dimarts, 31 de juliol de 2012

RECOLLIR SIGNATURES

Que el populisme a Badalona, està a primera plana, és un fet evident per tothom, des que ara fa un mica més d’un any, en Xavier Garcia Albiol, va ocupar la poltrona de respatller més alt de la sala de Plens de la Casa de la Vila, però el que mai em podia pensar, és que el portessin fins a l’extrem de demanar signatures per qualsevol acció municipal, que ja hauria de sortir de la iniciativa del propis governants.

Fa pocs dies, va saltar a la xarxa, que el regidor Lerma i la coordinadora Julia del districte 4, difonien entre els comerciants del Barri de la Salut, un full anònim, (tot i que dies més tard al full hi van incorporar el logo de l’AV Salut Alta), on es pretenia recollissin signatures dels seus clients, demanant a l’Ajuntament la instal·lació de càmeres de vigilància al comercial Passeig de la Salut a fi i efecte de combatre la delinqüència, que alguns detecten augmenta dia a dia, posant en evidencia la inutilitat de les mesures que fins avui ha pres l’equip   que encapçala l’inefable alcalde Garcia Albiol.

També fa pocs dies, un bon amic meu, president d’una comunitat de propietaris, m’explicava que havia rebut la visita d’un càrrec municipal adscrit a Via Pública, pel fet que en els baixos del bloc de pisos on resideix, hi ha instal·lat, una mena de club privat, amb l’objecte d’aspirar els fums, de productes herbacis no nicotínics. El meu amic respongué fil per randa totes les qüestions que el funcionari li va plantejar i li va preguntar si aquest tipus d’activitats estaven reglamentades i el consistori atorgava, permisos municipals; la resposta va ser un no contundent, per tot seguit recomanar-li al meu amic que si volia que l’ajuntament actués per clausurar l’activitat, recollís signatures entre els veïns demanant-ho!

Que passa, és que ara l’ajuntament no actua si no es a demanda del veïnat? Soc fervent partidari de la democràcia participativa i dels convençuts que els governants han de consultar els administrats moltes més vegades de les que acostumen a fer-ho, però d’això, a que el consistori no actuï davant fets presumptament delictius si no son els veïns qui ho demanen, n’hi ha un bon tros.

Parlant del fet amb alguns amics, hem arribat a la conclusió, que tant en el cas de la instal·lació de càmeres com en el dels fumadors, es tracta de qüestions una mica delicades; en el primer cas perquè es pot incórrer en perjudici d’un dels drets fonamentals com és el de la intimitat, i en el segon, perquè en no tractar-se d’espais públics, si no que són clubs privats on es requereix ser soci i pagar una quota per tenir dret a entrar-hi, podria donar-se el cas d’incórrer en il·legalitat pel fet d’actuar sobre un altre dret si cap encara més sagrat com és el de la propietat privada.És doncs per això que l’inefable regidor de Seguretat, recolzat pel mai prou ponderat alcalde Garcia Albiol, de manera fal·laç, l’empara del veïnat pel cas que les coses acabessin anant a maldades.

Convindran en mi estimats lectors que si be es propi en democràcia, que els ciutadans reclamin seguretat als governs municipals o denunciïn reclamant solucions si una activitat determinada causa molèsties, no es propi de cap manera que a instàncies de la pròpia administració, és digui la manera de solucionar-ho.

dilluns, 16 de juliol de 2012

UN MONO

Demà dia 7 de juliol, al flamant nou passeig marítim, just a les escales que condueixen al renovat i readaptat vestigi, del gloriós passat industrial de la tercera ciutat de Catalunya, el Pont del Petroli, s’inaugurarà la primera escultura de mida natural, que hi ha a Badalona i que representa un dels símbols que han esdevinguts de fa anys i panys, identificatius de la nostra ciutat, com és el Mono, ensenya per excel·lència de la fàbrica que van fundar Vicens Bosch y el seu germà Josep  a finals del segle XIX.

És ben veritat que a Badalona ens costa de seguir els nous corrents artístics, qüestió que ens ha procurat més d’una deserció d’intel·lectuals badalonins, que en no trobar el recolzament ni la comprensió necessària per desenvolupar la seva activitat creativa, acaben triomfant fora del nostre terme municipal; la qüestió del mono n’és un bon exemple, doncs quan fins i tot als carrers de pobles ben petits del nostre territori, ja fa temps hi trobem escultures representatives d’escriptors, poetes, o pintors, relacionats d’alguna manera amb el municipi, disposats de manera que el públic s’hi pot retratar al costat, com si es tractés d’un personatge real, fins ara a la tercera ciutat de Catalunya, i no pas gracies al consistori, (ni el d’abans ni el d’ara hi ha fet res perquè sigui una realitat), si no a la idea i gestions d’Albert Gamiz professor de l’escola Pau Gargallo, i l’entusiasme decidit d’Antonio Guillen, gerent de l’Anís del Mono, serà realitat a partir de demà que els badalonins i badalonines, a més a més de tots aquells que ens venen a visitar, podran endur-se si volen, un record gràfic, al costat d’un dels símbols, que transcendint de l’etiqueta de l’anís, ha pres una dimensió ciutadana.

Moltes anècdotes, s’expliquen relacionades amb el mono que de fet va donar nom a l’anís avui de fama mundial, però avui els explicaré una que al Sr. Antonio Guillen li agrada a voltes recordar. Resulta que el primer mono que el Sr. Vicens Bosch tenia en una gàbia al pati d’entrada de la fàbrica, es va morir i el Sr. Bosch va escriure una telegrama al seu representant a la illa de Cuba, demanant-li, amb la més gran urgència possible, li enviés 1 o 2 micos, per substituir el difunt; la sorpresa de Vicens Bosch va ser majúscula quan l’endemà rep la resposta, també per via telegràfica, on el representant li anuncia que en el proper vaixell que sortia de la illa cap a la península li consignaven 14 simis i que els 88 restants els hi enviarien en properes expedicions. Sense cap mena de dubte, el representant havia confós el 1 o 2 per un 102 com una casa.

Temo que demà, 7 de juliol de 2012, quan es destapi l’estàtua, acte per el qual la figura passarà a formar part del nostre paisatge urbà, i coneixent el tarannà “mediàtic” de l’alcalde i altres membres de l’actual consistori, s’eclipsi la figura dels veritables impulsors de la idea i de fet qui l’han fet possible, el Sr. Antonio Guillen, gerent del fàbrica Anís del Mono, Albert Gamiz, professor del Pau Gargallo i Susana Ruiz escultora, que ha materialitzat el projecte. Vagi doncs per ells el meu sentit homenatge, des d’aquesta petita finestra de la columna del Diari de Badalona.

PS Haig de confessar que la meva primera idea abans d’escriure aquest article va ser ironitzar sobre l’anònim català del segle XIX; Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico, però he pensat que temps hi haurà per fer-ho, doncs les analogies amb personatges badalonins d’avui no en són pas poques.

Article publicat al Diari de Badalona de data 06/07/12