dimecres, 7 de març de 2012

ES POT DESTRUIR UN SÍMBOL IMPUNEMENT?


Sempre havia cregut que una de les principals característiques de la democràcia i sobre tot en el que es refereix als organismes més propers als ciutadans com els Ajuntaments, era una especial cura alhora de prendre decisions que poden afectar vida i sentiments, informant prèviament i intentant buscar el consens de la ciutadania afectada; però pel que veig o jo estic desfasat, ho hi hagut una contrarevolució en aquest país de la que no m’he apercebut; doncs a la meva ciutat Badalona, un dia rere l’altre, les actuacions dels mandataris municipals sembla que em vulguin retornar als anys de la meva joventut, on es considerava a tots aquests que paguem impostos, com a súbdits curts de mires, que no saben els que els hi convé i on els dirigents, alguns per la gràcia de Déu, són qui estan dotats per saber que és el millor per tota la col·lectivitat; qüestió que uns quants anys més tard varem poder comprovar que no era certa del tot, doncs la majoria confonien els interessos de la comunitat amb un major saldo del seu compte corrent.



Dic tot això desprès de parlar amb en Juan, un conegut meu resident a Llefià que talment com jo, pentina uns escadussers cabells blancs. Juan un dels primers veïns de Llefià, guarda a la seva memòria una historia de lluites i reivindicacions, que els ha permès a més a més de refermar uns grans valors humanistes, com la solidaritat i l’esforç comú, aconseguir capgirar de sota a sobre el urbanisme d’un barri, que en origen semblava destinat a ser marginal.



Juan aquests dies està trist i abatut, fins i tot gosaria a dir un xic deprimit, desprès que l’actual govern municipal, hagi decidit i executat, d’un dia per altre i sense encomanar-se ni a Déu ni als Sants, retirar un arbre monumental d’una placeta de l’avinguda Pius XII, que molts veïns, en els albors de la democràcia havien plantat amb les seves pròpies mans, desprès de prendre possessió del que era un descampat, deixat de la ma de Déu .



El primer arbre que es va plantar, va viure poc temps, potser per la inexperiència alhora del trasplantament o que no es va aclimatar, ves a saber, però en Juan i els companys, no es donaren per vençuts si no que a base de demanar una quota mensual al veïnat de 25 Pts, i unes aportacions extres dels comerciants de la zona reuniren 17.000 Ptes., per comprar un exemplar de cedre a un criador de Cardedeu, arbre que va ser plantat amb tot solemnitat, substituint el primigeni.



Per en Juan i els altres, l’espai tot i que mínimament endreçat, no va deixar de ser objecte de reivindicació, doncs durant anys i panys, de fet fins fa un any, no van aconseguir que el consistori, que aleshores presidia el socialista Jordi Serra, aprofitant un diners del Pla Zapatero els hi instal·lés una bateria de moderns jocs infantils, bancs, etc. deixant complimentada la llarga reivindicació veïnal.



Durant anys, un veí amb coneixements de jardineria, tenia cura de l’arbre i de la resta del jardins, fins que l’ajuntament socialista, aprofitant el pla Zapatero, reordena la zona i munta un sistema de reg automàtic, Juan no sap si per la crisi econòmica o per desídia dels actuals mandataris, el cas és que el reg al darrer trimestre de l’any passat va deixar de funcionar, els jardins han quedat morts i l’arbre també en patia les conseqüències; (em mostra una foto datada al setembre on es veu el cedre en perfecte estat de salut), qüestió que afegida a l’afany de l’actual consistori, en pro d’una efectivitat mal entesa, amb quatre cops de serra, i en poques hores es van carregar, no només un simple arbre, si no la presencia i el record que volia ser permanent, de la lluita d’uns ciutadans per millorar la seva qualitat de vida.


S’han carregat l’arbre, però no han vençut, en els ulls de Juan es segueix reflectint l’esperit de lluita, ningú ha pogut encara amb els veïns de Llefià!


Article publicat al Diari de badalona nº 340 de data 24/02/12