dissabte, 27 de desembre de 2008

LA CONTRACRÓNICA DEL DARRER PLE DE L'ANY

L’ESPERIT NADALENC

Dimarts hi va haver ple i jo hi era!
He triat el títol de L’esperit Nadalenc, perquè en el darrer plenari de l’any va ser la frase que més va sonar en boca dels nostres il·lustres regidors, encara que hom va tenir la impressió, que no tenien cap mena de pressa per reunir-se amb la família, doncs tot hi haver-hi previstos, tant sols quinze punts en el ordre del dia, els pares i mares de la ciutat, s’hi van entretenir força, i no ens van deixar anar fins ben passades les nou del vespre.
Però anem a pams. A les sis i deu minuts, l’alcalde pronunciava la fórmula habitual, “Sessió Pública” per llegir-nos tot seguit el llistat de dones mortes pel la violència de gènere a l’estat espanyol, corresponent al més de desembre que lamentablement ha estat de 9 persones.
El primers punts són aprovats per unanimitat, sense debat ni intervencions de cap mena tret del punt dos on Màrius Garcia de Can Comunista fa una intervenció carregada d’ironia, sobre el temps que ha trigat el govern sotmetre l’aprovació de la creació d’una comissió per l’adaptació dels estatuts de Badalona Comunicació.
En arribar al punt cinquè referent a l’aprovació inicial del pressupost ordinari per l’any 2009, potser per allò que l’euro és l’euro, els nostres mandataris, s’hi esplaiaren a gust. El regidor de recursos interns, l’escriptor Quico Serrano, va començar per explicar l’esperit que els guia; tot seguit, Carme Martinez la consort del líder de Can Comunista, va començar dient que trobaven a faltar detalls en les previsions de despeses d’alguns organismes autònoms, que no entenien que es preveiés menys ingressos per la venda d’energia i que no sabien veure quina prioritat s’havia fet per afrontar la crisi econòmica; per tot això, va anunciar, el vot en contra dels seu grup municipal. Tot6 seguit el més jovenet de Can Popular, empra’n “el idioma del imperio”, com ja ve essent habitual, diu que els pressuposto no s’ajusten a la realitat i que la previsió d’ingressos és del tot irreal; opina que l’ajuntament el que ha de fer en temps de crisi és baixar els impostos i acaba amb la sentencia: “Vds. gastan mucho i mal” Jaume Vives de Can Republicà, defensa el pressupost acusant de catastrofistes els del PP, Jordi Subirana de Can Convergència i Unió, també trenca una llança a favor del pressupost i per acabar aquest primer torn, l’escriptor de Can Socialista contesta als de Can Comunista i de Can Popular.
En el torn de rèpliques, Carme Martinez de Can Comunista i El més llarg de tots només pel que fa a l’alçada per Can Popular, insisteixen en la seva posició inicial i Jordi Serra, en qualitat d’alcalde tanca el debat replicant de manera contundent a Garcia Albiol, i constatant que els pressupostos s’aproven amb els vots en contra de Comunistes i Populars.
El sisè punt fa referència a l’aprovació definitiva de les ordenances fiscals, desprès d’haver resolt les al·legacions presentades, Garcia Albiol, comença anunciant el vot contrari del seu grup, perquè no els han acceptat cap de les seves al·legacions. En Mañas de Can Comunista, diu que hi votaran a favor, però fa tres consideracions perquè es tinguin en compte a les ordenances fiscals de l’any que ve, i fa una sèrie d’al·lusions a Falcó i a Convergència. Quico Serrano de Can Socialista contesta a Mañas i Albiol. L’au de vol majestuós, Ferran Falcó empren el vol per replicar les al·lusions de Mañas. Garcia Albiol i torna, talment com Mañas, Falcó es torna a defensar i finalment l’alcalde tanca el debat, fent recompte i assenyalant al secretari que el dictamen s’ha aprovat amb el vot en contra del PP.
Quan són les vuit del vespre s’entra a l’apartat de proposicions urgents i la primera fa referència a encarregar a Engestur els projectes a realitzar amb la partida de 38 i mig milions d’euros que el govern Zapatero ens atorga per la promoció de l’ocupació. Ampli debat, amb Garcia Albiol, Sagués, Serra, Falcó, Vives, ... fins que l’alcalde tanca, essent aprovat el dictamen amb les abstencions dels partits de l’oposició per motius diferents.
El torn obert de paraules, l’ocupa Julio Molina, en representació del president de la FAVB per defensar una moció que presenten tots els grups municipals en referència al rebut de la llum per l’any que ve. Jordi Serra, proposa que es llegeixi i es voti la moció, així és fa.
Comença l’apartat de mocions del grups municipals amb una primera que presenta el PP i que fa referència a la dissolució dels ajuntaments, governants per ANV, és rebutjada per tots els altres grups. La següent que presenta ICV fa referència a demanar al govern de l’estat, inclogui en els pressupostos l’arranjament i accessibilitat de l’estació de ferrocarril de Badalona, la moció és rebutjada amb els vots contraris de l’equip de govern que ho justifiquen dient que ja s’ha anunciat a la premsa que ADIF té previst efectuar aquestes obres, en el proper exercici.
Un parell de preguntes de Sagués i Garcia Albiol posen final a aquest plenari que tanca l’alcalde desitjant-nos a tots unes felices festes.

dilluns, 22 de desembre de 2008

EL VOT AFIRMATIU ALS PRESSUPOSTOS DE L'ESTAT


Els vint-i-cinc escons, que el PSC, disposa al Congrés dels Diputats, varen votar que si als pressuposto de l’estat per l’any vinent, aixecant d’aquesta manera el veto que va impedir el seu tràmit al Senat.

Penso que és ben natural fer-ho d’aquesta manera i a més a més estic convençut que és així com es defensen els interessos de Catalunya, doncs les conseqüències per el nostre país serien molt més funestes, si en el context de crisi econòmica en el que estem immersos, s’haguessin de prorrogar els pressupostos de l’any anterior.

Per altra banda, cal recordar que la política d’estorquiment, en les relacions estat Generalitat, que durant els vint-i-tres anys de govern de la dreta nacionalista, s’han portat a la practica, amb el nom de “Peix al Cove”, s’han demostrat completament fracassades, sobretot en els darrers vuit anys de govern del Partit Popular a Espanya, i que es van posar en evidència amb el desgraciat Pacte del Majestic, que entre moltes altres coses va significar una paralització de les inversions en infraestructures que ens van portar al punt del col·lapse.

Aquests darrers dies, s’està posant de manifest l’encert d’aquest decisió, desprès que la conversa “discreta” de Montilla al Palau de la Moncloa, hagi obert gaire bé de bat abat la porta a un bon acord en matèria de finançament per a Catalunya.

Tot i com no podia ser d’altra manera, Artur Mas i l’estol Convergent ja ens anuncien un munt de catàstrofes, per un acord del que encara no en coneixen ni el preàmbul, segurament perquè contràriament al que va passar amb l’estatut, en Zapatero no l’ha tingut en compte per res. També fa trencar de riure, les contradiccions d’Alicia Sanchez Camacvho del Partit Popular, que exigeix un acord de finançament, emparat en un estatut que ells consideren inconstitucional.

Segons paraules del Sr. Ridao, els d’ERC no creuen que abans de final d’any s’hagi arribat a cap mena d’acord i ell ja no fixa com a prioritat cap mena de data sinó que l’acord sigui bo. Sempre penso que mai el trobaran prou bo l’acord els de ERC quan a l’estatut que l’ha d’emparar ells hi votaven en contra.

Molts baladregen, però al final hauran estat els del PSC qui hagi sabut liderar el procés de reforma estatutària i d’un nou i clar finançament pel nostre país, i com no pot ser mai d’una altra manera, el personal ho tindrà ben en compte alhora d’emetre el seu vot a les urnes.

dijous, 4 de desembre de 2008

ELS DE DALT LA VILA UN MON APART?


Ja fa dies que llegeixo en els moderns pasquins que es publiquen a la xarxa, que una part del personal del barri de Dalt la Vila, està del tot decidit a no deixar opinar a ningú més, sobre el que cal o no cal fer urbanísticament parlant en el barri on ells tenen la seva residencia.

La Comissió de Veïns que es va crear, per malfiança amb els directius de l’associació de veïns oficial del barri, i que darrerament ha acabat dominant, aquesta entitat; sembla decidida a que només els de pura raça daltvilatenca, siguin els que puguin opinar i decidir sobre el que cal fer o no en el territori en el subsòl del qual es troben les restes de la romana Baetulo.

Dalt la Vila, no és patrimoni de tot Badalona? Un ciutadà de LLefià no té dret a opinar sobre les questions urbanístiques de Dalt la Vila?

No puc més que estar en complet desacord amb aquesta manera de fer, doncs tot i reconeixent que els que hi viuen són els primers interessats, tots els badalonins, hem de poder dir com volem que sigui qualsevol punt de la nostra ciutat.

Tanmateix les associacions de veïns, tradicionalment han estat entitats molt obertes, com per exemple la del Centre, que és la que conec amb més profunditat, que fins i tot té socis, amb tots els drets que no resideixen a la nostra ciutat, però que els hi agrada de participar en les activitats i debats que en el si de la mateixa tenen lloc.

Per tot això proposo que abans de decidir res més que afecti al Barri de Dalt la Vila, l’ajuntament obri un gran debat ciutadà, on tots els badalonins que vulguin hi puguin participar, al voltant de com volem que sigui l’anomena’t nucli històric, que els agradi o no als veïns de Dalt la Vila, és patrimoni de tots, i les decisions que sobre ell es prenguin, sempre acabaran comportant despeses de tipus econòmic que ens afectaran a tots els ciutadans, o és que l’arranjament de Dalt la Vila el pagaran només els socis de l’associació?

diumenge, 30 de novembre de 2008

LA CRISI A BADALONA (I)



En temps de bonança econòmica, qualsevol política sembla bona, els excedents s’encarreguen de tapar els errors dels governants i això fa que els perjudicis mai no arribin afectar amb profunditat a una bona majoria de les classes més dèbils.

Però és evident que em encetat un període vaques flaques, més ben dit de molt flaques, que no és una cosa purament conjuntural, sinó que afecta les arrels del propi sistema capitalista, la cosa canvia substancialment.

Els Ajuntaments, són sense cap mena de dubte, l’administració més propera als ciutadans i per tant els que en primera instància, rebran les conseqüències de les dificultats que fins a la resolució final de la crisi, hauran de patir els seus ciutadans. Dificultats que en el cas de l’ajuntament de Badalona, s’està ja ara traduint en una disminució dels ingressos, en concepte impostos municipals per la frenada immobiliària; i és de preveure que en un termini de dos anys, quan tots aquests que ara entren en situació d’aturats se’ls acabi el període de percepció de prestacions, faran necessària l’ampliació dels serveis, sobretot assistencials que les institucions municipals venen prestant. Resumint, els ingressos aniran disminuint i les despeses augmentant, sense que des del consistori es pugui fer grans coses per evitar-ho, doncs al ser una crisi d’abast mundial, les decisions per corregir-ne els seus efectes es prenen ben lluny de la Plaça de la Vila.

En aquestes circumstàncies, és del tot indubtable que nomès l'esforç colectiu i en una sola direcció, serà el que ens permetrà superar-la amb els menys danys possibles, no em negareu, doncs que ens calen líders que sàpiguen fer de la solidaritat i el saber compartir el valor essencial de la societat, en front de l’egoisme, la competència i d’individualisme.

Badalona, és i ha estat sempre una ciutat de treballadors, unes persones que moltes vegades a la història han hagut d’agafar el toro per les banyes, i ajuntar les forces per sortir-ne de les situacions més compromeses. O no és així, com el personal dels barris de la serra d’en Mena, van aconseguir no només sobreviure, sinó sortir de la misèria, amb una administració municipal de caire feixista com era las dels anys 50 i 60 del passat segle XX?

Cal doncs que a qui ens governa li exigim de primer una ferma convicció en els valors de la solidaritat, la igualtat i la equitat i en segon lloc que no caiguin en el fàcil joc de populisme i la demagògia que ens pot conduir sense cap mena de dubte al fracàs més absolut, qüestió que la majoria de nosaltres no es pot permetre en aquests temps tan difícils.

Penseu que el Partit Popular i el seu ideal neoliberal, fomentador de l’individualisme, competitiu més exacerbat, pot aportar les solucions que ens calen, per molt que ara en Garcia Albiol es presenti vestit amb la pell d’ovella i pretenen ser més socialista que ningú?

dissabte, 1 de novembre de 2008

CICLISTES I VIANANTS A BADALONA



Vull pensar que no es tracta d’una acte de mala fe, si no tant sols d’un no pensar-hi, però és que l’actitud dels responsables de les infraestructures viaries del nostre excel·lentissim i mai prou ponderat consistori, quan fan referència als vianants, són de jutjat de guàrdia.

Segons els resultats de l’enquesta de la mobilitat quotidiana, de l’any 2006, recollits en l’estudi que per la nostra ciutat ha fet l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona resulta que la gran majoria dels desplaçaments que efectuem els badalonins dins de la nostra ciutat, els fem a peu o amb bicicleta (un 71,1%). Una ullada, qualsevol dia a qualsevol carrer de la nostra ciutat, ens fa adonar que els desplaçaments amb bicicleta, només representen un petit percentatge, comparat amb els que habitualment ens desplacem a peu.

Tot i això, els qui tenen cura de les vies per on circulem els badalonins, semblen emparrats en no tenir en compte el personal que utilitzem les cames per anar d’un lloc a l’altre i és així que desprès de preveure que els cotxes puguin circular amb tota la comoditat, amb les mínimes retencions possibles, potser perquè està de moda o que fa més “progre”, s’obsessionen en habilitar espais per on puguin circular les bicicles, gairebé sempre a costa del vianant i és així que per unes voreres que en inici eren prou amples i on fins i tot els que utilitzen cadira de rodes s' hi podríen desplaçar amb tota comoditat, ens hi entaforen un carril bici, deixant-nos als que posem un peu davant de l'altre, una vorera amb una amplada ridícula de l’espai que ens es destinat. Vegis el carrer Salvador Espriu al voltant del nou equipament Màgic Badalona on els cotxes disposen de quatre carrils, i els ciclistes dos, i els desgraciats vianants, la resta una vorera on es fa necessari apartar-se per facilitar els encreuaments entre personal que camina.

Es que potser pretenen que els vianants i ciclistes, acabem a bufetades?

Perquè no utilitzen part de l’espai dels cotxes per fer circular les bicicletes, com és fa en tots els països on hi ha personal que pensa una mica?

Perquè s'entesten en no voler aprendre dels experiències dels altres?

diumenge, 19 d’octubre de 2008

ELS BRUTS QUE ORINEN AL MEU PORTAL


Visc al costat de tres o quatre bars, d’aquests que els vespres dels caps de setmana, són molt concorreguts. Fa uns anys enrere, el soroll del personal poc curós amb el descans del veïnat, m’havia fet passar llargues nits de vetlla, enlloc del són reparador que permet afrontar la feina de la setmana següent amb ganes renovades. En uns moments determinats, quan temia per la salut física i mental, meva i de la parella, em vaig decidir pel doble vidre i l’aire condicionat i de veritat haig de dir que tret d’alguna rara excepció, vaig assolir el poder dormir tot l’any els cap de setmana.

No se si és que els brètols s’han adonat que ja no em poden fer la punyeta amb el soroll que des de ja fa temps han pres la paret de l’entrada del meu bloc de pisos com d’urinari públic i els dissabtes i diumenge, estiu i hivern, quan em llevo tinc la necessitat d’haver de saltar un basal pudent de productes de bufetes incontinents. De vegades algun veí misericordiós, amb la voluntat de pal·liar el perill d’infecció, hi tira una galleda d’aigua i lleixiu, qüestió però que m’ha provocat que em desgracií més d’un parell de pantalons.

Quan amb bombo i platerets, els consistori va aprovar l’ordenança de civisme, vaig pensar que seria la solució, doncs si als bruts els sancionaven, acabarien per aprendre que no es pot actuar com un animal buidant la bufeta on li ve de gust, però com diuen els castellans, “Mi gozo en un pozo”, doncs no hi ha manera.
Des de la desesperació, estic per proposar a l’ajuntament que cobri una taxa als establiments expedidors de begudes, en concepte de neteja i que el producte de recaptació serveixi per pagar a una brigada de neteja que patrulli totes les nits, netejant el que els brètols impunes embruten. De fet seria una taxa de tota justícia, doncs aquells que contribueixen a omplir les bufetes, serien els financers de les despeses de les conseqüències dels buidatge

dilluns, 22 de setembre de 2008

VISCA, HEM SALVAT LES BARRAQUES!!!!


He vist aquests dies als carrers del centre de Badalona, tot un seguit de cartells, on la Comissió de Veïns de Dalt la Vila, es vanagloria d’haver fet rectificar l’Ajuntament i aconseguir gairebé el cent per cent del que ells proposaven.

Vagi d’entrada la meva felicitació als esforçats per haver aconseguit fer prevaler els seus plantejaments, tot i que desprès de la lectura detinguda dels punts exposats en el cartell, em temo que l’aflorament i museïtzació del patrimoni romà, del que els badalonins ens sentim tant orgullosos, queda suspès sine die. Fins que el nostre consistori, tingui prous diners, per comprar les cases, arranjar i adaptar el seu interior a l’exhibició dels tresors, del nostre passat més gloriós, mantenint, això si, les façanes i l’alçada, no fos cas que el pessebre se’ns fes malbé.

També intueixo, que ens caldrà esperar una altre bona temporada, segurament fins que la degradació s’hagi fet del tot irreversible, perquè es torni emprendre un pla seriós de rehabilitació i condicionament d’aquesta zona de Badalona, talment com ha passat en tots els anteriors plans que s’han fet fins ara.

Perquè resulta que en tot això, els esgrafiats del carrer Pujol segueixen deteriorant-se i no pas per manca d’interès del consistori, sinó de la poca voluntat d’alguns veïns per arribar a acords. El solar del carrer Termes Romanes, cantonada a la Plaça de Font i Cussó, seguirà abandonat com fins ara, doncs el pla li treu al propietari qualsevol possibilitat de fer-hi res mínimament rendible.

Els han explicat als veïns del barri, que el veritable valor cultural, és el que rau sota terra i no el de la superfície? Saben que no hi ha cap casa del barri que passi dels cent anys? Saben que al segle X , amb la construcció d’uns església romànica i la torre dels Santcliment, aprofitant les pedres de les runes de la ciutat romana, aquí s’hi van edificar barraques, i que aquestes van perdurar fins al segle XVIII. Saben que la trama urbana i els tant anomenats culs de sac, són de finals del XVIII i no responen a altra cosa que la necessitat d’aconseguir metres de façana per poder construir més barraques?

Crec que el desconeixement i les llegendes urbanes, han acabat per tirar per terra la darrera oportunitat de salvar un barri de la degradació, i a la nostra ciutat de la possibilitat d’aconseguir recursos per aflorar i museïtzar un dels patrimonis romans més importants de Catalunya.

dimarts, 2 de setembre de 2008

EMPARRATS EN PARLA DE QUANTITATS


Sembla que no escarmenti mai aquest personal nacionalista! De fa anys i panys, cada vegada que s’ha parlat del finançament de la nostra autonomia, s’emparren en dir els mils de milions que rebran més que abans de signar el darrer acord, perquè desprès quan es fa el balanç, resulti una retallada considerable del que es pensaven i proclamaven als quatre vents.

Ara, molt abans fins i tot de signar, Artur Mas i el seus, ja es barallen per dir si tres mil o cinc mil milions i proclamen als quatre ventes que ells i el tripartit, estan elaborant una proposta de mínims de la que els negociadors catalans no han de baixar, proposta, de la que per cert el diari la Vanguardia ja se’n fa ressò, en la seva edició d’avui dia 2 de setembre.

Fins aquests moments he estat completament d’acord, en les formes que el govern de la Generalitat, presidit per José Montilla, ha portat tot el tema del finançament, i sobre tot en la seva postura de fermesa davant la proposta que el vicepresident Solbes va fer a finals de juliol passat. He admirat, la postura de xerrar ben poc que han portat a terme el líders del PSC, i he criticat, el desmesurat afany de protagonisme de la resta de partits catalans que els ha portat a dir i fer coses que desprès s’han hagut de retractar.

La oportunitat que ara tenim al davant per resoldre el tema financer i l’encaix de Catalunya dins l’Espanya moderna, és gairebé única, i de segur que una altra trigarà molts anys a tornar-se a presentar. No creieu que val la pena aprofitar-la? No penseu que val la pena aprendre dels errors del passat?

A mi no m’interessa quina quantitat rebrem de més o de menys, a mi i penso que a la majoria de catalans, els que ens interessa, és quin percentatge dels impostos que tots paguem, serà administrat pel nostre govern, quines són les competències que té i quins són els serveis que l’estat ens ha de prestar, en compensació del percentatge dels nostres impostos que li proporcionem. Volem saber també, quina és la qualitat d’aquests serveis, en educació, en sanitat, en pensions, i en el serveis al depenents, en justícia, en cultura, etc. etc. Vull i exigeixo que el govern central em garanteixi que seré tractat igual que qualsevol altre espanyol i que la quantitat de diners per habitant que es destinen a qualsevol dels serveis i de les inversions que se’m prestin siguin iguals als de qualsevol altra comunitat autònoma del país.

Sabut i garantit això, que carai m’importa a mi si rebrem 3.000 o 5.000 milions d’euros més, sobre tot si penso que aquestes quantitats dependran també de les circumstàncies econòmiques de cada moment, i de la capacitat de les persones i les empreses de generarà recursos per mantenir el nivell de recaptació d’impostos.
Sisplau, prou de compte de la lletera, toquem d’una vegada de peus a terra, deixem-nos de partidismes, i per una vegada penseu en el país

diumenge, 24 d’agost de 2008

TRENCAR LA UNITAT


Quan han trencat la unitat de les formacions catalanes el personal de Iniciativa per Catalunya Verds, ara que ha decidit retirar la sol·licitud de compareixença de Zapatero, o abans, quan la van presentar?

Si encara no he perdut la capacitat d’entendre el que es diu i s’escriu i sobre tot, el que no es diu ni s’escriu, em sembla que ningú va demanar el parer del PSC alhora que els de Can Comunista presentaven la moció al registre del parlament, i crec que puc afirmar amb tota rotunditat, que cap dels líders socialistes catalans es va mostrar disposat a recolzar-la, totalment al contrari dels amics d’Esquerra Republicana, de Convergencia i Unió i del Partit Popular, que si van abraonar com a lleons famolencs.

L’atac de banyes del personal de Can Republicà, és veu que ha estat del tot monumental doncs amb un afany de recuperar un protagonisme perdut, intenten de pressionar de nou al PSC, amenaçant de trencar el tripartit si els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, no voten en contra dels pressupostos generals de l’estat, en el cas que govern Zapatero no hagi estat capaç d’aconseguir un bon tractat de finançament per l’autonomia catalana.

Quines ganes de complicar les coses! És que potser han pensat que el PSC, farà caure el govern Zapatero? És que potser creuen que amb Rajoy a la Moncloa, s’aconseguirà el finançament adequat pel nostre país? És pensen potser que els socialistes s’han tornat lirons?

Mai en tota la història, Catalunya ha estat tan a prop d’aconseguir un finançament adequat a les seves necessitats. Mai havíem disposat d’un lideratge a la Generalitat completament allunyat dels excessos verbals i de la comèdia histriònica, i que té l’efectivitat com a màxima senyera. On és doncs el problema?

De primer penso en Convergència, una formació que encara no ha paït, que la seva incapacitat de pacte l’hagi relegat a l’oposició i que només fa mans i mànigues per recuperar un protagonisme en la base d’atribuir-se com a propis els mèrits dels altres. Només cal pensar en la fotografia Mas Zapatero a la Moncloa per la qüestió de l’estatut, i l’afany posterior en atribuir-se el mèrit de la nova llei fonamental. De fet si ho mirem be, no fan altre cosa que intentar el mateix ara amb la qüestió financera, amb la pega que l’habilitat del PSC d’avui ha travat l’assumpte de tal manera que resulta del tot impossible obtenir acords fonamentals, sense el consens del govern català.

S’imposa un canvi d’estratègia i aquests darrers dies l’han començat a practicar en base al trencament de la unitat d’acció, de primer entabanant a un quants il·luminats d’Esquerra Republicana, i excitant-los amb l’atac de banyes que hem esmentat abans, qüestió que els ha fet aproximar-los a les seves posicions. Segona, fent temps fins que el Tribunal Constitucional resolgui sobre el tema estatutari, sense cap mena de consideració pel resultat, doncs en el fons l’únic que els interessa és que el Partit Popular es deslliuri del llast de tenir presentat un recurs, pactar amb ells si els resultats de les autonòmiques del 2011 ho permeten, per aconseguir altra vegada el poder a la Generalitat.

Més tard han seguit, proclamant la imminència d’un acord amb el govern sobre els mínims que podrien ser acceptables en la negociació, això si sense descuidar-se d’assenyalar, que és del tot imprescindible, el PSC no voti a favor dels propers pressupostos generals de l’estat. Fins on pensen arribar en el seu afany de recerca del protagonisme? Si la possibilitat d’un acord com aquest hagués existit de veritat, la sola menció pública que n’han fet els convergents li hauria fet perdre tota eficàcia, quan des del govern central acabarien per saber-ne fil per randa el seu contingut.

És que els de Can Convergència no saben encara el que convé o no a Catalunya, que els cal consensuar-ho amb els demès? Per si fos així em permeto d’explicar-los que el PSC i tot el seu equip al govern de la Generalitat ho saben a bastament.

dilluns, 18 d’agost de 2008

L'AFANY DE PROTAGONISME


Sempre, o be per un all o bé per una ceba, els polítics catalans acaben esgarriant els seus objectius, per l’ànsia desmesurada de tenir el protagonisme.

Els que estan al govern, perquè ho consideren la cosa més natural del món i els que estan a l’oposició pel simple fet de voler aparèixer com els elements imprescindibles, que tot i que han estat desplaçats de les àrees de poder, no es pot fer res en aquest país sense comptar amb la seva aquiescència.

En aquests moments a Espanya, s’està lliurant un complicat debat,a instàncies del govern d’esquerres de Catalunya, on veritablement es pot decidir encetar el camí cap un nou model d’estat pels propers vint-i-cinc o trenta anys. Un nou model on tots ens hi sentim còmodes, i estructurat en base a un reconeixement de la riquesa que representa la diversitat.

Les circumstàncies, són immillorables, quan al govern de l’estat, el poder resideix en un partit estructurat internament com una federació, i on es reconeix i s’accepta l’autonomia de les diverses federacions i partits que el composen. També perquè resulta que el líder del govern a Catalunya, és un PSC, cohesionat com mai havia estat, que desprès del darrer Congrés el mes de juliol, ha sabut tancar files sense fissura de cap mena, al voltant del seu secretari general. Un Partit molt convençut, de la importància de l’autogovern com element dinamitzador de la societat catalana i del nou estatut d’autonomia com a llei fonamental.

Però llegint els diaris aquests darrers dies i escoltant les declaracions de uns i altres, hom té la sensació que l’únic que en sortirà d’aquest debat és més i més foscor centralista, i més i més anar enrere.

La lògica discrepància, que tota negociació comporta, es utilitzada excessivament al meu entendre, pels líders polítics, en benefici dels seus interessos partidistes, sense tenir consideració de cap mena, vers el progrés del conjunt de la societat catalana.

Així, les declaracions crítiques dels líders de Convergència i Unió, en el sentit d’assenyalar el que ha de fer i no ha de fer el PSC, davant la negociació del finançament, no és altra cosa que cercar la manera de sortir dels lligams que els imposa la unitat d’acció dels partits catalans en el procés de negociació del finançament, i que l’impedeixin pactar directament amb Zapatero, apareixent com els salvadors de la situació, talment com van fer en el procés d’aprovació del nou Estatut al Congrés dels Diputats.

Estic del tot segur que el procés negociador del nou finançament acabarà molt bé pels interessos de Catalunya, i que a més a més el protagonisme serà dels que ho hauran fet possible, aquests que avui dia parlen ben poc, però que treballen molt per la causa, com ara José Montilla, el nostre president de la Generalitat.

divendres, 1 d’agost de 2008

SOBRE EL NOM DE LA NOVA PLAÇA CENTRAL


M’he trobat el meu amic Valentí Soler, excels poeta, defensor a ultrança de la nostra llengua i encara més excel·lent persona, que aquests dies va al darrera de pressionar a la comissió del nomenclàtor, perquè decideixi de posar el nom de l’il·lustríssim gramàtic i pare del català modern Pompeu Fabra. Persona molt lligada a la nostra ciutat, doncs hi va residir una bona temporada. Segons diuen els entesos, hi va escriure una bona part del seu famós diccionari, en concret en la avui desapareguda masia de Can Belluga, on hi ha la Plaça de Josep Cortines, a la part més alta del carrer Sant Pau.

Diu el meu amic Valentí, que Badalona ja va perdre una oportunitat d’or, d’homenatjar el mestre, quan l’ajuntament va optar pel fotògraf Josep Cortines, enlloc de posar Plaça del Diccionari a la urbanització de l’espai de Can Belluga, tot i que una part de la intel·lectualitat badalonina així ho suggeria, i que ara en una de les places que ha d’esdevenir de les més grans de Catalunya, Badalona no pot deixar passar l’ocasió de fer merescudíssim reconeixement al gran filòleg.

Jo li vaig argumentar, que posar el nom de Pompeu Fabra a aquest espai, significaria, treure, dos noms tradicionals, com són el de la Creu i Santa Barbara, i dos més de personatges també dignes de reconeixement, com l’Alcalde Xifré i l’Anselm Clavé; però l’amic poeta, que pel que sembla ho té tot previst, em va assenyalar que la reivindicació del grup que representa, només pretén que s’anomeni Pompeu Fabra a la part central del nou espai, i que les cases del cantó mar segueixin conservant el nom de carrer la Creu i les de muntanya, Anselm Clavé, Pel que fa a l’alcalde Xifré, suggereix es doni a algun espai de nova creació en la urbanització de la zona de l’antiga fàbrica l’Estrella i que el nom de Santa Bàrbara, ja es mantindria en el tros del mateix carrer per sobre d’Anselm Clavé.

No varem tenir més temps per parlar, doncs tant ell com jo, ens cridaven d’altres obligacions, i ens varem acomiadar, demanant-me ell, que si coneixia algú partidari del canvi de nom, l’adrecés a la web d’internet que han habilitat per recollir adhesions a la proposta.

Més tard, i en la placidesa del sofà de casa meva, pensava amb la trobada i reflexionava del fet que Pompeu Fabra, és potser dels personatges que més reconeixement té a la nostra ciutat, doncs a més a més d’un carrer, al barri de Canyadó, té un monòlit a la plaça de l’Assemblea de Catalunya i un institut d’ensenyament mitjà al Parc Serentill, Deu ni do, no us sembla?

Per altra banda i en les meves reflexions, em vaig sorprendre que la intel·lectualitat de la nostra ciutat, acabi fent bandera de la qüestió del nom, quan el que li hauria de preocupar són potser altres qüestions d’aquest lloc, com són el seu disseny, els seus usos, el mobiliari que s’hi posarà, la mobilitat al seu entorn i els serveis que podrà contenir, qüestions que són més prosaiques, però que alhora de la veritat, són les que veritablement afectaran els ciutadans.

Però, les coses de la intel·lectualitat badalonina, tal com les del Senyor, són del tot inescrutables, almenys pels profans com jo, i segurament ells tenen tota la raó del món i en aquests moments, el que més convé a la nostra ciutat, és posar Pompeu Fabra a la que fins avui hem vingut dient Illa Fradera.

dimarts, 29 de juliol de 2008

L'ACORD SOBRE FINANÇAMENT


Escric això, desprès de saber que la reunió de la comissió mixta govern generalitat, celebrada ahir dilluns dia 28 de juliol a Barcelona, no ha fet altre cosa que posar en evidència el profund desacord entre les dues parts. Faig aquest aclariment previ, perquè contra el que molta gent pensa aquests dies, jo estic arribant a la conclusió, que un acord molt bo per Catalunya és a tombar de la cantonada.

M’ho fa pensar, el fet de la prudència verbal amb que els líders del PSC, estan encarant la qüestió. Fixeu-vos, que tret del conseller Castells, a qui per cert tot el partit recolza, gairebé ningú més fa declaracions sobre el tema.

Quina diferència amb la negociació de l’estatut! En que el Partit socialista, lluny de donar la imatge del líder serè que tot ho controla, es va deixar arrossegar per la rauxa competitiva de la lluita pel protagonisme. El resultat d’aquell disbarat, el coneixem prou bé tots plegats, quan va acabar resultant que aquells que durant vint-i-tres anys, s’havien negat a proposar cap reforma estatutària, ara esdevenien els salvadors del nou estatut, desprès d’una maratoniana sessió d’Artur Mas a la Moncloa, i com a conseqüència, el no d’Esquerra en el referèndum, la caiguda de Maragall i la convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades.

Ara, amb la lliçó ben apresa, el PSC, és conté i s’allunya dels cants de sirena, dels Convergents, Esquerra i Iniciativa, en favor de fronts amenaçadors per negar el pa i la sal al govern central. Ara el PSC, i el seu secretari general i president de la Generalitat José Montilla, està mostrant la seva veritable faceta de líder del desenvolupament estatutari, i està conduint les negociacions amb un veritable sentit d’estat, apartant-se de crispacions i de actituds impossibles.

Estic del tot segur que aquesta posició és la correcta, i que l’acabarà conduint a l’èxit més rotund, quan des de l’entorn de Zapatero, s’entengui ben clarament que és el PSC i no pas cap altre formació política la que representa, ideològica i pràcticament, la realitat de la Catalunya actual, que no només li va donar la victòria en les eleccions generals de l’any passat, sinó que és l’únic amb possibilitats de fer-li renovar l’any 2011.

dijous, 24 de juliol de 2008

QUAN CONVÉ TAMBÉ ES QUADREN


Tots els diaris dels proppassats dilluns i dimarts, han anat plens del ”toc d’atenció” que el diumenge, en la clausura del 11è Congres del PSC, el president Montilla li va fer a Zapatero. Amb les paraules justes, sense passar-se ni un pel de la ratlla, Montilla va notificar al president del govern espanyol, el disgust dels catalans davant la proposta Solbes pel futur finançament de la nostra comunitat autònoma. Val a dir que el president de la Generalitat, va comptar amb el recolzament del miler i escaig de delegats, presents a la sala magna del Palau de Congressos de Catalunya, que l’aplaudiren enfervorits

El mateix dilluns i en vistes a la presentació oficial de la proposta per part del ministre d’economia, en el Consell Financer de les Comunitats Autònomes, i desprès d’una conversa entre el conseller d’hisenda Castells i representants del primer partit de l’oposició a Catalunya CiU, s’acorda fer front comú per encarar la negociació amb les màximes garanties, materialitzant, almenys aparentment, que els catalans quan convé també sabem anar a la una en defensa dels nostres interessos. Tot i que jo, talment com Miquel Iceta, em temo que la felicitat no durarà gaire i com va passar en l’assumpte de l’estatut, el sector més nacionalista del panorama, a fi i efecte d’aconseguir el protagonisme, acabaran tirant pel dret, sense encomanar-se ni a Déu ni als Sants; o no va ser això que Artur Mas signés un pacte amb Zapatero, acceptant retallades i Esquerra es decantés per votar no, a fi i efecte d’acontentar les bases més radicals?

El fet que la negociació és entre el govern català i el de l’estat, podria fer pensar que CiU en queda en certa manera al marge i que el recolzament que li ha estat requerit, és simplement des de fora, tot que no ha trigat ni dos dies, en aparèixer la primera corda de salvació, quan des d’Esquerra anuncia que no signaran cap acord que no sigui subscrit també per Convergència.

Que vol dir això?, que si a Artur Mas, se li acut, tornar a fer la pirula, fent jornada a la Moncloa, els Republicans ho acceptaran a ulls clucs?

Estaran fins i tot disposats a trencar el govern d’entesa?

El temps ho dirà, el que si ha quedat demostrat fins ara, és que l’equip de Montilla, i el PSC d’avui, són els únics de tot l’espectre polític català, que de manera coherent i efectiva, estan en condicions de liderar el desplegament estatutari i aconseguir el definitiu encaix de Catalunya a Espanya.

dimarts, 15 de juliol de 2008

LA BARRAQUETA DEL CATALANISME


Els Convergents han acabat el seu congrés, fent pinya al costat del seu líder Artur Mas, que se les ha vist i desitjat per mantenir la tradicional ambigüitat d’aquesta formació, en front dels que proposaven definir-se clarament com a formació independentista.

L’eina que ha utilitzat aquesta vegada per salvar la situació, s’ha dit “Casa Gran del Catalanisme”, que han definit com una mena de lloc on han de confluir tota mena de sensibilitats i maneres d’entendre la catalanitat, incloent, fins i tot, els seguidors i amics de Pascual Maragall.

Llegint els diaris d’avui, el dilluns posterior a la clausura del Congrés Convergent, i destriant el grà de la palla en els més afins a la dreta nacionalista catalana, hom te la impressió que més que una gran casa, el que de moment hi ha és una barraqueta, que aixopluga als propis convergents, (potser fins i tot amb alguna excepció), on ni tant sols hi ha sol·licitat l’entrada, tot i que tenen promesa una suite de luxe, els socis d’Unió Democràtica.

A qui pretenen acollir, tret de les diferents sensibilitats que ja són dins de Convergència?

O potser tot plegat no és res més que una cortina de fum per calmar els ànims del sector més radical dins de Convergència, evitant que les emprenguin pel camí del trencament amb Unió?

Per altre banda, ens cal també pensar en la voluntat que manifesta Rajoy, de canvi en l’estratègia de Partit Popular qüestió que pot conduir a mig termini a una reedició del Pacte del Majèstic, on si la matemàtica electoral ho permet, a canvi del recolzament “Popular” a la investidura de Mas a la presidència de la Generalitat, la dreta nacionalista catalana ajudaria a Rajoy a “despoltronar” Zapatero.

Voleu dir doncs que aquesta “Gran Barraqueta del Catalanisme” no hi trobarem també en Sirera, l’Alicia Sanchez Camacho, i fins i tot en Garcia Albiol?
Com diu la dita “De més verdes en maduren”

dijous, 10 de juliol de 2008

EL PROBLEMA ÉS QUI PAGA


Que els governs d’Espanya i Catalunya no tenen cap mena de responsabilitat en la generació de la crisi econòmica, és del tot evident, encara que alguns il·luminats interessats de la dreta d’aquest país s’entestin en insinuar el contrari.

Que si, poden, i han de prendre mesures per fer-hi front, a fi i efecte de procurar que sigui el menys traumàtica possible pels ciutadans, és també una qüestió reconeguda, fins i tot pels menys llestos de la nostra espècie.

I finalment, que tots som conscients que la superació de qualsevol crisi econòmica comporta un cost i que aquest sempre ha de ser assumit per algú.

La gran dreta espanyola, representada pel Partit Popular i la més moderada catalana que representa Convergència i Unió, ja fa una colla de dies ens venen predicant que davant les qüestions econòmiques, no existeixen diferencies ideològiques, sinó que les solucions sempre són úniques i que la diferencia està en aplica-les o no. Gran falsedat que l’únic que pretén amagar, és la voluntat manifesta del conservadorisme més extrem de fer pagar la crisi a les classes més desafavorides, retallant la despesa pública, sobretot en les qüestions socials.

És evident que quan la factura la paguen els de baix, tal i com pretén la dreta, amb rapidesa els indicadors, canvien de sentit com la competitivitat, doncs amb la rebaixa de les prestacions i mantenint la producció, el producte o el servei, surt a un cost molt més baix, incrementant el benefici. Aquesta circumstància permet al govern de torn, penjar-se la medalla de bon gestor, encara que alhora de la veritat, hagi contribuït a aprofundir l’abisme entre les classes pobres i les classes riques del país.

L’atractiu d’una solució fàcil, en algunes èpoques ha temptat fins i tot a les formacions d’esquerra quan han ocupat el govern, tal i com va succeir, en les darreres legislatures dels governs Gonzalez on es van adoptar les grans solucions capitalistes per pal·liar els desajustos econòmics de l’època. Tot sabem però que aquesta actitud va acabar comportant la pèrdua del poder i entrar en els foscos vuit anys del govern Aznar.

Sembla ser que Rodriguez Zapatero, va aprendre la lliçó històrica i ara en plena época de vacas magres, contínuament ens assenyala la seva voluntat que el cost de la crisi no recaigui sobre els més dèbils i per això, tot i el risc de quedar-se sol a la cambra de representació parlamentaria, no para de dir-nos que es nega en rodó a reduir la despesa social dels pressupostos de l’estat, i a rebaixar la carga impositiva als qui paguen més.

Penso que té tota la raó del món, i tot i els atacs furibunds, des del PP, “centrat” dels Sr. Mariano, o dels nacionalistes radicals de l’Artur Mas, la majoria del personal el recolza en tot i per tot,sobre tot mentre mantingui la seva fidelitat als principis socialistes, de repartiment equitatiu de la riquesa que generem.

dimarts, 8 de juliol de 2008

EL CONGRES DEL PSOE i CiU


Si els socialistes reconeixen i recolzen com a font de riquesa, el plurilingüisme de l’estat espanyol, pels nacionalistes catalans està malament. Si no ho arriben a fer, els brams d’Artur Mas i els seus, titllant-los, d’agressors a la nostre cultura i identitat , es sentirien des de l’estadi olímpic de Pequin.

Què pretenen? Potser que el PSOE demani d’independència de Catalunya?

La influencia cada vegada més decisiva del PSC, en el conjunt del socialisme espanyol s’ha fet notar en aquest darrer Congrés estatal, i els avenços cap a una concepció federalista de l’estat espanyol, han estat altra vegada significatius, qüestió aquesta que, tot i que als de la dreta nacionalista catalana, els sembla molestar sobiranament, doncs els treu tota la seva argumentació en la recerca d’una identitat basada en la diferència i confrontació amb els altres, més que no pas en els propis valors, no deixa de ser un dels mèrits del Govern d’Entesa de la Generalitat de Catalunya, en general i de José Montilla, en particular, que sense grans escarafalls, ha aconseguit que el president de la Junta d’Extremadura, es manifesti a favor del català.

El proper cap de setmana, els Convergents, fan el seu Congrés i segons sembla la qüestió principal està en si cal introduir el concepte d’independència de Catalunya en el ideari del Partit. L’actual direcció constituïda pel nucli dur del nacionalisme, sembla partidària d’aquesta opció, que si es materialitza, acabarà per esser un nou pas allunyant-se de la centralitat, desprès que ja fa uns anys decidissin d’abandonar la ideologia socialdemòcrata, per llançar-se en braços de liberalisme més acèrrim.

Quan disposem dels resultats i les conclusions, estarem en condicions de fer-ne comentari, per tant deixem-ho per la setmana que ve.

dimarts, 1 de juliol de 2008

MALS TEMPS PEL SOBIRANISME


La Constitució Espanyola, amb tots els seus defectes i virtuts, és avui per avui, el marc on es desenvolupen les nostres llibertats, i on es sustenta el sistema democràtic. Un marc acceptat majoritàriament pel poble espanyol, inclòs el català, en el seu dia en referèndum.

Des de posicions, clarament minoritàries, tant aleshores com avui dia, fonamentalment, al Pais Basc i Catalunya, se’ns ha volgut presentar la Carta magna, com una mena d’imposició, que ens impedeix el desenvolupament de la nostra llengua, la nostra cultura, i el nostre sentiment de poble, i per això, se’ns predica d’una manera subtil, que cal que ens hi rebel·lem i intentem de totes totes d’imposar els criteris d’aquells que creuen que més ens val anar sols que no pas plegats.

El que no ens diuen tots aquests sobiranistes, és que quan els espanyols, ens varem posar d’acord, per redactar i aprovar el text constitucional, renunciàvem de fet a prendre decisions de manera unilateral, tret d’aquelles competències que l’estat ens cedeix i que figuren en l’estatut d’autonomia.

Qualsevol canvi substancial en aquesta qüestió requereix d’una modificació del text constitucional, que evidentment no es pot fer des de cap de les autonomies individualment, sinó que requereix el consens de tot l’estat.

El lendakhari Ibarretxe, diuen per motius electoralistes, amb la seva consulta, està contravenint tots aquests principis, i aprofundeix la divisió de la societat basca, traumatitzada,per les accions inhumanes d’una banda terrorista. Ell sap molt bé que ni la meitat de la societat basca ni la resta d’Espanya, li permetrà realitzar-la, doncs si ho fes, seria com desvalorar els màxims principis pels que ens regim, cosa impensable en cap estat de dret mereixedor d’aquest nom.

El fracàs, més que probable de l’estratègia d’Ibarretxe, que el portarà sense cap mena de dubte a una gran baixada electoral, també afectarà als sobiranistes d’aquí, que no fan altre cosa que riure-li les gràcies, i veuran com se’ls gira d’esquena la gran majoria de la societat. Tot i que això, també ens pot portar el perill, que el nacionalisme espanyol, és desfermi i carregat de raons, ens ompli el cap amb les seves proclames i vulgui fer prevaldre les seves tesi.

Esperem que al final en seny s’imposi i que el pensament de tots aquells que creiem que la diversitat és una riquesa i que caminar plegats no vol dir sotmeti-me’n de cap mena, s’acabi imposant a fi i efecte d’aconseguir que el nostre sigui un país pròsper i capdavanter.

SOBRE LA BARRERA DEL PORT


Llegeixo amb astorament que la FAVB, (Federació d’Associacions de Veïns de Badalona), vol emprendre ara una campanya en contra del manteniment de la barrera en el port de Badalona, que des de la inauguració d’aquest equipament ciutadà obliga al pagament mínim de 0,60 €, a tot aquell que amb vehicle de quatre rodes, entra en el seu espai.

Dic que m’estranya la posició de la FAVB, i em costa de trobar-hi justificació, pel fet que aquesta entitat en diversos fòrums ha manifestat repetides vegades la necessitat de perjudicar l’ús del vehicle privat a la nostra ciutat, per afavorir el transport públic col·lectiu o els desplaçaments a peu o en bicicleta, amb tot una sèrie d’arguments on es fa bandera de la sostenibilitat, el mediambient, etc.etc.

És reconeguda la seva oposició al projecte del túnel de la B-500, i les alternatives de transport ferroviari entre Badalona i el Vallés, que ha propugnat des de fa anys, amb l’argument de la Sostenibilitat i l’augment de contaminació atmosfèrica i acústica que la facilitat de comunicació entre comarques procuraria.

Es clar que per contra, ja fa uns anys, es van mobilitzar per procurar la gratuïtat de l’aparcament de Can Ruti, qüestió que a més de procurar una despesa municipal de més de 4.000 milions de les antigues pessetes, per rescabalar la concessió, va paralitzar un replantejament seriós del transport públic a aquella zona.

A veure si ens aclarim senyors de la FAVB, o estem a favor de la mobilitat sostenible i segura, o anem de cara al populisme i francament és molt lleig jugar a dues bandes, sobre tot quan els veïns de la nova façana marítima que es podien veure perjudicats, ja fa un temps se’ls va donar una solució i a més a més no se si s’hi ha fixat però les obres dels nous accessos, per sobre de la via ja comencen a ser una realitat.

dimarts, 17 de juny de 2008

ÉS POSSIBLE AVANÇAR EN LA UNIÓ EUROPEA DES DE LA DRETA?


L’esperit dels signants del pacte de Roma l’any 1957, Christian Pineau per França, (socialista) Joseph Luns, per Holanda (democràcia cristiana), Paul Henri Spaak per Bèlgica, (socialista) Joseph Bech per Luxemburg, (democràcia cristiana) Antonio Segni per Italia, (democràcia cristiana) i Konrad Adenauer per la República Federal de Alemanya (democràcia cristiana), considerat com l’origen de l’actual Unió Europea, poc te a veure amb el dels dirigents actuals. El neoconservadurisme actual del partit de Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi, el nacionalisme flamenc força majoritària a Bèlgica o la democràcia cristiana holandesa mediatitzada per una pujant ultra dreta, que posen com a bandera un nacionalisme passat de moda que està provocant una més que certa paràlisi del procés. Tot i els intents de dissimular-ho dels actuals caps d’estat dels vint-i-set països que la conformen, el darrer amb la promoció del descafeïnat tractat de Lisboa, és indubtable el benefici que n’obtenen pels seus interessos proteccionistes, sota el paraigua omnipresent dels Estats Units.

No hem d’oblidar que el tractat per una constitució Europea, avortat pels resultats negatius dels referèndums de França i Holanda, havia estat impulsat, per uns governs en els estats membres, de clara majoria socialdemòcrata, a més a més amb la voluntat ferma d’espolsar-se el jou de la dependència nord americana que des del final de la segona guerra mundial ha vingut suportant, i situar Europa a nivell de potencia mundial, tal i com li correspon.

No oblidem tampoc la reacció de disgust del president George W. Bush, manifestada amb la distinció de la nova i la vella Europa, quan el vell continent s’oposa majoritàriament a la seva política d’agressió amb la guerra d’Iraq, el trencament de facto de relacions amb el govern Zapatero, desprès que aquest retirés les tropes espanyoles de l’Iraq, la seva satisfacció quan el líder social demòcrata alemany Schroeder, no és reelegit canceller. Per resumir, només ens cal veure el darrer viatge, que ha fet com a president a Europa, on només ha trobat beneplàcits a la seva política d’agressió, ara contra Iran, on fa uns anys se li oposaven per la seva política Iraquiana. Els actuals governs d’Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit, li han rendit homenatge, i com a cirereta que corona el pastís, li han ofert un no rotund de Irlanda a la mínima possibilitat que Europa avanci cap a convertir-se en potencia mundial, sortint de l’imperi.

Per altre banda i si atenem que el No irlandès al tractat de Lisboa, d’entrada en paralitza la seva entrada en vigor, hem de començar a pensar que finalment George Bush, ha acabat sortint amb la seva, i que els poderosos dels Estats Units d’Amèrica poden dormir tranquils, que Europa, no els serà cap mena de competència, com a potencia mundial.

Als convençuts que el sistema socialdemòcrata europeu és l’únic que pot garantir un repartiment just de la riquesa que generem, ens cal esperar temps millors, temps on els partits d’esquerra, tornin a gaudir de la confiança de l’electorat, temps on els valors de la solidaritat, la igualtat, i la consciencia de classe, tornin a arraconar l’individualisme, el sentiment tribal, i l’exaltació de la diferència com element de disgregació.

dijous, 29 de maig de 2008

IMPRESSIONS DESPRÈS DE DOS PLENS DEL NOU ALCALDE


De moment se’m confirmen les expectatives i el plenari municipal comença a prendre un caire molt més seriós que el que darrerament tenia, no se si per la manera de fer diferent del nou batlle Jordi Serra, o fruït d’un pacte entre regidors, però el cas és que les intervencions dels representants dels ciutadans resulten molt més concises i sense elucubrar com acabava essent carregosament habitual.

Un exemple del que dic, és que el punt de l’ordre del dia, on s’atorga la paraula als ciutadans que ho han demanat prèviament i pel fet que s’aprofitava per part de l’oposició per carregar contra el govern, obrint uns torns de debat que de fet no corresponien, allargant la durada dels plenaris; ara s’enllesteixen en una extraordinària brevetat, en el darrer, en qüestió de mitja hora es ventilaren quatre paraules demanades.

Per altra banda haig de dir que m’ha resultat agradablement sorprenent la maneres del nou batlle, alhora de controlar el personal no admeten sortides de to i obligant a demanar disculpes si algú poc curós incorre en falta.
Una altra qüestió és la sensació que finalment l’administració local s’ha posat en marxa, i que els problemes antics o nous, s’afronten amb decisió. Questions que fa un temps ocupaven les primeres planes dels diaris, i semblaven a punt de provocar la insurrecció dels ciutadans, avui ni se’n parla ni tant sols en els fòrums d’internet. Ningú parla avui de Dalt la Vila, ni dels pisos sobreocupats, ni de problemes amb immigrants; i no és pas que tots els problemes s’hagin solucionat com per art d’encantament, sinó que ara el govern encarant-los, desactiva de retruc les influencies dels quatre interessats en el desprestigi de la institució, que ara es troben amb la desafecció d’una majoria de ciutadans

dijous, 10 d’abril de 2008

JO CREC QUE ANIREM MÉS BE



Aquests dies és la frase més sentida a Badalona, desprès del relleu a l’alcaldia de la nostra ciutat. Alguns argüint l’edat jove del nou batlle, d’altres per la qualitat de persona resolutiva, i els que més perquè culmina el procés de transició a la nostra ciutat i obra una nova etapa, en ser el primer màxim mandatari de la ciutat, que res va tenir a veure, amb la lluita antifranquista i que els seus mèrits els ha aconseguit dins d’un període de tranquil·la legitimitat democràtica.

Personalment també crec que la ciutat anirà a millor, i que en aquests moments calia un canvi en profunditat en l’estructura municipal, canvi, que cap dels que tants anys fa que s’arrosseguen pel consistori, poden portar a terme, però que el concurs d’una persona d’empenta, amb les idees clares, com és el cas que ens ocupa, si pot realitzar.

El compromís que Jordi Serra, va adquirir en el ple d’investidura del passat dia 8 d’abril, on emulant la promesa dels que en l’antiga Atenes, adquirien el títol de ciutadans, de deixar una ciutat, no pitjor, sinó millor, més gran i més bella de la que avui és, denota molt clarament la seva voluntat inequívoca en favor d’aquesta ciutat, vilipendiada, fins i tot pels propis ciutadans.

A Serra, ningú li posarà les coses fàcils, “El més llarg de tots, només pel que fa a l’alçada”, en el seu discurs el dia de la investidura, el va atacar per tots quatre costats, acusant-lo d’haver enganyat als electors, el de can Comunista, el penyista Carles Sagués, ressentit per pensar que va ser Serra, qui va vetar la possibilitat d’arribar a un acord de govern, va acabar anunciant una oposició dura.

Els socis de govern, ERC i CiU, tot i que amb suavitat i elegància, tampoc, se’n van estar de criticar que assolís l’alcaldia, sense haver estat cap de llista en un procés electoral i en el cas de Convergència, el seu líder l’Au de vol majestuós, Ferran Falcó, no es va oblidar de remarcar que en la propera contesa electoral, intentarà per tots els mitjans d’arrabassar-li el lloc

Només els membres del grup socialista, es mostren units recolzant-lo, com una prova evident que les lluites internes del passat han quedat del tot superades i ara com un sol home, és disposen a recuperar el temps perdut i la confiança dels badalonins.

La Badalona del segle XXI, requeria un lideratge del segle XXI, i a mi, com a molts conciutadans, em sembla que l’hem aconseguit en la figura de Jordi Serra; el temps ho dirà.

L’únic que lamento del canvi, és haver perdut els petons i abraçades amb la màxima autoritat de la ciutat, perquè no em negaran vostès que no ha de ser el mateix, fer-los a un home amb bigoti, que a una dona de pell fina com fins ara!

divendres, 14 de març de 2008

I EL SR. MARIANO SEGUEIX A L'OPOSICIÓ


Per ser franc haig de confessar que fins al migdia, del proppassat diumenge electoral, quan l’anunci de les dades de participació, les assenyalaven com molt properes a les de fa quatre anys, no vaig començar a veure clar que els espanyols estaven disposats a renovar la confiança a Rodriguez Zapatero i que s’estimaven més que el Senyor Mariano, seguís un bon temps més a l’oposició.

Al vespre, quan els primers sondeigs asseguraven gairebé una majoria absoluta pel Partit Socialista Espanyol, vaig respirar amb tranquil·litat, doncs ja es veia que per malament que anessin les coses, la possibilitat que un govern de la dreta extrema tornés a la Moncloa esdevenia impensable.

No ha passat ni una setmana, que les conseqüències dels resultats, ja s’han fet sentir, i així, aquí a Catalunya, a Can Comunista i a Cals Republicans hi ha rebombori, en els primers, Imma Mallol anuncia, la seva retirada i en els segons, la batalla pel lideratge entre Carod i Puigcercós, esta arribant altre cop al seu punt més àlgid. Uns i altres atribueixen els mals resultats a una bipolarització de la política espanyola, entre la dreta i l’esquerra, que ha acabat per arrasar tots els matisos d’una i altra banda.

El que pot ser un avantatge, atorgant el nombre més alt de diputats al PSOE i al Partit Popular, té l’inconvenient que els redueix a ambdós les possibilitats d’aconseguir aliances, sobre tot al victoriós PSOE, que en no haver obtingut la majoria absoluta, haurà de pactar amb d’altres formacions per garantir l’estabilitat del govern en la nova legislatura.

Els aliats naturals, els comunistes d’Esquerra Unida, no tenen prou nombre de diputats per decantar la balança, i això cal afegir la nefasta experiència amb Esquerra Republicana de Catalunya, la passada legislatura; tot plegat aconsella un gir i a cercar l’auxili de la dreta nacionalista de Catalans i Bascos.

Però tot te els seus problemes i en el cas dels Bascos, els plantejaments sobiranistes d’Ibarretxe, tot i que han estat de fet castigats per l’electorat basc, tant a les autonòmiques com a les generals, segueixen essent un problema, per acostar posicions. En el cas català, la difícil situació de Convergencia que tot i ser la força més votada, es manté a l’oposició, de fa dues legislatures per la seva incapacitat de trobar aliats suficients en l’espectre polític català, els pot fer caure en la temptació de condicionar el seu suport a un trencament de l’actual tripartit i a la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, per veure si recuperen el poder.

Mentrestant el Sr. Mariano, comença a fer neteja a casa seva, i tot sembla que vol donar una imatge més allunyada de la radical i extrema dreta que fins ara han donat, tot i que permeteu-me que dubti de la voluntat d’un canvi real, quan el discurs de confrontació i de nacionalisme espanyol a ultrança, no li ha anat tant malament, doncs l’ha fet augmentar la seva plantilla de diputats, respecte dels que tenia en la passada legislatura. A més a més no oblidem que qui segueix marcant les directrius, a can popular, no és altre que un home petit amb bigoti, excels professor de George Town, i president indiscutible de l’orgue ideològic per excel·lència, les FAES.

No serà que pretenen fer confiar els votants d’esquerra i que divideixin el seu vot en diferents matisos, perdent així l’hegemonia?

dilluns, 3 de març de 2008

CAL TENIR MEMÒRIA



Tots aquests que ara acusen a Rodriguez Zapatero, de no haver recolzat l’estatut de Catalunya tal i com va sortir del Parlament de Catalunya, haurien de fer memòria, de les ànsies nacionalistes radicals que de cop i volta li van entrar a Convergència i Unió, que no havent paït la descavalcada del govern de Catalunya, es situà com un hippie dels anys seixanta a demanar l’impossible.

L’aritmètica parlamentaria va aconseguir quer prosperés un text, d’una més que dubtosa constitucionalitat, que indefectiblement havia de ser reajustat en el seu tràmit del Congrés dels Diputats, i que a més a més va permetre a Artur Mas fer-se la foto amb Zapatero, quedant com el gran salvador i deixant, el paper del tonto pel president de la Generalitat Pascual Maragall.

També haurien de recordar que l’única formació política que ha tingut la barra de plantejar un recurs, contra la màxima llei catalana, carregat de contradiccions al tribunal constitucional, ha estat el Partit Popular, formació que forma part de la mateixa Internacional que Unió Democràtica de Catalunya, qüestió que sense cap mena de dubte, ens indica la seva proximitat ideològica i la facilitat que això representaria, en una circumstància de victòria del Partit Popular a les eleccions, per obtenir el recolzament de la formació nacionalista catalana, que argumentaria, raons d’estat o l’interés per Catalunya, tal i com ja va fer, entre els anys 1996 i 2004.

Penseu en totes aquestes coses quan aneu a dipositar el vot a l’urna el proper 9 de març, penseu que els grans avenços socials i de tota mena, sempre s’han produït quan a la Moncloa hi ha hagut un socialista.

CAL TENIR MEMÒRIA



Tots aquests que ara acusen a Rodriguez Zapatero, de no haver recolzat l’estatut de Catalunya tal i com va sortir del Parlament de Catalunya, haurien de fer memòria, de les ànsies nacionalistes radicals que de cop i volta li van entrar a Convergència i Unió, que no havent paït la descavalcada del govern de Catalunya, es situà com un hippie dels anys seixanta a demanar l’impossible.

L’aritmètica parlamentaria va aconseguir quer prosperés un text, d’una més que dubtosa constitucionalitat, que indefectiblement havia de ser reajustat en el seu tràmit del Congrés dels Diputats, i que a més a més va permetre a Artur Mas fer-se la foto amb Zapatero, quedant com el gran salvador i deixant, el paper del tonto pel president de la Generalitat Pascual Maragall.

També haurien de recordar que l’única formació política que ha tingut la barra de plantejar un recurs, contra la màxima llei catalana, carregat de contradiccions al tribunal constitucional, ha estat el Partit Popular, formació que forma part de la mateixa Internacional que Unió Democràtica de Catalunya, qüestió que sense cap mena de dubte, ens indica la seva proximitat ideològica i la facilitat que això representaria, en una circumstància de victòria del Partit Popular a les eleccions, per obtenir el recolzament de la formació nacionalista catalana, que argumentaria, raons d’estat o l’interés per Catalunya, tal i com ja va fer, entre els anys 1996 i 2004.

Penseu en totes aquestes coses quan aneu a dipositar el vot a l’urna el proper 9 de març, penseu que els grans avenços socials i de tota mena, sempre s’han produït quan a la Moncloa hi ha hagut un socialista.

divendres, 29 de febrer de 2008

UN LEMA


El lema de campanya del partit dels Socialistes de Catalunya, “si tu no hi vas ells tornen” el trobo extraordinàriament clarificador i en poques paraules constata un fet, que s’ha repetit una vegada i una altre, elecció darrera elecció.

Tot i que a mi no m’agrada, que les campanyes electorals, es basin en pronosticar les desgràcies que ens poden passar si guanya l’adversari, doncs penso que generen incredulitat per exageració, un repàs a l’estadística ens assenyala que en aquest nostre país, un cop tancada la transició vers la democràcia, la pujada electoral dels partits representants de la dreta conservadora, sempre coincideix, desprès d’unes eleccions on el principal protagonista ha estat l’abstenció.

Podríem dir que una bona part dels votants d’esquerra del nostre país, quan pretenen castigar els governs de la seva tendència ideològica, no ho fan anant a votar el seu opositor, sinó que s’acaben quedant a casa; i estic del tot segur que quan opten per aquesta decisió, el que esperen és que segueixi erigint-se en vencedor l’esquerra, tot i que per un marge més ajustat, que l’obligui a repensar el que ha fet malament en la legislatura anterior.

Si ho mirem sense apassionament, ens adonarem que la qüestió no tindria la més mínima importància, si en aquest nostre país hi hagués un partit de dretes moderat, a l’estil de les dretes civilitzades d’Europa, que quan ocupés el poder, no ens fes témer pel retrocés en l’assumpte de les llibertats, ni pels avantatges socials que tant ens ha costat assolir. Però el fet no és així, sinó que poc temps desprès que guanya la dreta ultramuntana que representa el Partit Popular, als que varem viure una bona part de la nostra vida, durant el franquisme, se’ns desperten tots els fantasmes més durs, que ja creiem enterrats per sempre., i als que són més joves i no poden recordar les desgràcies d’una dictadura de dretes, ha van poder tastar durant els vuit anys en que un paio petit amb bigoti, es va fer l’amo del tros.

Si us plau que cap badaloní es quedi a casa, el proper 9 de març, que no manqui cap vot a l’urna. Si algú vol castigar el govern Zapatero, que no ho faci, quedant-se a casa, sinó anant al col·legi i votant per qualsevol altra opció de les que hi ha a l’ampli ventall, fora del Partit Popular.

Cal barrar-los el pas aquesta vegada, perquè segons insinuen els experts, és més que probable que si es foten la gran castanya, s’acabi imposant dins del PP el sector més moderat, i els espanyols ideològicament de dretes, acabin desterrant per sempre més els tics, d’un passat, nefast que tots voldríem haver oblidat.

divendres, 22 de febrer de 2008

.....I ELS NACIONALISTES SALTEN D'ALEGRIA


Kosovo, ha proclamat de manera unilateral, la seva independència de l’estat Serbi, amb la benedicció dels Estats Units, i els governs de dreta dels països Europeus, constatant una vegada més un fracàs de la convivència i els valors de solidaritat i fraternitat, que com ens diu la història, són els que han permès la subsistència fins avui de l’especia humana.

Tots els que ens proclamem homes de bé i sobre tot els que ens situem ideològicament a l’esquerra, hauríem d’estar tristos i plorar de ràbia, amb la patent constatació de la incapacitat de solucionar un conflicte de manera adequada a les lleis d’una humanitat que es considera civilitzada, en els albors del segle XXI.

Qui ha decidit que Serbis i Albano Kosovars, no poden viure junts?, Qui ha decidit que no deixar-los superar plegats, els horrors que la intransigència d’un nacionalista extremista com Milosevic els hi va causar en els darrers anys del segle XX? Es potser George Bush i els ultres jueus com a justificació de la separació i aniquilament del poble palestí, que estan practicant a Palestina? És que la conservadora Angela Merkel i el dretà exhibicionista Sarkozy, en pensen treure algun profit de la misèria econòmica del nou país?

M’envaeix pena i vergonya, per la imatge que els que es declaren defensors de la catalanitat, van donar l’endemà de la proclamació, brindant amb cava. Sento ràbia desbordant quan veig les declaracions de la dreta nacionalista catalana i basca, proclamant que volen el mateix per aquest nostre país, i no puc entendre de cap de les maneres, que a la Catalunya del segle XXI, on la majoria de ciutadans ens esforcem en acceptar la nova realitat de la diversitat cultural, quan abjurem de les posicions ultramuntanes del nacionalisme espanyolista, en pro de la diversitat com element enriquidor, surtin uns líders que aplaudeixen la separació, de cultures diferents tot i que pròximes i amb experiència de molts anys de convivència.

dimarts, 12 de febrer de 2008

HA FET MAI POLÍTICA L’ESQUERRA ABERTZALE?


Arrel de les darreres detencions dels membres de la mesa de la il·legal formació Batasuna i la posta en marxa del procés de deixar fora la llei a les seves tapadores, el Partit Comunista de les Terres Basques i Acció Nacionalista Basca, s’obre altre vegada el debat, entre els defensors més o menys acèrrims de la mesura i els seus detractors, aquests darrers sempre al voltant del pensament nacionalista ibèric, no espanyol, i amb l’argument que si el final de la violència, ha de ser sobre una base de diàleg, dissoldre les formacions polítiques a l’entorn de la banda terrorista, significa trencar el ponts i impossibilitar aquesta sortida dialogada.

Si repassem, l’actuació política de l’esquerra abertzale, en els dos períodes de treva unilateral de la banda terrorista, tant en el que va tenir lloc durant el govern Aznar, com el darrer en la legislatura presidida per Zapatero, ens adonarem ben aviat que Batasuna, en totes les formes que se’ns ha presentat no ha agafat mai les regnes i s’ha posat a liderar el procés negociador pel seu cantó, sinó que s’ha mostrat com un sumís seguidor de les directrius de la banda, secundant-la en tot i per tot; i és aquesta incapacitat, d’actuar dins el marc del que els demòcrates entenem per política, la que li ha fet perdre tota la credibilitat, i ha propiciat el procés de desmantellament a que la judicatura, els està sotmeten.

L’actual govern socialista, a diferencia del seu antecessor del Partit Popular, no confon els objectius amb els mitjans, i deixa ben patent que amb les seves actuacions, no es pretén combatre la idea independentista, sinó els procediments que un grup de bascos ha optat per defensar-la, fonamentats amb l’ús de la violència.

El braç polític de qualsevol organització terrorista, ha d’aconseguir posar-se per davant i manar al braç militar; i no servir-li de crossa o justificació, com és el cas que ens ocupa, i per mostra que preguin el procés a Irlanda, on el Sinn Feinn és va imposar i marcar les directrius al braç armat de L’IRA, fins a fer-lo dissoldre. La democràcia, no pot acceptar xantatges de cap manera, i ja hem direu sinó és un xantatge, voler emprendre negociacions amb les pistoles damunt la taula.

Vull pensar que de tot el que està passant avui dia, en sortirà una reflexió profunda, dins l’esquerra independentista basca, que intentarà cercar unes noves persones que els representin, unes noves persones que seran capaces de començar per abjurar del procés de violència, condemnant els atemptats que aquesta banda de criminals, intenta fer una vegada i una altra, i acabarà fent política, que és l’única forma on la democràcia i les llibertats dels pobles, es veuen emparades.

diumenge, 3 de febrer de 2008

I ELS BISBES CATALANS, TAMBÉ



Aquests dies estic descobrint una qüestió de la nostra història recent que sempre m’havia resultat un misteri, i és el perquè de les onades d’anticlericalisme, que de cop i volta s’apoderen dels espanyols fins a conduir-los a extrems de violència inusitada, en contra dels hàbits, sotanes i colls alts.

Potser perquè havia conegut una església catòlica, molt compromesa amb les lluites per les llibertats en temps de la dictadura de Franco, potser perquè havia vist córrer davant els grisos, a un grapat de capellans Via Laietana avall, potser perquè el testimoni de diversos clergues rectors a la parròquia de Sant Sebastià de Pomar, fent costat a un veïnat amb greus dificultats, aconseguiren de capgirar la davallada vers la marginació més absoluta a la que estava abocat el barri.

Sempre m’havia estranyat que l’any 1936, el poble treballador les emprengués en contra tot el que fes tuf de religió, responsabilitzant-los de col·laboracionistes amb els facciosos revoltats. No podia d’entendre de cap de les maneres com a Badalona, els milicians anarquistes empaitessin i assassinessin, si els atrapaven a tot aquell que feia tuf a encens a partir del 18 de juliol de 1936, quan fins aleshores no s’havien ficat mai amb ells.

Durant la meva joventut, quan la dictadura estava en el seu apogeu, internament justificava el fet del suport a la causa de la dictadura de la alta jerarquia de l’església espanyola, com una reacció natural als tres anys en que van ser perseguits, i de fet molts dels bisbes i cardenals que aleshores figuraven en l’alt comandament de l’església espanyola, havien sofert en carn pròpia per causa, deien, de la seva fe.

Ara, aquests dies, sentint els discursos dels portaveus de la Conferència Episcopal, amb una clara ingerència en els assumptes de la societat civil, intentant induir el vot cap a l’extrema dreta que representa aquí i avui, el Partit Popular, se’m ha fet la llum sobre els fets de l’any 36, doncs he pensat que si la jerarquia d’aleshores, feia un discurs més o menys com el que fan avui dia Rouco Varela i els seus, i un grup de general les emprèn a trets per capgirar un govern democràticament elegit amb un resultat de tres anys de cruenta guerra civil, és de tota lògica suposar que la comunitat catòlica i sobre tot els seus clergues fessin conxorxa amb els rebels.

El fet que cap dels bisbes en actiu, que avui exerceixen, han patit mai persecució, doncs tots els de la generació en exercici durant la guerra civil, per raó d’edat, ja han traspassat o gaudeixen de la jubilació, em fa descartar el tema de la reacció que anomenava abans, qüestió que em porta a pensar que la ideologia de l’extrema dreta és intrínseca al pensament catòlic, almenys en la seu sector més integrista que avui sembla dominar en els màxims estaments. Si això és així, vol dir que els capellans obrers, els cristians pel socialisme, i demés estructures de base, són una minoria sense pes dins del poder eclesiàstic?

Des de la meva posició d’agnòstic, em sembla de vergonya, que fins i tot la conferència Tarraconense que agrupa als bisbes catalans, acabin donat suport a aquest nefast document, que rebla el clau de la deriva integrista que ha emprès darrerament la jerarquia catòlica espanyola, i celebro que almenys, des de l’autoritat, més moral que altra cosa, que representa l’abat de la comunitat de Montserrat, hagi posat els punts sobre les is manifestant el seu desacord total amb un document que enlloc de la concòrdia incita a la confrontació.

divendres, 25 de gener de 2008

LA INFORMACIÓ PÚBLICA


Serveix per alguna cosa, que els projectes es presentin a informació pública?

Segons sembla, almenys pel que fa al personal de Dalt la Vila s’hauria de contestar que no, doncs ara és queixen d’uns fanals i uns bancs que segons sembla figuraven en el projecte, de remodelació de la Plaça Constitució, que en el seu dia va passar el perceptiu tràmit d’exposició pública, al taulell d’anuncis de l’Ajuntament, sense que ningú hi fes al·legació de cap mena. Qüestió al meu entendre del tot reprovable, doncs una primera condició, pel bon funcionament de la democràcia participativa, és el respecte per les normes i els procediments establerts, a fi i efecte que és permeti un ordre on cadascú pugui exercir el seu paper sense entorpiments de cap mena.

Quan es va presentar a informació pública el projecte de rehabilitació de la Plaça de Dalt la Vila, estaven badant els veïns? O és que aleshores ja els hi anava bé i ara “algú”, que abans manava i ara no, els ha fet canviar d’opinió?

Sigui el que sigui, no trobo correcte com s’està portant tot plegat, ni per part de la comissió de veïns, ni per part del govern municipal quan cedeix i tira enrere en l’afer que ens ocupa, donant mostra d’inseguretat sobre els procediments que ell mateix ha establert.

Penso que la inseguretat en un governant, és la pitjor de les situacions i que sempre acaba comportant perjudicis, als propis ciutadans; com a mostra val la pena recordar el penós pelegrinatge d’una estació transformadora en el carrer Marquès de Montroig, que va comportar, no només un gran retard en l’arribada del tramvia, sinó també que finalment hagués de ser costejada, per l’ajuntament, desprès d’haver fet canviar l’emplaçament tres vegades, per les queixes veïnals, presentades fora del termini reglamentari.

És que uns hi altres, ens volen conduir a procediments assemblearis que sempre resulten ineficaços?

Per altra banda, em fa gràcia la defensa aferrissada d’unes edificacions i una trama de carrers dubtosament medieval, que fan els veïns agrupats dins la comissió, on no hi deixen introduir cap element que al seu criteri els distorsioni el paisatge. Jo fins i tot aniria més enllà, i enlloc de bancs, els posaria uns troncs clavats al terra i per comptes de fanals, la llum de la lluna i les estrelles com es feia en temps del compte Borrell. També i per acabar-ho d’arrodonir, els veïns anessin vestits d’època. Una idea per la ciutat turística que pretenen sigui Badalona, no us sembla?

divendres, 18 de gener de 2008

L'ESCLAT DE LES PONCELLES


Són superlativament sorprenents, les reaccions de tota aquesta colla de Badalonins que encara no fa un any volien veure a Maite Arquè, i a tots els socialistes fora de l’ajuntament, com ara s’escandalitzen i s’estripen els vestits, quan l’alcaldessa i el seu partit, decideixen un relleu a la més alta instància ciutadana.

Parlen de burla i atemptat a la democràcia, mentre no s’adonen que la prèdica que estan fent, no es pot interpretar d’altre manera, sinó com un símptoma inequívoc de la no acceptació dels resultats electorals del més d’abril passat.

Les poncelles de la intel·lectualitat Badalonina, avui a l’ombra del renovat Omnium Cultural, fan trencadors manifestos que aconsegueixen el suport dels quatre anarco-burgeso-excentrics, ancorats a la dècada dels seixanta, pretendents, desenganyats, de deturar el temps en l’època que per ells havia esdevingut gloriosa. Uns i altres, veuen amb impotència com el personal de Badalona, una vegada i una altra, segueix fent confiança al Partit Socialista, refusant la inintel·ligible oferta que ells pretenen fer.

Mentrestant els de Can Comunista, que quan es pensen anar endavant i es posen a exigir, acaben anant enrere, des dels freds bancs de l’oposició atien el foc de la moguda, pensant recollir algun rèdit electoral, però no s’adonen que tot i l’evident ressò mediàtic que l’esclat de les poncelles procura a la nostra ciutat, per la majoria dels electors, passa per complet desapercebut, i quan no es vist amb el mateix recel que la classe obrera tenia vers la “gauche divine” dels anys seixanta. Tant aleshores com ara, l’assumpte no els interessa.

No vull acabar aquesta reflexió, sense fer adonar, que el segon manifest de les poncelles té moltes desafeccions respecte del primer, doncs sembla que la bancada convergent, que en el primer els donava suport, ara els dona l’esquena. Els farà adonar que han agafat mal camí?

dilluns, 14 de gener de 2008

EN JORDI SERRA, JA HA PASSAT PER LES URNES

Aquest jove personal inquiet, de la nostra ciutat, que desprès de les eleccions municipals de l’any passat, es va manifestar-se en contra del resultat esdevingut i pretenien que el PSC es quedés governant quatre anys en minoria, deixant a la ciutat sense cap mena de possibilitat de tirar endavant. Han vist en la decisió de Maite Arquè i el PSC, de fer ara un relleu a l’alcaldia de Badalona, una nova oportunitat per insistir en la seva fracassada proposta de deixar fins el 2011, la ciutat de Badalona, totalment inactiva amb l’esperança que els electors, canviïn d’idea aleshores i decideixin donar la majoria a una altra força, (no se pas quina), que a ells els hi sembli més adient.

Per aconseguir convèncer al personal no dubten gens ni mica en proclamar una falsedat, quan es dubte de la legitimitat d’un dels possibles relleus, Jordi Serra, dient que no ha passat per les urnes.

Potser aquests nois, no han comprés com funcionen les eleccions municipals en aquest nostre país; no saben que a diferència d’altres països, aquí els electors no triem directament l’alcalde, sinó una llista de 27 regidors, i que aquests un cop han pres la possessió del seu càrrec, són els encarregats de triar l’alcalde?

No saben, que en Jordi Serra, a les eleccions de la passada primavera, anava el tercer de la llista del PSC, a Badalona?

No saben que d’aquesta llista, del número u fins al nou, van esdevenir regidors, i des d’aleshores ocupen escó, a la sala de plens?

Com a conseqüència, com poden dir que Jordi Serra, si arriba a ser alcalde, ho serà sense haver passat per les urnes?

Conec a una bona part dels joves que signen el manifest, i em consta de manera fefaent que no són cap palangana, sinó personal instruït i amb carrera universitària, i això m’indueix a pensar que sinó es tracta d’un problema de ignorància, potser és un acte de mala fe, i aquí si que em veig obligat a manifestar la meva repulsa més contundent i a demanar-los, que en nom d’unes bones pràctiques democràtiques, facin el favor de rectificar i desfer, públicament, tots els equívocs que els seus eslògans i proclames, poden portar a una bona part de la ciutadania.

dijous, 10 de gener de 2008

DELS DIFUNTS SEMPRE SE'N PARLA BE



Tot i que a mi em fa molta ràbia, visc en un país, on per enveges o gelosies, quan es parla bé d’alguna persona, normalment aquesta ja ha traspassat.

He pensat això tant bon punt he llegit l’article que en Jaume Oliveras publica, en el diari EL Punt del dijous dia 10, doncs fins aquest dia i des de fa gairebé nou anys, nomes li he sentit dir, que la desgraciada actuació de Maite Arquè a l’Ajuntament de Badalona, ens acabaria fent bo i enyorar a Joan Blanch.

T’equivoques Jaume, t’equivoques si et penses que Maite Arquè, és un cadàver polític, i t’equivoques també en cantar-li les lloances, talment com els capellans les absoltes. Maite Arquè, és i serà sempre una persona lluitadora en favor de la seva ciutat i dels seus principis socialistes. Si fins avui ho ha fet durant vint--nou anys, des del consistori, a partir d’avui ho farà des d’una instància més alta, com és el senat.

Erres també Jaume, quan qualifiques el seu proper destí, com a pre jubilació daurada, segurament, perquè penses que tothom fa les coses nomes pel protagonisme que se’n pugui derivar, i a més a més, no resulta que “el pilota” oficial de l’alcaldessa era jo? Doncs au, com diuen els valencians, “a fer la mà”.

dimarts, 8 de gener de 2008

AMB BARBA O SENSE EN RAJOY NO ENGANYA



Llegeixo aquests dies a la premsa, que el personal del Partit Popular, va preocupat, per si la barba i les ulleres de Rajoy, els poden fer perdre les eleccions. Això em fa confirmar que els de la dreta ultramuntana espanyola, no tenen cap mena d’interès, en un dels actes més solemnes i importants d’un estat de dret on les llibertats són el més respectat, sinó que per ells les urnes, no representen altre cosa que una mera trivialitat.

Senyors Populars, no són una barba ni unes ulleres les que poden fer guanyar o perdre unes eleccions, sinó el missatge i el pensament que el candidat sàpiga transmetre, i en el cas que ens ocupa, tant amb barba com en sense, la imatge d’irracionalitat i retrocés, només la superen els de la Conferencia episcopal espanyola, i la COPE de Jimenez los Santos.
Els espanyols, tot i que em assumptes de democràcia, ens podem considerar molt joves, ja som prou madurs per saber triar en funció dels arguments, sense que ens calguin una estètica determinada per decidir el nostre vot. No dubtin gens ni mica senyors del partit Popular que el dia 9 de març, sabrem retenir a vostès al lloc que es mereixen, l’oposició, tant si van peluts com afaitats doncs la seva actuació dels darrers quatre anys, no augura cap altra cosa.

divendres, 4 de gener de 2008

NO ACABO D'ENTENDRE LA PREMSA


Fa quatre dies, el Senyor Rajoy flanquejat amb els dos acòlits Zaplana i Acebes, s’embolcallaven amb la bandera de la unitat d’Espanya i llençaven tota classe d’anatemes en contra del govern Zapatero, acusant-lo de trencar la unitat pàtria per haver aprovat l’estatut de Catalunya. Tant era la seva dèria, que no van dubtar ni un sol moment en intentar d’instrumentalitzar el tribunal constitucional, per tal de posar-lo al seu servei, garantint que es carreguessin la llei orgànica de Catalunya.

També fa poc temps, no dubtaven ni un sol moment en aparèixer i fer-se la fotografia al costat de les manifestacions que l’AVT o la jerarquia de l’església catòlica ha promogut darrerament, per cridar a la rebel·lió en contra de lleis progressistes i avançades com la d’educació per la ciutadania, i el matrimoni entre homosexuals.

Tota la legislatura, no han fet altre cosa que fomentar la crispació i l’enfrontament entre espanyols, amb l’esperança de recollir-ne fruits electorals; però ara quan la data de les eleccions ja es fixada, i com aquell qui diu, el procés ja no té aturador, fan marxa enrere, amaguen els Zaplanes, Acebes i Aguirres, que no apareixen ni fan declaracions enlloc, donen protagonisme a Ruiz Gallardon, moderen el seu discurs, no parlant de l’estatut ni del Constitucional, ni tant sols de la banda terrorista ETA, tot plegat per donar una imatge de moderació, que és l’única que els pot donar esperances d’aconseguir quelcom de positiu.

Que el Mundo, La Razón i la COPE, els segueixin el joc, fins a un cert punt és comprensible, però que els diaris seriosos del país, no en facin denuncia de l’engany que pretén la dreta espanyola és, almenys per mi, del tot sorprenent.

Perquè La Vanguardia, el Periodico, El País, la Ser, Catalunya Ràdio, RACC-1, TV-3 Tele-5, la Sexta, Cuatro, etc. etc. no fan menció dia rere dia de la nefasta i destructiva oposició que han fet els populars fins avui?

Perquè, els que es diuen nacionalistes moderats a Catalunya, com és Convergència i Unió, sembla que estiguin esperant una victòria del PP, per lliurar-s’hi en cos i ànima, i aconseguir un ministeri per en Duran?
Francament no ho entenc de cap de les maneres