divendres, 28 de setembre de 2007

MOLTES GRÀCIES PRESIDENT MONTILLA


Per primera vegada en tota la meva vida, començo a sentir l’orgull de ser català, el català a qui no espanten les dificultats i que sempre ha sabut fer mans i mànigues per tirar endavant, el català que creu en ell mateix i que a la vegada és solidari amb els altres, aquell a qui no li cal cercar culpables externs a les seves desgràcies i que és conscient que la Catalunya del futur l’està construint ara. Que no necessita de la radicalitat per autoafirmar la seva identitat i que usa el diàleg i la negociació com a armes per assolir els seus objectius.

Amb el vostre lideratge, estem aconseguint desplegar l’estatut, que ens procura la cota més gran d’autogovern que mai haguem assolit. El Pacte Solbes Castells, pel finançament de les inversions en infraestructures, i la cessió a la Generalitat de la gestió del servei de rodalies, en són una bona mostra, del que podem arribar a aconseguir, perseverant en l’acord i la integració a l’estat espanyol.

Si és cert que avui, els crits a favor de la independència de Catalunya sonen potser més forts, que fa un temps enrere, i fins i tot a la radicalitat s’hi apunten personalitats polítiques, que fins fa quatre dies, feien gala de gran moderació i sentit d’estat com el gran Guru Pujol, però també es cert que les files dels que toquem de peus a terra i veiem millor un futur d’entesa que no de confrontació, som cada vegada més grans.

Endavant president, com mes us ataquin, com mes us retreguin el vostre origen andalús, com més vulguin assimilar la moderació del vostre discurs a la falta de lideratge engrescador, més gent conscient aplegueu al vostre costat, i per mostra teniu el botó dels representants de la classe empresarial catalana, reconeixent obertament que el pacte Solbes Castells els ha obert les portes a desencallar definitivament, el progrés de la economia catalana.

dimarts, 18 de setembre de 2007

LA PROPOSTA D'ARTUR MAS

Ja sé que algú em dirà, que per poder parlar de la proposta que fan els convergents addictes a Artur Mas, amb el recolzament del gran Gurú Pujol, hem d’esperar el dia 20 de novembre, quan es farà pública i la podrem conèixer amb tots els pels i senyals; però no hi puc fer més, el cos m’ho demana, i sense encomanar-me ni a Déu ni als Sants, em trobo avui assegut davant l’ordinador, teclejant i fent aparèixer a la pantalla tot un seguit de frases relacionades amb el tema. Potser hi ha influït haver llegit al diari, que Duran i Lleida, tampoc ho veu clar, i tot i que jo ideològicament estigui a les antípodes del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, haig de reconèixer la coincidència, doncs tampoc ho veig de cap de les maneres.

Ja fa dies que rumio, sobre les causes últimes que han portat als convergents a radicalitzar el seu discurs fins al punt d’arribar al sobiranisme extrem, i estic concloent que només és fruït del comprovar com les enquestes els assenyalen la permanència en el desert, desprès que la segona legislatura del tripartit a la Generalitat de Catalunya comença a apuntar a l’obtenció de bons resultats en els objectius proposats. No cal que ningú faci cara d’estranyesa, doncs és del tot evident que la política de governar sense escàndol ni estridències, que d’entrada ha caracteritzat el govern Montilla, comença a donar els seus fruïts, en forma de les més altes xifres d’inversió de l’estat a Catalunya que mai s’havien donat fins ara, el traspàs de la gestió del servei de rodalies que abans d’acabar l’any serà un fet, un progressiu desenvolupament del nou estatut, que ens condueix al més gran autogovern que mai ha tingut Catalunya, etc. etc.

Convergència Democràtica de Catalunya, va néixer amb la clara voluntat de cobrir l’espai socialdemòcrata de la societat catalana, però la moderació del discurs del Partit dels Socialistes de Catalunya, a la dècada dels vuitanta, que finalment van acabar ocupant aquest espai, va provocar la deriva dels nacionalistes catalans vers les posicions liberals i de la democràcia cristiana. És a partir d’aquest moment, que com a dignes representants del conservadorisme, incorporen al seu discurs allò tant recurrent de la no existència de diferència entre la dreta i l’esquerra, i que tots acaben per fer la política possibilista, neoliberal i conservadora. La realitat però sempre s’acaba imposant i en aquests moments es fa evident que la circumstància d’un govern d’autèntica socialdemocràcia a Espanya i a Catalunya, és la que ens està portant a un repartiment molt més just de la riquesa, i una consolidació de l’estat del benestar, i per tant un augment considerable de la qualitat de vida de tots els ciutadans sense distinció de classes. Les ideologies no han mort, ni moriran mai per molt que els conservadors s’hi emparrin i no dona el mateix resultat a la ciutadania, si manen les dretes o les esquerres.

Convergència Democràtica de Catalunya, es troba avui sense espai ideològic per cobrir; la banda socialdemòcrata li han pres els socialistes, i l’espai lliberal i demòcrata cristià, li ocupen els seus socis d’Unió el la vessant catalanista i el Partit Popular pel cantó espanyolista . Cap on tirar? Artur Mas i la cúpula convergent, amb la benedicció de l’ancià de la tribu, Jordi Pujol, sense pensar-ho dues vegades, han optat pel camí del mig i abans no sigui massa tard i el sentiment nacionalista quedi diluït en una Catalunya, més plural i més diversa, enarboren la quadribarrada, pretenent crear un espai aparentment sense altre ideologia que l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya.

Em resulta curiós i xocant, que en l’espai que proposa Mas hi càpiguen tant les dretes com les esquerres, els lliberals i conservadors, amb comunistes i socialdemòcrates, els independentistes amb autonomistes, etc. etc. em fa pensar amb el moviment peronista argentí, de on sorgiren els Montoneros d’extrema esquerra i la triple A d’extrema dreta. El que passa, és que ni Catalunya, és Argentina, ni Mas, Juan Domingo Peron; i a més a més millor que ni si assemblin doncs si ha d’acabar de la mateixa manera que en el país sud americà, més val que no comencin.

Pensen de veritat que cal refundar el catalanisme? O potser el que cal d’una vegada per totes, és que es defineixin ideològicament com el que en realitat són, un partit de dretes convençuts aplicadors de les doctrines neoliberals?

La solució, el vint de novembre, al bell mig de les manifestacions d’homenatge a Franco, tal i com ha pontificat l’Artur Mas.

dilluns, 10 de setembre de 2007

PERILLS PER LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA

L’arribada de Maite Arquè a l’alcaldia de Badalona, entre altres coses va significar, treure del calaix un reglament de participació ciutadana, desenvolupar-lo, i endegar un procés de superació de la democràcia municipal purament representativa, afegint-hi unes bones dosis de democràcia participativa, fonamentada en el ric i plural moviment associatiu.

Com sempre passa, entre la població, la idea va tenir els seus detractors i els seus partidaris, però el ferm convenciment dels líders dels tres partits d’esquerres, PSC, ICV, i EUiA, que conformaven el govern, va permetre de tirar-ho endavant.

Val a dir que no tothom dins els partits polítics, ni del govern ni de l’oposició, veien en bons ulls el camí que s’emprenia; potser la dificultat de governar havent de donar constantment explicacions, feia considerar a alguns dels nostres polítics, la participació dels ciutadans com una mena de llast, que entrebanca, més que no pas facilita la labor del govern. Aquesta convicció i el fet que la labor pedagògica dels convençuts, no resultés massa reeixida, ha alentit molt l’obtenció de resultats, que tot just vuit anys desprès que es decidís d’endegar, ha començat a tenir els primers resultats com va ser l’assoliment, entre d’altres d’un Pacte per la Mobilitat, el novembre del 2006, i la posada en marxa de la redacció d’un Pla de Mobilitat, que en aquests moments, s’està portant a terme.

No sé que en pensen, els que avui ocupen el govern local, del tema de la Participació Ciutadana, però llegint els diaris i passejant per internet, m’ha semblat detectar diversos senyals d’alarma, que es podrien interpretar com una mena d’estratègia per deixar morir el procés.

Sota l’empara de la modernitat que proporcionen les noves tecnologies, l’afamat periodista Andreu Mas, fa una crida a la ciutadania a fer propostes, sobre la nova Illa Central. Ràpidament se’n fan ressò des dels seus blocs personals alguns dels nostres principals polítics de la nostra ciutat, com Ferran Falcó, Jaume Vives, i Alex Mañas, rematant la feina els reporters badalonins, Sara Muñoz i Jordi Gonzalo, amplificant i promovent la qüestió des de les pàgines del diari El Punt. També des dels fòrums de la xarxa, els internautes, plantegen qüestions, que si bé abans quedaven com un debat d’opinió entre ciutadans, ara mereixen la ràpida atenció dels polítics del govern com, Ferran Falcó, o Josep Pera, contestant i aclarint les qüestions que els afecten, o atenent denuncies sobre un llum que algú s’havia deixat encès.

Penso que és altament positiva la utilització de les noves tecnologies, però hem de convenir que és extremadament difícil que en pugui sortir res de positiu, quan s’utilitzen per promoure debats totalment anàrquics, sense un procés d’informació prèvia, sense una conducció adequada, i on mai és segura la identitat dels qui intervenen.

No serà que els defensors de la democràcia representativa pura, intenten el fracàs de la participació ciutadana, en base a prodigar-la, sense ordre ni concert?
No resultaria més efectiu, que les propostes sobre l'illa Fradera, és fessin a través dels mitjans adequats, com són les entitats i les regidories de districte?

Que no ens passi allò que un excés d’informació, mal administrada, acaba essent una total desinformació