dimecres, 27 de maig de 2009

DOSI MASSIVA DE DEMAGÒGIA

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell

Dimarts hi va haver ple i jo hi era!

La circumstància de celebrar un plenari al bell mig d’una campanya electoral, com va ser el corresponent al més de maig d’enguany, feia preveure una certa demagògia en els discursos dels grups municipals, sobretot de l’oposició; el que hom no podia preveure és la alta dosi que d’aquest xarop ens va fer empassar el Partit Popular i el seu màxim representant a Badalona el Sr. Garcia.

Tot va començar quan a les sis i set minuts, l’alcalde va pronunciar la fórmula habitual, “Sessió Pública”, per passar a continuació a celebrar la Junta General Extraordinària de Badalona Serveis Assistencials, per nomenar la firma que els farà enguany l’auditoria de comptes.

Immediatament desprès, el llistat de dones víctimes de la violència domèstica que lamentablement aquest mes de maig puja a la quantitat de 6, per passar la paraula al Síndic defensor de la ciutadania, perquè fes el seu informe anual corresponent a l’any 2008. Armand Soler, amb un to mesurat va anar facilitant totes les dades corresponents a la seva gestió i assenyalant que la crisi econòmica en que està immersa la societat, provoca que les administracions locals hagin de cercar noves fórmules per atendre la nova realitat social. Reconeix en el balanç que s’ha millorat en molts aspectes i que el nombre de queixes sense resoldre, ha anat disminuint. Tot i això va fer advertència que cal millorar la qüestió de les obres il·legals, els problemes de contaminació acústica, prestar atenció als conflictes entre ciclistes i vianants, el tema de les antenes de telefonia mòbil, la supervisió dels serveis públic que presten institucions privades, etc. etc. Acabat el discurs d’Armand Soler pren la paraula el basquetbolista i líder de Can Comunista Carles Sagués, que felicita a Armand Soler per la feina feta i retreu al govern municipal els punts febles que el defensor ha assenyalat, Subirana de Can Convergència comença assenyalant d’importància de la figura del síndic i destaca tots els punts de l’informe on s’assenyalen millores. Garcia de Can Popular, inicia el discurs, agraint la “vocació” del síndic en una ciutat “tant desatrossa” com és Badalona i a continuació ens dona una visió de la ciutat pitjor que la que ens dona el barri més miserable de a pitjor ciutat africana. Francesc Serrano de Can Socialista, enceta la seva intervenció, dient que no vol entrar en la dinàmica dels dos partits de l’oposició que s’han dedicat a fer valoracions de l’informe, i es limita a agrair al síndic la seva excel·lent labor. Jordi Serra tanca el tema assenyalant que s’ha de considerar que el govern no ho fa tant malament quant en una ciutat de 220.888 habitants, segons els cens del més d’abril la quantitat de queixes que han requerit la intervenció del síndic representen un petit percentatge, i convida a tots a ser optimistes de cara al futur.

El punt 4 fa referència al traspàs, del cos de Bombers Voluntaris de Badalona a la Generalitat de Catalunya, qüestió que el primer tinent d’alcalde Ferran Falcó presenta. És replicat pel practicant de Can Popular Miguel Jurado, que considera que deixar Badalona amb una sola caserna de bombers, en cas d’un foc Badalona semblarà la Roma de Neró. Falcó li contesta i Jurado torna a replicar; finalment Jordi Serra, dient que la protecció dels ciutadans no patirà cap disminució, tanca la qüestió.

El punt 1º2 fa referència a unes taxes el preus dels quals es revisen poc abans d’arribar a l’estiu, El regidor d’hisenda Francesc Serrano presenta dient que pel fet que l’IPC d’abril ha estat d’un 0,4%, les taxes no s’augmentaran enguany. En Garcia, diu que hi votarà a favor i intenta presentar-ho com una cessió del govern cap a les seves tesi, i demana que s’aplica a la totalitat dels impostos municipals. El directiu de la Penya, Sagués, fa una intervenció en el mateix sentit . Serrano els hi contesta que s’ha fet el que el govern ha vingut dient des del començament i que els augments és fan sempre d’acord amb l’IPC del moment en que s’estipulen. García torna a carregar, presentant un panorama de pobresa a la ciutat, que encongeix el cor dels més durs. En Sagués també tot i que val a dir amb més mesura i no tanta demagògia.

A les 8 del vespre arribem al torn de paraules al poble i cinc són els ponents. El primer és la Sra. Joani Estor, que ja va venir a un altre ple, queixant-se de la ubicació d’uns contenidors de brossa just al davant de la finestra de casa seva i complementa el seu discurs ensenyant unes fotografies. Li contesta el regidor de Via Pública José Antonio Lara, que també recolza els seus arguments amb fotografies. Garcia hi posa cullerada i desprès de la rèplica de la ponent tanca el debat l’alcalde Serra.

La segona paraula és a càrrec de Núria Puigneró, sobre uns problemes de convivència a la zona sud de Badalona generats pels horaris de tancament d’uns bars determinats. Ferran Falcó li contesta dient que comparteix al cent per cent la seva queixa i que des del govern ja fan tot el possible per solucionar-ho. Sagués també hi diu la seva i Jurado de Can popular tres quarts del mateix. Replica la ponent, Falcó hi torna i Serra tanca la qüestió, fent costat al que ha dit Falcó.

La tercera és de l’inefable Pedro Jesús Fernández, en nom de la Plataforma, “La Crisi que la Paguin Ells” per defensar una moció que han presentat els del PP i els d’ICV, que demana la rebaixa dels impostos municipals. Garcia, torna a dir el mateix que ja ha dit abans parlant d’aquest tema, Sagués tres quartos del mateix Serrano que contesta a uns i altres amb el que ja ve dient des del més de desembre de l’any passat. Replica el ponent, Riera de Can PP, fa un aclariment Sagués hi torna, Serrano reparteix a tort i a dret i finalment Serra dona per acabat el tema.

La quarta paraula és a càrrec de Francesc Andreu Ceballos, que també dona recolzament a una moció referent a el reconeixement a les víctimes de l’accident a l’empresa Haissa ara fa 35 anys. Pel fet que la moció la presenten tots, les intervencions d’uns i altres són en sentit laudatori.

La cinquena i darrera paraula, té com a protagonista un tal Christian que substitueix a Bussaar Tariq, per problemes d’aquest amb l’ idioma. Explica el problema que la supressió del batxillerat nocturn comporta a una part de la població. El regidor d’educació li contesta Carme Martínez de Can Comunista fa una encesa peroració; el jovenet Juan Sanchez de Can Popular, tira en bala contra ICVEUiA, qüestió que provoca que la Martínez qualifiqui d’irresponsables els de Can Popular, en Garcia surt en defensa del seu deixeble, i l’alcalde tanca el tema, calmant els ànims.

De les dues mocions que queden la primera que presenta exclusivament el PP fent referència a les taxes per les activitats sense ànim de lucre, és rebutjada desprès que J.A. Lara, repliqués amb contundència el discurs demagògic de Garcia. I la segona, referent a la declaració de sant Joan com a festa Nacional dels països catalans és aprovada per tots menys el PP desprès que Riera digui que el Països Catalans no han existit ni existeixen i que quan ells manin ja ho tornaran a posar en ordre.

Uns precs i preguntes de Sagués i Mañas, contestades per l’alcalde, acaben amb la sessió quan el rellotge marca les deu menys deu minuts.

Fins a la propera

divendres, 22 de maig de 2009

GARCIA, NO ANAVES AMB EN BUSH?


Quan llegeixo als diaris, que en Garcia, el líder de la dreta reaccionària badalonina utilitza una versió, catalanitzada del “Yes We Can” de Barak Obama, se’m han estarrufat tots els pels del cos. No és en Garcia, aquell llargarut, seguidor incondicional de l’excels professor de Georgetown? No és aquell noi que predica que cal abaixar els impostos, sense dir-nos quins serveis socials retallarà per fer la contrapartida? No és aquell xicot, que reparteix pamflets pels barris, de contingut, gairebé racista i xenòfob?

Fa un temps enrere quan en seu partit, no l’importava d’ensenyar la seva cara més dura, Garcia passava per ser un fidel seguidor de les polítiques de l’inefable Josemari Aznar, aquell que posava les peus sobre la taula de George Bush al ranxo de Texas, que no va dubtar en enviar tropes a l’Iraq, perseguint unes armes de destrucció massiva que només estaven al cervell malaltís de qui es creia l’emperador del món. Aquell que deia que l’estat s’ha de reduir a la mínima expressió i que les inefables lleis del mercat són les úniques capaces d’aportar-nos riquesa. Aquell que quan va governar, instaurà una llei del sol, que segons deia havia d’abaratir els costos dels habitatges, i a l’hora de la veritat ha creat una bombolla immobiliària, l’esclat de la qual ens ha agreujat, al nostre país, la crisi que pateix tot el planeta.

Prou de demagògies Garcia, i prou de pervertir els slogans que uns altres han utilitzat per una causa completament oposada a la que tu defenses.

Ah, me’n descuidava, es veu que no li van ensenyar de números a l’escola, doncs no sap que la majoria necessària per ser alcalde de Badalona, és de 14 regidors, i ell avui només en te set? De on ho treu que amb dos regidors més dels que te serà alcalde?

dissabte, 16 de maig de 2009

LES PROPERES ELECCIONS EUROPEES


La dreta d’aquest nostre país, és profundament nacionalista, catalana uns i espanyola els altres, una diferència tan sols de matís, que no òbvia el fet que al final s’acabin entenen a la perfecció, com va succeir en les dues legislatures del govern Aznar a Espanya, en que fins i tot, a la darrera, quan els populars gaudien d’una majoria absoluta, els de CiU els seguien votant a favor tots els pressupostos i les lleis més compromeses, a canvi que el Populars, els sostinguessin en el poder a Catalunya. Si avui fem una mica de memòria, ens adonarem que els catalans no en vàrem treure cap partit del recolzament del govern de la dreta a Espanya, doncs el finançament de la nostra autonomia va ser un dels més desastrosos que mai haguem tingut, la rebaixa en inversions per infraestructures, ens va conduir a situacions caòtiques; i fins i tot vàrem abdicar de la sana pretensió d’avançar en el nostre autogovern, quan una de les condicions que Aznar imposà a Pujol, fou la de no esmentar en cap circumstància la necessària reforma de la nostra llei fonamental, l’Estatut de Catalunya .

Amb cinc anys de govern catalanista i d’esquerres, hem capgirat totalment la situació, i en aquests moments estem avançant amb pas segur, pel camí del desenvolupament estatutari vers un nou acord de finançament pel nostre país, que sense cap mena de dubte ha de representar l’eina imprescindible pel progrés del nostres ciutadans.

El proper 7 de juny, els catalans tenim l’oportunitat de canviar amb el nostre vot, l’actual majoria de dretes del Parlament Europeu, una majoria de dretes que amb les polítiques que fins ara ha desenvolupat esdevé responsable de l’actual crisi econòmica, fruit de la falta de control que les tesis neoliberals- conservadores iniciades per Margaret Tatcher i Ronald Reegan, com reconeixen els més destacats economistes mundials.

Poden tots aquests polítics que fins fa quatre dies, aplaudien a George Bush, fer-nos sortir de la crisi? Poden tots aquests predicadors del liberalisme més acèrrim, canviar el sistema vers la justícia social i un més just repartiment de la riquesa? Poden tots aquests nacionalistes convençuts, com Àngela Merkel, Sarkozy, Berlusconni, Rajoy, Vaclav Havel, etc. avançar cap a una veritable Unió política a Europa?

La resposta evidentment és que no. Ens cal un gir cap a l’esquerra, que es reflecteixi indefectiblement, en el Parlament d’Estrasburg i que assoleixi en el mínim termini possible els acords necessaris, per avançar cap una estructura europea de caire federal.

Ara comença la campanya electoral, observareu com molt poques formacions de dreta, ens enviaran missatges que facin referència pròpiament al govern d’Europa i les seves institucions; la majoria, ens enfocaran els seus eslògans en clau nacional, uns demanant un vot de càstig cap el qui ens governa, d’altres fomentant l’abstenció traient importància a la labor del Parlament Europeu i uns altres dient-nos que aniran allà, no a construir res, sinó a treure’n tot tipus de subvencions i avantatges.
No ens deixem enredar, cal que tinguem molt clar que només des d’una visió d’esquerres, on prevalgui un repartiment més just de la riquesa, on és controlin els mercats financers, on és castigui l’egoisme i l’engany i on tots tinguem uns mínims garantits, serà possible la construcció de l’Europa Unida del segle XXI.

divendres, 8 de maig de 2009

LES DUES CARES DEL PARTIT POPULAR


Aznar, Mayor Oreja, Aguirre i companyia a una banda, Basagoiti, Gallardón, etc. a una altra, representen les dues cares del Partit Popular a Espanya, la primera els integristes, autoritaristes, centralistes i patrioters, neo-conservadors si parlem d’ideologia, i centristes, demòcrates i descentralitzadors, profundament liberals de pensament els altres. Dues cares dins d’una mateixa formació política, prou diferenciades com per causar-nos astorament i confusió a la resta d’espanyols.

Mariano Rajoy, tot i que de paraula sembla impulsar el sector moderat, moltes vegades ens fa bordades cap a la dreta extrema, donant-nos la sensació que aquest és encara el sector clarament dominant en el Partit de la dreta espanyola.

Al País Basc, els populars amb Basagoiti al capdavant, han estat capaços d’arbitrar un pacte amb el PSOE, que ha permès fer lehendakari Patxi Lopez; per primera vegada en la recent història, un membre d’una formació no nacionalista. Algú pot pensar que s’hagués pogut arribar al mateix resultat amb Mayor Oreja com a líder del PP basc? He sentit explicar que quan es va fer públic, el pacte, un periodista li va preguntar a Mayor si ell l’hagués signat, i la resposta va ser un contundent no.

El que ha estat possible a Euskadi, no sembla que ho sigui enlloc més de la península, doncs Mariano i els altres líders, esperonats pel president de la FAES, l’inefable Josemari Aznar, segueixen més entestats amb la tècnica de confrontació i desgast del govern socialista, que no pas en la col·laboració en els grans temes d’estat, com la crisi econòmica o la lluita antiterrorista. Tècnica que pel que sembla no els està donant cap mena de resultat pràctic, doncs en les enquestes, tot i el terrible desgast pel govern que comporta l’actual situació econòmica mundial, no hi ha manera que aixequin el cap; qüestió que sembla els condemnarà a seguir per bastant de temps més a l’oposició.

Quan es decidiran els ultres de les FAES, a crear una nova formació i deixaran que el Partit Popular es pugui modernitzar i adaptar al corrents de la dreta europea moderna?