dimecres, 17 de novembre del 2010

FELIPE GONZALEZ A BADALONA




El proppassat dijous dia 4 de novembre, vaig tenir el goig de poder assistir al míting que el PSC va convocar al pavelló esportiu de Llefià i del que aquest setmanari els en ha donat complida informació.

No cal dir que l’expresident del govern espanyol, és persona molt ben dotada per l’art de l’oratòria i que empra un estil atraient per una majoria del personal, qüestió que es va fer ben patent entre l’ingent nombre de persones que omplien a vessar l’esmenta’t pavelló esportiu.

L’alcalde Jordi Serra i el President de la Generalitat José Montilla, van ser uns més que dignes teloners de l’estrella principal. El primer va basar el discurs, com és lògic i natural per la seva condició d’alcalde de la tercera ciutat de Catalunya, en les realitzacions de l’actual govern autonòmic a la nostra ciutat, a més a més de llençar algun directe sobre el Partit Popular, per la seva política de tirar per terra el nom de la nostra ciutat que està emprant darrerament. Va resultar especialment contundent, aixecant els aplaudiments del públic, quan manifestà sentir-se orgullós, perquè a diferència “d’altres”, a ell mai cap fatxa reconegut el titllaria de còpia seva, en referència a les declaracions del feixista Anglada de Plataforma per Catalunya, sobre Garcia Albiol del PP badaloní.

El President José Montilla, amb l’habitual to gens histriònic, però carregat de contundència, va advertir al personal dels perills de retrocés en les qüestions socials que pot comportar un govern de Convergència i Unió a la Generalitat de Catalunya, una CiU que assenyalava molt diferent de la que havia governat 23 anys fins el 2003, doncs ni Artur Mas és Jordi Pujol, ni la posició actual és d’equidistància, entre el PSOE i el PP, si no que com hem pogut veure en els discursos i actuacions de Duran i Lleida i el propi Mas, les seves preferències per un govern dels populars a la Moncloa, és ja del tot evident.

Puja a l’escenari, l’indiscutible líder socialista per excel•lència, Felipe Gonzalez, el clamor del públic arriba al seu punt més àlgid, quan desprès de llarguíssims aplaudiments, el personal coreja el seu nom una bona estona més. Ja d’entrada el seu discurs sorprèn a tot el personal, doncs enlloc del míting que tothom esperava, ell es despenja en una mena de classe magistral sobre la crisi, les seves causes i les maneres d’afrontar-la des de les posicions d’esquerra en contraposició a la dreta.

Sense tallar-se un pel, i aprofitant allò que la veterania és un grau, amb un llenguatge planer a l’abast de tothom que l’escoltava, va situar-se al costat del govern per les mesures preses, en el control del dèficit públic i de la proposta de reforma de les pensions, a fi i efecte de garantir el manteniment del sistema públic d’aquí a 25 anys.

No va oblidar tampoc fer esment de les pretensions, que la dreta tot i que no ho digui clarament no s’ha molestat en ocultar, de fer petar el sistema de pensions per tal de dissoldre’l i privatitzar-lo a través de bancs i companyies d’assegurances, com intermediaris de les inversions en borsa. Per cert una qüestió que aquests dies pot espantar a més d’un, quan estan veient que els plans de pensions que van fer com a complement, perden valor un dia darrera l’altre per el catacrac del sistema financer mundial.

Vull destacar també la crida que feu en favor de la integració i formació dels immigrants, com una manera de retenir un capital humà que ens resultarà del tot imprescindible, si volem sortir de la crisi com un país avançat, on ens puguem repartir riquesa enlloc de misèria.

Quina manera més diferent d’enfocar el tema de la immigració! Perquè desprès algú digui que tots son iguals! Quin gran estadista segueix essent Felipe Gonzalez! Ni Aznar, ni Rajoy, ni Mas, ni Duran i Lleida, li arriben a la sola de la sabata.
Article publicat al Setmanari BNS del 12/11/10

dimecres, 10 de novembre del 2010

LA LLOTJA DE PESCADORS


Una nova realització de l’equip de govern municipal que encapçala el socialista Jordi Serra, que va ser inaugurada el proppassat dissabte 23 d’octubre, a més a més de donar complida satisfacció a les ancestrals demandes dels pescadors artesanals badalonins, agrupats a la Comfraria, ha posat punt i final a una forta discrepància, entre els gestors de Marina Badalona S.A. Empresa encarregada de la gestió del port de la nostra ciutat.

És veritat que la renovació de la gerència ha resultat clau, per aquest canvi de relacions i que el minso sector pesquer de la nostra ciutat, quedi preservat de la desaparició total, a la que semblava abocat tot just fa un any enrere.

El nou equipament inaugurat, no es limita només a la llotja pròpiament dita si no que sota el nom de Base de Pesca Artesanal de Badalona, acull també l’espai suficient per les oficines de la Confraria i un moll amb capacitat per l’amarratge de disset embarcacions, (en aquest moment la flota útil de pesca a Badalona és de 14 embarcacions) i uns quinze habitacles de 15 mts2, a disposició dels pescadors per emmagatzemar les xarxes i els útils de pesca.

Un altre dels encerts ha estat batejar el moll de pesca, amb el de Quimet Costa, en homenatge a Quimet Costa i Durich, qui fou patró major de la confraria durant molts anys i un dels lluitadors incansables perquè es construís el port de Badalona. En Quimet, ja en els foscos temps del franquisme bregava davant les autoritats per la construcció d’un port, des del convenciment que resultava l’element imprescindible per la pervivència del que havia estat un dels sectors econòmics, principals a la nostra ciutat, a finals del segle XIX i primers del XX. La no existència d’aquest equipament, conjuntament amb la modernització dels vaixells i les arts de pesca, va provocar un descens en picat d’aquesta activitat a la nostra ciutat, desplaçant les bases operatives als ports, d’Arenys i Barcelona, i quedant com a testimoni unes quantes barques a la platja que de mica en mica, es convertien en peces d’exposició.

Les negociacions, entre l’equip de govern municipal, amb el socialista Jordi Serra al capdavant, la Confraria de Pescadors i la nova direcció de Marina Badalona, van arribar a bon port i amb un temps rècord, doncs si a primers del 2010, es produeix el relleu a la gerència de Marina Badalona, el més de maig l’assemblea de la Confraria donava el vist i plau al programa de construcció i d’usos de l’equipament; el més de juliol el Consell d’administració de Marina Badalona, aprovava, un pressupost de 406.635,01 € per les obres de condicionament de la Base de Pesca Artesanal de Badalona, com a complement d’una inversió prèvia ja realitzada, per import de 285.000 € destinada a l’estructura, la coberta i la connexió a la xarxa de sanejament. Tres mesos desprès la Base de Pesca Artesanal de Badalona, és plenament operativa.

No em negaran vostès que el procés és un bon exemple d’eficiència de l’administració municipal, tot i que hi ha qui s’emparra en cercar només la part negativa.

L’equipament inaugurat el dia 23 d’octubre, es completarà l’actual més de novembre, amb la posada en marxa de la Marina Seca, un servei imprescindible en un port com aquest, i el proper any amb una Escola de Vela; equipaments que en el seu conjunt han de donar vida al Port de Badalona, i fent-lo més atractiu per una majoria de ciutadans, de dins i fora de la nostra ciutat, qüestió que sense cap mena de dubte ha de procurar per un increment de l’activitat econòmica i la generació de llocs de treball.

Serveixi això d’exemple del que Badalona ha aconseguit, amb un govern eficaç al consistori, com el que presideix el socialista Jordi Serra, i un govern catalanista i d’esquerres a la Generalitat de Catalunya, com el que ha presidit José Montilla. Una conjunció que per la nostra ciutat, s’ha de dir ha estat del més favorable, doncs mai en tant poc temps s’havien materialitzat tants desitjos.
Article Publicat al setmanari BNS el 05/11/2010

dimecres, 3 de novembre del 2010

BADALONA, NO T'ADORMIS




Som a menys de quinze dies, del començament de la campanya electoral de les eleccions potser més transcendentals al Parlament de Catalunya, unes eleccions on no només decidirem una majoria de dretes o d’esquerres als escons del palau del Parc de la Ciutadella, si no que marcaran un camí de difícil retorn vers l’aventura sobiranista o un altre de més assenyat cap a l’aprofundiment de l’acord amb Espanya dins d’un marc completament federal a l’estat espanyol.

Per sort, la posició ultranacionalista espanyola que a l’actual parlament representen el PP i Ciutadans, és en realitat una opció quasi residual en aquest nostre país, i que només pot tenir una certa opció en el cas dels populars, si els germans ideològics de Convergència i Unió els necessiten, per aconseguir la majoria. Els altres, Ciutadans, ni això, doncs la seva definició com a “anti” nacionalistes catalans fa inviable qualsevol possible pacte.

Els índex d’abstenció a les eleccions autonòmiques de Catalunya, són tradicionalment molt alts, i alguns experts consideren que es degut a que una bona part de l’electorat, no ha acabat d’entendre, (tot i que ja fa més de trenta anys que dura), això de l’Estat de les Autonomies. Particularment, penso que pel fet que es tracta d’un invent que es va quedar a mitges, doncs voldria ser un sistema federal sense acabar-ho de ser, tot plegat per la por d’una involució, que planava, pel nostre país, l’any 1978 quan la Constitució va ser aprovada; afegint-hi a més a més, la especial malvolença del nacionalisme espanyol vers tot el que faci olor de federalisme, ha provocat un discurs poc convincent entre les forces polítiques que indueix a una bona part de l’electorat a no acudir als col•legis electorals..

En el cas de Badalona, l’índex d’abstenció en les darreres convocatòries, és situa al voltant del 65%, localitzant les puntes als barris de la Salut Llefià, on sembla que una bona part del personal, s’acaba quedant a casa per allò de: “Esto es cosa de los catalanes”, com si la cosa no anés amb ells.

És veritat que el nacionalisme català, tant de dretes com d’esquerres, s’ha passat una bona part dels trenta anys de règim autonòmic, perseguint unes senyes d’identitat, que li donessin raó de ser; una recerca que s’ha fet especialment carregosa per tot una sèrie de ciutadans, que pel fet d’haver nascut a d’altres regions d’Espanya, són qui ha tingut més clara la seva identitat, plenament integrada en la Catalunya moderna, on viuen, treballen i col•laboren a desenvolupar.

Amb aquest article, em vull dirigir especialment a tots aquests ciutadans, de Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià, Mongat i Tiana, que no tenen problemes identitaris, a tots aquells que saben molt bé qui són i cap on van, sense entendre massa be si serveixen per alguna cosa més que per gastar diners, el Parlament de Catalunya i la Generalitat, i que per aquesta raó s’acaben quedant a casa a les eleccions autonòmiques; per dir-los que aquest cop és molt diferent que en les anteriors ocasions, doncs el nacionalisme espanyol bandera del Partit Popular, pot arribar a aconseguir, amb la sentencia negativa del TC sobre l’Estatut i una campanya mediàtica sense precedents, un trencament irreconciliable de la societat catalana, qüestió que els radicals de l’altra banda tampoc veurien amb mals ulls, doncs forma part de la seva essència ideològica, la cerca de les diferencies com a signe d’autoafirmació.

S’imaginen vostès un govern de la CiU d’Artur Mas, i Felip Puig, amb ERC, recolzat parlamentàriament, per la Solidaritat Catalana de Jan Laporta i el Reagrupament de Carretero, amb el de la CUP entremig?

No s’adormin ciutadans, el 28-N, cal que tots anem a votar per deixar ben clar a tothom quina és la voluntat del poble de Catalunya, de tot el poble de Catalunya i no només d’una part. Cal que fem patent al personal del PP, que per molt que ho intentin, la nostra voluntat és la de romandre units, entre nosaltres i amb la resta de pobles d’Espanya, que no tenim cap mena de dubtes sobre la nostra identitat i que considerem la diversitat com una immensa riquesa i no pas com un problema. Tot això només tenim una manera de fer-ho i és sortint de casa i anant a votar massivament el 28 de Novembre, capgirant totes les enquestes que fins avui proclamen una abstenció rècord.
Article publicat al setmanari BNS del 29/10/10