AMPLITUT DE MIRES

Com alguns de vostès ja deuen saber, estic una mica enganxat a això de les xarxes socials, doncs trobo és una més que bona manera de contrastar el meu pensament amb el de molts altres ciutadans, que et poden ser afins o radicalment divergents,  però que mantenint-nos dins de la correcció i respecte democràtic, resulta força enriquidor.

 

Pel que fa al al Facebook, tinc el costum de publicar les meves reflexions de caire genèric, vull dir que la seva temàtica no és adscrita a un determinat territori, o dirigida a públic específic, si no que es podria qualificar d’universal; no tan sols en el que allà anomenen el meu “mur”, si no també a diversos grups als que estic subscrit.

 

Els explico tot això, perquè a finals del proppassat més de juliol, vaig publicar a facebook , un enllaç al meu Blog Notas Diversas, que remetia a un article titulat “Indultos a Punta Pala”, que intentava fer pensar, sobre el fet que l’actual govern de Rajoy, està concedint indults a velocitat de vertigen a membres o ex membres del seu partit, convictes  i amb sentencia ferma de casos de corrupció; i el vaig inserir, entre d’altres, a un grup que porta per títol Badalona.

 

Be, doncs un destacat militant de les CUP a la nostra ciutat, em va enviar un comentari al meu enllaç, preguntant que hi tenia a veure això amb Badalona? Li vaig contestar dient que de moment i encara que a ell no li fes massa gracia, tot el que fa el govern de l’Estat, d’una manera o altra repercuteix a la vida dels badalonins, doncs també formem part d’aquest estat que es di Espanya. Em respon que li especifiqui en que afecten els indults de Rajoy a la tercera ciutat de Catalunya, i aleshores la meva resposta va ser que, una persona amb amplitud de mires, com jo li suposo a ell, ha de saber la resposta; i aquí es va acabar la conversa.

 

Uns dies més tard, pensant en el fet, i assegut a un banc a l’ombra dels frondosos arbres de Ca l’Arnús, vaig decidir escriure aquest article per convidar-vos, amics lectors, a pensar en la necessitat de tenir sempre, i més en aquests traumàtics moments que estem vivint, una gran amplitud de mires, doncs tot i que alguns experts ens diguin que en moments de maldades, és bo fer com els cargols i tancar-se dins la clova, penso més aviat tot el contrari, que és l’esperit obert, emprenedor i de col·laboració amb els altres, els que ens ha de fer sortir del marasme on ens han sumit, l’egoisme i la insolidaritat d’uns, tant estrets de mires, que només saben veure la seva butxaca.

 

No vull dir amb això, que haguem de descuidar les claus locals, de cap de les maneres, però si estic convençut, que les nostres accions o propostes vers la nostra ciutat, seran sempre millors si partim d’una visió més global del problema que intentem resoldre, que no pas si limitem les anàlisis dins de l’estretor dels límits del nostre terme municipal.

 

Vivim en un mon globalitzat, agradi o no agradi, les comunicacions ens permeten saber al mateix moment, tot el que passa a l’altra banda del planeta, y moltes de los solucions als nostres problemes passen per pactes molt concrets d’una dimensió continental. A tall d’exemple: ens venen contínuament que els catalans estaríem millor si fóssim independents d’Espanya i ho basen alguns a una negociació amb el govern de Madrid, o d’altres a una decisió unilateral dels catalans, manifestada a través de referèndum; però tot i que reivindiquen el manteniment de Catalunya dins la UE, ja sebem que per part d’aquest organisme no tindrem tampoc cap facilitat. Pensin amics, pensin, no anirem enlloc sense una amplitud de mires.

TRENCARÁ CiU EL PACTE DE GOVERN A BADALONA

Fa temps que ho vinc dient, tot i que Ferran Falcó afirmi el contrari, el recolzament de CiU al govern Albiol, en totes les qüestions importants, delaten que, si be no de nom, si de fets, els 3 regidors convergents i el d’Unió, mantenen amb el PP de Garcia Albiol una mena de pacte tàcit de govern municipal.

 

Qui si no li ha votat els pressupostos? Qui si no li ha votat a favor les noves ordenances municipals, discriminatòries vers la immigració?  Qui si no li ha votat els acomiadaments a Badalona Comunicació, i d’altres organismes municipals? Qui si no permet un dia i un altre, que Albiol incompleixi les mocions aprovades al ple municipal, com va ser el cas del casal de pares y mares? Qui si no li ha permés enganyar vilement als ciutadans amb l’afer dels llibres de text?

 

Ara som al setembre, hem tornat de vacances, esperem amb les piles carregades, i un nou panorama polític se’ns presenta a la nostra ciutat, com a conseqüència de la escenificació de trencament que el gloriós Artur Mas tot l’estiu porta a terme amb la Sanchez Camacho, per l’afer del Pacte Fiscal, amb la inestimable col·laboració dels d’Esquerra Republicana, que com gosset enllaminit, intenten una vegada y una altra, que els miri amb bons ulls y els doni la cotna del formatge que s’està menjant.

 

Si finalment l’Artur, en la seva carrera sobiranista desbocada cap un nou sis d’octubre, va de debò en això del trencament amb el Partit Popular català, és més que probable que Falcó rebi una trucada, talment com la que va rebre la mateixa nit de les eleccions municipals de l’any passat, on li diguin: “Donde dije digo, ....” y li demanin que impulsi una moció de censura que li tregui a l’Albiol la vara de comandament del consistori badaloní.

 

Dic que aquesta qüestió és més que probable, pel fet de dotar d’una certa credibilitat la comèdia de la ruptura, en pro del ranci independentisme que la dreta catalana ve escenificant; encara que tot dependrà de la voluntat de Sanchez Camacho, d’acceptar sacrificar un personatge com Garcia Albiol, que tot i aconseguir bons resultats electorals, la seva radicalitat amb temes com la immigració, pot resultar fins i tot molesta en un partit que vol ser de govern, a l’estat espanyol.

 

Però qui hauria de ser l’alcalde, i qui ha de formar part del govern municipal en el cas que la suposició es produeixi? Després de les eleccions en les negociacions que es van iniciar, es va arribar a proposar un repartiment de l’alcaldia entre Falcó i Jordi Serra, però ara ja ha passat un any i escaig, i avui no se pas si aquesta és una solució prou bona, doncs sembla que els de Can Socialista, ja van quedar prou escaldats amb el desencís que Ferran Falcó els va procurar el mes de maig de l’any passat. Potser doncs, la solució podria ser fer un govern mono color, amb Falcó d’alcalde, que compti amb el recolzament des de la grada de Socialistes i Comunistes; però això tindria l’inconvenient, que al ser només 4 els regidors de CiU, cadascun hauria d’assumir responsabilitats un bon grapat de departaments, i no se pas si els electes de Can Convergència disposen de la capacitat de treball necessària.

 

Be el temps ho dirà, doncs com ja he dit, abans d’arribar aquí, cal que es conjuminin a favor una sèrie de factors avui per avui imponderables, doncs també podria ser que aquests factors acabin foragitant el govern de Rajoy i un nou procés electoral a Espanya, capgiri del tot la situació, de més verdes en maduren.

L'ONZE DE SETEMBRE 2012 A BADALONA

Dos-cents noranta vuit anys desprès d’un fatídic 11 de setembre, on els catalans varem perdre bous i esquelles, n’arriba un altre que promet ser calent, doncs la minoria independentista del nostre país, empesa per un govern de dreta nacionalista a qui la crisi econòmica li ha fet perdre nord, i de fa temps només dona pals de cec, en direcció a una altra fatídica data pels catalans com va ser el 6 d’octubre de 1934; sembla decidida a fer realitat el concepte que de ja fa dies proclamen, com és aquell del :”Ara o Mai”.

 

Els hi confesso amics que l’expressió Ara o Mai, sempre m’ha fet por per la càrrega que porta afegida, de caducitat de la idea que es proclama, qüestió que fa pensar que si ara no s’executa, més endavant no tindrà el recolzament necessari. Així mateix no hem d’oblidar que el personal d’Esquerra Republicana y els altres grups polítics que tenen com a raó principal de la seva existència la independència del Principat de Catalunya, ja fa un temps van fixar una data límit per assolir l’objectiu, com és el dia 11 de setembre del 2014, i potser veuen la diada enguany, com un dels moments apropiats per anar “escalfant motors”.

 

Tot i que mirat des de Badalona, la qüestió independentista, sembla més aviat llunyana, doncs no envà és de les ciutats importants, on no es va poder organitzar una consulta independentista tal i com es va fer a d’altres poblacions de Catalunya, només pel fet que els promotors, preveient un dels fracassos més sonats en quan a participació, i tement els fes baixar la mitjana del 8 o 10% que assolien, van optar per una actitud de prudència; ja hi ha una sèrie de grups que pretenen capitalitzar des d’aquesta ideologia, una festa que avui en el segle XXI hauria de ser de tots, amb independència de les diferents maneres de pensar, qüestió ben pròpia d’una societat avançada que ha sabut superar les estretors del nacionalisme decimonònic.

 

Perquè amics, quan dic que a Badalona el independentisme catalanista es veu com una opció llunyana, no és perquè la nostra societat majoritàriament hagi madurat, adoptant una posició internacionalista, si no més aviat tot el contrari, que el despertar dels sentiments tribals que els nacionalistes d’una banda i altre procuren, està força a l’ordre del dia a la tercera ciutat de Catalunya, creant abismes separadors cada cop més profunds, qüestió que porta com a conseqüència l’enroc d’uns i altres, i el tant “semenfotisme” d’una bona part de la població, aquells que el dia de les eleccions opta per quedar-se casa, i fuig com de la pesta de qualsevol assumpte que faci tuf de política.

 

Amb aquesta situació arriba l’onze de setembre enguany a Badalona, i hom com a participant de sempre en els actes locals que es fan en motiu de la diada tem, com he dit abans per una banda, la intenció d’apropiació de la festa per part de la facció independentista catalana, i per altra, es llencin contra tots aquells que ja fa temps varem superar el nacionalisme i des d’un internacionalisme militant, ens sentim molt d’acord amb una idea federalista de l’estat espanyol, només pel fet que els posem en evidencia la seva intransigència y la poca capacitat demostrada d’entendre’s amb els que no pensen com ells.

 

Espero i desitjo que tothom sàpiga respectar a la gran majoria dels ciutadans de Badalona, i que l’onze de setembre enguany, acabi essent la festa de tots els que ens sentim profundament catalans i per això integradors.

 

Visca Catalunya!