diumenge, 25 de novembre de 2007

SOBRE EL DRET A DECIDIR


Desprès del desgavell provocat per la decisió del govern Aznar, recolzat per Convergència i Unió, ara fa vuit anys, de tancar l’aixeta de les inversions en infraestructures a Catalunya. Sembla que a tot un sector de la classe política, catalana li hagi entrat la vena de reclamar ens sigui reconegut el dret a decidir i fins i tot es convoquen manifestacions, com la del proper dia 1 de desembre, on es reclamarà el dret a decidir en assumptes d’infraestructures.

Que vol dir exactament el dret a decidir? És que no és una qüestió inherent amb l’estat de les autonomies del que ens hem dotat?

En aquest dret, Artur Mas, hi basa la seva refundació del catalanisme i hi fonamenta la seva Casa Comuna, una casa on per cert no ha aconseguit ni que hi entri el seu soci Duran Lleida. Tot i això quan al líder convergent se li pregunta sobre el dret a decidir, fa una resposta prou ambigua, i indefinida que li permet d’anar trampejant sense haver de trencar la coalició amb Unió Democràtica.

Esquerra Republicana, de fet adopta la posició més clara, doncs lliure de compromisos, diu clarament que el dret a decidir, no es altre cosa que el dret a l’autodeterminació i això significa en el cas català la independència de l’estat espanyol.

La pregunta, que segueix quedant a l’aire, sobre tot en el cas de la manifestació del proper dia 1 de desembre, que vol dir exactament, el dret a decidir sobre les infraestructures? Vol dir potser que nosaltres decidim el que i el com s’ha o no de fer, una determinada línia ferroviària i desprès ho ha de pagar el govern de l’estat? No seria molt millor, establir un sistema de participació del govern de Catalunya en els òrgans encarregat de la gestió, de determinats infraestructures, ADIF, AENA, etc. tal i com proposa el govern de Rodriguez Zapatero?

Sembla que ningú es vulgui recordar del Pacte Solbes Castells, pel que s’estableix una elevada xifra per les inversions en infraestructures a Catalunya durant els propers deu anys. Escoltant Artur Mas i la seva camarilla, ara que els ha sortit del tot la seva vena nacionalista extrema, que el porta fins i tot a dividir els catalans en dues classes, i la seva crítica ferotge a Rodriquez Zapatero, ens fa veure cada vegada amb més claredat, que el que està fent es lluitar per la supervivència de la seva formació un cop ha perdut tot l’espai polític i es veu desbordada per un i altre cantó, per la socialdemocràcia del PSC, i el nacionalisme d’Esquerra Republicana.

El dret a decidir, sempre l’hem tingut els catalans i amb un govern socialista a Espanya és quan més ens ha estat reconegut, si a més a més l’acompanyem com és el cas actual d’una gestió eficaç des de la Generalitat de Catalunya, el resultat de futur no pot ser més favorable.
No serà que veuen venir la desfeta, quan d’aquí a poc temps, comencin a donar fruït, les decisions que s’han pres avui amb matèria d’infraestructures i s’acabi posant de manifest la seva nefasta gestió quan va ser al capdavant del govern?

divendres, 23 de novembre de 2007

LA MOBILITAT UNA QÜESTIÓ GLOBAL


A Badalona, des de fa un bon temps, tot el que es relaciona amb la mobilitat dels ciutadans, sembla que faci por a l’estament polític de tractar-ho des d’una visió global de tota la ciutat. Observant el que diuen i fan m’adono que prefereixen tractar els temes puntuals, que van explotant per la ciutat, que no pas planificar i estructurar un calendari d’accions que d’acord amb l’obtenció de recursos, que de manera escalonada ens permetin arribar assolir un estàndard alt en la qualitat de vida per la manera de moure’ns.

Tant és així que si peta una claveguera, i ens cal posar-la nova, ho aprofitem per arranjar la superfície del carrer, però no sota un criteri pensat i planificat com una part d’un entorn, sinó que elaborem un projecte específic per aquella circumstància. Això si, tal i com manen els cànons de la democràcia participativa, consultem amb el veïnat, si la reforma els agrada o no.

Aquesta manera de fer reporta pel polític diversos avantatges, doncs per una banda, arranja un problema que el veí percep i té molt present, per altra banda, amb l’exposició pública del projecte li dóna al veïnat l’opció de participar-hi i dir-hi la seva i tercera que no li cal lligar el projecte al seu entorn més immediat, obviant així els problemes i les solucions complementaries que caldria prendre si es planifiqués l’arranjament de tota una zona.

A tall d’exemple aclaridor, podríem parlar de l’arranjament fet fa més o menys un any, del carrer Llibertat. Un arranjament del tot necessari, doncs la claveguera, literalment estava feta pols. El projecte contemplà un mínim eixample de les voreres, sacrificant una línia d’aparcament. Pel fet que el projecte no ha tingut en compte per res l’entorn, resulta que les places perdudes, han vingut a exercir més pressió, sobre els carrers del voltant que ja suportaven una pressió molt forta en aquest sentit.

Que hagués passat si l’arranjament del carrer Llibertat, hagués obeït a un pla de mobilitat de tota aquesta zona, doncs segurament que hagués comportat la construcció d’un aparcament que permetés, solucionar no només la pèrdua de places del carrer Llibertat, sinó d’avançar-se a la disminució del problema d’estacionament a tot l’entorn. Però per contra, el polític, hauria hagut de cercar més recursos, i fer front a una crítica, de tots aquells que no hi veuen més enllà del nas i es pensen que aparcar gratuïtament al carrer és un dret inalienable.

Per avui ho deixo aquí, la setmana que ve prosseguiré amb l’anàlisi de com es porta el tema de la mobilitat a la nostra ciutat.

dimarts, 13 de novembre de 2007

LA ILLA CENTRAL


Fa dies que en volia parlar però no trobava l’excusa per fer-ho, tot i que la plaça central de la nostra ciutat i el seu entorn, representarà una de les darreres grans operacions urbanístiques al centre de la ciutat.

Si avui m’he decidit a fer-ho, és per una noticia que he llegit al Punt diari, on el nostre excels, regidor d’urbanisme i segon tinent d’alcalde Jordi Serra, ens diu que està negociant el projecte amb les associacions de veïns de Coll i Pujol i del Centre.

No tinc res en contra del moviment veïnal, ni pensar-ho! Però sempre he cregut que per lògica, la visió que aquestes entitats tenen d’un problema, és sempre parcial i inclinada cap al territori de la seva competència.

El tema de la illa central té per naturalesa una dimensió ciutadana, i estic convençut que ha de ser a través d’aquesta visió global on cal encarrilar el debat i pactar les solucions. Estem parlant d’un espai on hi han de confluir de segur dues línies de metro, la 2 i la 1, amb possibilitats d’una tercera cap als barris del nord de la ciutat i Can Ruti, sense comptar una vella aspiració del consistori de traslladar-hi l’estació central de ferrocarril a la nostra ciutat. També un aparcament,que enllaci amb el transport públic i cobreixi les necessitats de la zona comercial del centre de la ciutat. La urbanització del seu entorn, és també assumpte de dimensió ciutadana, doncs no envà enllaça amb el tema de l’antiga fàbrica de la Estrella, i el Corte Inglés, per no comptar en un futur no massa llunyà de l’operació entre els carrers de Martí Pujol, Sant Anastasi, Francesc Layret i Via Augusta.

De veritat el Sr. Serra, creu que n’hi ha prou de pactar-ho amb les Associacions de Veïns, properes? No creu convenient pactar amb els consells sectorials de participació ciutadana, com per exemple el de Mobilitat? No li sembla que ja comença a ser hora que en aquesta ciutat, ens comencem a mirar les coses des d’una perspectiva global?

Massa vegades a Badalona, s’ha caigut a l’error de l’estretor de mires, com quan és va acabar fent un nyap, al carrer Marqués de Montroig, perquè un veïns es negaren a perdre deu places d’aparcament. O bé el retard en l’arribada del tramvia a la nostra ciutat, per l’emplaçament d’una estació transformadora. Farem el mateix ara en l’assumpte de la illa central?

dilluns, 12 de novembre de 2007

LA INCONTINENCIA VERBAL



Que pretenia Hugo Chavez, titllant de feixista a l’expresident espanyol José Maria Aznar? Carregar-se la conferencia iberoamericana?

Segurament devia ser això, pel fet que l’únic que l’interessa sembla ser és la promoció del seu nou ordre bolivarià, en tota l’àrea llatinoamericana i és clar que un orgue que amb els anys ha aconseguit d’agrupar tots els països, d’arrel hispana amb independència de la ideologia del seu règim polític, ha de resultar una terrible competència.

Puc estar d’acord amb el Sr. Chavez, que a l’expresident espanyol se li endevinen trets feixistes, en els seus discursos i en les seves actuacions, però no puc veure res més que una intenció perversa en el fet d’etzibar-ho, públicament quan no hi anava ni venia, a més de fer-ho de manera poc educada, interrompent a l’actual president quan el recriminava.

La reacció del monarca espanyol, va ser del tot lògica, davant la mala educació manifesta del President veneçolà, així com també era dins de tota lògica, l’advertiment que li feia Zapatero, recordant-li que Aznar, havia estat president gràcies a una elecció democràtica.

Si al Senyor Chavez, l’interessava boicotejar la conferencia Iberoamericana, tenia moltes maneres de fer-ho i no li calia provocar un conflicte amb la monarquia espanyola; havent-ho i fet i persistint en l’actitud dies més tard, no fa altre cosa que prevenir a tothom i posar-los alerta sobre el perill d’involució cap un caudillisme extrem, sustentat gràcies a l’elevat preu del petroli.

Un bon estadista, no nomes es mesura per la seva bona gestió, sinó en el do de l’oportunitat alhora d’expressar opinions, qualitat que no sembla figura entre les que adornen al màxim mandatari de Veneçuela.


dissabte, 20 d’octubre de 2007

CAL TORNAR A PARLAR DE FEDERALISME



A Catalunya i no cal dir a la resta d’Espanya, el personal que tenim molt clares les idees federalistes, som pocs i pel que es veu aquests darrers dies, mal avinguts.

Ara fa uns anys, quan Zapatero, accedia a la Moncloa, i Maragall ocupava la presidència de la Generalitat de Catalunya, vaig pensar que érem suficients, i que si fóssim capaços d’unir-nos al voltant d’un liderat, que en aquells moments semblava clar i fort, aconseguiríem de convèncer a una gran majoria de catalans i una bona part d’espanyols. Sabíem que el principal enemic, el nacionalisme, ens atacaria amb força i sense compassió de cap mena, i més quan havien perdut la posició de poder, tant al govern de la Generalitat de Catalunya, com al de l’estat. Sabíem també, que ens calia administrar amb moderació i mesura les nostres forces i que havíem de gestionar la quota de poder amb eficàcia, evitant de totes passades que els errors per excés en un o altre sentit, fessin la sensació que les forces federalistes, fóssim incapaços de governar amb coherència i dirigint cap al progrés i benestar de tots.

El problema va començar, quan les forces que a Catalunya agrupaven el nombre més gran de federalistes, no van obtenir els vots suficients per constituir l’executiu i van haver de recórrer al suport d’una força independentista. La inexperiència en labors de govern d’aquesta força i que per la pressió de les seves bases, es va veure obligada a entrar en competició amb el nacionalisme de dretes a l’oposició, per veure qui n’era més de nacionalista, tot això junt amb la peculiar i fins i tot podríem dir anàrquica manera de fer del president Pasqual Maragall, i amb una estratègia del líder opositor Artur Mas, que li feia buscar el recolzament des de Madrid, en el seu intent de recuperar el poder, van acabar per engegar en orris, el principal objectiu de la legislatura, com era el nou estatut d’autonomia.

El guirigall que es va formar a Catalunya, amb una Esquerra Republicana, passada de voltes, una CiU eixelebrada, que veia com el protagonisme se li escorria entre els dits, una Iniciativa que l’havia perdut tota, i un PSC, abatut per les maragallades, va acabar situant al federalista convençut, Rodriguez Zapatero, en una posició del tot insostenible, davant d’un ultra nacionalisme espanyol del Partit Popular completament desbordat i una part del seu propi partit, que veia en el desgavell català la millor mostra que el federalisme no conduïa enlloc. Davant aquest panorama, al president del govern espanyol, no li va quedar més remei que fer-se enrera i intentar un pacte amb el nacionalisme de dretes de CiU, que s’hi va lliurar en cos i ànima quan va veure la possibilitat de recuperar la presidència de la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament de la Moncloa. El pacte Mas Zapatero, si be desencalla l’aprovació de l’estatut al congrés dels diputats, comporta una crisi en el govern, amb la marxa d’Esquerra Republicana, i precipita la convocatòria d’unes eleccions, on ja tot és molt diferent que la primera vegada.

El més greu de tot plegat, és que la idea d’una Espanya federal ha tornat a perdre davant la tancada visió dels nacionalismes i tots aquests que n’estem profundament convençuts, hem d’acotar el cap i reconèixer que seguim essent pocs, potser massa pocs, per fer la nostra idea creïble en el conjunt de la societat espanyola.

La sortida del PSC, per la porta de darrera de Pasqual Maragall, i les seves declaracions ressentides vers el president del govern espanyol, i el president de la Generalitat de Catalunya, tot i que comprensibles, no ajuden gens ni mica a la popularitat de la idea, i menys en uns moments, on la confrontació entre els nacionalismes perifèrics i el centralista, és a l’ordre del dia i com a punt principal.

Potser ens caldrà esperar temps millors, fins que el personal s’adoni que el nacionalisme, sigui català, basc, gallec o espanyol, radical o moderat, basat sempre en assenyalar les diferencies entre pobles, no hi té cabuda en el segle XXI, on, per la tecnologia, el planeta se’ns ha fet petit, i les diferents cultures es fusionen i s’entrelliguen creant noves i molt diferents identitats. Potser aleshores acabaran veient el valor del federalisme com element aglutinant, dins de la diversitat.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

EL QUE HI HA A SOTA


Alguns Veïns de Dalt la Vila, van revoltats aquests dies per un pla de remodelació del Barri, que el govern de la ciutat a presentat amb la finalitat d’acabar amb la degradació que per falta d’una normativa urbanística concreta ve patint el barri.

He seguit el problema des d’una distancia prudencial, i aquest fet m’ha permès de veure sense cap mena d’apassionament, de quin mal plora la criatura.

Quan a l’any 2004, el que en aquells moments unia en la seva persona els càrrec de regidor de Cultura i del districte primer, Josep Duran, va convocar una jornada al Museu Municipal, on es va començar a moure el tema de la remodelació del nucli originari de Badalona. En aquella jornada que per cert va comptar amb una nombrosa assistència, senyal inequívoc de l’interès que el tema desperta en la ciutadania, vaig considerar que es cometia un error, en convidar a desenvolupar una ponència, a una arquitecte gironina, responsable de la remodelació del casc antic de la ciutat per dues vegades immortal; i dic això, no pas perquè el projecte no hagi estat reeixit, sinó perquè entre Girona i Badalona, pel que fa al seu nucli històric, una gran diferència ens separa, i aquesta és que mentre que a Girona, el gran valor, són una sèrie d’edificis de l’època medieval, pel fet que la ciutat va adquirir preponderància en aquesta època, a Badalona ens passava el contrari, doncs a l’edat mitjana, llevat de la torre dels Sancliment, i una església romànica, la resta del nucli de població, era compost del que de manera planera anomenem barraques, aixecades damunt les runes de l’antiga i esplendorosa Baetulo dels romans. L’exposició de la ponència sobre Girona, va ser brillant, pedagògica i entenedora pels assistents, tant que fins i tot va portar a alguns a considerar que el nostre Dalt la Vila era com una espècie de Girona en petit i res és més lluny de la veritat, doncs el veritable valor del nostre nucli antic, no és pas a la superfície on tret de rares ocasions, cap de les seves cases supera els dos-cents anys d’antiguitat, sinó que roman colgat a terra, en forma de fonaments, mosaics i trossos de parets.

Com es pot, doncs aflorar i estudiar el patrimoni històric de sota terra, sense perjudicar els interessos dels propietaris dels terrenys i les cases que hi ha al damunt? La solució que s’havia aplicat fins ara, era de compensar la superfície d’edificabilitat, augmentant l’alçada en una planta, a canvi de deixar accessible la planta baixa; solució que es pot veure en les dues cases romanes que es van localitzar al carrer Lladó. Aquest sistema, si be respecta la riquesa històrica i no fa perdre rendibilitat als propietaris, té l’inconvenient que canvia el paisatge exterior que fins ara havien tingut els carrers del barri.

El Pla Especial de Millora Urbana de Dalt la Vila, que ha redactat una comissió tècnica, creada arrel de les jornades que al principi de l’article he esmentat, pretén trobar un cert punt d’equilibri entre les dues qüestions, i és així que si es llegeix amb deteniment, hom s’adona que a més a més de preservar la trama urbana, dels carrers, també contempla la protecció d’alguns conjunts de cases que puguin tenir una certa rellevància.

Que passa, doncs perquè el personal s’esveri d’aquesta manera, penso d’entrada i senzillament, que el PEMU, xoca amb tots aquells que es van arribar a creure, que el nostre entranyable Dalt la Vila era una petita Girona. També que un dels grups municipals avui a l’oposició, ha vist en la confusió veïnal un camp abonat per carregar contra el principal partit del govern i dels seus aliats, i també que el partit majoritari en totes les eleccions a aquest barri, avui al govern, està dubtós i llença missatges prou confosos amb el temor que la defensa del pla possibilista que ha elaborat la gerència tècnica, li comporti una pèrdua de vots, en aquest barri.

No és a base de manifestos, ni de proclames més o menys incendiàries, com es pot arribar a solucionar el problema, sinó deixant de fer volar coloms i tocat tots de peus a terra, no és veient especuladors a cada cantonada, com preservarem els testimonis del nostre passat, sinó cercant les solucions que permetin que en el Barri de Dalt la Vila, convisquin en harmonia, veïns, comerciants i el patrimoni històric.

dijous, 11 d’octubre de 2007

LA MEMÒRIA HISTÒRICA


Sento un gran alleujament, quan veig que finalment la llei de la memòria històrica, comença a veure la llum, Ja començava a ser hora, que trenta dos anys desprès de la mort d’un dels dictadors sanguinaris que el passat segle XX ens va procurar, els espanyols comencéssim a passar pàgina de veritat, d’un dels períodes més negres de la nostra història més recent.

La “modèlica transició” a la democràcia, impulsada pels elements més lúcids del franquisme, que intuïen la impossibilitat de seguir amb el règim autocràtic desprès de la mort del dictador, recolzada per la classe empresarial, necessitada de relacionar-se amb la resta d’Europa i encapçalada per una institució monàrquica, frisosa per esmenar els errors del passat; per la seva pròpia naturalesa, va comportar la gran injustícia de ser com una mena de llei de punt final, per la significació de l’oblit de totes les vexacions a que el règim del general havia sotmès a tots els espanyols, que d’una manera o altre se li oposaven.

Hi ha qui diu que s’ha quedat curta, com per exemple Esquerra Republicana de Catalunya, que pensen caldria anular, i procurar reparació als perjudicats o els seus hereus, per totes les sentències que de manera injusta van dictaminar els tribunals del règim. La llei reconeix la il·legitimitat dels tribunals i les sentències, però no procedeix a la seva anul·lació, pel simple fet de la despesa econòmica que comportarien les indemnitzacions pertinents, a les que l’estat, o sigui tots nosaltres, hauríem de pagar.

A l’altre banda, els del Partit Popular, també s’oposen aferrissadament a la promulgació de la llei, i llencen proclames dient que l’actual govern socialista, només pretén furgar en velles ferides, cercant l’enfrontament entre els espanyols. No serà que el que temen és que els seus antecessors ideològics, acabin essent posats al descobert i que si bé no jutjats i empresonats, si que perdin el reconeixement social? O potser que el personal, acabi revisant la història i comenci a trobar similituds entre l’ideari que preconitzen i els que van governar amb mà de ferro?

El personal d’Unió Democràtica de Catalunya, assenyala que caldria un reconeixement, més exprés del que ja es fà, a les víctimes, fonamentalment per la seva ideologia cristiana, en la zona dominada per la república espanyola durant la guerra civil, encara que jo penso que aquests i durant quaranta anys, ja van ser glorificats fins a la medul·la, a més a més, en aquests moments, a molts d’ells se’ls ha promogut un procés de beatificació, en que la cúpula integrista de la església espanyola, culminarà a la Plaça de Sant Pere de Roma un dia d’aquests.

Jo crec que la llei, esmena un dels punts que debilitava molt el nostre estat de dret, i fins i tot l’actual institució monàrquica, que per l’oblit forçós de les injustícies comeses en el bàndol vencedor de la guerra civil espanyola, acabaven essent considerats com hereus del règim dictatorial, el que hauríem de fer tots plegats, els que ens considerem demòcrates convençuts, és recolzar-la, doncs és de veritat el primer intent seriós de promoure la reconciliació, de les famoses dues espanyes, des d’un punt de partida, de justícia i veritat, i no pas d’oblit.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

S'HA ACABAT EL CONFLICTE POLÍTIC



Quan ETA, va trencar la treva posant un bomba a la terminal T-4 a l’aeroport de Barajas, a més a més va acabar amb la possibilitat de qualsevol tipus de negociació política amb l'independentisme basc preconitzat per l’esquerra abertzale. ETA amb la seva acció, i la seva insistència en la lluita armada, va demostrar que no l’interessa de cap de les maneres la resolució del conflicte per la via del diàleg i que el seu braç polític Batasuna tant sols li anava be com a font de finançament.

L’aplicació estricta de la llei de partits polítics, una mostra de la qual la tenim aquests dies amb la decisió de jutge Garzon d’empresonar a les cúpules, vella i nova de la formació, acompanyat de la investigació conseqüent al Partit Comunista de les Terres Basques i d’Acció Nacionalista Basca, posa en greu perill les escadusseres fonts de finançament, que la banda pot arribar a tenir, fora de l'impost revolucionari amb l’amenaça als empresaris, que la labor policíaca, i la cooperació dins de la Unió Europea, cada vegada li fan més difícil.

El suport social a la banda, és cada vegada més escadusser, a les darreres manifestacions convocades per Batasuna, l’assistència és cada cop més minsa, i si be les manifestacions amb actes vandàlics, el que en diuen Kale Borroka, són més agressives, tot assenyala que el camí cap a la derrota definitiva de la banda ja no té retorn.

Diuen que les detencions i el desmanegament pràctic de tota l’estructura de Batasuna, pot induir a ETA, a fer un atemptat o a incrementar la Kale Borroka, potser tenen raó, però jo penso, que si no s’hagués practicat les detencions, també cometrien atemptats i incrementarien la lluita al carrer, si en troben l’oportunitat.

El que ens hauríem de preguntar la majoria d’espanyols que creiem profundament en la democràcia com a sistema, i en el diàleg com a eina de solució de conflictes, si la derrota pura i simple de la banda terrorista, sense que cap grup polític agafi la torxa de l’independentisme, no representarà criminalitzar aquesta idea, qüestió que els grans defensors de l’ultranacionalisme espanyol veurien en molts bons ulls, com ens demostren els discursos dels Aznar, Acebes, Rajoys i Zaplanas, on en aquesta qüestió del nacionalisme basc, sempre acaben confonent la finalitat amb els mitjans.

A voltes em pregunto, si l’explosió nacionalista d’una part del PNB, amb Ibarretxe al capdavant, no va en el sentit, de voler capitalitzar la idea independentista, davant la imminent derrota, d’ETA i el seu entorn.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

CAL QUE LA CIUTAT FUNCIONI


Els quatre anys de “relaxament” que els nostres governants, es van prendre la passada legislatura, almenys en aparença, pesen ara com una llosa sobre el nou govern actual. Moltes de les històries, que algú va decidir que era millor aparcar-les sota el criteri que el temps ho arregla tot, esclaten ara de manera que podríem qualificar fins i tot de virulenta, quan els ciutadans ja no estan disposats a seguir quatre anys més, creient que els problema se soluciona a base de negar la seva existència.

Dalt la Vila, El Consorci Badalona Sud, els pisos sobreocupats, les obres del metro, els oratoris dels musulmans, la neteja etc. etc. són assumptes que el temps ha fet més greus, i de solució més urgent i complexa, que no pas si quan tocava s’haguessin afrontat.

Els governants actuals, els toca d’empassar-se el marro dels que anteriorment van jeure a la palla, i a més a més actuar professionalment i sense error de cap mena per recuperar la confiança dels ciutadans; i això no vol dir que donin la raó als que reclamen sinó la tenen, com en la passada legislatura es va fer, en l’assumpte de la l’estació transformadora del tramvia, o l’aparcament en bateria a l’avinguda Marquès de Montroig, sinó actuar correctament i amb transparència que com s’ha demostrat en multitud d’ocasions, els ciutadans acaben agraint.

Als nostres regidors i regidores, els ciutadans no els demanem altre cosa, sinó que facin funcionar la ciutat i tinguin per segur, que una gran majoria de badalonins els ho sabrem agrair, atorgant-los-hi el vot, en la propera convocatòria.

divendres, 28 de setembre de 2007

MOLTES GRÀCIES PRESIDENT MONTILLA


Per primera vegada en tota la meva vida, començo a sentir l’orgull de ser català, el català a qui no espanten les dificultats i que sempre ha sabut fer mans i mànigues per tirar endavant, el català que creu en ell mateix i que a la vegada és solidari amb els altres, aquell a qui no li cal cercar culpables externs a les seves desgràcies i que és conscient que la Catalunya del futur l’està construint ara. Que no necessita de la radicalitat per autoafirmar la seva identitat i que usa el diàleg i la negociació com a armes per assolir els seus objectius.

Amb el vostre lideratge, estem aconseguint desplegar l’estatut, que ens procura la cota més gran d’autogovern que mai haguem assolit. El Pacte Solbes Castells, pel finançament de les inversions en infraestructures, i la cessió a la Generalitat de la gestió del servei de rodalies, en són una bona mostra, del que podem arribar a aconseguir, perseverant en l’acord i la integració a l’estat espanyol.

Si és cert que avui, els crits a favor de la independència de Catalunya sonen potser més forts, que fa un temps enrere, i fins i tot a la radicalitat s’hi apunten personalitats polítiques, que fins fa quatre dies, feien gala de gran moderació i sentit d’estat com el gran Guru Pujol, però també es cert que les files dels que toquem de peus a terra i veiem millor un futur d’entesa que no de confrontació, som cada vegada més grans.

Endavant president, com mes us ataquin, com mes us retreguin el vostre origen andalús, com més vulguin assimilar la moderació del vostre discurs a la falta de lideratge engrescador, més gent conscient aplegueu al vostre costat, i per mostra teniu el botó dels representants de la classe empresarial catalana, reconeixent obertament que el pacte Solbes Castells els ha obert les portes a desencallar definitivament, el progrés de la economia catalana.

dimarts, 18 de setembre de 2007

LA PROPOSTA D'ARTUR MAS

Ja sé que algú em dirà, que per poder parlar de la proposta que fan els convergents addictes a Artur Mas, amb el recolzament del gran Gurú Pujol, hem d’esperar el dia 20 de novembre, quan es farà pública i la podrem conèixer amb tots els pels i senyals; però no hi puc fer més, el cos m’ho demana, i sense encomanar-me ni a Déu ni als Sants, em trobo avui assegut davant l’ordinador, teclejant i fent aparèixer a la pantalla tot un seguit de frases relacionades amb el tema. Potser hi ha influït haver llegit al diari, que Duran i Lleida, tampoc ho veu clar, i tot i que jo ideològicament estigui a les antípodes del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, haig de reconèixer la coincidència, doncs tampoc ho veig de cap de les maneres.

Ja fa dies que rumio, sobre les causes últimes que han portat als convergents a radicalitzar el seu discurs fins al punt d’arribar al sobiranisme extrem, i estic concloent que només és fruït del comprovar com les enquestes els assenyalen la permanència en el desert, desprès que la segona legislatura del tripartit a la Generalitat de Catalunya comença a apuntar a l’obtenció de bons resultats en els objectius proposats. No cal que ningú faci cara d’estranyesa, doncs és del tot evident que la política de governar sense escàndol ni estridències, que d’entrada ha caracteritzat el govern Montilla, comença a donar els seus fruïts, en forma de les més altes xifres d’inversió de l’estat a Catalunya que mai s’havien donat fins ara, el traspàs de la gestió del servei de rodalies que abans d’acabar l’any serà un fet, un progressiu desenvolupament del nou estatut, que ens condueix al més gran autogovern que mai ha tingut Catalunya, etc. etc.

Convergència Democràtica de Catalunya, va néixer amb la clara voluntat de cobrir l’espai socialdemòcrata de la societat catalana, però la moderació del discurs del Partit dels Socialistes de Catalunya, a la dècada dels vuitanta, que finalment van acabar ocupant aquest espai, va provocar la deriva dels nacionalistes catalans vers les posicions liberals i de la democràcia cristiana. És a partir d’aquest moment, que com a dignes representants del conservadorisme, incorporen al seu discurs allò tant recurrent de la no existència de diferència entre la dreta i l’esquerra, i que tots acaben per fer la política possibilista, neoliberal i conservadora. La realitat però sempre s’acaba imposant i en aquests moments es fa evident que la circumstància d’un govern d’autèntica socialdemocràcia a Espanya i a Catalunya, és la que ens està portant a un repartiment molt més just de la riquesa, i una consolidació de l’estat del benestar, i per tant un augment considerable de la qualitat de vida de tots els ciutadans sense distinció de classes. Les ideologies no han mort, ni moriran mai per molt que els conservadors s’hi emparrin i no dona el mateix resultat a la ciutadania, si manen les dretes o les esquerres.

Convergència Democràtica de Catalunya, es troba avui sense espai ideològic per cobrir; la banda socialdemòcrata li han pres els socialistes, i l’espai lliberal i demòcrata cristià, li ocupen els seus socis d’Unió el la vessant catalanista i el Partit Popular pel cantó espanyolista . Cap on tirar? Artur Mas i la cúpula convergent, amb la benedicció de l’ancià de la tribu, Jordi Pujol, sense pensar-ho dues vegades, han optat pel camí del mig i abans no sigui massa tard i el sentiment nacionalista quedi diluït en una Catalunya, més plural i més diversa, enarboren la quadribarrada, pretenent crear un espai aparentment sense altre ideologia que l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya.

Em resulta curiós i xocant, que en l’espai que proposa Mas hi càpiguen tant les dretes com les esquerres, els lliberals i conservadors, amb comunistes i socialdemòcrates, els independentistes amb autonomistes, etc. etc. em fa pensar amb el moviment peronista argentí, de on sorgiren els Montoneros d’extrema esquerra i la triple A d’extrema dreta. El que passa, és que ni Catalunya, és Argentina, ni Mas, Juan Domingo Peron; i a més a més millor que ni si assemblin doncs si ha d’acabar de la mateixa manera que en el país sud americà, més val que no comencin.

Pensen de veritat que cal refundar el catalanisme? O potser el que cal d’una vegada per totes, és que es defineixin ideològicament com el que en realitat són, un partit de dretes convençuts aplicadors de les doctrines neoliberals?

La solució, el vint de novembre, al bell mig de les manifestacions d’homenatge a Franco, tal i com ha pontificat l’Artur Mas.

dilluns, 10 de setembre de 2007

PERILLS PER LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA

L’arribada de Maite Arquè a l’alcaldia de Badalona, entre altres coses va significar, treure del calaix un reglament de participació ciutadana, desenvolupar-lo, i endegar un procés de superació de la democràcia municipal purament representativa, afegint-hi unes bones dosis de democràcia participativa, fonamentada en el ric i plural moviment associatiu.

Com sempre passa, entre la població, la idea va tenir els seus detractors i els seus partidaris, però el ferm convenciment dels líders dels tres partits d’esquerres, PSC, ICV, i EUiA, que conformaven el govern, va permetre de tirar-ho endavant.

Val a dir que no tothom dins els partits polítics, ni del govern ni de l’oposició, veien en bons ulls el camí que s’emprenia; potser la dificultat de governar havent de donar constantment explicacions, feia considerar a alguns dels nostres polítics, la participació dels ciutadans com una mena de llast, que entrebanca, més que no pas facilita la labor del govern. Aquesta convicció i el fet que la labor pedagògica dels convençuts, no resultés massa reeixida, ha alentit molt l’obtenció de resultats, que tot just vuit anys desprès que es decidís d’endegar, ha començat a tenir els primers resultats com va ser l’assoliment, entre d’altres d’un Pacte per la Mobilitat, el novembre del 2006, i la posada en marxa de la redacció d’un Pla de Mobilitat, que en aquests moments, s’està portant a terme.

No sé que en pensen, els que avui ocupen el govern local, del tema de la Participació Ciutadana, però llegint els diaris i passejant per internet, m’ha semblat detectar diversos senyals d’alarma, que es podrien interpretar com una mena d’estratègia per deixar morir el procés.

Sota l’empara de la modernitat que proporcionen les noves tecnologies, l’afamat periodista Andreu Mas, fa una crida a la ciutadania a fer propostes, sobre la nova Illa Central. Ràpidament se’n fan ressò des dels seus blocs personals alguns dels nostres principals polítics de la nostra ciutat, com Ferran Falcó, Jaume Vives, i Alex Mañas, rematant la feina els reporters badalonins, Sara Muñoz i Jordi Gonzalo, amplificant i promovent la qüestió des de les pàgines del diari El Punt. També des dels fòrums de la xarxa, els internautes, plantegen qüestions, que si bé abans quedaven com un debat d’opinió entre ciutadans, ara mereixen la ràpida atenció dels polítics del govern com, Ferran Falcó, o Josep Pera, contestant i aclarint les qüestions que els afecten, o atenent denuncies sobre un llum que algú s’havia deixat encès.

Penso que és altament positiva la utilització de les noves tecnologies, però hem de convenir que és extremadament difícil que en pugui sortir res de positiu, quan s’utilitzen per promoure debats totalment anàrquics, sense un procés d’informació prèvia, sense una conducció adequada, i on mai és segura la identitat dels qui intervenen.

No serà que els defensors de la democràcia representativa pura, intenten el fracàs de la participació ciutadana, en base a prodigar-la, sense ordre ni concert?
No resultaria més efectiu, que les propostes sobre l'illa Fradera, és fessin a través dels mitjans adequats, com són les entitats i les regidories de districte?

Que no ens passi allò que un excés d’informació, mal administrada, acaba essent una total desinformació

diumenge, 19 d’agost de 2007

NO TINC OPINIÓ!

Em considero persona d'idees clares i conseqüentment no em costa gaire formar-me una opinió, en sentit positiu o bé negatiu, sobre les decisions que prenen els nostres polítics.

Però haig de reconèixer que davant la decisió del consell executiu del PSOE, de contradir la decisió dels socialistes navarresos de formar un govern tripartit a la comunitat foral, enviant a UPN, la sucursal del PP, a l’oposició, no soc capaç de prendre una actitud determinada ni a favor ni en contra. Els arguments que uns i altres donen em semblen prou sòlids i ambdós coherents amb la meva concepció del que ha d’acabar essent l’estat espanyol.

Des dels sectors pro pacte, s’argumenta que la voluntat del poble navarrès, manifestada a les urnes, és de manera inequívoca a favor d’un canvi de la força governant, circumstància que matemàticament no és possible sinó és en base a un acord entre nacionalistes (NaBai), socialistes (PSN) i comunistes (IU), i que talment com a Catalunya i a Balears el socialisme ha d’aprofitar la mínima ocasió per arribar al poder desbancant la dreta reaccionaria.

Des de la direcció nacional socialista, s’argumenta que a diferència de Galicia, Catalunya i Balears, a Navarra el Partit Socialista (PSN), no és la segona força sinó la tercera i a molta distància de les dues que el precedeixen i que en aquesta circumstància, poc s’entendria que acabés presidint el govern autonòmic.

Des dels sectors nacionalistes, es presenta la decisió com una cessió del PSOE als desitjos de la part del seu electorat clarament centralista, una reculada en el reconeixement de l’Espanya Plural i una oportunitat perduda per aconseguir l’augment del suport electoral al PSN en els propers comicis.

Des del PSOE a Madrid, es valora que la decisió de permetre un govern del Partit Popular en clara minoria, sense cap garantia de suport socialista, els serà molt més beneficiós de cara aconseguir suport electoral, no només en la comunitat navarresa, sinó a la resta de l’estat espanyol; sobre tot tenint en compte que el pacte significaria d’alguna manera l’entronització de Nafarroa Bai, una formació capitanejada pel Partit Nacionalista Basc, que talment com Unió Democràtica a Catalunya, no dubta a pactar amb el Partit Popular, si pensa li convé als seus interessos.

De veritat, no sé cap a quin lloc decantar-me.

divendres, 13 de juliol de 2007

EL NACIONALISME I LA UNIÓ EUROPEA


Es compatible la idea nacionalista, amb el concepte d’Unió Europea?

Entenc com a Unió Europea, quelcom més que un simple mercat comú on és deixen circular lliurement les persones, els capitals i les mercaderies, eliminant qualsevol mesura de caire proteccionista. Jo l’entenc com una mena d’entitat supranacional, que actua políticament amb una única direcció; que de cara a l’exterior parla amb una única veu, i que els seus representants elegits democràticament, son capaços d’unificar els esforços de tots, en pro de la millora del benestar de tots plegats. És per això que quan fa un temps enrere, a Espanya es va sotmetre a referèndum la ratificació del tractat per una Constitució Europea, vaig veure la llum, i albirar l’esperança que finalment assoliríem un nou estatus que ens permetria que la nostra veu fos reconeguda en el concert internacional, a més a més d’actuar de contrapès en un planeta cada vegada més unipolar.

Però poc dura l’alegria a casa del pobre i tot i que en el nostre referèndum va sortir victoriosa la posició favorable, desprès de vèncer les reticències, del ultranacionalisme espanyol representat pel Partit Popular i del nacionalisme català majoritari que simbolitza Convergència i Unió. El no del xovinisme francès i holandès, tant de la dreta com de l’esquerra, va acabar per relegar el projecte al calaix de l’oblit, un llarg període de temps.

Un any i mig més tard, quan a la Unió si han incorporat nous països, quan un dels principals motors, (Alemanya), s’adona que el tractat de Niça amb el fet de comportar una il·lògica, confecció de majories, esdevé un obstacle massa gran per administrar una conjunció de vint-i-set països, agafa el toro per les banyes i intenta elaborar un nou tractat, on suprimeix totes aquelles expressions i referències que puguin molestar als xovinistes i defensors de les essències nacionals, començant pel propi nom del tractat que deixa d’anomenar-se Constitució.

Àngela Merkel i la formació on milita, tot i estar situada a la dreta de l’espectre ideològic no se la pot titllar de nacionalista, doncs a Alemanya desprès d’haver passat per la traumàtica experiència del nazisme i és potser per això que ha optat per una solució pragmàtica per evitar un ben segur retrocés dels interessos del sector econòmic de la Unió. No cal dir que s’ha trobat amb grans esculls alhora d’aconseguir l’aprovació d’aquest nou tractat i de fet, em sembla que el que ha sortit és ben pobre i que amb prou feina tapa justet l’expedient, per no qualificar de fracàs, desprès de les cessions que ha hagut de fer als bessons Kazinsky en el tema fonamental de la confecció de majories, allargant en el temps la seva aplicació.

A França mana la dreta, i aquesta si s’aixopluga sota el paraigua del nacionalisme quan li convé; al regne Unit tant li fa l’esquerra com la dreta, doncs sempre acaben cantant el Deu Salvi a la Reina; als Països Baixos, l’extrema dreta està agafant cada vegada més protagonisme; tot ens obre un panorama, on sembla que una Europa Unida convertida en una potència, capaç de disputar l’hegemonia dels Estats Units, durant bastant temps quedarà en simplement un somni.

dimecres, 4 de juliol de 2007

DEL PACTE D’ESQUERRES AL PACTE DE PROGRÉS


Amb tristor per part dels que hi creiem, el pacte d’esquerres a l’ajuntament de Badalona s’ha anat a l’aigua, desprès de dues legislatures de funcionar més o menys entrebancat, sobre tot els darrers quatre anys.

Una vegada m’he refet de la primera impressió, i desprès d’haver llegit les declaracions d’uns i altres, goso a engegar una reflexió del perquè de tot plegat i d’aquesta fatalitat que sembla planar per la nostra ciutat, fent que les qüestions personals, o uns petits matisos ideològics, acabin sempre donant un paper rellevant a les formacions de dreta en el govern de la nostra ciutat.

Repassant la història recent, ens adonarem que el PSC i el PSUC, o el seu successor actual ICVEUiA, tret de la primera legislatura (1979-1983), mai van ser capaços de tornar al pacte, fins que no van desaparèixer de l’escena dos del personatges més importants, Mario Diaz i Joan Blanch. No vull dir amb això que tot fos degut a la falta de feeling que hi havia entre tots dos, però si que va ser un dels factors determinants d’una situació de la que els de Can Comunista, se’n van emportar la pitjor part, doncs de dotze regidors a la primera legislatura, han acabat amb els cinc actuals. Recordo que dies desprès de les eleccions de 1983, amb un bon amic meu que la nit electoral era, juntament amb gent del PSUC a la Plaça de la Vila xiulant al nou alcalde Joan Blanch, comentàvem el fet, i quan jo li recriminava l’acció, dient que el que havien d’haver fet era intentar repetir el Pacte de la primera legislatura, em va respondre que això només seria possible si el PSUC conservés l’alcaldia i que sinó era així, hi guanyarien més fent oposició. Com resulta evident el meu bon amic no va resultar profeta de cap manera.

L’any 1999. amb Maite Arquè liderant el Partit Socialista, una Jove Muntsa Niso a ICV, i un Manolo Armenteros, al final de la seva carrera com a líder d’EUiA, ens fan tornar la il·lusió que aquesta vegada va de debò, tot i les dificultats de tenir un Partit Popular al govern de l’estat que amb la supressió de l’IAE, posa en seriós compromís el finançament de les administracions locals, entre elles la de Badalona, la cosa va tirant endavant. Quatre anys més tard, el 2003, quan ICV, i EUiA han decidit unificar esforços i ERC aconsegueix representació a l’ajuntament per primera vegada en l’actual període democràtic, es repeteix la història i d’entrada tots pensem que serà la legislatura de la consolidació, sobretot quan a l’octubre, fruit de les eleccions al Parlament de Catalunya, és configura un govern d’Esquerres a la Generalitat de Catalunya, i a la primavera següent el PSOE entra al Palau de la Moncloa. Però la cosa es torça i el personal que ocupa les poltrones de govern, tant del PSC com d’ICVEUiA no sap estar a l’alçada, potser preocupats per problemes interns dins de cada formació, a can socialista la sensibilitat que domina a l’executiva local, no és la mateixa que controla el grup municipal, i a Can comunista, perquè els de la vella guàrdia tornen a aixecar cap pel cantó de ICV, i dins d’EUiA comencen les dissensions amb el personal del PSUC Viu. Fruït de tot això, és una gestió municipal poc reeixida on tot el que s’ha fet bé, ha quedat en l’anonimat i les falles, grans i petites d’uns i altres, han estat magnificades en els mitjans de comunicació.

Tot això porta com a conseqüència que el 27 de maig, una bona part de l’electorat badaloní decideix de castigar a totes les formacions del govern, alguns quedant-se a casa, la majoria, i d’altres, els menys, canviant la seva opció de vot vers a les formacions que els darrers quatre anys han configurat l’oposició. El resultat, tot i que un canvi en la correlació de forces, permet seguir configurant un pacte d’esquerres a la ciutat de Badalona i hom interpreta que la voluntat dels badalonins ha estat fer un toc d’atenció a les forces que havien governat fins aleshores, demanant-los que es deixin estar de romanços, revisin les seves actuacions, i es posin les piles per configurar un govern on l’eficàcia sigui la màxima prioritària.

De les declaracions del personal del PSC i Esquerra Republicana, es dedueix que han pres nota del missatge i accepten el repte que els posen els ciutadans; per contra per part d’Iniciativa, sembla que no vulguin reconèixer les errades sinó que pretenen carregar el mort a les esquenes del PSC. Això es tradueix, a la segona reunió dels representants per la reedició del pacte, en la presentació d’una proposta d’organigrama municipal, amb una sèrie de punts que qualifiquen de innegociables, on tret de la figura de l’alcaldessa, sembla que qui hagi obtingut nou regidors sigui Iniciativa enlloc del PSC.

La vella guàrdia, que considera adversaris els socialistes enlloc de la dreta reaccionària del Partit Popular, ha tornat a imposar el seus criteris a la nova seu del carrer Latrilla, i per això han obviat l’abandonament a mitja legislatura del tema de l’habitatge, la crisi en el seu grup municipal que els va comportar la dimissió del la cap de llista Muntsa Niso i la posterior retirada del regidor que l’havia substituït Francesc Fernandez, la desastrosa gestió en l’àmbit d’ensenyament, o la desgraciada de mediambient, que mentre es malbarata aigua per deficiències notòries en la xarxa de rec, es fa buidar una piscina d’un casal de nens al barri de la Salut, les reiterades manques de lleialtat amb els socis de govern, que ha fet semblar en moltes ocasions que enlloc de govern fossin l’oposició, etc. etc.

Tot plegat ha contribuït a crear un clima de desconfiança, que en aquests moments, desprès del toc d’atenció que han fet els ciutadans, i on cal posar-se ràpidament les piles per governar amb eficàcia, ha impossibilitat de totes passades la renovació del Pacte d’Esquerres a la nostra Ciutat.

dilluns, 25 de juny de 2007

ACLARIMENTS

Sembla que de la carta que vaig publicar la setmana passada, amb el títol UNA MOLT BONA NOTICIA, algú n’ha tret errònies conclusions. Segurament deu ser culpa meva, per no haver-me expressat correctament, o deixant entendre que calia llegir entre línies.

De primer vull aclarir, que la meva preferència hagués estat un pacte d’esquerres a l’ajuntament de Badalona, qüestió que no ha estat possible, perquè ICVEUiA no han aplanat el camí. (d’això ja en parlaré en alguna altre carta). Davant d’aquesta circumstància i convençut com estic, que el millor per la ciutat de Badalona aquests propers quatre anys, és un govern sòlid i estable, penso que com a mal menor, el Pacte amb Convergència i Unió pot ser una solució.

Dit això, i desprès d’haver repassat la carta de la setmana passada, vull manifestar que no s’ha d’interpretar de cap altre manera que no sigui el manifest de la meva sorpresa, agradable per cert, davant un fet que em pensava que mai succeiria, com és el que Falcó, acabés arribat a un acord amb els socialistes per formar govern a Badalona. Me’n alegro, perquè tal i com he dit abans, no crec que fos bo per Badalona un govern del PSC en minoria i per tant subjecte a la volatilitat, d’una oposició fragmentada i liderada pel Partit Popular.

Reconec que algunes expressions de la carta poden ser interpretades com a “floretes” a Ferran Falcó, tal i com un bon amic m’ha fet veure, o com a un fer-li la pilota segons altres, però haig de dir amb tota rotunditat, que ni una ni altra cosa són la intenció que portava, sinó simplement manifestar la sorpresa per haver coincidit per una vegada amb una persona de la que discrepo, en la ideologia i en moltes de les seves formes.

Finalment voldria dir, que no sóc dels que pensen que els meus ho fan tot bé i els adversaris tot malament, com ho avalen escrits on he assenyalat, actuacions que m’han semblat deficients de Tortajada, Quico Serrano, Muntsa Niso, Alex Mañas, Maite Arquè,........, alguna vegada, fins i tot he trobat encertades proposicions de Garcia Albiol i Ramón Riera, i en el cas que ens ocupa, haig de dir que en benefici de la ciutat, Ferran Falcó, segons el meu criteri, l’ha encertada de ple.

dimecres, 20 de juny de 2007

PERILL CONDUCTOR CATÒLIC!!!!

El Vaticà, en el seu afany d’incidir cada dia més en la societat, ha tret un decàleg del conductor cristià, desprès de mostrar-se preocupada, per la alta sinistralitat en les carreteres d’aquests mons de Déu.

El decàleg ha vingut acompanyat d’un extens document on s’assenyala la intenció de reduir la mortalitat i combatre l’abundància d’imprecacions i blasfèmies, per part de tots aquells que tenen un volant a les mans. El document també fa referència, a que “els pecats al volant són comesos per moltes persones normals", doncs la conducció d’automòbils, segons els patriarques de Roma, “afavoreix els excessos i la regressió a formes de comportament primitives” .

No en volia sentir d’altre, doncs ara resulta que aquest símbol de la modernitat que fins ara ha estat el cotxe, segons Benet XVI, ens fa retrocedir fins a l’edat de pedra.

El decàleg, és el següent:

1. No mataràs
2. Que la carretera sigui per tu instrument de comunicació i no de dany mortal
3. Que la cortesia, la correcció i la prudència, t’ajudin a superar els imprevistos.
4. Sigues caritatiu i ajuda al proïsme necessitat, especialment si és víctima d’un accident
5. Que el cotxe per tu no sigui expressió de poder , de domini i ocasió de pecar
6. Convenç amb caritat als joves i als que ja no ho són perquè no condueixin quan no estan en condicions
7. Recolza a les famílies de les víctimes
8. Reuneix a la víctima i a l’automobilista agressor en un moment oportú per propiciar l’experiència alliberadora del perdó
9. Protegeix al més dèbil
10. Sigues responsable vers els demès

Fantàstic, cap prohibició i ni tant sols cap recomanació que es segueixin les normes de trànsit. De fet sembla escrit pel inefable Josemari Aznar, doncs el primer que m’ha vingut al cap desprès de llegir-ho són les paraules de l’expresident espanyol, quan feia befa de les lleis que prohibeixen el consum d’alcohol als conductors.

En el document s’especifica que el compliment dels manaments és obligatori, sota pena de pecat mortal, però a més afegeix una sèrie d’opcions voluntàries, com per exemple la invocació a Sant Cristòfol, a l’Arcàngel Sant Rafel, i a la Verge Santíssima, a més a més del senyal de la creu abans de començar el viatge. Una altre opció que es podria d’anomenar de protecció integral, consisteix en resar el rosari, tots els ocupants del cotxe, ja que segons indica, el seu ritme i la dolça repetició no distreu al conductor!!! Una altre opció que presenta és la de contemplar les diverses manifestacions de religiositat que apareixen a la carretera com ara, esglésies, campanars, creus, etc.

Francament, crec que el document,desprès de fer aquestes darreres observacions, calia que inclogués la obligatorietat de posar al davant i al darrera el cotxe, una enganxina ben visible que digués: PERILL CONDUCTOR CATÒLIC!!! Almenys els altres que posem els cinc sentits en la conducció, aniriem advertits que aquell, ha de fer moltes coses mentre condueix

dilluns, 18 de juny de 2007

UNA MOLT AGRADABLE SORPRESA


El dissabte dia 16 d’Abril amb la constitució del nou consistori, es tancava definitivament el procés electoral que s’havia iniciat oficialment ara fa un mes i mig. Enrera han quedat els discursos i les demagògies, ara quan els ciutadans amb el seu vot, o quedant-se a casa, han atorgat uns percentatges de representació i els candidats elegits, mitjançant el pacte, han aconseguit de conformar un govern estable; haig de manifestar i reconèixer públicament que no havia valorat en la seva justa mesura, al líder local de Convergència i Unió Ferran Falcó.

Potser per la seva manera d’actuar des de la oposició, potser perquè sempre li havia atribuït un cert aire de prepotència, i pel fet de basar la seva campanya electoral en la demanda als ciutadans que enviessin els socialistes fora del govern de la ciutat; havia arribat a pensat que la seva política d’aliances passava lluny del PSC per incompatibilitat manifesta. És doncs que un cop constituït el nou consistori, he tingut la agradable sorpresa que res de tot el que havia pensat es veritat, i que per damunt de poderosos cants de sirena, fins i tot dins la seva pròpia formació, perquè no pactés, i deixés el PSC en minoria, ha tingut el criteri suficient per anteposar per damunt de tot els interessos de la ciutat, que com ja he dit en alguna altra ocasió avui passen per un govern estable, decisori i eficaç, capaç d’afrontar els reptes que es presenten pels canvis socials molt importants, derivats dels nous conceptes de la societat global.

Veig amb fruïció que tot i les discrepàncies ideològiques, coincidim plenament en l’anàlisi del missatge que els badalonins han expressat a les urnes, veig també amb enorme satisfacció, que no ha cercat la posició còmoda i de no mullar-se, esperant aconseguir uns rèdits electorals fruït de les ensopegades del que governa, i que ha optat, com ha de ser, per guanyar-se el reconeixement per la labor feta, admiro també la seva valentia en agafar la responsabilitat d’un tema tant espinós com és el de la immigració i em sorprèn extraordinàriament que dins del paquet també assumeixi Participació Ciutadana, quan es ben sabut que els convergents sempre han estat els grans defensors de la democràcia representativa pura. Be, tot i que haig de dir que va ser un convergent, Jordi Ballesteros, que sense creure-hi, va endegar amb notable èxit, El Consell d’Entitats del Districte primer.

No em queda per dir res més, sinó tant sols reconèixer que m’havia equivocat del tot en la meva percepció sobre Falcó, i que començo a intuir que sinó s’espatlla, aquesta au de vol majestuós, acabarà volant molt i molt alt. El temps ho dirà.

divendres, 15 de juny de 2007

JA TENIM NOU GOVERN A BADALONA

Un govern diferent al que hi havia hagut fins ara, i que compleix amb una de les grans premisses, que per cert, cent badalonins intentaven posar en perill, com és l’estabilitat.

Badalona, té avui una sèrie de reptes, als que no pot deixar de fer-hi front durant quatre anys, perquè una colla de cent badalonins, per importants que siguin alguns dels noms que figuren a la llista, pensin ara que no els agrada el que una majoria dels ciutadans que van exercir el seu dret al vot varen decidir.

La immigració i l’habitatge, són dos dels temes que a més a més d’anar lligats, cal fer-hi actuacions ben immediates, per desmanegar d’una vegada per totes, aquest sentiment de rebuig, que s’està instal·lant en alguns barris, fomentat pel discurs xenòfob i racista de la dreta cavernària que conforma el primer partit de l’oposició a la nostra ciutat.

Personalment i no me’n amago de dir-ho, hauria preferit un govern totalment d’esquerres, que no pas aquesta barreja de lliberals i socialdemòcrates que s’ha hagut de confeccionar; segons diuen les fonts ben informades, per la poca visió i les excessives pretensions del personal d’Iniciativa; doncs penso que tot i que la feina d’un consistori és més de gestió que no pas política, sempre és millor una afinitat ideològica alhora d’establir les prioritats pressupostàries, per exemple, que no pas les discrepàncies que lògicament s’hauran de produir, quan es confronti una visió socialdemòcrata de la problemàtica ciutadana, que poden representar, El PSC i Esquerra Republicana, amb una de netament lliberal com és la que representa Convergència i Unió. De totes maneres, també haig de dir que aquest assumpte pot deixar de tenir importància, si en les condicions del pacte, s’ha establert de forma clara, que el lideratge del govern l’assumeix el PSC i garanteix la lleialtat de tots plegats fins a finals de la legislatura.

El Partit del Socialistes de Catalunya, de Badalona, em consta que ha fet una revisió en profunditat de la seva actuació els darrers quatre anys, on han aflorat no només les coses que s’han fet bé, sinó també, els errors comesos i aquests darrers els han transformat en experiència, que els ha de permetre, no només no repetir-los, sinó de no cometre’n d’altres. Suposo que la gent d’Esquerra haurà fet el mateix i els de CiU, com que són nous en aquests afers, pel compte que els hi té aniran molt alerta. Si això és veritablement així, els auguris pels propers quatre anys a Badalona, no són pas gens dolents, sinó tot el contrari i potser fins i tot, d’aquí quatre anys podrem dir que el ventallot que els ciutadans han clavat ara, ha estat clau per redreçar el rumb de la nostra ciutat.

dissabte, 9 de juny de 2007

EL CANVI

A tots aquests interpretadors de la voluntat popular que darrerament, es prodiguen molt a la nostra ciutat, voldria fer-los notar que si els ciutadans haguessin volgut un canvi radical en la ideologia del govern a la nostra ciutat, hauria votat de manera que la coalició d’esquerres hagués resultat impossible i que o bé Garcia Albiol o Ferran Falcó, fossin el nou batlle de la ciutat.

L'única interpretació que es pot als resultats electorals de Badalona, és que es demana que continuïn les mateixes formacions, però amb les piles canviades i amb un tarannà ben diferent del que s’ha portat els darrers quatre anys.

Badalona no es fia de Garcia Albiol, Badalona, no vol un govern de dretes ni que sigui disfressada de centre com representa CiU, Badalona vol que els partits d’esquerra de la ciutat pactin i desgranin durant quatre anys un programa que els solucioni molts dels problemes que tenen plantejats.

El que si ha fracassat, és el barroer intent de fer creure al personal que les esquerres com a ideologia, no són adequades per governar una ciutat, que els valors de solidaritat, convivència, i igualtat en drets, estan renyits, amb l’eficàcia i la bona gestió.
El poble de Badalona ha parlat, potser avui més clar que mai, indicant que vol que les esquerres es posin d’acord, que cerquin els punts en comú i aparquin les diferències i que amb nous ànims i una nova manera de fer, encetin una nova legislatura, on les ensopegades de la passada, siguin utilitzades com experiència. Totes les altres interpretacions són martingales interessades, que els electors ja es preocuparan de castigar, quan sigui necessari.

dimecres, 6 de juny de 2007

NO FEU COSES RARES


Tots aquells que fa just un més enrere, maldaven per enviar els socialistes a l’oposició a l’ajuntament de Badalona, com que s’han quedat amb un pam de nas a la vista dels resultats electorals, dels que resulta com a única possibilitat per obtenir el que es proposaven és comptar amb l’aquiescència del Partit Popular. Ara proposen deixar que el PSC. Governi tot sol com a força més votada, per tal de muntar un front comú a l’oposició, que els hi permeti de fer-.l’ho caure quan els hi vingui de gust. Basen la seva idea, en el pobre argument que aquesta circumstància obligaria al PSC, ha haver de pactar totes les decisions. Quina bajenada!

Aquest argument no és sosté per enlloc, per diverses raons, com per exemple, que en aquests moments, on la societat badalonina, està canviant amb una rapidesa inusual i ha d’afrontar tota una sèrie de nous reptes de caire social el que menys li convé és un govern dèbil, inestable, lligat de peus i mans que de ben segur el que el faria és del tot ineficaç.. Per altre banda, hem de pensar que les formacions polítiques tenen com a missió principal governar i que les renuncies en aquests sentit sempre surten ben cares, com la història recent a la nostra ciutat s’ha encarregat ben bé de demostrar, en la carn del personal d’Iniciativa, que desprès de les eleccions de 1983, van decidir passar a l’oposició negant-se a renovar un pacte amb els socialistes, deixant aquests en minoria, i recolzats per Convergència i Unió, acte que els hi va acabar costant la pèrdua de sis regidors.

Jo penso que els que prediquen aquesta història són gent pusil·lànime, a la que els hi fa por agafar les regnes d’un govern i s’estimen més la tranquil·litat que dona poder criticar, amb la seguretat dels bancs de l’oposició on ningú t’acaba exigint responsabilitats. I si això és així, crec que defraudaran molt als qui en ells han confiat atorgant-los els seus vots.

Ningú em farà creure, que en els programes de PSC, ICV, i ERC, no hi ha més punts de coincidència, que no pas de discrepància, i que aquests darrers tampoc són tant greus com per no permetre un pacte, i en això també hi podríem incloure a CiU. Ningú no em pot negar també que resultaria molt més beneficiós per la ciutat, que s’unifiquin esforços que no pas que es disgreguin. També voldria assenyalar que dins la institució de govern local, hi ha tots els mecanismes, comissions informatives, de govern, etc, on es porten a terme els debats puntuals de cada decisió que s’ha de prendre i és comprova si s’ajusten als programes de cada formació, que pel fet de governar plegats allà hi tenen representació.

Deixem-nos estar d’invents, si algú vol que els socialistes vagin a l’oposició, que pacti amb el més llarg de tots nomes pel que fa a l’alçada, és l’única possibilitat, encara que segons el meu criteri, no respectaria massa la voluntat majoritària dels badalonins i no ho dubteu, que aquests sempre acaben passant factura.

dilluns, 4 de juny de 2007

EL SENYOR MARIANO FESTEJA ELS CONVERGENTS

Acabades les eleccions municipals, la classe política nacional s’apresta de totes totes a cercar posicions per l’esprint final, per les eleccions estatals, que ja és a punt de començar. El senyor Mariano, pel fet que durant els tres anys i escaig, no ha fet altre cosa que tancar-se a la torre del castell i considerar enemics a tots els eren fora, ara s’adona, de la seva debilitat, quan els estudiosos i matemàtics, li han fet adonar que és gairebé impossible que guanyi les properes eleccions per majoria absoluta. Com s’ho farà a les hores per governar si ningú el recolza?

Ràpidament ha posat proa a Catalunya i comença a cercar els convergents, avui a l’oposició en el govern autonòmic i segons sembla necessitats d’algunes àrees de poder, per allò tant sabut que estar en condicions de repartir càrrecs, és una manera de garantir fidelitats. Una entrevista publicada el diumenge, al diari La Vanguardia, li serveix per engegar la primera andanada, i diu que veu molt possible un Majestic II, doncs la situació quan es va produir el Majestic I era, segons ell, més complicada que la d’avui.

No se com s’ho mira el senyor Mariano, però em sembla que la situació avui no és de cap manera comparable amb la de l’any 1996. De primer, perquè Jordi Pujol tot i que en minoria, parlamentaria, ocupava la presidència de la Generalitat, i necessitava amb urgència el recolzament dels populars, de segon perquè en aquells moments, totes les ànsies d’augmentar l’autogovern a Catalunya no passaven per res més que demanar una lectura, més favorable del text constitucional i tercer que en aquest país no teníem l’experiència d’un govern amb majoria absoluta presidit per un falangista de l’última volada com José Maria Aznar.

Ara les circumstàncies són ben diferents, perquè, CiU, i el Partit Popular, no sumen prou diputats al Parlament de Catalunya per provocar un canvi en el govern d’entesa; de segon perquè el senyor Mariano i els seus han presentat recurs d’inconstitucionalitat, contra el nou estatut de Catalunya, un estatut on Artur Mas, líder actual de Convergència hi va tenir un paper destacat, sobre tot, desprès d’una maratoniana reunió al Palau de la Moncloa amb José Luis Rodriguez Zapatero; i tercer perquè ara ja tothom sap com les gasten els populars respecte a Catalunya, quan no ens necessiten per res.

És clar que la política és l’art de fer possible el que sembla impossible, però en unes circumstàncies com les d’avui, o les que es poden donar en un futur més o menys immediat, jo penso que per molts malabars que facin uns i altres, res podria convèncer al poble de Catalunya que un Majestic II, no fos una enredada, on els convergents primer i els catalans darrera, hi podríem perdre bous i esquelles.

Senyor Mariano, no torni aquí a marejar la perdiu, si voleu governar una Espanya democràtica, de primer heu de passar una travessa del desert, on les penitències els dejunis i les abstinències, us facin purgar, els greus pecats comesos, i us donin el valor suficient per fer propòsit d’esmena i de segon heu de fer pública renúncia a la ideologia d’extrema dreta, que els vostres grans valedors, Aznar, Zaplana i Acebes, fan gala cada cada cop que obren la boca.

dijous, 31 de maig de 2007

L'HORA DEL PACTE

Passada la jornada electoral, les neurones de molts ho agraeixen, arriba l’hora dels matemàtics dels partits politics, que assagen fórmules i més fórmules per veure si aconsegueixen que tres i dos sumin sis, en favor de la seva formació.

Per molt que si esforcin sembla que un Pacte a la basca, ICV+ CiU+ ERC del que tant es parlava a la campanya electoral i que un servidor sempre havia considerat impossible ideològicament parlant, ha estat totalment frustrat fins i tot per la matemàtica, doncs les tres formacions juntes és queden a tres regidors dels catorze que configuren la majoria absoluta.

La realitat és una de sola, per voluntat dels badalonins que anant a votar o quedant-se a casa, és que pels propers quatre anys, qualsevol combinació possible ha de comptar amb el PP o amb el PSC. De fet aquesta darrera, en ser la força més votada és la que té més possibilitats de formar govern i tot i la pèrdua el tripartit que fins ara havia funcionat ERC+ICV+PSC, podria tornar a repetir, amb un regidor per sobre de la majoria imprescindible. Però no es pot descartar qualsevol altre opció, doncs per exemple els actuals dirigents d’ICV ja no són els mateixos que els d’ara fa quatre anys, i de fet se’ls pot considerar hereus d’aquells que el 1983, van optar per xiular al nou alcalde socialista Joan Blanch, i posar-se a l’oposició. Els Convergents de Ferran Falcó, tota la campanya electoral l’han estat pivotant al voltant de demanar Canvi, un canvi que indefectiblement passava, segons les seves pròpies paraules, per enviar el socialistes a l’oposició, molt bé ara tenen l’oportunitat de fer-ho, si aconsegueixen convèncer a iniciativa i els d’esquerra de pactar amb el Partit Popular, que indiscutiblement i com a força més votada de tots ells, el més probable és que els exigeixi, l’alcaldia. M’ha dit que a Jordi Pujol, quan algú li ha insinuat aquesta idea, se li han posat de punta tots els pels del cos, doncs per un moment ha reviscut el que els hi va procurar el Pacte del Majestic, quan l’Aznar parlava català a la intimitat., que immediatament a pres el telèfon i li ha dit a Falcó que ni ho somií de fer tractes amb el PP, si és que es vol que Badalona CiU, segueixi pintant alguna cosa i més desprès del discurs, de Xavier Garcia Albiol, i la seva particular mania a la immigració.

Per contribuir a la reflexió de tots plegats, m’agradaria dir-los de primer als que han aconseguit més escons que a les municipals del 2003, que no poden saltar i ballar d’alegria, doncs només han augmentat un grapadet de vots cadascun, (750 en el cas del PP i 460, en el cas de CiU) i que més aviat han aconseguit més escons pel personal que s’ha quedat a casa. Per tant no estan pas en condicions de tirar coets. Als altres els diria que pensin amb el cap i no amb el cor, que la ciutat de Badalona, necessita, d’unes polítiques d’esquerres i que ells són els únics que les poden portar a la pràctica. El poble tot i castigar-los una gestió no massa galdosa aquests darrers quatre anys els hi ha donat l’oportunitat de seguir governant i esmenar els errors comesos, de fet sembla que el poble de Badalona segueix confiant en ells, tot i que els ha donat un cop d’alerta.

Per acabar, perquè no rumien una mica un Pacte PSC + ICV + CiU + ERC? Podria ser una molt bona solució, no us sembla?

dijous, 24 de maig de 2007

LA BOCA D'AZNAR

Darrerament l’expresident del govern espanyol José Maria Aznar, sembla que ja no sàpiga que fer per tornar a la palestra mediàtica, em fa l’efecte d’una d’aquelles famoses del aquí hay tomate, de l’Ana Rosa Quintana, o de qualsevol programa d’aquests que tant es prodiguen en la televisió dels nostres dies.

Fa quatre dies, fent panegírics a la llibertat de conduir sota els efectes del alcohol i ara, qualificant a una bona part d’espanyols que no votem ni pensem fer-ho, al Partit Popular, d’estar coxorxats amb ETA.

Però el més patètic de tot, és que té la gran barra de tornar a ressuscitar la vella idea de la propaganda franquista, que va ser el govern de la República, qui va procurar el clima i l’ambient propici al desenvolupament d’una ferotge guerra civil.

El senyor Aznar, enlloc de donar patètiques lliçons a la universitat de George Town, potser li valdria més matricular-se a rebre classes de la història contemporània del nostre país, on potser descobriria que la victòria aclaparadora del Front Popular en les eleccions de 1936, no fou deguda a res més que un fracàs estrepitós de la política de dretes, que alternativament lliberals i conservadors, havien practicat a España des del regnat d’Isabel II, que Jose Antonio Primo de Rivera, i els seus companys, a través de proclames inflamades sobre el trencament d’Espanya i l’acció directa amb nombrosos disturbis pel carrer, contribuïen a provocar un clima d’enfrontament entre els ciutadans espanyols, y finalment que Francisco Franco, es va aixecar amb armes contra un govern democràtic, i elegit pels ciutadans i que durant més de quaranta anys va implantar un règim de sanguinària dictadura, on es van abolir les llibertats més elementals. Però segurament al senyor Aznar, això no l’importa el més mínim, doncs amb la seva demagògia catastrofista, està cercant exactament el mateix que el seu mestre Primo de Rivera cercava el 1936.

No senyor Aznar, no és el govern Zapatero qui crispa la societat espanyola, sinó vostè i els seus, amb les mentides sobre l’atemptat de l’onze de març, sobre les armes de destrucció massiva de Sadamm Hussein, amb la prèdica d’un trencament de la unitat espanyola pel nou estatut d’autonomia de Catalunya, amb la burda manipulació d’un col·lectiu tant sensible com les Víctimes del Terrorisme, fent la menyspreable associació de la delinqüència amb la immigració, enganyant al personal fent-los creure que el terrorisme d’ETA es pot acabar exclusivament amb la repressió policíaca.

Vostè i els dirigents del seu partit, no son els representants de la dreta espanyola, sinó, de la caverna de la ultradreta que va governar aquest país durant quaranta anys. Tot i que ho vulgueu vendre, vostè i els dirigents del PP, no teniu res en comú amb Angela Merkel o Sarkozy, personatges de dretes als que mai a la vida se’ls acudiria fer cap proposició com les que ens feu, si de cas hem de cercar una semblança, amb l’únic que se’m acut, és amb en Lepen.

dimecres, 23 de maig de 2007

A VEGADES ELS CANVIS NO RESULTEN


Ja fa temps que volia escriure una nota com aquesta, de fet des del començament de la campanya electoral que a Badalona està marcada per la paraula “canvi”

Volen Canvi i així ho proclamen en els seus cartells, els de Convergéncia i Unió, i el seu líder assenyala que esta disposat si la matemàtica post electoral ho permet, de recolzar per alcalde a Carles Sagués d’Iniciativa per Catalunya, Verds, Esquerra Unida i Alternativa.

El “Reaccionari” Xavier Garcia Albiol, també predica la necessitat d’un canvi, aquest veritablement ideològic, doncs pretén que la dreta que el seu partit representa ocupi l’alcaldia, desbancant l’esquerra que des de l’adveniment de la democràcia sempre a l’iderat el govern municipal a la ciutat de Badalona.

Els ciutadans de Badalona, també demanen canvi, però això ja entra dins una certa lògica, doncs el seu nom veritable que la direcció nacional no els hi deixa utilitzar és Ciutadans pel Canvi, i encara que aquest canvi és referia a la Generalitat de Catalunya, ells ara ho volen aplicar a Badalona i en contra dels seus antics aliats, el PSC.

Els altres ciutadans també volen canvi, aquest de caire lingüístic, doncs considera que no tot a Badalona, és fa amb els dos idiomes oficials i un exemple ben clar ho teniem en els milers de plaques amb els noms dels carrers que hi ha a la ciutat, on totes, són exclusivament en català, causant un greu perjudici a tots aquells que encara no han aprés que carrer vol dir calle.

Els de la CUP aliats amb els verds, que no són els mateixos verds que els que van amb iniciativa, sota el lema que una nova Badalona, comença a caminar. També demanen un canvi segons es desprèn de les crítiques que a tort i a dret des del seu bolc, llencen contra totes les altres formacions, particularment les que han format equip de govern.

Els d’Iniciativa els Verds, Esquerra Unida i Alternativa, amb la boca petita, també demanen un canvi, dins la mateixa estructura ideològica però amb una correlació de forces diferent a l’actual amb els socialistes.

Només tres formacions de l’espectre electoral badaloní, llevat del Partit Socialista, no els sentim demanar canvi, Esquerra Republicana de Catalunya, Llei i El Partit Humanista. El primer, Esquerra, té les idees molt clares, que sempre, pactarà amb formacions de la seva mateixa corda ideològica pel que fa al tema social, les esquerres, a qui intentarà amb la seva presència, despertar-los, la consciencia nacional. El Sr. Josep Valls del partit Llei, només està per mostrar la seva contribució a la ciutat, aconseguint amb les seves reivindicacions que es reposes l’escala del final del carrer Sant Anastasi, que no s’enderroqués el pont del petroli, i ara perquè es tregui el peatge del port. El Partit Humanista, no li hem sentit a dir ni piu, per tant és de suposar que tant els hi fot, els seus interessos deuen estar per damunt de les coses terrenals.

Un element comú, entre moltes de les forces que demanen el canvi, és que el basen no en un programa de treball i de realitzacions concretes i possibles, sinó simplement en desbancar del govern local al Partit dels Socialistes de Catalunya, per resumir-ho en una paraula, basen la seva campanya amb l’antisocialisme, o sigui que estan disposats a tot, a l’efecte d’enviar els socialistes a l’oposició. Alguns com el PP, no farien cap mena de fàstic a un pacte amb Convergència per tal d’aconseguir-ho i estic segur, encara que avui no ho digui, que si la matemàtica ho permetés, Ferran Falcó no hi faria fàstics, si a més a més des de les altes esferes convergents així li ordenessin.

El que penso ho tindria més cru, seria Carles Sagués si pactés amb Convergència, doncs estic del tot segur que les seves bases, on avui encara hi ha molts dels autèntics comunistes, se’ls arrissarien tots els pels del cos, havent d’aguantar els retrets que per aconseguir l’alcaldia, s’hagin venut a la dreta, marginant a un altre partit d’esquerres.

Per l’essència, antisocialista del canvi que demanen alguns, és el que em sembla els farà perdre, doncs es demostrat que cada vegada el personal que vota, és menys babau, i això dels “antis”, no els agrada gens ni mica.

Diumenge resoldrem la incògnita que la matemàtica farà possible, tot i que jo crec que poques variacions hi veurem sobre el panorama actual, i aleshores veurem les capacitats i fidelitats als principis dels líders polítics locals alhora d’establir els pactes.

dissabte, 19 de maig de 2007

ELS PAPERS D'EN TORTAJADA

Ara resulta que els papers del nostre primer tinent d’alcalde, fins i tot uns de caràcter molt personal, com poden ser informes mèdics, han estat llençats a un contenidor del barri de Bufalà i això ha motivat que una veïna amatent s’hagi posat a remenar el contenidor, talment com una indigent, cercant l’apreciat trofeu que trasllada a un dels fòrums locals d’internet, segurament amb la pretensió, no crec pas econòmica, sinó pel simple plaer de fer safareig. Tot seguit, grans periodistes com Andreu Mas, prenen cartes a l’assumpte i ho posen com a tema estrella del seu bloc personal. En l’entranyable Betulo punt Cat, no han trigat ni unes hores, en fer-ne motiu de comentari dins d’un fil que titulen “deixadesa i brutícia”. Perquè senyors tant pel periodista Andreu Mas, com pels honorabilissims col·laboradors de Betulo punt Cat, el més important de tot aquest assumpte, no és el contingut dels papers, sinó que hagin estat llençats al contenidor que no toca!

Segons es diu, el propi tinent d’alcalde ha baixat del cotxe oficial per efectuar el llançament en el contenidor inadequat, sota l’atenta mirada de la veïna, que si be tant bon punt el cotxe va marxar, ella baixa a veure que s’havia llençat, té el suficient bon criteri de no fer públic el seu contingut, sinó que es limita a fer-hi unes fotografies, on tant sols es pot veure el nom del nostre primer tinent d’alcalde i alguns membrets oficials.

Desprès de llegir els fòrums que he citat abans, se’m acut pensar que hagués fet la veïna si el tinent d’alcalde, hagués llençat l’objecte de polèmica al contenidor de paper? Segurament hauria baixat igualment i hauria fet mans i mànigues per saber-ne el contingut, però com que segurament no deu tenir la més mínima importància, s’hauria quedat sense noticia, ni poder fer el safareig.

El senyor Andreu Mas, és un periodista de prestigi, i el personal que pontifica a Betulo punt cat volen ser uns capdavanters de la democràcia participativa dins del respecte i la tolerància, és doncs per això que no entenc de cap de les maneres que ambdós, es dediquin a difondre una notícia tant fútil.

Senyors, que som la tercera ciutat de Catalunya amb nombre d’habitants i si totes les grans noticies que saben trobar són com aquesta, malament anem, o és que potser són dels que a primera hora de la tarda miren el programa de telecinco “Aqui hay tomate”?

dijous, 17 de maig de 2007

A GARCIA ALBIOL LI TREMOLEN LES CAMES

El dia 15 de maig, gloriosa festivitat de Sant Isidre, patró de la pagesia, al Museu de Badalona, amb l’organització de la FAVB, va tenir lloc un acte on els cinc candidats a l’alcaldia, de les formacions que en aquesta legislatura han tingut representació, exposarien els trets principals dels seus respectiu programes, i les propostes a tres qüestions prou genèriques, que la organització havia preparat.

En començar el president Julio Molina, va fer una introducció on va assenyalar la preocupació de l’entitat que ell presideix pel tema del trencament de la convivència en alguns barris, i entre d’altres va assenyalar que veien amb inquietud com alguna força política aprofitava el natural temor inicial a una cultura desconeguda, per provocar l’enfrontament entre els veïns. Garcia, es va sentir al·ludit, i desprès que el moderador, Pedro Jesus Fernandez expliqués la mecànica del debat, ell va agafar la paraula per dir, que s’aixecava i marxava, pel que s’havia dit en el discurs inicial.

L’actitud del Sr. Albiol, em sembla del tot inadequada i impròpia d’un líder que pretén arribar a ser alcalde de la nostra ciutat, encara que si penso una mica, puc arribar entendre, que es va trobar sense cap mena d’argument sòlid que li permetés defensar adequadament la seva insidiosa campanya electoral.

També haig d’assenyalar, que em va privar del plaer personal de fer-li una sèrie de preguntes directes, que estic segur podien ser il·lustratives de com seria Badalona, en cas que ell en fos el batlle. Eren preguntes de l’estil.

Vostè pensa que tant sols deixant d’empadronar els immigrants sense papers, aconseguirà que no s’estiguin en el nostre terme municipal?

Quina base legal utilitzarà com empara, per fer marxar les persones, de pisos i locals sobre ocupats?

Els expulsarà del nostre terme municipal situant-los en els seus límits?

Com s’ho faran els seus amics, especuladors badalonins, per mantenir els sous baixos, si els hi treu l’accés als que vostè anomena il·legals?

Tot això no va ser possible, segurament perquè a Garcia Albiol, li van començar a tremolar les llargues cames, quan es va veure al davant de la Badalona, real, lluitadora, i treballadora, aquella que ha bastit la convivència, amb esforç i suor, sortejant tots els impediments que els antecessors ideològics del PP els hi posaven en els anys cinquanta i seixanta.

dijous, 10 de maig de 2007

HISTÒRIES PER NO DORMIR

Els guionistes del vídeo del Partit Popular de Badalona, de segur són hereus dels que fa anys enrera, escrivien els de la sèrie que sota la direcció de Narciso Ibañez Serrador, s’emetia per televisió espanyola a la dècada dels anys seixanta del passat segle XX.

Un vídeo on es presenta una imatge truculenta de la nostra ciutat de Badalona, que és del tot irreal, on associa la immigració amb la delinqüència, i es responsabilitza de tot a l’alcaldessa Maite Arquè.

L’he vist des de internet, tot i que no en tenia cap mena de ganes, només pel fet que volia donar la meva opinió amb fonament de causa, i haig de dir com a primera impressió és que m’ha fet fàstic, que una persona que pretengui assolir l’alcaldia de la meva ciutat, hagi arribat al nivell del feixisme més sòrdid, per no dir que ratlla, el nazisme,

Són postures que creia del tot eradicades del panorama polític espanyol, doncs pobre e innocent de mi, havia arribat a pensar que amb la “modèlica transició a la democràcia”, el partit que representa a la dreta d’aquest país, havia abraçat incondicionalment, el règim de llibertats democràtiques, Darrerament, dues persones m’han fet sortir de l’error, la primera fa dos dies, el bisbe de Navarra, dient que els representants de la doctrina social de l’església són la falange espanyola i els carlins, i la segona aquest noi, al que fins ara, de manera col·loquial l’havia anomenat el més alt de tots només pel que fa a l’alçada, quan com una mena d’esperitat, surt al final del vídeo, dient tres mentides seguides, una rera l’altra i mostrant la pitjor cara de la ultradreta cavernícola.

Badalona, no és ni per casualitat, com ens la ven el vídeo del PP, Badalona, és i ha estat sempre una ciutat acollidora, i solidària amb la gent que han arribat buscant unes millors condicions de vida, mai havíem tingut cap mena de conflicte per raó de raça, religió, o cultura, fins que l’impresentable líder del Partit Popular ha començat a ficar-hi cullerada, excitant els ànims. Els ciutadans de Badalona, no ens agraden els enfrontaments amb ningú i som dels que sabem molt bé com solucionar els nostres problemes de convivència, sense que hagi de venir ningú a donar-nos lliçons i menys a cops de puny que és com ho acostuma acabar fent en Garcia Albiol.

No soc home de lleis, i per tant no puc opinar sobre la legalitat o no del vídeo en qüestió, però si que penso, mereix que sigui retirat de la circulació, i els seus promotors convenientment censurats, doncs des del primer cop d’ull se li veu la intenció d’incitació a la violència per part d’una força política, qüestió que crec està penada, per la llei de Partits Polítics, o és que en el nostre estat la llei, no és igual per a tots?

dimecres, 9 de maig de 2007

NO M'AGRADEN LES RATES

Ni les sàvies,
ni les de biblioteca,
ni les de claveguera,
ni les de sagristia,
ni les de confessionari
ni les de laboratori,
ni les de mercat,
ni les presumides
ni les de bosc
ni les de platja
ni les de museu
ni les camp
ni les de ciutat
ni les reals
ni les virtuals
Però les que menys suporto, són aquelles que es creuen fer-se les simpàtiques, anomenant-se en diminutiu

diumenge, 29 d’abril de 2007

LES DECLARACIONS DE MARAGALL

Em sorprèn que Maragall digui ara que l’esforç per canviar l’estatut, no ha valgut la pena. Qualsevol persona amb dos dits de front sabia de bon començament, que la reforma estatutària, no ens portaria, cap a l’Espanya Federal, ni molt menys cap a la independència de Catalunya, si no que tant sols era un pas per introduir aquest debat sobre la taula d’una Espanya que de temps immemorial, té la síndrome centralista.

Em sembla que fins i tot els nens de bolquers, saben que per constituir un estat federal a Espanya, cal una profunda reforma de la constitució que en aquests moments, i per la correlació de forces que hi ha a l’estat, esdevé una qüestió del tot impossible.

Els que vàrem votar si, en el referèndum, ho férem, almenys en el meu cas, convençuts que no només milloràvem l’autogovern, respecte de l’anterior que teníem fins aquell moment, sinó que per primera vegada es començava a debatre amb seriositat la necessitat d’una nova estructura a l’estat, és, doncs per això que ara no entenem de cap de les maneres, les declaracions de l’ex president de la Generalitat de Catalunya Sr. Pasqual Maragall, quan de sempre li havíem suposat unes idees molt clares, en aquesta qüestió.

divendres, 27 d’abril de 2007

EL DIARI EL PUNT I BADALONA

Des que el diari El Punt va deixar, d’estar físicament a Badalona, ha agreujat la seva ja tradicional antipatia, vers el govern d’esquerres de la nostra ciutat i més concretament cap al Partit dels Socialistes de Catalunya, i això porta a la seva direcció a intentar d’amagar una de les realitats més inqüestionables, com és la indiscutible millora del transport públic a la nostra ciutat, que s’ha portat a terme aquests darrers quatre anys, amb la nostra alcaldessa com a presidenta de l’Entitat del Transport Metropolità.

També eviten de reconèixer, i fins i tot sembla que els sàpiga greu, que l’empresa badalonina TUSGSAL, tot i ser l’operador privat més gran de Catalunya, segueix creixent i creant més llocs de treball a la nostra ciutat, uns tres cents cinquanta els darrers quatre anys.

Per contra, no triguen en fer-se ressò de manera immediata d’una de les propostes més absurdes que s’han fet darrerament, i que sota la pàtina d’un populisme exagerat, va en contra d’un dels acords, que més ha beneficiat el transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona, com és la Integració Tarifaria. Em refereixo, com ja deuen haver endevinat, a la que ha fet en campanya electoral, el líder local Convergent Ferran Falcó, en el sentit que els nens de Badalona, de menys d’onze anys, tinguin el servei d’autobús gratuït.

Una mica de seriositat senyors del Punt i deixin ja d’una vegada explotar el tradicional pessimisme derrotista envers la seva ciutat, dels BTV, que a Badalona i gràcies a l’esforç de molts, no gens derrotistes, i al lideratge de Maite Arquè, s’ha començat a aixecar el cap.

divendres, 20 d’abril de 2007

MAITE ARQUÉ I EL TRANSPORT PÚBLIC


El transport de superfície a la ciutat de Badalona a fet un tomb de sota a sobre, des de l’estiu passat, un tomb que ja es venia gestant des de feia temps a l’àrea metropolitana de Barcelona, en concret a l’Entitat Metropolitana del Transport, des del moment en que l’alcaldessa socialista de la ciutat, va rebre l’encàrrec de presidir-la.

Avui s’ha doblat el número de vehicles en circulació, amb la conseqüent disminució de les freqüències de pas. La totalitat de la flota és adaptada a les persones amb problemes de mobilitat, i tret de problemes d’avaries puntuals, el col·lectiu de persones amb mobilitat reduïda, poden anar amb autobús gairebé a tot arreu. S’han implantat noves línies i s’han modificat els recorreguts de les existents per donar serveis a zones i barris, on mai hi havia arribat el transport públic. Nous vehicles de mida petita s’enfilen avui dia pels costeruts carrers dels barris de Sant Crist i Sistrells, millorant la qualitat de vida de una bona part de badalonins.

Les comunicacions amb les localitats veïnes, Sant Adrià, Montgat, Tiana, Santa Coloma i la gran capital Barcelona, han vist millorar el servei de manera exponencial aquests darrers anys, i el bus nocturn, el Nit Bus a tota l’àrea metropolitana des de les dotze de la nit fins a les cinc del matí ha estat adaptat a unes freqüències de pas de vint minuts.

Tot s’ha realitzat, sota la presidència, de Maite Arquè a l’Entitat Metropolitana del Transport i és ben curiós que aquest treball se li reconeix a totes les viles i ciutats que conformen l’àrea metropolitana de Barcelona, amb l’excepció de Badalona, una de les que ha obtingut més rendiments d’aquestes decisions. Serà que els badalonins, som una colla d’envejosos malagraïts? O és que potser estem esperant el vint-i-set de maig, per fer-li reconeixement votant-la de manera massiva?

dijous, 15 de març de 2007

APROPIACIÓ INDEGUDA DELS SÍMBOLS NACIONALS

Tota la meva infantesa i tota la meva joventut, la bandera espanyola, aquella que lluïa l’àguila negra de Sant Joan, havia estat un símbol d’oprobi i d’anorreament de la meva llengua, de la meva cultura, de la veritable història del meu país. En mans d’un dictador sanguinari, el símbol de la bandera de les dues franges vermelles amb una de groga al mig, en lloc de significar la confraternitat dels pobles i nacions de l’estat espanyol, per a mi, i estic segur que a la majoria dels ciutadans de la pell de toro, escenificava la divisió irreconciliable i l’enfrontament entre persones.
L’arribada de la democràcia, va significar un gir de cent vuitanta graus, l’àliga desapareix, i des de tots els estaments se’ns convida a retornar-li la simbologia d’unitat que mai hauria d’haver perdut.
Haig de confessar que a mi personalment em va costar molt de temps acceptar-ho i oblidar els mals records, és potser per això, que aquests dies em fa molta ràbia quan veig que les manifestacions de la dreta s’apropien del nou símbol i el volen convertir amb exclusiu de la seva idea d’Espanya, una idea, que no és pas la meva ni de la majoria del poble espanyol que majoritàriament va votar ara fa tres anys a una opció política d’esquerres.
Espero i confio que la saviesa del poble espanyol, sabrà posar les coses al seu lloc, i en la propera convocatòria electoral del mes de maig, els donarà una bona rebolcada a tots aquests "patrioters" que amb l’apropiació dels símbols només cerquen l’enfrontament.

dijous, 22 de febrer de 2007

BADALONA, SAPS D'ON VENS?


Benvolguts conciutadans:
Ara fa uns cinquanta anys, Badalona era reconeguda, dins del cinturó del Cap i Casal de Catalunya, pel fet de ser la ciutat amb més varietat industrial de tot l’estat espanyol. Un tret d’identificació culminació del camí iniciat cent anys abans gràcies a la posada en servei de la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró, facilitant que la gran burgesia barcelonina, situés les seves fàbriques en el nostre terme municipal, i provocant d’aquesta manera, que la petita vila rural i de pescadors que fins aquell moment era Badalona, s’expandís i comencés a créixer, fonamentalment al llarg del litoral.
La Badalona, de pagesos i pescadors, va veure com en pocs anys, és girava tot de sota a sobre, i com primer d’altres llocs de Catalunya, i més endavant d’arreu de l’estat espanyol, arribava personal d’altres cultures i maneres de fer. És l’inici de la Badalona treballadora, la de les entitats obreres, dels Cors de Clavé, i on la burgesia local, és limita a uns quants pagesos, que s’agrupen en els centres tradicionalistes com el Loredan o el Circol Catòlic.
Cal destacar que a Badalona, la gran Burgesia Catalana, no hi té residència, sinó que tant sols hi munta les fàbriques, com a molt, algunes propietats rurals que exploten en règim de masoveria les utilitza com a segona residència. Tant sols dos grans burgesos, cap d’ells enterrat a Badalona, inverteixen en la ciutat, primer Roca i Pi i desprès Evarist Arnús i ambdós ho fan amb finalitats benèfiques, doncs és la pobresa la principal característica de la ciutat en aquells moments.
Si reflexionem una mica sobre el gran canvi que va representar per Badalona el salt a la industrialització, ens adonarem que tot volta a favor del servei a les noves fàbriques, l’urbanisme, les noves comunicacions etc. Al cap d’avall són aquestes les que acaben finançant la construcció d’infrastructures.
Mes endavant, ja en plena dictadura franquista, quan en l’època del gran desenvolupament econòmic, la ciutat torna a experimentar una nova expansió en els anys cinquanta i seixanta, no ho fa perquè el procés del seu creixement econòmic ho demani, sinó en la necessitat de Barcelona d’alliberar uns terrenys que fins aquell moment eren ocupats de barraques.
Les crisi econòmiques de finals de la dècada dels setanta de la passada centúria, signifiquen per Badalona, un altre gran canvi, doncs les indústries, que havien significat el seu tret d’identificació, comencen a tancar o a traslladar les seves unitats de producció cap al Vallés i a d’altres zones industrials de nova creació de Catalunya. És un procés lent però inexorable, que es produeix en el moment que acabem d’estrenar una democràcia que en aquells moments, com és natural, no té consolidades cap de les seves estructures, ni estructurats un sistema que permetin el debat ciutadà sobre el seu futur.
Barcelona, ja no necessita Badalona, i per postres a l’any 1982, la recuperada Generalitat de Catalunya, presidida per un gelós Jordi Pujol, temorós que acabi essent un contra poder, elimina per decret la Corporació Metropolitana de Barcelona, abandonant Badalona a la seva sort, només emparada per una diputació provincial que també està en hores baixes.
Per acabar d’arrodonir-ho tot, els primers ajuntaments democràtics, es troben amb tots els problemes que els "planes de desarrollo" del règim franquista, uns barris amb una planificació del tot deficient, sense els mínims serveis ni equipaments, carrers sense pavimentar, xarxes de subministrament d’aigua, llum i clavegueram inexistents, nombrosos sectors de barraquisme, i un llarg etcètera.
D’entrada recorren a l’endeutament per fer front a les necessitats més peremptòries i més tard als especuladors immobiliaris dels que s’aconsegueix, l’arranjament dels carrers de les zones on es construeix. L’entrada a Europa i la possibilitat dels fons Feder permeten assolir un nivell diguem-ne mínim de qualitat de vida pels ciutadans de Badalona, pel que fa a la qüestió dels equipaments. La Generalitat de Catalunya, potser pel fet que la força política que la dirigeix, no és massa representativa a la nostra ciutat, no mostren un excessiu interès pel sector nord de l’àrea metropolitana i és així que el consistori de Badalona es veu obligat en multitud d’ocasions de realitzar ell el que deixa de fer el Govern de Catalunya a aquí correspondria.
Del repàs que hem fet fins aquí se’n treuen les següents conclusions del que és la Badalona d’avui:
Primer que Badalona és de sempre, una ciutat pobre, una ciutat habitada majoritàriament per gent de classe treballadora, i una minoria, molt minoria de petits burgesos, dedicats principalment als negocis de promoció immobiliària.
Segon que els ajuntaments del període democràtic, han hagut d’afrontar els dèficits de tota mena heretats del període de la dictadura, en base a ampliar l’endeutament.
Tercer que per no haver estat capaços d’articular un pla de ciutat, amb el consens de tots els ciutadans que ens marqués el camí en el període de post industrialització ens trobem avui en la divisòria d’una ciutat de serveis i una ciutat dormitori.
Les estadístiques de l’any 2006, ens assenyalen que 1.593 empreses, un 27,7 % del total i que mantenen en nòmina un total del 11.583 treballadors, un 25,7% del total, es dediquen a la construcció i als seus serveis directes, i que 1.985 empreses un 34,9% que donen feina a un total de 12.017 treballadors un 26,51% del total
Atenent a la tercera conclusió, a les dades estadístiques i sota la meva visió personal, podem dir que la Badalona actual viu del totxo i del comerç, confirmant el que ja havíem apuntat de l’entremig entre la ciutat de serveis i la dormitori.
Segurament vostès es preguntaran talment com he fet jo, qui caram va decidir que Badalona anés en aquesta direcció?
Desprès de pensar una mica i de reflexionar sobre el comportament dels empresaris locals a finals de la dècada dels seixanta, els setanta i començament dels vuitanta de la passada centúria, he arribat a la conclusió, que cap persona ni cap grup en concret, varen planificar res sinó que aprofitant les circumstàncies de beneficis immediats que l’especulació immobiliària procurava es llençaren de cap a la piscina.
Fins aquí la meva reflexió del com i el perquè de la situació del la Badalona a l’inici del segle XXI, en propers escrits, seguiré la reflexió de la situació actual i de les perspectives que s’obren en un futur immediat, doncs estic convençut que en un règim de democràcia moderna com el que estem, no hem de deixar que ningú decideixi per nosaltres, ni tant sols els qui ens governen, sinó que som els ciutadans qui hem de marcar les pautes per encarrilar-nos cap el futur que volem, però això vol dir que primer l’hem de definir ben clarament i consensuar-lo entre tots plegats.
Com sempre, s’acomiada de vostès el seu aten i segur servidor que els estrenys la seva mà.
Cosme Modolell de Badalona

dimecres, 14 de febrer de 2007

NO ESTEM MAI CONTENTS

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell

NO ESTEM MAI CONTENTS

Dimarts hi va haver ple, (extraordinari), i jo hi era!

El proppassat dimarts dia 13 de febrer el ple municipal en sessió extraordinària el govern donava compte de la liquidació de l’exercici de l’any anterior i aprovava el pressupost ordinari per l’any 2007. Com ja era previsible només amb els vots favorables dels grups municipals que conformen el govern, més el regidor del PSUC Viu, no adscrit a cap grup municipal i amb el vot contrari dels dos grups, PP i CiU que ocupen els bancs de l’oposició.

Em va sorprendre la pobresa dels arguments d’un i altre per justificar la seva negativa. En el cas de Convergència i Unió, l’encarregat de fer palesa la posició va ser Jordi Subirana, que va començar dient que el govern presentava el pressupost, tard i malament, pel fet que fent ara l’aprovació inicial, la definitiva no serà fins el més d’abril; és queixa que en la comissió informativa, no se’ls va informar adequadament, amb l’argument que ja s’havia fet una audiència pública on es varen explicar en detall, el va qualificar de pressupost d’un govern fragmentat, que no soluciona els problemes dels pisos pastera, que demostra el fracàs del programa d’habitatges del govern; un govern que es ven el sol municipal en operacions de dubtosa rendibilitat social. Pel que fa a la despesa de neteja trobava del tot insuficient l’augment del 8% i per contra trobava exagerat, el que es destinava a publicitat i propaganda. Acabà el seu torn fent admonició que cada vegada són menys els ciutadans que es creuen les seves promeses.

Tot seguit Joan Carles Sanchez del Partit Popular, utilitzant l’idioma “del imperio” ens parlà que l’Algodón No engaña, del Doctor House i altres qüestions televisives, criticant la gestió econòmica i financera del govern municipal, basant-ho en la quantitat de vegades que es presenten via urgència, durant l’exercici, modificacions del pressupost ordinari.

Jordi Serra, regidor de finances els va respondre, gairebé punt per punt a tots dos. Jordi Subirana va fer ús del seu tron de rèplica i Maite Arquè, pren la paraula, per fer notar que el superàvit de l’exercici 2006, ha permès concloure un any abans del que era previst el pla de sanejament, per treure les finances municipals, del pou on les havia posat la supressió de l’IAE, que va procurar el govern Aznar. El més llarg de tots, només pel que fa a l’alçada, demana la paraula, per utilitzar el torn de rèplica a la que els grups tenen dret, i que aquest cop fent gala d’habilitat reconeguda per la pròpia Maite Arquè ha sabut esperar fins desprès de la intervenció de l’alcaldessa. En la intervenció reclama que el pressupost s’havia d’haver consensuat amb l’oposició, doncs pel fet de ser any electoral, es podria donar el cas que l’haguessin d’administrar els partits que avui no governen. Maite Arquè tanca el debat oferint al partit Popular, estudiar totes les proposicions que facin referides al pressupost, durant el període del més que resta fins a l’aprovació definitiva.

La resta de punts de l’ordre del dia, referents a autoritzar a la Fundació Capital Europea del Basquet a constituir hipoteca sobre la concessió dels terrenys, Bonificar un impost d’obres, per la millora d’una façana, i la modificació del sistema de tarifes del pàrquing SABA, van ser aprovats per unanimitat sense cap mena de debat, però el que feia referència a la cessió a l'Entitat Metropolitana del Transport d’una parcel·la de terreny del polígon les Guixeres per la construcció d’unes noves cotxeres pels autobusos de Badalona, va merèixer l’abstenció del PP, per raons de malfiança amb l’empresa concessionària TUSGSAL, segons va expressar Ramon Riera.

A dos quarts de vuit del vespre s’aixecava la sessió, i a mi em va quedar aquell regust, confirmat l’endemà a tots els fòrums locals d’internet, que ni que ens vagin bé les coses, en aquest coi de poble estem mai contents