divendres, 29 de febrer de 2008

UN LEMA


El lema de campanya del partit dels Socialistes de Catalunya, “si tu no hi vas ells tornen” el trobo extraordinàriament clarificador i en poques paraules constata un fet, que s’ha repetit una vegada i una altre, elecció darrera elecció.

Tot i que a mi no m’agrada, que les campanyes electorals, es basin en pronosticar les desgràcies que ens poden passar si guanya l’adversari, doncs penso que generen incredulitat per exageració, un repàs a l’estadística ens assenyala que en aquest nostre país, un cop tancada la transició vers la democràcia, la pujada electoral dels partits representants de la dreta conservadora, sempre coincideix, desprès d’unes eleccions on el principal protagonista ha estat l’abstenció.

Podríem dir que una bona part dels votants d’esquerra del nostre país, quan pretenen castigar els governs de la seva tendència ideològica, no ho fan anant a votar el seu opositor, sinó que s’acaben quedant a casa; i estic del tot segur que quan opten per aquesta decisió, el que esperen és que segueixi erigint-se en vencedor l’esquerra, tot i que per un marge més ajustat, que l’obligui a repensar el que ha fet malament en la legislatura anterior.

Si ho mirem sense apassionament, ens adonarem que la qüestió no tindria la més mínima importància, si en aquest nostre país hi hagués un partit de dretes moderat, a l’estil de les dretes civilitzades d’Europa, que quan ocupés el poder, no ens fes témer pel retrocés en l’assumpte de les llibertats, ni pels avantatges socials que tant ens ha costat assolir. Però el fet no és així, sinó que poc temps desprès que guanya la dreta ultramuntana que representa el Partit Popular, als que varem viure una bona part de la nostra vida, durant el franquisme, se’ns desperten tots els fantasmes més durs, que ja creiem enterrats per sempre., i als que són més joves i no poden recordar les desgràcies d’una dictadura de dretes, ha van poder tastar durant els vuit anys en que un paio petit amb bigoti, es va fer l’amo del tros.

Si us plau que cap badaloní es quedi a casa, el proper 9 de març, que no manqui cap vot a l’urna. Si algú vol castigar el govern Zapatero, que no ho faci, quedant-se a casa, sinó anant al col·legi i votant per qualsevol altra opció de les que hi ha a l’ampli ventall, fora del Partit Popular.

Cal barrar-los el pas aquesta vegada, perquè segons insinuen els experts, és més que probable que si es foten la gran castanya, s’acabi imposant dins del PP el sector més moderat, i els espanyols ideològicament de dretes, acabin desterrant per sempre més els tics, d’un passat, nefast que tots voldríem haver oblidat.

divendres, 22 de febrer de 2008

.....I ELS NACIONALISTES SALTEN D'ALEGRIA


Kosovo, ha proclamat de manera unilateral, la seva independència de l’estat Serbi, amb la benedicció dels Estats Units, i els governs de dreta dels països Europeus, constatant una vegada més un fracàs de la convivència i els valors de solidaritat i fraternitat, que com ens diu la història, són els que han permès la subsistència fins avui de l’especia humana.

Tots els que ens proclamem homes de bé i sobre tot els que ens situem ideològicament a l’esquerra, hauríem d’estar tristos i plorar de ràbia, amb la patent constatació de la incapacitat de solucionar un conflicte de manera adequada a les lleis d’una humanitat que es considera civilitzada, en els albors del segle XXI.

Qui ha decidit que Serbis i Albano Kosovars, no poden viure junts?, Qui ha decidit que no deixar-los superar plegats, els horrors que la intransigència d’un nacionalista extremista com Milosevic els hi va causar en els darrers anys del segle XX? Es potser George Bush i els ultres jueus com a justificació de la separació i aniquilament del poble palestí, que estan practicant a Palestina? És que la conservadora Angela Merkel i el dretà exhibicionista Sarkozy, en pensen treure algun profit de la misèria econòmica del nou país?

M’envaeix pena i vergonya, per la imatge que els que es declaren defensors de la catalanitat, van donar l’endemà de la proclamació, brindant amb cava. Sento ràbia desbordant quan veig les declaracions de la dreta nacionalista catalana i basca, proclamant que volen el mateix per aquest nostre país, i no puc entendre de cap de les maneres, que a la Catalunya del segle XXI, on la majoria de ciutadans ens esforcem en acceptar la nova realitat de la diversitat cultural, quan abjurem de les posicions ultramuntanes del nacionalisme espanyolista, en pro de la diversitat com element enriquidor, surtin uns líders que aplaudeixen la separació, de cultures diferents tot i que pròximes i amb experiència de molts anys de convivència.

dimarts, 12 de febrer de 2008

HA FET MAI POLÍTICA L’ESQUERRA ABERTZALE?


Arrel de les darreres detencions dels membres de la mesa de la il·legal formació Batasuna i la posta en marxa del procés de deixar fora la llei a les seves tapadores, el Partit Comunista de les Terres Basques i Acció Nacionalista Basca, s’obre altre vegada el debat, entre els defensors més o menys acèrrims de la mesura i els seus detractors, aquests darrers sempre al voltant del pensament nacionalista ibèric, no espanyol, i amb l’argument que si el final de la violència, ha de ser sobre una base de diàleg, dissoldre les formacions polítiques a l’entorn de la banda terrorista, significa trencar el ponts i impossibilitar aquesta sortida dialogada.

Si repassem, l’actuació política de l’esquerra abertzale, en els dos períodes de treva unilateral de la banda terrorista, tant en el que va tenir lloc durant el govern Aznar, com el darrer en la legislatura presidida per Zapatero, ens adonarem ben aviat que Batasuna, en totes les formes que se’ns ha presentat no ha agafat mai les regnes i s’ha posat a liderar el procés negociador pel seu cantó, sinó que s’ha mostrat com un sumís seguidor de les directrius de la banda, secundant-la en tot i per tot; i és aquesta incapacitat, d’actuar dins el marc del que els demòcrates entenem per política, la que li ha fet perdre tota la credibilitat, i ha propiciat el procés de desmantellament a que la judicatura, els està sotmeten.

L’actual govern socialista, a diferencia del seu antecessor del Partit Popular, no confon els objectius amb els mitjans, i deixa ben patent que amb les seves actuacions, no es pretén combatre la idea independentista, sinó els procediments que un grup de bascos ha optat per defensar-la, fonamentats amb l’ús de la violència.

El braç polític de qualsevol organització terrorista, ha d’aconseguir posar-se per davant i manar al braç militar; i no servir-li de crossa o justificació, com és el cas que ens ocupa, i per mostra que preguin el procés a Irlanda, on el Sinn Feinn és va imposar i marcar les directrius al braç armat de L’IRA, fins a fer-lo dissoldre. La democràcia, no pot acceptar xantatges de cap manera, i ja hem direu sinó és un xantatge, voler emprendre negociacions amb les pistoles damunt la taula.

Vull pensar que de tot el que està passant avui dia, en sortirà una reflexió profunda, dins l’esquerra independentista basca, que intentarà cercar unes noves persones que els representin, unes noves persones que seran capaces de començar per abjurar del procés de violència, condemnant els atemptats que aquesta banda de criminals, intenta fer una vegada i una altra, i acabarà fent política, que és l’única forma on la democràcia i les llibertats dels pobles, es veuen emparades.

diumenge, 3 de febrer de 2008

I ELS BISBES CATALANS, TAMBÉ



Aquests dies estic descobrint una qüestió de la nostra història recent que sempre m’havia resultat un misteri, i és el perquè de les onades d’anticlericalisme, que de cop i volta s’apoderen dels espanyols fins a conduir-los a extrems de violència inusitada, en contra dels hàbits, sotanes i colls alts.

Potser perquè havia conegut una església catòlica, molt compromesa amb les lluites per les llibertats en temps de la dictadura de Franco, potser perquè havia vist córrer davant els grisos, a un grapat de capellans Via Laietana avall, potser perquè el testimoni de diversos clergues rectors a la parròquia de Sant Sebastià de Pomar, fent costat a un veïnat amb greus dificultats, aconseguiren de capgirar la davallada vers la marginació més absoluta a la que estava abocat el barri.

Sempre m’havia estranyat que l’any 1936, el poble treballador les emprengués en contra tot el que fes tuf de religió, responsabilitzant-los de col·laboracionistes amb els facciosos revoltats. No podia d’entendre de cap de les maneres com a Badalona, els milicians anarquistes empaitessin i assassinessin, si els atrapaven a tot aquell que feia tuf a encens a partir del 18 de juliol de 1936, quan fins aleshores no s’havien ficat mai amb ells.

Durant la meva joventut, quan la dictadura estava en el seu apogeu, internament justificava el fet del suport a la causa de la dictadura de la alta jerarquia de l’església espanyola, com una reacció natural als tres anys en que van ser perseguits, i de fet molts dels bisbes i cardenals que aleshores figuraven en l’alt comandament de l’església espanyola, havien sofert en carn pròpia per causa, deien, de la seva fe.

Ara, aquests dies, sentint els discursos dels portaveus de la Conferència Episcopal, amb una clara ingerència en els assumptes de la societat civil, intentant induir el vot cap a l’extrema dreta que representa aquí i avui, el Partit Popular, se’m ha fet la llum sobre els fets de l’any 36, doncs he pensat que si la jerarquia d’aleshores, feia un discurs més o menys com el que fan avui dia Rouco Varela i els seus, i un grup de general les emprèn a trets per capgirar un govern democràticament elegit amb un resultat de tres anys de cruenta guerra civil, és de tota lògica suposar que la comunitat catòlica i sobre tot els seus clergues fessin conxorxa amb els rebels.

El fet que cap dels bisbes en actiu, que avui exerceixen, han patit mai persecució, doncs tots els de la generació en exercici durant la guerra civil, per raó d’edat, ja han traspassat o gaudeixen de la jubilació, em fa descartar el tema de la reacció que anomenava abans, qüestió que em porta a pensar que la ideologia de l’extrema dreta és intrínseca al pensament catòlic, almenys en la seu sector més integrista que avui sembla dominar en els màxims estaments. Si això és així, vol dir que els capellans obrers, els cristians pel socialisme, i demés estructures de base, són una minoria sense pes dins del poder eclesiàstic?

Des de la meva posició d’agnòstic, em sembla de vergonya, que fins i tot la conferència Tarraconense que agrupa als bisbes catalans, acabin donat suport a aquest nefast document, que rebla el clau de la deriva integrista que ha emprès darrerament la jerarquia catòlica espanyola, i celebro que almenys, des de l’autoritat, més moral que altra cosa, que representa l’abat de la comunitat de Montserrat, hagi posat els punts sobre les is manifestant el seu desacord total amb un document que enlloc de la concòrdia incita a la confrontació.