dijous, 22 de febrer de 2007

BADALONA, SAPS D'ON VENS?


Benvolguts conciutadans:
Ara fa uns cinquanta anys, Badalona era reconeguda, dins del cinturó del Cap i Casal de Catalunya, pel fet de ser la ciutat amb més varietat industrial de tot l’estat espanyol. Un tret d’identificació culminació del camí iniciat cent anys abans gràcies a la posada en servei de la primera línia de ferrocarril de la península Ibèrica, entre Barcelona i Mataró, facilitant que la gran burgesia barcelonina, situés les seves fàbriques en el nostre terme municipal, i provocant d’aquesta manera, que la petita vila rural i de pescadors que fins aquell moment era Badalona, s’expandís i comencés a créixer, fonamentalment al llarg del litoral.
La Badalona, de pagesos i pescadors, va veure com en pocs anys, és girava tot de sota a sobre, i com primer d’altres llocs de Catalunya, i més endavant d’arreu de l’estat espanyol, arribava personal d’altres cultures i maneres de fer. És l’inici de la Badalona treballadora, la de les entitats obreres, dels Cors de Clavé, i on la burgesia local, és limita a uns quants pagesos, que s’agrupen en els centres tradicionalistes com el Loredan o el Circol Catòlic.
Cal destacar que a Badalona, la gran Burgesia Catalana, no hi té residència, sinó que tant sols hi munta les fàbriques, com a molt, algunes propietats rurals que exploten en règim de masoveria les utilitza com a segona residència. Tant sols dos grans burgesos, cap d’ells enterrat a Badalona, inverteixen en la ciutat, primer Roca i Pi i desprès Evarist Arnús i ambdós ho fan amb finalitats benèfiques, doncs és la pobresa la principal característica de la ciutat en aquells moments.
Si reflexionem una mica sobre el gran canvi que va representar per Badalona el salt a la industrialització, ens adonarem que tot volta a favor del servei a les noves fàbriques, l’urbanisme, les noves comunicacions etc. Al cap d’avall són aquestes les que acaben finançant la construcció d’infrastructures.
Mes endavant, ja en plena dictadura franquista, quan en l’època del gran desenvolupament econòmic, la ciutat torna a experimentar una nova expansió en els anys cinquanta i seixanta, no ho fa perquè el procés del seu creixement econòmic ho demani, sinó en la necessitat de Barcelona d’alliberar uns terrenys que fins aquell moment eren ocupats de barraques.
Les crisi econòmiques de finals de la dècada dels setanta de la passada centúria, signifiquen per Badalona, un altre gran canvi, doncs les indústries, que havien significat el seu tret d’identificació, comencen a tancar o a traslladar les seves unitats de producció cap al Vallés i a d’altres zones industrials de nova creació de Catalunya. És un procés lent però inexorable, que es produeix en el moment que acabem d’estrenar una democràcia que en aquells moments, com és natural, no té consolidades cap de les seves estructures, ni estructurats un sistema que permetin el debat ciutadà sobre el seu futur.
Barcelona, ja no necessita Badalona, i per postres a l’any 1982, la recuperada Generalitat de Catalunya, presidida per un gelós Jordi Pujol, temorós que acabi essent un contra poder, elimina per decret la Corporació Metropolitana de Barcelona, abandonant Badalona a la seva sort, només emparada per una diputació provincial que també està en hores baixes.
Per acabar d’arrodonir-ho tot, els primers ajuntaments democràtics, es troben amb tots els problemes que els "planes de desarrollo" del règim franquista, uns barris amb una planificació del tot deficient, sense els mínims serveis ni equipaments, carrers sense pavimentar, xarxes de subministrament d’aigua, llum i clavegueram inexistents, nombrosos sectors de barraquisme, i un llarg etcètera.
D’entrada recorren a l’endeutament per fer front a les necessitats més peremptòries i més tard als especuladors immobiliaris dels que s’aconsegueix, l’arranjament dels carrers de les zones on es construeix. L’entrada a Europa i la possibilitat dels fons Feder permeten assolir un nivell diguem-ne mínim de qualitat de vida pels ciutadans de Badalona, pel que fa a la qüestió dels equipaments. La Generalitat de Catalunya, potser pel fet que la força política que la dirigeix, no és massa representativa a la nostra ciutat, no mostren un excessiu interès pel sector nord de l’àrea metropolitana i és així que el consistori de Badalona es veu obligat en multitud d’ocasions de realitzar ell el que deixa de fer el Govern de Catalunya a aquí correspondria.
Del repàs que hem fet fins aquí se’n treuen les següents conclusions del que és la Badalona d’avui:
Primer que Badalona és de sempre, una ciutat pobre, una ciutat habitada majoritàriament per gent de classe treballadora, i una minoria, molt minoria de petits burgesos, dedicats principalment als negocis de promoció immobiliària.
Segon que els ajuntaments del període democràtic, han hagut d’afrontar els dèficits de tota mena heretats del període de la dictadura, en base a ampliar l’endeutament.
Tercer que per no haver estat capaços d’articular un pla de ciutat, amb el consens de tots els ciutadans que ens marqués el camí en el període de post industrialització ens trobem avui en la divisòria d’una ciutat de serveis i una ciutat dormitori.
Les estadístiques de l’any 2006, ens assenyalen que 1.593 empreses, un 27,7 % del total i que mantenen en nòmina un total del 11.583 treballadors, un 25,7% del total, es dediquen a la construcció i als seus serveis directes, i que 1.985 empreses un 34,9% que donen feina a un total de 12.017 treballadors un 26,51% del total
Atenent a la tercera conclusió, a les dades estadístiques i sota la meva visió personal, podem dir que la Badalona actual viu del totxo i del comerç, confirmant el que ja havíem apuntat de l’entremig entre la ciutat de serveis i la dormitori.
Segurament vostès es preguntaran talment com he fet jo, qui caram va decidir que Badalona anés en aquesta direcció?
Desprès de pensar una mica i de reflexionar sobre el comportament dels empresaris locals a finals de la dècada dels seixanta, els setanta i començament dels vuitanta de la passada centúria, he arribat a la conclusió, que cap persona ni cap grup en concret, varen planificar res sinó que aprofitant les circumstàncies de beneficis immediats que l’especulació immobiliària procurava es llençaren de cap a la piscina.
Fins aquí la meva reflexió del com i el perquè de la situació del la Badalona a l’inici del segle XXI, en propers escrits, seguiré la reflexió de la situació actual i de les perspectives que s’obren en un futur immediat, doncs estic convençut que en un règim de democràcia moderna com el que estem, no hem de deixar que ningú decideixi per nosaltres, ni tant sols els qui ens governen, sinó que som els ciutadans qui hem de marcar les pautes per encarrilar-nos cap el futur que volem, però això vol dir que primer l’hem de definir ben clarament i consensuar-lo entre tots plegats.
Com sempre, s’acomiada de vostès el seu aten i segur servidor que els estrenys la seva mà.
Cosme Modolell de Badalona

dimecres, 14 de febrer de 2007

NO ESTEM MAI CONTENTS

LA CONTRACRÒNICA

Per Cosme Modolell

NO ESTEM MAI CONTENTS

Dimarts hi va haver ple, (extraordinari), i jo hi era!

El proppassat dimarts dia 13 de febrer el ple municipal en sessió extraordinària el govern donava compte de la liquidació de l’exercici de l’any anterior i aprovava el pressupost ordinari per l’any 2007. Com ja era previsible només amb els vots favorables dels grups municipals que conformen el govern, més el regidor del PSUC Viu, no adscrit a cap grup municipal i amb el vot contrari dels dos grups, PP i CiU que ocupen els bancs de l’oposició.

Em va sorprendre la pobresa dels arguments d’un i altre per justificar la seva negativa. En el cas de Convergència i Unió, l’encarregat de fer palesa la posició va ser Jordi Subirana, que va començar dient que el govern presentava el pressupost, tard i malament, pel fet que fent ara l’aprovació inicial, la definitiva no serà fins el més d’abril; és queixa que en la comissió informativa, no se’ls va informar adequadament, amb l’argument que ja s’havia fet una audiència pública on es varen explicar en detall, el va qualificar de pressupost d’un govern fragmentat, que no soluciona els problemes dels pisos pastera, que demostra el fracàs del programa d’habitatges del govern; un govern que es ven el sol municipal en operacions de dubtosa rendibilitat social. Pel que fa a la despesa de neteja trobava del tot insuficient l’augment del 8% i per contra trobava exagerat, el que es destinava a publicitat i propaganda. Acabà el seu torn fent admonició que cada vegada són menys els ciutadans que es creuen les seves promeses.

Tot seguit Joan Carles Sanchez del Partit Popular, utilitzant l’idioma “del imperio” ens parlà que l’Algodón No engaña, del Doctor House i altres qüestions televisives, criticant la gestió econòmica i financera del govern municipal, basant-ho en la quantitat de vegades que es presenten via urgència, durant l’exercici, modificacions del pressupost ordinari.

Jordi Serra, regidor de finances els va respondre, gairebé punt per punt a tots dos. Jordi Subirana va fer ús del seu tron de rèplica i Maite Arquè, pren la paraula, per fer notar que el superàvit de l’exercici 2006, ha permès concloure un any abans del que era previst el pla de sanejament, per treure les finances municipals, del pou on les havia posat la supressió de l’IAE, que va procurar el govern Aznar. El més llarg de tots, només pel que fa a l’alçada, demana la paraula, per utilitzar el torn de rèplica a la que els grups tenen dret, i que aquest cop fent gala d’habilitat reconeguda per la pròpia Maite Arquè ha sabut esperar fins desprès de la intervenció de l’alcaldessa. En la intervenció reclama que el pressupost s’havia d’haver consensuat amb l’oposició, doncs pel fet de ser any electoral, es podria donar el cas que l’haguessin d’administrar els partits que avui no governen. Maite Arquè tanca el debat oferint al partit Popular, estudiar totes les proposicions que facin referides al pressupost, durant el període del més que resta fins a l’aprovació definitiva.

La resta de punts de l’ordre del dia, referents a autoritzar a la Fundació Capital Europea del Basquet a constituir hipoteca sobre la concessió dels terrenys, Bonificar un impost d’obres, per la millora d’una façana, i la modificació del sistema de tarifes del pàrquing SABA, van ser aprovats per unanimitat sense cap mena de debat, però el que feia referència a la cessió a l'Entitat Metropolitana del Transport d’una parcel·la de terreny del polígon les Guixeres per la construcció d’unes noves cotxeres pels autobusos de Badalona, va merèixer l’abstenció del PP, per raons de malfiança amb l’empresa concessionària TUSGSAL, segons va expressar Ramon Riera.

A dos quarts de vuit del vespre s’aixecava la sessió, i a mi em va quedar aquell regust, confirmat l’endemà a tots els fòrums locals d’internet, que ni que ens vagin bé les coses, en aquest coi de poble estem mai contents

dijous, 8 de febrer de 2007

BADALONA ANY 2007- ANY ELECTORAL


FORA ELS RUMANESOS
El dia de la Candelera va començar a esclatar un problema que de feia temps es veia a venir. La passivitat amb que el responsables municipals han tractat el tema de la immigració a la nostra ciutat, acompanyat del discurs incendiari del Partit Popular a l’oposició, que sense cap mena d’escrúpol, pretén treure rèdit electoral, de l’enfrontament entre els ciutadans i els nou vinguts, han aconseguit treure al carrer a un grup de veïns, decidits d’actuar pel seu compte.
Abans que res vull deixar ben clar que tret d’algun cas, a la tònica general de l’actuació veïnal no se la pot titllar de racista de cap de les maneres i si bé han aconseguit de foragitar els qui habitaven uns dels pisos sobre ocupats, coneguts com pastera, també hem de dir que no s’ha emprat en cap cas la violència. Ara be, amb això no vull dir que si persisteix la protesta, tot i haver arribat a uns acords amb el consistori, i tenint en compte el discurs populista i incendiaria que fa el Partit Popular sobre aquest tema, l’assumpte no derivi cap a posicions que atemptin contra els drets humans més elementals.
Conec una mica el Barri de la Salut a Badalona, i conec a molta de la seva gent, i em consta que no són pas dels que es deixin entabanar fàcilment, doncs molts van patir en pròpia carn, en temps d’una ferotge i criminal dictadura, que per cert, el Sr. Garcia Albiol i els seus es neguen sempre a condemnar, molts dels problemes d’amuntegament i d’incomprensió envers la seva cultura i costums, per part dels antecessors dels autòctons que avui escriuen i pontifiquen des dels diversos fòrums d’internet que hi ha per la nostra ciutat.
Des del consistori justifiquen la seva inacció, dient que la llei no els dona competències i que la proverbial empara de la propietat privada a que el nostre sistema dona prioritat absoluta, els fa molt difícil articular polítiques efectives que puguin solucionar el problema, en particular de la sobre ocupació de pisos. Per aquesta raó, han sol·licitat al Parlament de Catalunya modificacions en la llei i els sistemes d’empadronament, que els permetin detectar i impedir l’amuntegament de persones en poc espai.
Per altra banda el conseller responsable de l’actuació del cossos policíacs a Catalunya Joan Saura ha fet manifestacions en el sentit de la necessitat de perseguir a uns propietaris que fan el seu agost amb la misèria, llogant a preus abusius els habitatges. Curiosament, alguns d’aquests propietaris, són també immigrants, tot i que d’una categoria social superior dins de l’estat miserable. Aquest fet, per part d’alguns polítics de la dreta perversa, s’ha volgut presentar com si fos la tònica general, i amb el bord intent de carregar la culpa del problema al personal de fora, amaguen realment, als ciutadans que es presenten com a honorables però que treuen sucosos beneficis de l’explotació de la misèria.
De fet això no és nou a Badalona, i els que arribaven amb el "sevillano" els anys cinquanta i seixanta del passat segle XX, guarden encara el record, com molts senyors del barri del Centre els havien venut parcel·les de terreny a preus fora d’òrbita, a la serra d’en Mena, a la Balsa, etc. etc. sense cap mena de planificació urbanística.
Estic del tot segur que el nostre govern municipal sabrà reaccionar y que és mourà amb rapidesa, per solucionar aquest problema, desplegant educadors de carrer, que ajudin a fer entendre unes mínimes normes de convivència al col·lectiu de nou vinguts; estic segur que la justícia acabarà perseguint la delinqüència, tant dels nou vinguts, com dels usurers de casa, i finalment, estic del tot convençut, que els veïns del Barri de la Salut, sabran marginar a tots aquells polítics, que d’una manera perversament interessada, inflamen els ànims del personal, presentant la immigració com una confrontació cultural, quan en realitat es tracta d’un problema de pura i simple misèria, ocasionada per l’egoisme d’alguns molt privilegiats.
Com sempre, s’acomiada de vostès, el seu atent i segur servidor, que estreny la seva mà,
Cosme Modolell de Badalona