divendres, 12 d’octubre de 2012

HOLLIGANS DE LA HISPANITAT


Avui el 12 de octubre, data ensenya del nacionalisme espanyol per excel·lència, hom tem que a Badalona, potser com a reacció a l’exaltació nacionalista catalana, que els independentistes locals, recolzats i estimulats per Convergència i Unió, van protagonitzar tot just fa un mes, reclamant la independència del País, ara, a tots aquells a qui les qüestions de lluites tribals, i discussions d’identitat ens fan més aviat angunia, doncs les considerem de fa temps superades i res adients amb la Badalona del segle XXI; haguem de viure una nova jornada d’extrema exaltació patriotera aquest cop recolzada pel Partit Popular, amb el batlle més llarg de tots, només pel que fa a l’alçada, al capdavant.
 
El passat onze de setembre, tret de la tradicional ofrena floral al monòlit de la Plaça de la Plana, em vaig haver de tancar a casa, doncs els que consideren com a únic objectiu la independència del país havien decidit d’apropiar-se de la reivindicació, i si no volia ser comptat com independentista, només tenia l’opció de no sortir al carrer.
 
Ara, a la propera celebració de l’arribada de Colom al nou continent,  data que algú amb perverses intencions havia titulat de la Festa de la Raça i que en democràcia hem anomenat de la Hispanitat, uns altres holligans, amb ensenyes d’àguiles imperials, “Non Plus Ultra”, braç dret enlaire, i amb molta sang a la banya; de segur voldran prendre venjança del passat dia 11 i em faran tancar a casa, o fugir abans que la colla de brètols decideixen d’emular una altre nit de ganivets llargs a l’espanyola.
 
Tal dia com aquest, i per experiències d’anys anteriors, no tant moguts de sentiments patrioters com enguany, acostumen aparèixer uns altres brètols anomenats antifeixistes, que no tenen res a envejar amb violència amb els anteriors, doncs alhora de destrossar mobiliari urbà o aparadors, tampoc es queden curts.
 
Es clar que si reflexiono una mica, m’adonaré que la crisi econòmica que estem patint i l’augment de persones en situació d’atur, i per tant de pobresa extrema, son factors afavoridors que molts ciutadans acabin perdent el cap, i al crit de perduts per perduts..., és llencin en braços de les organitzacions més violentes, sobre tot quan des de Partits Polítics nacionalistes que es diuen democràtics, intenten tapar les seves vergonyes amb sortides endavant i discursos patrioters, on és dona la culpa de tots els mals a l’adversari i és considera traïdor a qui no pensa com ells.
 
De fet és això el que més em preocupa, quan veig a un Artur Mas i un Mariano Rajoy, com es treuen les puces de sobre, de la seves nefastes gestions de govern i intenten amagar, el que enlloc de crisi no és res més que un intent de canviar tot el sistema d’estat del benestar per un neoliberalisme galopant de només dues classes socials, els rics i els pobres, i que s’aprofiten d’altres il·luminats, com els de ERC, CUP per  una banda i l’extrema dreta espanyola per l’altre, per que es barallin al carrer i amb la polseguera que aixequen, els ciutadans no s’adonin del que els pretenen encolomar.
Espero i desitjo que el seny s’acabi imposant a Badalona, y que ens nacionalistes catalans y espanyols, sàpiguen tornar al discurs de l’enteniment enlloc de la confrontació. 

dijous, 27 de setembre de 2012

AMPLITUT DE MIRES


Com alguns de vostès ja deuen saber, estic una mica enganxat a això de les xarxes socials, doncs trobo és una més que bona manera de contrastar el meu pensament amb el de molts altres ciutadans, que et poden ser afins o radicalment divergents,  però que mantenint-nos dins de la correcció i respecte democràtic, resulta força enriquidor.
 
Pel que fa al al Facebook, tinc el costum de publicar les meves reflexions de caire genèric, vull dir que la seva temàtica no és adscrita a un determinat territori, o dirigida a públic específic, si no que es podria qualificar d’universal; no tan sols en el que allà anomenen el meu “mur”, si no també a diversos grups als que estic subscrit.
 
Els explico tot això, perquè a finals del proppassat més de juliol, vaig publicar a facebook , un enllaç al meu Blog Notas Diversas, que remetia a un article titulat “Indultos a Punta Pala”, que intentava fer pensar, sobre el fet que l’actual govern de Rajoy, està concedint indults a velocitat de vertigen a membres o ex membres del seu partit, convictes  i amb sentencia ferma de casos de corrupció; i el vaig inserir, entre d’altres, a un grup que porta per títol Badalona.
 
Be, doncs un destacat militant de les CUP a la nostra ciutat, em va enviar un comentari al meu enllaç, preguntant que hi tenia a veure això amb Badalona? Li vaig contestar dient que de moment i encara que a ell no li fes massa gracia, tot el que fa el govern de l’Estat, d’una manera o altra repercuteix a la vida dels badalonins, doncs també formem part d’aquest estat que es di Espanya. Em respon que li especifiqui en que afecten els indults de Rajoy a la tercera ciutat de Catalunya, i aleshores la meva resposta va ser que, una persona amb amplitud de mires, com jo li suposo a ell, ha de saber la resposta; i aquí es va acabar la conversa.
 
Uns dies més tard, pensant en el fet, i assegut a un banc a l’ombra dels frondosos arbres de Ca l’Arnús, vaig decidir escriure aquest article per convidar-vos, amics lectors, a pensar en la necessitat de tenir sempre, i més en aquests traumàtics moments que estem vivint, una gran amplitud de mires, doncs tot i que alguns experts ens diguin que en moments de maldades, és bo fer com els cargols i tancar-se dins la clova, penso més aviat tot el contrari, que és l’esperit obert, emprenedor i de col·laboració amb els altres, els que ens ha de fer sortir del marasme on ens han sumit, l’egoisme i la insolidaritat d’uns, tant estrets de mires, que només saben veure la seva butxaca.
 
No vull dir amb això, que haguem de descuidar les claus locals, de cap de les maneres, però si estic convençut, que les nostres accions o propostes vers la nostra ciutat, seran sempre millors si partim d’una visió més global del problema que intentem resoldre, que no pas si limitem les anàlisis dins de l’estretor dels límits del nostre terme municipal.
 
Vivim en un mon globalitzat, agradi o no agradi, les comunicacions ens permeten saber al mateix moment, tot el que passa a l’altra banda del planeta, y moltes de los solucions als nostres problemes passen per pactes molt concrets d’una dimensió continental. A tall d’exemple: ens venen contínuament que els catalans estaríem millor si fóssim independents d’Espanya i ho basen alguns a una negociació amb el govern de Madrid, o d’altres a una decisió unilateral dels catalans, manifestada a través de referèndum; però tot i que reivindiquen el manteniment de Catalunya dins la UE, ja sebem que per part d’aquest organisme no tindrem tampoc cap facilitat. Pensin amics, pensin, no anirem enlloc sense una amplitud de mires.

diumenge, 23 de setembre de 2012

TRENCARÁ CiU EL PACTE DE GOVERN A BADALONA

Fa temps que ho vinc dient, tot i que Ferran Falcó afirmi el contrari, el recolzament de CiU al govern Albiol, en totes les qüestions importants, delaten que, si be no de nom, si de fets, els 3 regidors convergents i el d’Unió, mantenen amb el PP de Garcia Albiol una mena de pacte tàcit de govern municipal.
 
Qui si no li ha votat els pressupostos? Qui si no li ha votat a favor les noves ordenances municipals, discriminatòries vers la immigració?  Qui si no li ha votat els acomiadaments a Badalona Comunicació, i d’altres organismes municipals? Qui si no permet un dia i un altre, que Albiol incompleixi les mocions aprovades al ple municipal, com va ser el cas del casal de pares y mares? Qui si no li ha permés enganyar vilement als ciutadans amb l’afer dels llibres de text?
 
Ara som al setembre, hem tornat de vacances, esperem amb les piles carregades, i un nou panorama polític se’ns presenta a la nostra ciutat, com a conseqüència de la escenificació de trencament que el gloriós Artur Mas tot l’estiu porta a terme amb la Sanchez Camacho, per l’afer del Pacte Fiscal, amb la inestimable col·laboració dels d’Esquerra Republicana, que com gosset enllaminit, intenten una vegada y una altra, que els miri amb bons ulls y els doni la cotna del formatge que s’està menjant.
 
Si finalment l’Artur, en la seva carrera sobiranista desbocada cap un nou sis d’octubre, va de debò en això del trencament amb el Partit Popular català, és més que probable que Falcó rebi una trucada, talment com la que va rebre la mateixa nit de les eleccions municipals de l’any passat, on li diguin: “Donde dije digo, ....” y li demanin que impulsi una moció de censura que li tregui a l’Albiol la vara de comandament del consistori badaloní.
 
Dic que aquesta qüestió és més que probable, pel fet de dotar d’una certa credibilitat la comèdia de la ruptura, en pro del ranci independentisme que la dreta catalana ve escenificant; encara que tot dependrà de la voluntat de Sanchez Camacho, d’acceptar sacrificar un personatge com Garcia Albiol, que tot i aconseguir bons resultats electorals, la seva radicalitat amb temes com la immigració, pot resultar fins i tot molesta en un partit que vol ser de govern, a l’estat espanyol.
 
Però qui hauria de ser l’alcalde, i qui ha de formar part del govern municipal en el cas que la suposició es produeixi? Després de les eleccions en les negociacions que es van iniciar, es va arribar a proposar un repartiment de l’alcaldia entre Falcó i Jordi Serra, però ara ja ha passat un any i escaig, i avui no se pas si aquesta és una solució prou bona, doncs sembla que els de Can Socialista, ja van quedar prou escaldats amb el desencís que Ferran Falcó els va procurar el mes de maig de l’any passat. Potser doncs, la solució podria ser fer un govern mono color, amb Falcó d’alcalde, que compti amb el recolzament des de la grada de Socialistes i Comunistes; però això tindria l’inconvenient, que al ser només 4 els regidors de CiU, cadascun hauria d’assumir responsabilitats un bon grapat de departaments, i no se pas si els electes de Can Convergència disposen de la capacitat de treball necessària.
 
Be el temps ho dirà, doncs com ja he dit, abans d’arribar aquí, cal que es conjuminin a favor una sèrie de factors avui per avui imponderables, doncs també podria ser que aquests factors acabin foragitant el govern de Rajoy i un nou procés electoral a Espanya, capgiri del tot la situació, de més verdes en maduren.

divendres, 7 de setembre de 2012

L'ONZE DE SETEMBRE 2012 A BADALONA



Dos-cents noranta vuit anys desprès d’un fatídic 11 de setembre, on els catalans varem perdre bous i esquelles, n’arriba un altre que promet ser calent, doncs la minoria independentista del nostre país, empesa per un govern de dreta nacionalista a qui la crisi econòmica li ha fet perdre nord, i de fa temps només dona pals de cec, en direcció a una altra fatídica data pels catalans com va ser el 6 d’octubre de 1934; sembla decidida a fer realitat el concepte que de ja fa dies proclamen, com és aquell del :”Ara o Mai”.
 
Els hi confesso amics que l’expressió Ara o Mai, sempre m’ha fet por per la càrrega que porta afegida, de caducitat de la idea que es proclama, qüestió que fa pensar que si ara no s’executa, més endavant no tindrà el recolzament necessari. Així mateix no hem d’oblidar que el personal d’Esquerra Republicana y els altres grups polítics que tenen com a raó principal de la seva existència la independència del Principat de Catalunya, ja fa un temps van fixar una data límit per assolir l’objectiu, com és el dia 11 de setembre del 2014, i potser veuen la diada enguany, com un dels moments apropiats per anar “escalfant motors”.
 
Tot i que mirat des de Badalona, la qüestió independentista, sembla més aviat llunyana, doncs no envà és de les ciutats importants, on no es va poder organitzar una consulta independentista tal i com es va fer a d’altres poblacions de Catalunya, només pel fet que els promotors, preveient un dels fracassos més sonats en quan a participació, i tement els fes baixar la mitjana del 8 o 10% que assolien, van optar per una actitud de prudència; ja hi ha una sèrie de grups que pretenen capitalitzar des d’aquesta ideologia, una festa que avui en el segle XXI hauria de ser de tots, amb independència de les diferents maneres de pensar, qüestió ben pròpia d’una societat avançada que ha sabut superar les estretors del nacionalisme decimonònic.
 
Perquè amics, quan dic que a Badalona el independentisme catalanista es veu com una opció llunyana, no és perquè la nostra societat majoritàriament hagi madurat, adoptant una posició internacionalista, si no més aviat tot el contrari, que el despertar dels sentiments tribals que els nacionalistes d’una banda i altre procuren, està força a l’ordre del dia a la tercera ciutat de Catalunya, creant abismes separadors cada cop més profunds, qüestió que porta com a conseqüència l’enroc d’uns i altres, i el tant “semenfotisme” d’una bona part de la població, aquells que el dia de les eleccions opta per quedar-se casa, i fuig com de la pesta de qualsevol assumpte que faci tuf de política.
 
Amb aquesta situació arriba l’onze de setembre enguany a Badalona, i hom com a participant de sempre en els actes locals que es fan en motiu de la diada tem, com he dit abans per una banda, la intenció d’apropiació de la festa per part de la facció independentista catalana, i per altra, es llencin contra tots aquells que ja fa temps varem superar el nacionalisme i des d’un internacionalisme militant, ens sentim molt d’acord amb una idea federalista de l’estat espanyol, només pel fet que els posem en evidencia la seva intransigència y la poca capacitat demostrada d’entendre’s amb els que no pensen com ells.
 
Espero i desitjo que tothom sàpiga respectar a la gran majoria dels ciutadans de Badalona, i que l’onze de setembre enguany, acabi essent la festa de tots els que ens sentim profundament catalans i per això integradors.
 
Visca Catalunya!

dimarts, 31 de juliol de 2012

RECOLLIR SIGNATURES

Que el populisme a Badalona, està a primera plana, és un fet evident per tothom, des que ara fa un mica més d’un any, en Xavier Garcia Albiol, va ocupar la poltrona de respatller més alt de la sala de Plens de la Casa de la Vila, però el que mai em podia pensar, és que el portessin fins a l’extrem de demanar signatures per qualsevol acció municipal, que ja hauria de sortir de la iniciativa del propis governants.

Fa pocs dies, va saltar a la xarxa, que el regidor Lerma i la coordinadora Julia del districte 4, difonien entre els comerciants del Barri de la Salut, un full anònim, (tot i que dies més tard al full hi van incorporar el logo de l’AV Salut Alta), on es pretenia recollissin signatures dels seus clients, demanant a l’Ajuntament la instal·lació de càmeres de vigilància al comercial Passeig de la Salut a fi i efecte de combatre la delinqüència, que alguns detecten augmenta dia a dia, posant en evidencia la inutilitat de les mesures que fins avui ha pres l’equip   que encapçala l’inefable alcalde Garcia Albiol.

També fa pocs dies, un bon amic meu, president d’una comunitat de propietaris, m’explicava que havia rebut la visita d’un càrrec municipal adscrit a Via Pública, pel fet que en els baixos del bloc de pisos on resideix, hi ha instal·lat, una mena de club privat, amb l’objecte d’aspirar els fums, de productes herbacis no nicotínics. El meu amic respongué fil per randa totes les qüestions que el funcionari li va plantejar i li va preguntar si aquest tipus d’activitats estaven reglamentades i el consistori atorgava, permisos municipals; la resposta va ser un no contundent, per tot seguit recomanar-li al meu amic que si volia que l’ajuntament actués per clausurar l’activitat, recollís signatures entre els veïns demanant-ho!

Que passa, és que ara l’ajuntament no actua si no es a demanda del veïnat? Soc fervent partidari de la democràcia participativa i dels convençuts que els governants han de consultar els administrats moltes més vegades de les que acostumen a fer-ho, però d’això, a que el consistori no actuï davant fets presumptament delictius si no son els veïns qui ho demanen, n’hi ha un bon tros.

Parlant del fet amb alguns amics, hem arribat a la conclusió, que tant en el cas de la instal·lació de càmeres com en el dels fumadors, es tracta de qüestions una mica delicades; en el primer cas perquè es pot incórrer en perjudici d’un dels drets fonamentals com és el de la intimitat, i en el segon, perquè en no tractar-se d’espais públics, si no que són clubs privats on es requereix ser soci i pagar una quota per tenir dret a entrar-hi, podria donar-se el cas d’incórrer en il·legalitat pel fet d’actuar sobre un altre dret si cap encara més sagrat com és el de la propietat privada.És doncs per això que l’inefable regidor de Seguretat, recolzat pel mai prou ponderat alcalde Garcia Albiol, de manera fal·laç, l’empara del veïnat pel cas que les coses acabessin anant a maldades.

Convindran en mi estimats lectors que si be es propi en democràcia, que els ciutadans reclamin seguretat als governs municipals o denunciïn reclamant solucions si una activitat determinada causa molèsties, no es propi de cap manera que a instàncies de la pròpia administració, és digui la manera de solucionar-ho.

dilluns, 16 de juliol de 2012

UN MONO

Demà dia 7 de juliol, al flamant nou passeig marítim, just a les escales que condueixen al renovat i readaptat vestigi, del gloriós passat industrial de la tercera ciutat de Catalunya, el Pont del Petroli, s’inaugurarà la primera escultura de mida natural, que hi ha a Badalona i que representa un dels símbols que han esdevinguts de fa anys i panys, identificatius de la nostra ciutat, com és el Mono, ensenya per excel·lència de la fàbrica que van fundar Vicens Bosch y el seu germà Josep  a finals del segle XIX.

És ben veritat que a Badalona ens costa de seguir els nous corrents artístics, qüestió que ens ha procurat més d’una deserció d’intel·lectuals badalonins, que en no trobar el recolzament ni la comprensió necessària per desenvolupar la seva activitat creativa, acaben triomfant fora del nostre terme municipal; la qüestió del mono n’és un bon exemple, doncs quan fins i tot als carrers de pobles ben petits del nostre territori, ja fa temps hi trobem escultures representatives d’escriptors, poetes, o pintors, relacionats d’alguna manera amb el municipi, disposats de manera que el públic s’hi pot retratar al costat, com si es tractés d’un personatge real, fins ara a la tercera ciutat de Catalunya, i no pas gracies al consistori, (ni el d’abans ni el d’ara hi ha fet res perquè sigui una realitat), si no a la idea i gestions d’Albert Gamiz professor de l’escola Pau Gargallo, i l’entusiasme decidit d’Antonio Guillen, gerent de l’Anís del Mono, serà realitat a partir de demà que els badalonins i badalonines, a més a més de tots aquells que ens venen a visitar, podran endur-se si volen, un record gràfic, al costat d’un dels símbols, que transcendint de l’etiqueta de l’anís, ha pres una dimensió ciutadana.

Moltes anècdotes, s’expliquen relacionades amb el mono que de fet va donar nom a l’anís avui de fama mundial, però avui els explicaré una que al Sr. Antonio Guillen li agrada a voltes recordar. Resulta que el primer mono que el Sr. Vicens Bosch tenia en una gàbia al pati d’entrada de la fàbrica, es va morir i el Sr. Bosch va escriure una telegrama al seu representant a la illa de Cuba, demanant-li, amb la més gran urgència possible, li enviés 1 o 2 micos, per substituir el difunt; la sorpresa de Vicens Bosch va ser majúscula quan l’endemà rep la resposta, també per via telegràfica, on el representant li anuncia que en el proper vaixell que sortia de la illa cap a la península li consignaven 14 simis i que els 88 restants els hi enviarien en properes expedicions. Sense cap mena de dubte, el representant havia confós el 1 o 2 per un 102 com una casa.

Temo que demà, 7 de juliol de 2012, quan es destapi l’estàtua, acte per el qual la figura passarà a formar part del nostre paisatge urbà, i coneixent el tarannà “mediàtic” de l’alcalde i altres membres de l’actual consistori, s’eclipsi la figura dels veritables impulsors de la idea i de fet qui l’han fet possible, el Sr. Antonio Guillen, gerent del fàbrica Anís del Mono, Albert Gamiz, professor del Pau Gargallo i Susana Ruiz escultora, que ha materialitzat el projecte. Vagi doncs per ells el meu sentit homenatge, des d’aquesta petita finestra de la columna del Diari de Badalona.

PS Haig de confessar que la meva primera idea abans d’escriure aquest article va ser ironitzar sobre l’anònim català del segle XIX; Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico, però he pensat que temps hi haurà per fer-ho, doncs les analogies amb personatges badalonins d’avui no en són pas poques.

Article publicat al Diari de Badalona de data 06/07/12

dimarts, 12 de juny de 2012

QUI AGUANTA EL REI DEL MANDO?

Un il·lustre Convergent Badaloní, ex regidor, avui fora de la primera línia política i al meu criteri d’aquells de Convergència amb qui es “pot parlar, en Jordi Ballesteros, en un article que la revista El Tot publicava en la seva edició de la setmana passada, ens feia avinent una anècdota viscuda per ell mateix ara fa uns anys, que tenia per protagonista l’actual alcalde badaloní Xavier Garcia Albiol.

Amb el títol del Rei del mando ens feia avinent, la broma que havia fet fa uns anys, Xavier Garcia a la sala VIP de l’aeroport de Sevilla, quan es va apoderar del comandament d’un dels aparells de TV que hi havia a la sala i es dedicà una bona estona a anar canviant el canal de manera dissimulada, amb el natural disgust de tots aquells que amenitzaven l’espera davant el televisor.

Ballesteros, fent gala d’una gran habilitat literària, s’ho fa venir be per transportar-nos a l’època actual, quan ens diu que s’imagina a l’inefable alcalde amb un comandament amagat sota l’americana, intentant que els badalonins veiem sempre el canal que a ell més l’interessa, o sigui en uns moments determinats, la TV Cotxes Cremats, en altres la TV Polvorí, dos canals que des que és alcalde gairebé no utilitza, TV llibres de text, tot i que ara l’acoloreix d’una altre manera, amb la premissa, sorpreneu-vos amics, “de socialitzar” llibres.

Manifesta l’autor la seva preocupació, doncs sembla que l’indescriptible alcalde ja està cercant el botó del canal immigració, qüestió certament perillosa, quan ja es sabut per experiències anteriors que la voluntat d’encendre els ànims es fa ben palesa al sintonitzar aquest canal, doncs els missatges que es llencen, no són pas de concòrdia si no de perillosos enfrontaments.

Jordi Ballesteros, acaba el seu article desitjant que algú li prengui al batlle el comandament de les mans, i ens eviti la visió de canals irritants i perillosos, i és aquí amics meus, quan he arribat a la conclusió, que qui està en millors condicions per treure-li de les mans el comandament, són els companys de militància de Ballesteros, avui al consistori, en Ferran Falcó i companyia, doncs al cap i a la fi són ells que sabent com feia anar el “mando”  no van fer  escarafalls per fer-lo alcalde, renunciant a un pacte que la legislatura anterior havia funcionat a la perfecció, segons deien ells mateixos.

Si resulta que aleshores els de Can Convergència, eren plenament conscients de les formes i maneres que utilitzava Garcia Albiol i tot i això li van deixar accedir a la vara simbòlica del poder municipal, que li fa pensar ara a Ballesteros que potser diferent? Potser és que ha parlat amb Falcó i aquest li ha manifestat altres intencions que les que ha portat a cap fins ara?

Es clar que potser tot plegat son els desitjos d’un convergent que tocant de peus a terra i amb un contrastat amor per la ciutat, li sap greu veure com des de les files on milita es contempla impassible com s’està malmetent la ciutat a passes de gegant, com el treball de 32 anys d’ajuntament democràtics, se n’està anat en orris a les mans d’uns ineptes populistes.

De totes maneres i tornant a l’assumpte del “mando” penso que ara ja no n’hi ha prou en prendre-li de les mans, ara calen accions bastant més contundents, com ara esmicolar-li l’antena i que així fos incapaç de rebre i emetre cap senyal, no et sembla Jordi?   

diumenge, 3 de juny de 2012

LA MISÉRIA TERRENY ABONAT PEL POPULISME

Quan algú es troba atrapat, quan veu ben de prop el risc d’exclusió social en rebre la notificació oficial que el fan fora de casa, perquè la justícia i els governs emparen per sobre de tot als bancs i entitats financeres; passats els primers moments de ràbia i retrets a un mateix per haver estat tant crèdul al pensar, que pel fet de viure en un país democràtic, on la constitució garanteix els drets al treball i l’habitatge, mai li mancarien els recursos; s’immergeix, en la frustració i desesperació, qüestió que el converteix en víctima propiciatòria, dels populistes que avui manen a la ciutat de Badalona i que fent mostra de la seva falsedat, fan veure que t’ajuden a apedaçar el mal que ells mateixos, directa o indirectament, han causat

Els desnonaments són a l’ordre del dia a Badalona, alguns perquè desprès d’haver perdut la feina es troben sense recursos per fer front als pagaments d’una hipoteca, que en èpoques de vaques grasses se’ls va concedir amb tota mena de facilitats, mentre signessin unes clàusules, diríem draconianes, on el deute no acaba amb el lliurament de la garantía, si no que depèn del valor en que aquesta s’adjudica en una subhasta, més o menys amanyada i que acostuma a representar, com a molt, el 50% del valor de taxació.

Un negoci rodó per les entitats financeres, que segueixen exigint el deute, escanyant la misèria del pobre desnonat, mentre que per altre banda, posen a la venda l’immoble amb un increment del 15 o el 20% del preu que s’havien adjudicat, o sigui que a més a més de seguir cobrant al desnonat, pel mateix immoble cobren del nou propietari. En llenguatge pla una estafa, doncs cobren pel mateix producte dues vegades.. Ah i me’n oblidava, aquesta operació la fan sense pagar un duro d’impostos, doncs la llei els empara en no haver de posar la finca en nom del banc desprès del desnonament.

Be tornem al començament, a la situació cada cop més nombrosa en que es troben tots aquells badalonins que reben la fatídica carta. Tots ells, quan arriba el dia, compten amb el suport d’unes plataformes d’afectats per la hipoteca, que fan mans i mànigues per aconseguir aturar l’acció judicial, i revertir la normativa, en el sentit que amb el lliurament de l’habitatge el deute quedi saldat.

Però els populistes que sempre estan a l’aguait, aprofiten l’ocasió per llençar les seves xarxes a fi i efecte de pescar en aigües remogudes i intentar desvalorar el treball de les plataformes esmentades anteriorment; i és així que prèvia convocatòria dels mitjans de comunicació, el dia assenyalat, fan acte de presencia a la casa talment com si fossin el salvadors, dient que han aconseguit dels jutjats un ajornament del desnonament, (quan tothom sap que avui la més petita gestió davant l’entitat financera, aconsegueix aquest ajornament), i es mostren disposats a facilitar un nou habitatge de lloguer a un preu més assequible per l’interessat. De fet actuen de cara a la galeria, doncs pels afectats el problema ve a ser el mateix, tot i que maquillat, l’entitat bancària els seguirà reclamant la part del deute; o sigui que no ha fet altre cosa que posat un pedaç a les calces quan en realitat el calia era un canvi de pantalons.

Molt hi hauria que parlar sobre aquest tema, i l’espai és curt, però no m’agradaria acabar sense explicar que l’actuació de l’ajuntament de Badalona en aquest tema, m’ha fet venir al cap la frase evangèlica que fa referència als “sepulcres blanquejats”, no sé perquè serà!

dimecres, 7 de març de 2012

ES POT DESTRUIR UN SÍMBOL IMPUNEMENT?


Sempre havia cregut que una de les principals característiques de la democràcia i sobre tot en el que es refereix als organismes més propers als ciutadans com els Ajuntaments, era una especial cura alhora de prendre decisions que poden afectar vida i sentiments, informant prèviament i intentant buscar el consens de la ciutadania afectada; però pel que veig o jo estic desfasat, ho hi hagut una contrarevolució en aquest país de la que no m’he apercebut; doncs a la meva ciutat Badalona, un dia rere l’altre, les actuacions dels mandataris municipals sembla que em vulguin retornar als anys de la meva joventut, on es considerava a tots aquests que paguem impostos, com a súbdits curts de mires, que no saben els que els hi convé i on els dirigents, alguns per la gràcia de Déu, són qui estan dotats per saber que és el millor per tota la col·lectivitat; qüestió que uns quants anys més tard varem poder comprovar que no era certa del tot, doncs la majoria confonien els interessos de la comunitat amb un major saldo del seu compte corrent.



Dic tot això desprès de parlar amb en Juan, un conegut meu resident a Llefià que talment com jo, pentina uns escadussers cabells blancs. Juan un dels primers veïns de Llefià, guarda a la seva memòria una historia de lluites i reivindicacions, que els ha permès a més a més de refermar uns grans valors humanistes, com la solidaritat i l’esforç comú, aconseguir capgirar de sota a sobre el urbanisme d’un barri, que en origen semblava destinat a ser marginal.



Juan aquests dies està trist i abatut, fins i tot gosaria a dir un xic deprimit, desprès que l’actual govern municipal, hagi decidit i executat, d’un dia per altre i sense encomanar-se ni a Déu ni als Sants, retirar un arbre monumental d’una placeta de l’avinguda Pius XII, que molts veïns, en els albors de la democràcia havien plantat amb les seves pròpies mans, desprès de prendre possessió del que era un descampat, deixat de la ma de Déu .



El primer arbre que es va plantar, va viure poc temps, potser per la inexperiència alhora del trasplantament o que no es va aclimatar, ves a saber, però en Juan i els companys, no es donaren per vençuts si no que a base de demanar una quota mensual al veïnat de 25 Pts, i unes aportacions extres dels comerciants de la zona reuniren 17.000 Ptes., per comprar un exemplar de cedre a un criador de Cardedeu, arbre que va ser plantat amb tot solemnitat, substituint el primigeni.



Per en Juan i els altres, l’espai tot i que mínimament endreçat, no va deixar de ser objecte de reivindicació, doncs durant anys i panys, de fet fins fa un any, no van aconseguir que el consistori, que aleshores presidia el socialista Jordi Serra, aprofitant un diners del Pla Zapatero els hi instal·lés una bateria de moderns jocs infantils, bancs, etc. deixant complimentada la llarga reivindicació veïnal.



Durant anys, un veí amb coneixements de jardineria, tenia cura de l’arbre i de la resta del jardins, fins que l’ajuntament socialista, aprofitant el pla Zapatero, reordena la zona i munta un sistema de reg automàtic, Juan no sap si per la crisi econòmica o per desídia dels actuals mandataris, el cas és que el reg al darrer trimestre de l’any passat va deixar de funcionar, els jardins han quedat morts i l’arbre també en patia les conseqüències; (em mostra una foto datada al setembre on es veu el cedre en perfecte estat de salut), qüestió que afegida a l’afany de l’actual consistori, en pro d’una efectivitat mal entesa, amb quatre cops de serra, i en poques hores es van carregar, no només un simple arbre, si no la presencia i el record que volia ser permanent, de la lluita d’uns ciutadans per millorar la seva qualitat de vida.


S’han carregat l’arbre, però no han vençut, en els ulls de Juan es segueix reflectint l’esperit de lluita, ningú ha pogut encara amb els veïns de Llefià!


Article publicat al Diari de badalona nº 340 de data 24/02/12

dissabte, 18 de febrer de 2012

EL TRIST PAPER DE CiU A BADALONA


Des que el més de juny de l’any passat, Badalona es va convertir en moneda de canvi del suport del PP al govern de CiU a la Generalitat de Catalunya; situació que es reafirma el mes de novembre quan el PP aconsegueix la majoria absoluta al govern de l’estat, fet que permet al representant de la dreta cavernícola espanyola no necessitar de cap recolzament a les càmeres parlamentaries de l’estat espanyol. Falcó i els seus estàn com desapareguts, en la plana política de la ciutat, tret dels moments, enAñadir imagen que es veuen obligats a recolzar moltes de les nefastes decisions de l’inefable Garcia Albiol i els seus esbirros en els plens municipals. Decisions que en la majoria de vegades, contradiuen la política que sobre immigració, convivència, i ordre públic, Falcó i Josep Pera havien portat a terme la passada legislatura, quan amb govern de coalició amb els socialistes, (de la que ara reneguen), n’exercien la responsabilitat.

El govern democràticament elegit del Partit Popular a Badalona, que no seria tal si no hagués estat per Convergència i Unió, doncs recordeu que es plantejava un pacte a tres bandes entre els de can socialista, de can nacionalista i de can comunista, pacte al que Falcó va renunciar, segons diu, per donar una lliçó de “modos” als socialistes, està donant mostres evidents de total ineficàcia, i de nul•la capacitat alhora d’obtenir els recursos que facin tirar endavant la ciutat.

En són proves evidents: la total paràlisi del mon associatiu, que en tant sols mig any i escaig de govern han aconseguit; la nul•la capacitat demostrada de plantejar inversions de millora dels nostres carrers i places, el col•lapse que indueixen a Badalona Comunicació, i la total falta de tacte en el que fa a cultura, que els ha portat a retirar d’un barri molt necessitat de cultura, com és Sant Roc, un munt d’escultures, qüestió que ha acabat per encendre les ires dels artistes badalonins, que arriben fins i tot a témer que les seves obres no siguin llençades a l’abocador.

Ha hagut d’esperar al més de febrer, per poder presentar un projecte de pressupost, qüestió que per lògica s’hauria de fer sempre abans d’acabar l’any. Un projecte de pressupost que el dia de la seva presentació en audiència pública prèvia al plenari municipal, va comptar amb una nombrosa manifestació dels treballadors, col•laboradors i altres ciutadans solidaris amb la qüestió de Badalona Comunicació, que posaven de manifest que el projecte que se sotmet a votació, es per acabar carregant-se aquesta empresa municipal, i que com ja vaig dir en un altre article, és actualment un model en el món de l’audiovisual de caràcter local.

Ja fa dies que el tema de la Ràdio i Televisió de Badalona cueja; i mentre el primer intent de l’alcalde per deixar en un no rés aquest organisme li resulta fallit, doncs els electors amb molt bon criteri no li van atorgar la majoria suficient per manar i disposar, sense el consentiment de socialistes i comunistes, (segons la llei de l’audiovisual català necessitat una majoria de 2/3 per constituir el consell d’administració); ara ho intenta via pressupost, on en té prou amb una majoria simple per escanyar financerament Badalona Comunicació, fins a fer-la pràcticament desaparèixer.

Convergència i Unió, que encapçala Falcó, es va mostrar disposada a votar a favor en el primer intent. Que farà ara, en que el seu vot favorable por condemnar a 44 famílies a l’atur? Seguirà fent el trist paper que li han manat que faci, o d’una vegada per totes sabrà dir prou a un govern del tot incompetent?

Article publicat al Diari de Badalona de data 17/02/12 nº 339