EL NACIONALISME I LA UNIÓ EUROPEA

Es compatible la idea nacionalista, amb el concepte d’Unió Europea?

Entenc com a Unió Europea, quelcom més que un simple mercat comú on és deixen circular lliurement les persones, els capitals i les mercaderies, eliminant qualsevol mesura de caire proteccionista. Jo l’entenc com una mena d’entitat supranacional, que actua políticament amb una única direcció; que de cara a l’exterior parla amb una única veu, i que els seus representants elegits democràticament, son capaços d’unificar els esforços de tots, en pro de la millora del benestar de tots plegats. És per això que quan fa un temps enrere, a Espanya es va sotmetre a referèndum la ratificació del tractat per una Constitució Europea, vaig veure la llum, i albirar l’esperança que finalment assoliríem un nou estatus que ens permetria que la nostra veu fos reconeguda en el concert internacional, a més a més d’actuar de contrapès en un planeta cada vegada més unipolar.

Però poc dura l’alegria a casa del pobre i tot i que en el nostre referèndum va sortir victoriosa la posició favorable, desprès de vèncer les reticències, del ultranacionalisme espanyol representat pel Partit Popular i del nacionalisme català majoritari que simbolitza Convergència i Unió. El no del xovinisme francès i holandès, tant de la dreta com de l’esquerra, va acabar per relegar el projecte al calaix de l’oblit, un llarg període de temps.

Un any i mig més tard, quan a la Unió si han incorporat nous països, quan un dels principals motors, (Alemanya), s’adona que el tractat de Niça amb el fet de comportar una il·lògica, confecció de majories, esdevé un obstacle massa gran per administrar una conjunció de vint-i-set països, agafa el toro per les banyes i intenta elaborar un nou tractat, on suprimeix totes aquelles expressions i referències que puguin molestar als xovinistes i defensors de les essències nacionals, començant pel propi nom del tractat que deixa d’anomenar-se Constitució.

Àngela Merkel i la formació on milita, tot i estar situada a la dreta de l’espectre ideològic no se la pot titllar de nacionalista, doncs a Alemanya desprès d’haver passat per la traumàtica experiència del nazisme i és potser per això que ha optat per una solució pragmàtica per evitar un ben segur retrocés dels interessos del sector econòmic de la Unió. No cal dir que s’ha trobat amb grans esculls alhora d’aconseguir l’aprovació d’aquest nou tractat i de fet, em sembla que el que ha sortit és ben pobre i que amb prou feina tapa justet l’expedient, per no qualificar de fracàs, desprès de les cessions que ha hagut de fer als bessons Kazinsky en el tema fonamental de la confecció de majories, allargant en el temps la seva aplicació.

A França mana la dreta, i aquesta si s’aixopluga sota el paraigua del nacionalisme quan li convé; al regne Unit tant li fa l’esquerra com la dreta, doncs sempre acaben cantant el Deu Salvi a la Reina; als Països Baixos, l’extrema dreta està agafant cada vegada més protagonisme; tot ens obre un panorama, on sembla que una Europa Unida convertida en una potència, capaç de disputar l’hegemonia dels Estats Units, durant bastant temps quedarà en simplement un somni.

DEL PACTE D’ESQUERRES AL PACTE DE PROGRÉS

Amb tristor per part dels que hi creiem, el pacte d’esquerres a l’ajuntament de Badalona s’ha anat a l’aigua, desprès de dues legislatures de funcionar més o menys entrebancat, sobre tot els darrers quatre anys.

Una vegada m’he refet de la primera impressió, i desprès d’haver llegit les declaracions d’uns i altres, goso a engegar una reflexió del perquè de tot plegat i d’aquesta fatalitat que sembla planar per la nostra ciutat, fent que les qüestions personals, o uns petits matisos ideològics, acabin sempre donant un paper rellevant a les formacions de dreta en el govern de la nostra ciutat.

Repassant la història recent, ens adonarem que el PSC i el PSUC, o el seu successor actual ICVEUiA, tret de la primera legislatura (1979-1983), mai van ser capaços de tornar al pacte, fins que no van desaparèixer de l’escena dos del personatges més importants, Mario Diaz i Joan Blanch. No vull dir amb això que tot fos degut a la falta de feeling que hi havia entre tots dos, però si que va ser un dels factors determinants d’una situació de la que els de Can Comunista, se’n van emportar la pitjor part, doncs de dotze regidors a la primera legislatura, han acabat amb els cinc actuals. Recordo que dies desprès de les eleccions de 1983, amb un bon amic meu que la nit electoral era, juntament amb gent del PSUC a la Plaça de la Vila xiulant al nou alcalde Joan Blanch, comentàvem el fet, i quan jo li recriminava l’acció, dient que el que havien d’haver fet era intentar repetir el Pacte de la primera legislatura, em va respondre que això només seria possible si el PSUC conservés l’alcaldia i que sinó era així, hi guanyarien més fent oposició. Com resulta evident el meu bon amic no va resultar profeta de cap manera.

L’any 1999. amb Maite Arquè liderant el Partit Socialista, una Jove Muntsa Niso a ICV, i un Manolo Armenteros, al final de la seva carrera com a líder d’EUiA, ens fan tornar la il·lusió que aquesta vegada va de debò, tot i les dificultats de tenir un Partit Popular al govern de l’estat que amb la supressió de l’IAE, posa en seriós compromís el finançament de les administracions locals, entre elles la de Badalona, la cosa va tirant endavant. Quatre anys més tard, el 2003, quan ICV, i EUiA han decidit unificar esforços i ERC aconsegueix representació a l’ajuntament per primera vegada en l’actual període democràtic, es repeteix la història i d’entrada tots pensem que serà la legislatura de la consolidació, sobretot quan a l’octubre, fruit de les eleccions al Parlament de Catalunya, és configura un govern d’Esquerres a la Generalitat de Catalunya, i a la primavera següent el PSOE entra al Palau de la Moncloa. Però la cosa es torça i el personal que ocupa les poltrones de govern, tant del PSC com d’ICVEUiA no sap estar a l’alçada, potser preocupats per problemes interns dins de cada formació, a can socialista la sensibilitat que domina a l’executiva local, no és la mateixa que controla el grup municipal, i a Can comunista, perquè els de la vella guàrdia tornen a aixecar cap pel cantó de ICV, i dins d’EUiA comencen les dissensions amb el personal del PSUC Viu. Fruït de tot això, és una gestió municipal poc reeixida on tot el que s’ha fet bé, ha quedat en l’anonimat i les falles, grans i petites d’uns i altres, han estat magnificades en els mitjans de comunicació.

Tot això porta com a conseqüència que el 27 de maig, una bona part de l’electorat badaloní decideix de castigar a totes les formacions del govern, alguns quedant-se a casa, la majoria, i d’altres, els menys, canviant la seva opció de vot vers a les formacions que els darrers quatre anys han configurat l’oposició. El resultat, tot i que un canvi en la correlació de forces, permet seguir configurant un pacte d’esquerres a la ciutat de Badalona i hom interpreta que la voluntat dels badalonins ha estat fer un toc d’atenció a les forces que havien governat fins aleshores, demanant-los que es deixin estar de romanços, revisin les seves actuacions, i es posin les piles per configurar un govern on l’eficàcia sigui la màxima prioritària.

De les declaracions del personal del PSC i Esquerra Republicana, es dedueix que han pres nota del missatge i accepten el repte que els posen els ciutadans; per contra per part d’Iniciativa, sembla que no vulguin reconèixer les errades sinó que pretenen carregar el mort a les esquenes del PSC. Això es tradueix, a la segona reunió dels representants per la reedició del pacte, en la presentació d’una proposta d’organigrama municipal, amb una sèrie de punts que qualifiquen de innegociables, on tret de la figura de l’alcaldessa, sembla que qui hagi obtingut nou regidors sigui Iniciativa enlloc del PSC.

La vella guàrdia, que considera adversaris els socialistes enlloc de la dreta reaccionària del Partit Popular, ha tornat a imposar el seus criteris a la nova seu del carrer Latrilla, i per això han obviat l’abandonament a mitja legislatura del tema de l’habitatge, la crisi en el seu grup municipal que els va comportar la dimissió del la cap de llista Muntsa Niso i la posterior retirada del regidor que l’havia substituït Francesc Fernandez, la desastrosa gestió en l’àmbit d’ensenyament, o la desgraciada de mediambient, que mentre es malbarata aigua per deficiències notòries en la xarxa de rec, es fa buidar una piscina d’un casal de nens al barri de la Salut, les reiterades manques de lleialtat amb els socis de govern, que ha fet semblar en moltes ocasions que enlloc de govern fossin l’oposició, etc. etc.

Tot plegat ha contribuït a crear un clima de desconfiança, que en aquests moments, desprès del toc d’atenció que han fet els ciutadans, i on cal posar-se ràpidament les piles per governar amb eficàcia, ha impossibilitat de totes passades la renovació del Pacte d’Esquerres a la nostra Ciutat.