dilluns, 30 de novembre de 2009

NO AL DESÁNIMO EMPECEMOS A CONSTRUIR


Los que somos ideológicamente de izquierdas, los que a pesar de todo seguimos creyendo, en la posibilidad de un mundo mejor para las generaciones futuras, llevamos una temporada, donde todo nos vuelve la espalda y las noticias que nos llegan de todas partes del mundo son de lo más desalentadoras.
Después de una etapa, en que el planeta estuvo dominado por una corriente neoconservadora, cuya política nos ha conducido, en el breve período de 28 años, desde noviembre de 1980 cuando Ronald Reegan accede a la presidencia de los Estados Unidos, hasta noviembre de 2008, cuando George W. Bush, acaba su segundo mandato como presidente de la nación más desarrollada, a uno de los desastres económicos más grandes que ha conocido la humanidad. Todos aquellos que nos negamos a creer que la lucha a favor de los derechos humanos, del progreso de la humanidad en su conjunto, de la eliminación de las barreras de clase social, es estéril a favor de una utopia inalcanzable, como se nos ha pretendido imbuir desde el poder imperante de las grandes corporaciones económicas, hemos mantenido viva la llama de la esperanza, en un mundo donde cada vez los menos favorecidos son más.
Para muchos de nosotros, las promesas electorales de Obama, en su campaña electoral, venían a ser como el bálsamo en la herida o el salvavidas donde agarrarse después del naufragio y ahora nos vemos grandemente decepcionados, cuando comprobamos su incapacidad y la de su propio partido para tirarlas adelante; cuando se opta por seguir favoreciendo a unos cuantos poderosos en frente de una gran mayoría de ciudadanos.
Por lo que se refiere a Europa, todos los europeistas convencidos, que esperábamos, con ansia la entrada en vigor del Tratado de Lisboa, en vistas a un avance hacia la federalización de la Unión i el camino hacia una unión política más intensa, que domine sobre la todo poderosa economía. Hemos podido contemplar estos días como nuestros representes en Estrasburgo, con el apoyo de los máximos mandatarios de cada uno de los veintisiete países miembros; que siguen en la tesitura nacionalista, de no ceder un ápice de soberanía por lo que se refiere a temas políticos, al conjunto de la Unión en detrimento de cada uno, como se ha hecho con el tema económico; lo han desactivado sin mucho esfuerzo, con tan solo nombrar a un presidente y una ministra de exteriores, sin capacidad de liderazgo ninguna, dando la apariencia de haber cambiado algo, para que todo siga igual.
A pesar de todo estoy convencido, que no debemos dejarnos abatir por el desaliento y mucho menos en nuestro país, España, donde el agravante de tener que desmontar una estructura económica basada en la especulación, nos complica y retrasa la salida de la crisis económica planetaria en la que estamos inmersos. El desánimo no nos ayudará en nada, antes al contrario, nos va a hundir más y más en el pozo, promoviendo con la llamada desafección política, un retraimiento en la colaboración y participación en el sistema democrático, poniendo incluso en peligro la continuidad del mismo, como algunos de nuestros compatriotas, nostálgicos de un pasado autárquico, pretenden.
Las formaciones políticas de ideología izquierdista, son las únicas que pueden liderar los cambios imprescindibles para salir de la crisis, unos cambios que indudablemente deben pasar por un sector público potente y un control del poder económico por parte del poder político. Todo ello adaptado a unas nuevas circunstancias mundiales, no ya circunscritas a unos estados nación determinados, si no a una globalidad planetaria, donde además no exista el dominio de ningún país, nación o estado, como se le quiera llamar, que ostente dominio sobre todos los demás, como la derecha nacionalista pretende seguir manteniendo.
La Unión Europea podía ser un buen ejemplo, y de hecho cuando en Francia y Alemania, los socialistas y socialdemócratas, ocupaban posiciones de gobierno, se impulsaron diferentes iniciativas, entre ellas el Tratado de la Constitución Europea, este que acabó en el desvirtuado Tratado de Lisboa, que tendían a demostrar la viabilidad de una potente estructura plurinacional, capaz de competir en igualdad de condiciones en un mercado globalizado, con otras potencias económicas, como los USA, China, Rusia, etc. El reto consiguió asustar a los poderosos del planeta, que no dudaron ni por un momento en poner en marcha toda una serie de mecanismos mediáticos, para desarbolar y desestabilizar una demostración clara de la posibilidad de alcanzar una supremacía mundial, con un sistema basado en la justicia social y un reparto equitativo de la riqueza generada.
Las referencias de George W. Bush, a la nueva y la vieja Europa, no eran otra cosa que una simple manifestación de lo que intentaba hacer, romper una unidad labrada con esfuerzo y dialogo, desde el final de la segunda guerra mundial. La siembra de cizaña en el interior del partido socialista francés, favorecida por el tradicional chovinismo del pueblo franco; y finalmente el boicot a las políticas económicas del alemán Schroeder; han sido las herramientas de las que los grandes poderes fácticos se han valido para retrasar un proceso de cambio en el orden mundial, hacia una mejor justicia social, que a la larga no tiene vuelta atrás.
De todos nosotros, los convencidos demócratas izquierdistas y a la postre europeistas, depende que logremos desactivar todos los mecanismos de los que se vale la reacción para impedir el progreso. Nuestra fuerza, que además es la de la razón, nos permitirá un triunfo rotundo y consolidado, que abrirá el camino del progreso y la justicia social a la humanidad entera y sin excepciones. Hoy más que nunca siguen siendo válidas las palabras que el ilustre federalista español. Francisco Pi Margall, pronunciaba en el siglo XIX. “La Reacción es la guerra, la Revolución la Paz”

dimecres, 25 de novembre de 2009

...I LA PINÇA NO VA PINÇAR

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell


Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

A les sis i cinc minuts l’alcalde, amb la fórmula habitual, “Sessió Pública”, obria la sessió del ple ordinari, el penúltim de l’any 2009. Tot seguit una ràpida junta de Engestur i el llistat de dones víctimes de la violència domèstica que aquesta vegada només constava d’un nom.

No va ser fins el punt cinquè de l’ordre del dia, referit a la aprovació inicial del pressupost ordinari per l’any 2010, que es va despertar el interès dels nostres mandataris. Com correspon, el regidor d’hisenda i portaveu de can socialista Quico Serrano presenta el dictamen, amb un discurs pràcticament calcat al que va realitzar en l’audiència pública de la setmana passada, on assenyala que es tracta d’uns pressupostos solidaris, que posen especial èmfasi a incrementar de la despesa de foment de l’ocupació i de serveis a les persones, i ajustats a la realitat actual, quan proposen una disminució total de 1 milió d’euros, respecte del de l’any anterior. Mateu Chalmeta, de can republicà, amplia la informació que ja ha donat Serrano i carrega contra el discurs d’aquells que prediquen una rebaixa lineal d’impostos.

Carme Martinez de can Comunista, amb el to de mestre que renya, al que ja ens té acostumats, engega unes quantes andanades contra el pressupost que qualifica de profundament optimista, d’irreal pel que fa a la previsió d’ingressos i d’inconcret, perquè segons el seu criteri no explica el destí de 4 milions d’euros que l’estat aporta pel foment de l’ocupació; i acaba el seu discurs dient que ni Serrano ni Chalmeta, han dit la veritat, doncs segons els seus càlculs, la despesa social prevista enguany, és menor que la del pressupost del 2009. Remata el discurs amb un solemne: “Avui el govern torna a decebre”

Juan Sanchez de can popular, utilitzant “el idioma del imperio” enceta, coincidint amb la de can comunista, qualificant d’irreal el pressupost, per llançar-se desprès a un exhaustiu repàs de crisi econòmica a nivell del mon i de l’estat, i finalment aterrant altre vegada a Badalona, acusant al govern d’asfixiar a persones i empreses amb una pressió fiscal injusta, de mal administrador per tenir la xifra de deute en el quart lloc de Catalunya, i d’haver fracassat rotundament amb les previsions que van fer en el pressupost del 2009, qüestió que ells ja advertien.

Francesc Serrano, aprofita el torn de rèplica per contestar a un i altre fent especial insistència en defensar que el pressupost toca de peus a terra, doncs té en compte les previsions que els experts assenyalen de remuntada de l’economia espanyola, el segon semestre de l’any que ve. Carme Martínez, replica en el mateix sentit d’abans, afegint que no veuen en lloc les prioritats del govern i en Garcia, el més llarg de tots, només pel que fa a l’alçada, fa una rèplica clarament demagògica, on arriba a dir que si l’ajuntament no és responsable de l’atur a Badalona, perquè destina diners a pal•liar-lo!! I torna a coincidir amb la de can comunista, dient que no saben veure les prioritats per enlloc

Jordi Serra, tanca el debat posant en evidència la demagògia del PP i acaba dient a un i altre, que si el 50% de les despeses del pressupost, estan destinades als serveis a les persones, és que el govern té molt clares les prioritats.

Les coincidències entre els discursos, del PP i ICV EUiA, van ser com a senyals d’alarma que la pinça, que ambdues formacions ja fa temps, porten en contra del govern, començava arrancar en aquesta sessió.

Quan manquen vint minuts per les vuit del vespre arribem al torn on els ciutadans que prèviament han demanat la paraula poden intervenir. En primer lloc, ocupa el faristol, el Sr. Roque Martínez, en representació de la Plataforma Unitària Ciutadana, per protestar per l’actuació de la Guàrdia Urbana, sobre un cotxe que amb un servei de megafonia, convocava els ciutadans a una concentració, a la Plaça de la Vila, per denunciar la corrupció. Li va contestar el primer tinent d’alcalde i responsable de la Guardia Urbana, Ferran Falcó dient que podia assegurar que no hi va haver en cap moment cap tracte indigne de la Guàrdia Urbana envers els ocupants del vehicle, Que en la detenció es va comprovar, que el vehicle no havia passat la ITV, i que no disposava del permís necessari, segons les ordenances municipals, per poder fer publicitat per megafonia a la nostra ciutat. I acaba el seu al•legat, dient que no es va coartar en cap moment la llibertat d’expressió, quan aquest vehicle va seguir fent propaganda en els dies posteriors.

El president del can comunista, Carles Sagués, lamenta la comèdia que ha fet Falcó, i titlla el succeït de vergonyós, dient que és un clar atemptat contra la llibertat d’expressió. Miguel Jurado de can popular, li etziba a Falcó que no digui “fantasmades”, també qualifica el fet de vergonyós, de desproporcionada l’actuació de la guàrdia municipal i també de greu atemptat a la llibertat d’expressió. Notin aquí estimats lectors, la segona coincidència entre els discursos del PP i ICV EUiA.

Roque Marines en el seu torn de rèplica, patina del tot, quan li diu a Falcó, que el cotxe, en els precisos moments que va ser abordat per la GU. anava a passar la ITV. Torna a refermar-se en la seva exposició anterior, i carrega contra Falcó, dient que els hi ha faltat al respecte. Falcó en una breu intervenció, diu que ell no ha faltat el respecte a ningú i finalment l’alcalde Jordi Serra, tanca el debat, dient que ell no té cap problema que es manifesti gent a la plaça, amb el lema, “fuera corruptos de Badalona” doncs de cap manera és sent al•ludit.

La segona paraula, és a càrrec de Pedro Jesús Fernández, president de la AV Canyadó, per conèixer la situació del conveni signat entre l’ajuntament i els propietaris del solar, on hi havia l’antiga caserna de la Guàrdia Civil. Pedro Jesús, amb un to, en certa manera provocatiu, pregunta per quan es previst que es faci la biblioteca que havia d’anar en aquest espai, segons l’esmenta’t conveni. Jordi Serra, en qualitat de regidor d’urbanisme, li contesta retraient que la AV Canyadó, ha boicotejat sistemàticament, el conveni, fins i tot utilitzant recursos judicials i que si avui no està en construcció, és pel fet d’aquest boicot. Carles Sagués, carrega contra l’alcalde, per donar la culpa als veïns i Miguel Jurado de can popular, acusa de prepotent al alcalde. Una nova coincidència dels discursos, un nou intent que la pinça pinci.

Intervé Ferran Falcó, recolzant les tesis de Jordi Serra i dient al ponent que ha fet un flac favor als veïns de Canyadó, retardant la construcció d’aquest equipament. Mateu Chalmeta, trenca també una llança en favor de Jordi Serra, i qualifica el projecte de dificultós, però no pas per culpa d’una biblioteca. El torn de rèplica de Pedro Jesús és un reafirmar-se en el que ha dit abans. Finalment Jordi Serra tanca el debat contestant al ponent, a can comunista i a can popular

Quan falten deu minuts per les 9 del vespre, entrem a l’apartat de mocions, on de les tres que hi ha plantejades, tant sols la tercera, que presenten els de Can Comunista i que fa referència a demanar la creació d’un Consell Assessor d’Urbanisme, es secundada pel Partit Popular, encara que els vots contraris de l’equip de govern la tomben definitivament. Una nova coincidència entre Peperos i comunistes

Tanta coincidència, entre dos partits teòricament antagònics ideològicament parlant i sobre tot en un intent molt estudiat de projectar l’ombra de la corrupció sobre l’actual govern de Badalona. Notin apreciats lectors, que tant en el tema dels pressupostos, com en les paraules i fins i tot en la moció, el que s’intenta és voler sembrar la sospita de corrupció a la nostra ciutat, qüestió que l’alcalde Jordi Serra, en el tancament de debat de la esmentada moció va deixar ben clar que no existia, responen ell per tot l’equip de govern; ens fa pensar en una mena de conveni o pacte secret a l’oposició que compta a més a més amb la amable col•laboració, d’uns ciutadans que de fa temps maregen la perdiu per veure si aconsegueixen trencar la unitat actual en el socialisme badaloní. Aquesta vegada però, la pinça no va pinçar, doncs un amatent Jordi Serra, va tenir la gran habilitat de situar cadascú al seu lloc.

A dos quarts de deu, l’alcalde va aixecar la sessió, desprès de contestar dues preguntes plantejades per Carles Sagués.

Fins a la propera