dimarts, 17 de maig del 2011

EL GOVERN DELS "MILLORS"


Els catalans ens hem tornat a deixar enredar per un nacionalisme noucentista, que ha tingut la virtut, de saber aprofitar en benefici propi, les urpades que els nacionalismes, espanyol i català, de la dreta i de l’esquerra, va procurar al govern que presidia el socialista José Montilla.

Si fan una mica de memòria estimats lectors, ben aviat s’adonaran, que el Tripartit, sobre tot en la seva darrera legislatura i ja des de l’endemà de la seva constitució, va haver de resistir els furibunds atacs, no tant sols de la dreta nacionalista catalana de CiU, com de la dreta nacionalista espanyola del PP si no també de tot un sector del PSOE, que encara no ha entès que la fórmula federalista segueix essent la més vàlida per articular la qüestió territorial en l’Espanya del segle XXI.

El PSC com a força dominant del Govern Catalanista i d’Esquerres, tot i els entrebancs, havia aconseguit capgirar una situació de les relacions governamentals entre Catalunya i Espanya, que per obra i gràcia de Jordi Pujol, havia esdevingut gairebé intrínseca en la manera de fer dels catalans, com era l’anomena’t mercantilisme, consistent en aprofitar la debilitat i la necessitat del govern d’Espanya dels vots de la formació nacionalista, per obtenir unes hipotètiques rendes o avantatges, deien, per a Catalunya. Ja en la legislatura que presidí Pasqual Maragall, la situació es va capgirar, i l’afany de col•laboració va venir a substituir el toma i daca, descol•locant fins i tot, a aquells que dins del socialisme espanyol, ho aprofitaven per remenar entre la porqueria de l’anticatalanisme a Espanya.

No els ha calgut ni cent dies al govern de CiU, actual a la Generalitat de Catalunya, per retornar a la política d’enfrontament i duresa amb el govern de Madrid, tal i com ja anunciaven en la seva campanya electoral, i que sembla ser ha estat la clau perquè molts catalans, tornessin a caure al parany. Però els passa que van errar en el càlcul, i que aquests vots de CiU que per el PSOE havien d’esdevenir imprescindibles per aguantar fins al final de la legislatura, no ho han estat de cap manera a partir del moment que els socialistes espanyols han trobat recolzament, en el PNB i CC i no els cal suportar les exigències dels de la ceba.

Tres fronts han obert en aquests quatre mesos que fa que governen, tres fronts que si enlloc de voler imposar d’entrada, s’haguessin avingut a negociar amb un esperit de col•laboració, estic ben segur ja serien encarrilats pel bon camí.

Diuen que els bon negociadors, de primer s’han de posar a la pell de l’altre, i si vostès estimats lectors, fan aquest exercici, s’adonaran que pel govern de l’estat és molt difícil acceptar de concedir una bestreta de dos anys d’anticipació, de 1.450 milions d’euros a un govern autonòmic, que el primer que ha fet en arribar, és renunciar a ingressar 500 milions en concepte d’Impost de Successions i Donacions. També se’ls fa costa a munt de seguir invertint grans quantitats, per cert molt necessàries a Rodalies, quan des dels alts comandaments de la Generalitat, es diu que a finals de l’any vinent li traurem la concessió a RENFE, per donar-la si cal a la SCNF francesa, mentre que reiteradament es manifesta el desacord amb les condicions del traspàs de rodalies que havia assolit el tripartit; i finalment com volen que no els posin entrebancs amb el tema de les places d’educació, quan ja han manifestat la seva voluntat de retallar l’ensenyament públic, fins als mínims més mínims per afavorir l’escola privada concertada, per cert i ara que hi troben una sortida en aquest tema, aprofitant un subterfugi que ja han emprat els andalusos sense fer massa remor, no se’ls acut altra cosa que posar-se a presumir d’haver “guanyat el pols amb el govern central”.

El portaveu socialista Quim Nadal, quan va plantejar al govern les condicions per donar-li suport fins a les darreres conseqüències en el tema dels fons de competitivitat, ja els hi va dir que era necessària una rectificació a fons del que s’havia fet fins ara, retrocedint en el tema del impost de successions, i de les retallades a sanitat i educació, qüestió que com s’ha vist ben clar l’actual govern de la dreta nacionalista, no està disposat a fer.

Van votar contra els interessos de Catalunya els 25 diputats del PSC fa uns dies al Congrés del Diputats? O potser essent conseqüents, es van negar a votar a favor d’una moció, que en no ser vinculant no obliga i d’aquesta manera seguir mantenint la porta oberta a la negociació amb el govern?

La política mercantilista del Peix al Cove ja va ser un fracàs durant els 23 anys de governs de Jordi Pujol, ara tornem a repetir la historia, fins quan ens entrebancarem amb la mateixa pedra?