L'ACORD SOBRE FINANÇAMENT

Escric això, desprès de saber que la reunió de la comissió mixta govern generalitat, celebrada ahir dilluns dia 28 de juliol a Barcelona, no ha fet altre cosa que posar en evidència el profund desacord entre les dues parts. Faig aquest aclariment previ, perquè contra el que molta gent pensa aquests dies, jo estic arribant a la conclusió, que un acord molt bo per Catalunya és a tombar de la cantonada.

M’ho fa pensar, el fet de la prudència verbal amb que els líders del PSC, estan encarant la qüestió. Fixeu-vos, que tret del conseller Castells, a qui per cert tot el partit recolza, gairebé ningú més fa declaracions sobre el tema.

Quina diferència amb la negociació de l’estatut! En que el Partit socialista, lluny de donar la imatge del líder serè que tot ho controla, es va deixar arrossegar per la rauxa competitiva de la lluita pel protagonisme. El resultat d’aquell disbarat, el coneixem prou bé tots plegats, quan va acabar resultant que aquells que durant vint-i-tres anys, s’havien negat a proposar cap reforma estatutària, ara esdevenien els salvadors del nou estatut, desprès d’una maratoniana sessió d’Artur Mas a la Moncloa, i com a conseqüència, el no d’Esquerra en el referèndum, la caiguda de Maragall i la convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades.

Ara, amb la lliçó ben apresa, el PSC, és conté i s’allunya dels cants de sirena, dels Convergents, Esquerra i Iniciativa, en favor de fronts amenaçadors per negar el pa i la sal al govern central. Ara el PSC, i el seu secretari general i president de la Generalitat José Montilla, està mostrant la seva veritable faceta de líder del desenvolupament estatutari, i està conduint les negociacions amb un veritable sentit d’estat, apartant-se de crispacions i de actituds impossibles.

Estic del tot segur que aquesta posició és la correcta, i que l’acabarà conduint a l’èxit més rotund, quan des de l’entorn de Zapatero, s’entengui ben clarament que és el PSC i no pas cap altre formació política la que representa, ideològica i pràcticament, la realitat de la Catalunya actual, que no només li va donar la victòria en les eleccions generals de l’any passat, sinó que és l’únic amb possibilitats de fer-li renovar l’any 2011.

QUAN CONVÉ TAMBÉ ES QUADREN

Tots els diaris dels proppassats dilluns i dimarts, han anat plens del ”toc d’atenció” que el diumenge, en la clausura del 11è Congres del PSC, el president Montilla li va fer a Zapatero. Amb les paraules justes, sense passar-se ni un pel de la ratlla, Montilla va notificar al president del govern espanyol, el disgust dels catalans davant la proposta Solbes pel futur finançament de la nostra comunitat autònoma. Val a dir que el president de la Generalitat, va comptar amb el recolzament del miler i escaig de delegats, presents a la sala magna del Palau de Congressos de Catalunya, que l’aplaudiren enfervorits

El mateix dilluns i en vistes a la presentació oficial de la proposta per part del ministre d’economia, en el Consell Financer de les Comunitats Autònomes, i desprès d’una conversa entre el conseller d’hisenda Castells i representants del primer partit de l’oposició a Catalunya CiU, s’acorda fer front comú per encarar la negociació amb les màximes garanties, materialitzant, almenys aparentment, que els catalans quan convé també sabem anar a la una en defensa dels nostres interessos. Tot i que jo, talment com Miquel Iceta, em temo que la felicitat no durarà gaire i com va passar en l’assumpte de l’estatut, el sector més nacionalista del panorama, a fi i efecte d’aconseguir el protagonisme, acabaran tirant pel dret, sense encomanar-se ni a Déu ni als Sants; o no va ser això que Artur Mas signés un pacte amb Zapatero, acceptant retallades i Esquerra es decantés per votar no, a fi i efecte d’acontentar les bases més radicals?

El fet que la negociació és entre el govern català i el de l’estat, podria fer pensar que CiU en queda en certa manera al marge i que el recolzament que li ha estat requerit, és simplement des de fora, tot que no ha trigat ni dos dies, en aparèixer la primera corda de salvació, quan des d’Esquerra anuncia que no signaran cap acord que no sigui subscrit també per Convergència.

Que vol dir això?, que si a Artur Mas, se li acut, tornar a fer la pirula, fent jornada a la Moncloa, els Republicans ho acceptaran a ulls clucs?

Estaran fins i tot disposats a trencar el govern d’entesa?

El temps ho dirà, el que si ha quedat demostrat fins ara, és que l’equip de Montilla, i el PSC d’avui, són els únics de tot l’espectre polític català, que de manera coherent i efectiva, estan en condicions de liderar el desplegament estatutari i aconseguir el definitiu encaix de Catalunya a Espanya.

LA BARRAQUETA DEL CATALANISME

Els Convergents han acabat el seu congrés, fent pinya al costat del seu líder Artur Mas, que se les ha vist i desitjat per mantenir la tradicional ambigüitat d’aquesta formació, en front dels que proposaven definir-se clarament com a formació independentista.

L’eina que ha utilitzat aquesta vegada per salvar la situació, s’ha dit “Casa Gran del Catalanisme”, que han definit com una mena de lloc on han de confluir tota mena de sensibilitats i maneres d’entendre la catalanitat, incloent, fins i tot, els seguidors i amics de Pascual Maragall.

Llegint els diaris d’avui, el dilluns posterior a la clausura del Congrés Convergent, i destriant el grà de la palla en els més afins a la dreta nacionalista catalana, hom te la impressió que més que una gran casa, el que de moment hi ha és una barraqueta, que aixopluga als propis convergents, (potser fins i tot amb alguna excepció), on ni tant sols hi ha sol·licitat l’entrada, tot i que tenen promesa una suite de luxe, els socis d’Unió Democràtica.

A qui pretenen acollir, tret de les diferents sensibilitats que ja són dins de Convergència?

O potser tot plegat no és res més que una cortina de fum per calmar els ànims del sector més radical dins de Convergència, evitant que les emprenguin pel camí del trencament amb Unió?

Per altre banda, ens cal també pensar en la voluntat que manifesta Rajoy, de canvi en l’estratègia de Partit Popular qüestió que pot conduir a mig termini a una reedició del Pacte del Majèstic, on si la matemàtica electoral ho permet, a canvi del recolzament “Popular” a la investidura de Mas a la presidència de la Generalitat, la dreta nacionalista catalana ajudaria a Rajoy a “despoltronar” Zapatero.

Voleu dir doncs que aquesta “Gran Barraqueta del Catalanisme” no hi trobarem també en Sirera, l’Alicia Sanchez Camacho, i fins i tot en Garcia Albiol?
Com diu la dita “De més verdes en maduren”

EL PROBLEMA ÉS QUI PAGA

Que els governs d’Espanya i Catalunya no tenen cap mena de responsabilitat en la generació de la crisi econòmica, és del tot evident, encara que alguns il·luminats interessats de la dreta d’aquest país s’entestin en insinuar el contrari.

Que si, poden, i han de prendre mesures per fer-hi front, a fi i efecte de procurar que sigui el menys traumàtica possible pels ciutadans, és també una qüestió reconeguda, fins i tot pels menys llestos de la nostra espècie.

I finalment, que tots som conscients que la superació de qualsevol crisi econòmica comporta un cost i que aquest sempre ha de ser assumit per algú.

La gran dreta espanyola, representada pel Partit Popular i la més moderada catalana que representa Convergència i Unió, ja fa una colla de dies ens venen predicant que davant les qüestions econòmiques, no existeixen diferencies ideològiques, sinó que les solucions sempre són úniques i que la diferencia està en aplica-les o no. Gran falsedat que l’únic que pretén amagar, és la voluntat manifesta del conservadorisme més extrem de fer pagar la crisi a les classes més desafavorides, retallant la despesa pública, sobretot en les qüestions socials.

És evident que quan la factura la paguen els de baix, tal i com pretén la dreta, amb rapidesa els indicadors, canvien de sentit com la competitivitat, doncs amb la rebaixa de les prestacions i mantenint la producció, el producte o el servei, surt a un cost molt més baix, incrementant el benefici. Aquesta circumstància permet al govern de torn, penjar-se la medalla de bon gestor, encara que alhora de la veritat, hagi contribuït a aprofundir l’abisme entre les classes pobres i les classes riques del país.

L’atractiu d’una solució fàcil, en algunes èpoques ha temptat fins i tot a les formacions d’esquerra quan han ocupat el govern, tal i com va succeir, en les darreres legislatures dels governs Gonzalez on es van adoptar les grans solucions capitalistes per pal·liar els desajustos econòmics de l’època. Tot sabem però que aquesta actitud va acabar comportant la pèrdua del poder i entrar en els foscos vuit anys del govern Aznar.

Sembla ser que Rodriguez Zapatero, va aprendre la lliçó històrica i ara en plena época de vacas magres, contínuament ens assenyala la seva voluntat que el cost de la crisi no recaigui sobre els més dèbils i per això, tot i el risc de quedar-se sol a la cambra de representació parlamentaria, no para de dir-nos que es nega en rodó a reduir la despesa social dels pressupostos de l’estat, i a rebaixar la carga impositiva als qui paguen més.

Penso que té tota la raó del món, i tot i els atacs furibunds, des del PP, “centrat” dels Sr. Mariano, o dels nacionalistes radicals de l’Artur Mas, la majoria del personal el recolza en tot i per tot,sobre tot mentre mantingui la seva fidelitat als principis socialistes, de repartiment equitatiu de la riquesa que generem.

EL CONGRES DEL PSOE i CiU

Si els socialistes reconeixen i recolzen com a font de riquesa, el plurilingüisme de l’estat espanyol, pels nacionalistes catalans està malament. Si no ho arriben a fer, els brams d’Artur Mas i els seus, titllant-los, d’agressors a la nostre cultura i identitat , es sentirien des de l’estadi olímpic de Pequin.

Què pretenen? Potser que el PSOE demani d’independència de Catalunya?

La influencia cada vegada més decisiva del PSC, en el conjunt del socialisme espanyol s’ha fet notar en aquest darrer Congrés estatal, i els avenços cap a una concepció federalista de l’estat espanyol, han estat altra vegada significatius, qüestió aquesta que, tot i que als de la dreta nacionalista catalana, els sembla molestar sobiranament, doncs els treu tota la seva argumentació en la recerca d’una identitat basada en la diferència i confrontació amb els altres, més que no pas en els propis valors, no deixa de ser un dels mèrits del Govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya, en general i de José Montilla, en particular, que sense grans escarafalls, ha aconseguit que el president de la Junta d’Extremadura, es manifesti a favor del català.

El proper cap de setmana, els Convergents, fan el seu Congrés i segons sembla la qüestió principal està en si cal introduir el concepte d’independència de Catalunya en el ideari del Partit. L’actual direcció constituïda pel nucli dur del nacionalisme, sembla partidària d’aquesta opció, que si es materialitza, acabarà per esser un nou pas allunyant-se de la centralitat, desprès que ja fa uns anys decidissin d’abandonar la ideologia socialdemòcrata, per llançar-se en braços de liberalisme més acèrrim.

Quan disposem dels resultats i les conclusions, estarem en condicions de fer-ne comentari, per tant deixem-ho per la setmana que ve.

MALS TEMPS PEL SOBIRANISME

La Constitució Espanyola, amb tots els seus defectes i virtuts, és avui per avui, el marc on es desenvolupen les nostres llibertats, i on es sustenta el sistema democràtic. Un marc acceptat majoritàriament pel poble espanyol, inclòs el català, en el seu dia en referèndum.

Des de posicions, clarament minoritàries, tant aleshores com avui dia, fonamentalment, al Pais Basc i Catalunya, se’ns ha volgut presentar la Carta magna, com una mena d’imposició, que ens impedeix el desenvolupament de la nostra llengua, la nostra cultura, i el nostre sentiment de poble, i per això, se’ns predica d’una manera subtil, que cal que ens hi rebel·lem i intentem de totes totes d’imposar els criteris d’aquells que creuen que més ens val anar sols que no pas plegats.

El que no ens diuen tots aquests sobiranistes, és que quan els espanyols, ens varem posar d’acord, per redactar i aprovar el text constitucional, renunciàvem de fet a prendre decisions de manera unilateral, tret d’aquelles competències que l’estat ens cedeix i que figuren en l’estatut d’autonomia.

Qualsevol canvi substancial en aquesta qüestió requereix d’una modificació del text constitucional, que evidentment no es pot fer des de cap de les autonomies individualment, sinó que requereix el consens de tot l’estat.

El lendakhari Ibarretxe, diuen per motius electoralistes, amb la seva consulta, està contravenint tots aquests principis, i aprofundeix la divisió de la societat basca, traumatitzada,per les accions inhumanes d’una banda terrorista. Ell sap molt bé que ni la meitat de la societat basca ni la resta d’Espanya, li permetrà realitzar-la, doncs si ho fes, seria com desvalorar els màxims principis pels que ens regim, cosa impensable en cap estat de dret mereixedor d’aquest nom.

El fracàs, més que probable de l’estratègia d’Ibarretxe, que el portarà sense cap mena de dubte a una gran baixada electoral, també afectarà als sobiranistes d’aquí, que no fan altre cosa que riure-li les gràcies, i veuran com se’ls gira d’esquena la gran majoria de la societat. Tot i que això, també ens pot portar el perill, que el nacionalisme espanyol, és desfermi i carregat de raons, ens ompli el cap amb les seves proclames i vulgui fer prevaldre les seves tesi.

Esperem que al final en seny s’imposi i que el pensament de tots aquells que creiem que la diversitat és una riquesa i que caminar plegats no vol dir sotmeti-me’n de cap mena, s’acabi imposant a fi i efecte d’aconseguir que el nostre sigui un país pròsper i capdavanter.

SOBRE LA BARRERA DEL PORT

Llegeixo amb astorament que la FAVB, (Federació d’Associacions de Veïns de Badalona), vol emprendre ara una campanya en contra del manteniment de la barrera en el port de Badalona, que des de la inauguració d’aquest equipament ciutadà obliga al pagament mínim de 0,60 €, a tot aquell que amb vehicle de quatre rodes, entra en el seu espai.

Dic que m’estranya la posició de la FAVB, i em costa de trobar-hi justificació, pel fet que aquesta entitat en diversos fòrums ha manifestat repetides vegades la necessitat de perjudicar l’ús del vehicle privat a la nostra ciutat, per afavorir el transport públic col·lectiu o els desplaçaments a peu o en bicicleta, amb tot una sèrie d’arguments on es fa bandera de la sostenibilitat, el mediambient, etc.etc.

És reconeguda la seva oposició al projecte del túnel de la B-500, i les alternatives de transport ferroviari entre Badalona i el Vallés, que ha propugnat des de fa anys, amb l’argument de la Sostenibilitat i l’augment de contaminació atmosfèrica i acústica que la facilitat de comunicació entre comarques procuraria.

Es clar que per contra, ja fa uns anys, es van mobilitzar per procurar la gratuïtat de l’aparcament de Can Ruti, qüestió que a més de procurar una despesa municipal de més de 4.000 milions de les antigues pessetes, per rescabalar la concessió, va paralitzar un replantejament seriós del transport públic a aquella zona.

A veure si ens aclarim senyors de la FAVB, o estem a favor de la mobilitat sostenible i segura, o anem de cara al populisme i francament és molt lleig jugar a dues bandes, sobre tot quan els veïns de la nova façana marítima que es podien veure perjudicats, ja fa un temps se’ls va donar una solució i a més a més no se si s’hi ha fixat però les obres dels nous accessos, per sobre de la via ja comencen a ser una realitat.