats aquí, no van passar ni quatre anys del nou regim que em vaig adonar de la gran habilitat d’alguns ministres i alts càrrecs electes, que com si fossin deixebles avantatjats del badaloní Li Chan, canviaven el color de la paret sense fer servir pinzell, corró, o ni tan sols pintura.

Sempre havia cregut que els que actuaven així ho feien des de la distància, vull dir des de les altes institucions de govern de l’estat o autonòmic, i que això no es podia fer des d’un ajuntament, per raó de la proximitat amb els ciutadans, talment com als mags se’ls fa molt més difícil amagar la trampa quan tenen al public a la vora. Però sembla ser que avui a Badalona hi ha qui es creu Juan Tamariz, un dels números 1 de la màgia de prop, i ara ens vol convèncer que està complint fil per randa el que va dir a primers de maig i va repetir nombroses vegades durant la campanya electoral la idea: “Que no serà per mi que Albiol governi a Badalona, perquè l’alcalde de Badalona seré jo”.

Desprès que els resultats del 22 de maig no s’ajustessin ni una engruna a les seves previsions, i des de les més altes esferes del Palau de la Plaça de Sant Jaume s’emetessin les ordres oportunes per garantir l’aprovació dels pressupostos de la màxima institució catalana, la cosa es gira com una mitja, i ara resulta que el pacte de govern amb els socialistes que havia funcionat tant i tant bé, ha resultat ser un desastre, i que aquell que fins fa poc era un racista i xenòfob impresentable, té una multitud de coses bones que coincideixen plenament amb el programa convergent; a més a més de fer una lectura dels resultats molt i molt esbiaixada, dient que els ciutadans el que volien tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, era foragitar els socialistes del poder i per això en les primeres van guanyar ells a Badalona i en aquestes el PP.

El passat dissabte dia 11 de juny, votant per ell mateix, obre la porta de l’alcaldia a Albiol, i comencen a aparèixer missatges al Twitter i Facebook, on en fa responsable és el PSC per haver perdut a 31 barris de 34, exactament els mateixos que CiU. Pocs dies desprès garanteix al Partit Popular, un mínim recolzament per garantir una certa governabilitat de la ciutat, al punt que accepta la regidoria del districte primer i comença a posar condicions al nou govern, condicions que sorprenentment coincideixen gairebé fil per randa amb les que el PP proposa; tot i això Falcó segueix dient que CiU a Badalona és a l’oposició, encara que jo hi afegiria: “a l’oposició que mana “

No és bon màgic en Falcó, doncs l’engany se li ha vist de lluny, i sobretot els seus votants, davant del quals la seva imatge de líder ha acabat per terra. El meu amic des de l’espai infinit, quan mira a Badalona, es deu fregar les mans repetint amb insistència, jo ja ho deia!

Article Publicat al Diari de Badalona de data 23/06/2011