diumenge, 24 d’agost de 2008

TRENCAR LA UNITAT


Quan han trencat la unitat de les formacions catalanes el personal de Iniciativa per Catalunya Verds, ara que ha decidit retirar la sol·licitud de compareixença de Zapatero, o abans, quan la van presentar?

Si encara no he perdut la capacitat d’entendre el que es diu i s’escriu i sobre tot, el que no es diu ni s’escriu, em sembla que ningú va demanar el parer del PSC alhora que els de Can Comunista presentaven la moció al registre del parlament, i crec que puc afirmar amb tota rotunditat, que cap dels líders socialistes catalans es va mostrar disposat a recolzar-la, totalment al contrari dels amics d’Esquerra Republicana, de Convergencia i Unió i del Partit Popular, que si van abraonar com a lleons famolencs.

L’atac de banyes del personal de Can Republicà, és veu que ha estat del tot monumental doncs amb un afany de recuperar un protagonisme perdut, intenten de pressionar de nou al PSC, amenaçant de trencar el tripartit si els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, no voten en contra dels pressupostos generals de l’estat, en el cas que govern Zapatero no hagi estat capaç d’aconseguir un bon tractat de finançament per l’autonomia catalana.

Quines ganes de complicar les coses! És que potser han pensat que el PSC, farà caure el govern Zapatero? És que potser creuen que amb Rajoy a la Moncloa, s’aconseguirà el finançament adequat pel nostre país? És pensen potser que els socialistes s’han tornat lirons?

Mai en tota la història, Catalunya ha estat tan a prop d’aconseguir un finançament adequat a les seves necessitats. Mai havíem disposat d’un lideratge a la Generalitat completament allunyat dels excessos verbals i de la comèdia histriònica, i que té l’efectivitat com a màxima senyera. On és doncs el problema?

De primer penso en Convergència, una formació que encara no ha paït, que la seva incapacitat de pacte l’hagi relegat a l’oposició i que només fa mans i mànigues per recuperar un protagonisme en la base d’atribuir-se com a propis els mèrits dels altres. Només cal pensar en la fotografia Mas Zapatero a la Moncloa per la qüestió de l’estatut, i l’afany posterior en atribuir-se el mèrit de la nova llei fonamental. De fet si ho mirem be, no fan altre cosa que intentar el mateix ara amb la qüestió financera, amb la pega que l’habilitat del PSC d’avui ha travat l’assumpte de tal manera que resulta del tot impossible obtenir acords fonamentals, sense el consens del govern català.

S’imposa un canvi d’estratègia i aquests darrers dies l’han començat a practicar en base al trencament de la unitat d’acció, de primer entabanant a un quants il·luminats d’Esquerra Republicana, i excitant-los amb l’atac de banyes que hem esmentat abans, qüestió que els ha fet aproximar-los a les seves posicions. Segona, fent temps fins que el Tribunal Constitucional resolgui sobre el tema estatutari, sense cap mena de consideració pel resultat, doncs en el fons l’únic que els interessa és que el Partit Popular es deslliuri del llast de tenir presentat un recurs, pactar amb ells si els resultats de les autonòmiques del 2011 ho permeten, per aconseguir altra vegada el poder a la Generalitat.

Més tard han seguit, proclamant la imminència d’un acord amb el govern sobre els mínims que podrien ser acceptables en la negociació, això si sense descuidar-se d’assenyalar, que és del tot imprescindible, el PSC no voti a favor dels propers pressupostos generals de l’estat. Fins on pensen arribar en el seu afany de recerca del protagonisme? Si la possibilitat d’un acord com aquest hagués existit de veritat, la sola menció pública que n’han fet els convergents li hauria fet perdre tota eficàcia, quan des del govern central acabarien per saber-ne fil per randa el seu contingut.

És que els de Can Convergència no saben encara el que convé o no a Catalunya, que els cal consensuar-ho amb els demès? Per si fos així em permeto d’explicar-los que el PSC i tot el seu equip al govern de la Generalitat ho saben a bastament.

dilluns, 18 d’agost de 2008

L'AFANY DE PROTAGONISME


Sempre, o be per un all o bé per una ceba, els polítics catalans acaben esgarriant els seus objectius, per l’ànsia desmesurada de tenir el protagonisme.

Els que estan al govern, perquè ho consideren la cosa més natural del món i els que estan a l’oposició pel simple fet de voler aparèixer com els elements imprescindibles, que tot i que han estat desplaçats de les àrees de poder, no es pot fer res en aquest país sense comptar amb la seva aquiescència.

En aquests moments a Espanya, s’està lliurant un complicat debat,a instàncies del govern d’esquerres de Catalunya, on veritablement es pot decidir encetar el camí cap un nou model d’estat pels propers vint-i-cinc o trenta anys. Un nou model on tots ens hi sentim còmodes, i estructurat en base a un reconeixement de la riquesa que representa la diversitat.

Les circumstàncies, són immillorables, quan al govern de l’estat, el poder resideix en un partit estructurat internament com una federació, i on es reconeix i s’accepta l’autonomia de les diverses federacions i partits que el composen. També perquè resulta que el líder del govern a Catalunya, és un PSC, cohesionat com mai havia estat, que desprès del darrer Congrés el mes de juliol, ha sabut tancar files sense fissura de cap mena, al voltant del seu secretari general. Un Partit molt convençut, de la importància de l’autogovern com element dinamitzador de la societat catalana i del nou estatut d’autonomia com a llei fonamental.

Però llegint els diaris aquests darrers dies i escoltant les declaracions de uns i altres, hom té la sensació que l’únic que en sortirà d’aquest debat és més i més foscor centralista, i més i més anar enrere.

La lògica discrepància, que tota negociació comporta, es utilitzada excessivament al meu entendre, pels líders polítics, en benefici dels seus interessos partidistes, sense tenir consideració de cap mena, vers el progrés del conjunt de la societat catalana.

Així, les declaracions crítiques dels líders de Convergència i Unió, en el sentit d’assenyalar el que ha de fer i no ha de fer el PSC, davant la negociació del finançament, no és altra cosa que cercar la manera de sortir dels lligams que els imposa la unitat d’acció dels partits catalans en el procés de negociació del finançament, i que l’impedeixin pactar directament amb Zapatero, apareixent com els salvadors de la situació, talment com van fer en el procés d’aprovació del nou Estatut al Congrés dels Diputats.

Estic del tot segur que el procés negociador del nou finançament acabarà molt bé pels interessos de Catalunya, i que a més a més el protagonisme serà dels que ho hauran fet possible, aquests que avui dia parlen ben poc, però que treballen molt per la causa, com ara José Montilla, el nostre president de la Generalitat.

divendres, 1 d’agost de 2008

SOBRE EL NOM DE LA NOVA PLAÇA CENTRAL


M’he trobat el meu amic Valentí Soler, excels poeta, defensor a ultrança de la nostra llengua i encara més excel·lent persona, que aquests dies va al darrera de pressionar a la comissió del nomenclàtor, perquè decideixi de posar el nom de l’il·lustríssim gramàtic i pare del català modern Pompeu Fabra. Persona molt lligada a la nostra ciutat, doncs hi va residir una bona temporada. Segons diuen els entesos, hi va escriure una bona part del seu famós diccionari, en concret en la avui desapareguda masia de Can Belluga, on hi ha la Plaça de Josep Cortines, a la part més alta del carrer Sant Pau.

Diu el meu amic Valentí, que Badalona ja va perdre una oportunitat d’or, d’homenatjar el mestre, quan l’ajuntament va optar pel fotògraf Josep Cortines, enlloc de posar Plaça del Diccionari a la urbanització de l’espai de Can Belluga, tot i que una part de la intel·lectualitat badalonina així ho suggeria, i que ara en una de les places que ha d’esdevenir de les més grans de Catalunya, Badalona no pot deixar passar l’ocasió de fer merescudíssim reconeixement al gran filòleg.

Jo li vaig argumentar, que posar el nom de Pompeu Fabra a aquest espai, significaria, treure, dos noms tradicionals, com són el de la Creu i Santa Barbara, i dos més de personatges també dignes de reconeixement, com l’Alcalde Xifré i l’Anselm Clavé; però l’amic poeta, que pel que sembla ho té tot previst, em va assenyalar que la reivindicació del grup que representa, només pretén que s’anomeni Pompeu Fabra a la part central del nou espai, i que les cases del cantó mar segueixin conservant el nom de carrer la Creu i les de muntanya, Anselm Clavé, Pel que fa a l’alcalde Xifré, suggereix es doni a algun espai de nova creació en la urbanització de la zona de l’antiga fàbrica l’Estrella i que el nom de Santa Bàrbara, ja es mantindria en el tros del mateix carrer per sobre d’Anselm Clavé.

No varem tenir més temps per parlar, doncs tant ell com jo, ens cridaven d’altres obligacions, i ens varem acomiadar, demanant-me ell, que si coneixia algú partidari del canvi de nom, l’adrecés a la web d’internet que han habilitat per recollir adhesions a la proposta.

Més tard, i en la placidesa del sofà de casa meva, pensava amb la trobada i reflexionava del fet que Pompeu Fabra, és potser dels personatges que més reconeixement té a la nostra ciutat, doncs a més a més d’un carrer, al barri de Canyadó, té un monòlit a la plaça de l’Assemblea de Catalunya i un institut d’ensenyament mitjà al Parc Serentill, Deu ni do, no us sembla?

Per altra banda i en les meves reflexions, em vaig sorprendre que la intel·lectualitat de la nostra ciutat, acabi fent bandera de la qüestió del nom, quan el que li hauria de preocupar són potser altres qüestions d’aquest lloc, com són el seu disseny, els seus usos, el mobiliari que s’hi posarà, la mobilitat al seu entorn i els serveis que podrà contenir, qüestions que són més prosaiques, però que alhora de la veritat, són les que veritablement afectaran els ciutadans.

Però, les coses de la intel·lectualitat badalonina, tal com les del Senyor, són del tot inescrutables, almenys pels profans com jo, i segurament ells tenen tota la raó del món i en aquests moments, el que més convé a la nostra ciutat, és posar Pompeu Fabra a la que fins avui hem vingut dient Illa Fradera.