dilluns, 25 de juny de 2007

ACLARIMENTS

Sembla que de la carta que vaig publicar la setmana passada, amb el títol UNA MOLT BONA NOTICIA, algú n’ha tret errònies conclusions. Segurament deu ser culpa meva, per no haver-me expressat correctament, o deixant entendre que calia llegir entre línies.

De primer vull aclarir, que la meva preferència hagués estat un pacte d’esquerres a l’ajuntament de Badalona, qüestió que no ha estat possible, perquè ICVEUiA no han aplanat el camí. (d’això ja en parlaré en alguna altre carta). Davant d’aquesta circumstància i convençut com estic, que el millor per la ciutat de Badalona aquests propers quatre anys, és un govern sòlid i estable, penso que com a mal menor, el Pacte amb Convergència i Unió pot ser una solució.

Dit això, i desprès d’haver repassat la carta de la setmana passada, vull manifestar que no s’ha d’interpretar de cap altre manera que no sigui el manifest de la meva sorpresa, agradable per cert, davant un fet que em pensava que mai succeiria, com és el que Falcó, acabés arribat a un acord amb els socialistes per formar govern a Badalona. Me’n alegro, perquè tal i com he dit abans, no crec que fos bo per Badalona un govern del PSC en minoria i per tant subjecte a la volatilitat, d’una oposició fragmentada i liderada pel Partit Popular.

Reconec que algunes expressions de la carta poden ser interpretades com a “floretes” a Ferran Falcó, tal i com un bon amic m’ha fet veure, o com a un fer-li la pilota segons altres, però haig de dir amb tota rotunditat, que ni una ni altra cosa són la intenció que portava, sinó simplement manifestar la sorpresa per haver coincidit per una vegada amb una persona de la que discrepo, en la ideologia i en moltes de les seves formes.

Finalment voldria dir, que no sóc dels que pensen que els meus ho fan tot bé i els adversaris tot malament, com ho avalen escrits on he assenyalat, actuacions que m’han semblat deficients de Tortajada, Quico Serrano, Muntsa Niso, Alex Mañas, Maite Arquè,........, alguna vegada, fins i tot he trobat encertades proposicions de Garcia Albiol i Ramón Riera, i en el cas que ens ocupa, haig de dir que en benefici de la ciutat, Ferran Falcó, segons el meu criteri, l’ha encertada de ple.

dimecres, 20 de juny de 2007

PERILL CONDUCTOR CATÒLIC!!!!

El Vaticà, en el seu afany d’incidir cada dia més en la societat, ha tret un decàleg del conductor cristià, desprès de mostrar-se preocupada, per la alta sinistralitat en les carreteres d’aquests mons de Déu.

El decàleg ha vingut acompanyat d’un extens document on s’assenyala la intenció de reduir la mortalitat i combatre l’abundància d’imprecacions i blasfèmies, per part de tots aquells que tenen un volant a les mans. El document també fa referència, a que “els pecats al volant són comesos per moltes persones normals", doncs la conducció d’automòbils, segons els patriarques de Roma, “afavoreix els excessos i la regressió a formes de comportament primitives” .

No en volia sentir d’altre, doncs ara resulta que aquest símbol de la modernitat que fins ara ha estat el cotxe, segons Benet XVI, ens fa retrocedir fins a l’edat de pedra.

El decàleg, és el següent:

1. No mataràs
2. Que la carretera sigui per tu instrument de comunicació i no de dany mortal
3. Que la cortesia, la correcció i la prudència, t’ajudin a superar els imprevistos.
4. Sigues caritatiu i ajuda al proïsme necessitat, especialment si és víctima d’un accident
5. Que el cotxe per tu no sigui expressió de poder , de domini i ocasió de pecar
6. Convenç amb caritat als joves i als que ja no ho són perquè no condueixin quan no estan en condicions
7. Recolza a les famílies de les víctimes
8. Reuneix a la víctima i a l’automobilista agressor en un moment oportú per propiciar l’experiència alliberadora del perdó
9. Protegeix al més dèbil
10. Sigues responsable vers els demès

Fantàstic, cap prohibició i ni tant sols cap recomanació que es segueixin les normes de trànsit. De fet sembla escrit pel inefable Josemari Aznar, doncs el primer que m’ha vingut al cap desprès de llegir-ho són les paraules de l’expresident espanyol, quan feia befa de les lleis que prohibeixen el consum d’alcohol als conductors.

En el document s’especifica que el compliment dels manaments és obligatori, sota pena de pecat mortal, però a més afegeix una sèrie d’opcions voluntàries, com per exemple la invocació a Sant Cristòfol, a l’Arcàngel Sant Rafel, i a la Verge Santíssima, a més a més del senyal de la creu abans de començar el viatge. Una altre opció que es podria d’anomenar de protecció integral, consisteix en resar el rosari, tots els ocupants del cotxe, ja que segons indica, el seu ritme i la dolça repetició no distreu al conductor!!! Una altre opció que presenta és la de contemplar les diverses manifestacions de religiositat que apareixen a la carretera com ara, esglésies, campanars, creus, etc.

Francament, crec que el document,desprès de fer aquestes darreres observacions, calia que inclogués la obligatorietat de posar al davant i al darrera el cotxe, una enganxina ben visible que digués: PERILL CONDUCTOR CATÒLIC!!! Almenys els altres que posem els cinc sentits en la conducció, aniriem advertits que aquell, ha de fer moltes coses mentre condueix

dilluns, 18 de juny de 2007

UNA MOLT AGRADABLE SORPRESA


El dissabte dia 16 d’Abril amb la constitució del nou consistori, es tancava definitivament el procés electoral que s’havia iniciat oficialment ara fa un mes i mig. Enrera han quedat els discursos i les demagògies, ara quan els ciutadans amb el seu vot, o quedant-se a casa, han atorgat uns percentatges de representació i els candidats elegits, mitjançant el pacte, han aconseguit de conformar un govern estable; haig de manifestar i reconèixer públicament que no havia valorat en la seva justa mesura, al líder local de Convergència i Unió Ferran Falcó.

Potser per la seva manera d’actuar des de la oposició, potser perquè sempre li havia atribuït un cert aire de prepotència, i pel fet de basar la seva campanya electoral en la demanda als ciutadans que enviessin els socialistes fora del govern de la ciutat; havia arribat a pensat que la seva política d’aliances passava lluny del PSC per incompatibilitat manifesta. És doncs que un cop constituït el nou consistori, he tingut la agradable sorpresa que res de tot el que havia pensat es veritat, i que per damunt de poderosos cants de sirena, fins i tot dins la seva pròpia formació, perquè no pactés, i deixés el PSC en minoria, ha tingut el criteri suficient per anteposar per damunt de tot els interessos de la ciutat, que com ja he dit en alguna altra ocasió avui passen per un govern estable, decisori i eficaç, capaç d’afrontar els reptes que es presenten pels canvis socials molt importants, derivats dels nous conceptes de la societat global.

Veig amb fruïció que tot i les discrepàncies ideològiques, coincidim plenament en l’anàlisi del missatge que els badalonins han expressat a les urnes, veig també amb enorme satisfacció, que no ha cercat la posició còmoda i de no mullar-se, esperant aconseguir uns rèdits electorals fruït de les ensopegades del que governa, i que ha optat, com ha de ser, per guanyar-se el reconeixement per la labor feta, admiro també la seva valentia en agafar la responsabilitat d’un tema tant espinós com és el de la immigració i em sorprèn extraordinàriament que dins del paquet també assumeixi Participació Ciutadana, quan es ben sabut que els convergents sempre han estat els grans defensors de la democràcia representativa pura. Be, tot i que haig de dir que va ser un convergent, Jordi Ballesteros, que sense creure-hi, va endegar amb notable èxit, El Consell d’Entitats del Districte primer.

No em queda per dir res més, sinó tant sols reconèixer que m’havia equivocat del tot en la meva percepció sobre Falcó, i que començo a intuir que sinó s’espatlla, aquesta au de vol majestuós, acabarà volant molt i molt alt. El temps ho dirà.

divendres, 15 de juny de 2007

JA TENIM NOU GOVERN A BADALONA

Un govern diferent al que hi havia hagut fins ara, i que compleix amb una de les grans premisses, que per cert, cent badalonins intentaven posar en perill, com és l’estabilitat.

Badalona, té avui una sèrie de reptes, als que no pot deixar de fer-hi front durant quatre anys, perquè una colla de cent badalonins, per importants que siguin alguns dels noms que figuren a la llista, pensin ara que no els agrada el que una majoria dels ciutadans que van exercir el seu dret al vot varen decidir.

La immigració i l’habitatge, són dos dels temes que a més a més d’anar lligats, cal fer-hi actuacions ben immediates, per desmanegar d’una vegada per totes, aquest sentiment de rebuig, que s’està instal·lant en alguns barris, fomentat pel discurs xenòfob i racista de la dreta cavernària que conforma el primer partit de l’oposició a la nostra ciutat.

Personalment i no me’n amago de dir-ho, hauria preferit un govern totalment d’esquerres, que no pas aquesta barreja de lliberals i socialdemòcrates que s’ha hagut de confeccionar; segons diuen les fonts ben informades, per la poca visió i les excessives pretensions del personal d’Iniciativa; doncs penso que tot i que la feina d’un consistori és més de gestió que no pas política, sempre és millor una afinitat ideològica alhora d’establir les prioritats pressupostàries, per exemple, que no pas les discrepàncies que lògicament s’hauran de produir, quan es confronti una visió socialdemòcrata de la problemàtica ciutadana, que poden representar, El PSC i Esquerra Republicana, amb una de netament lliberal com és la que representa Convergència i Unió. De totes maneres, també haig de dir que aquest assumpte pot deixar de tenir importància, si en les condicions del pacte, s’ha establert de forma clara, que el lideratge del govern l’assumeix el PSC i garanteix la lleialtat de tots plegats fins a finals de la legislatura.

El Partit del Socialistes de Catalunya, de Badalona, em consta que ha fet una revisió en profunditat de la seva actuació els darrers quatre anys, on han aflorat no només les coses que s’han fet bé, sinó també, els errors comesos i aquests darrers els han transformat en experiència, que els ha de permetre, no només no repetir-los, sinó de no cometre’n d’altres. Suposo que la gent d’Esquerra haurà fet el mateix i els de CiU, com que són nous en aquests afers, pel compte que els hi té aniran molt alerta. Si això és veritablement així, els auguris pels propers quatre anys a Badalona, no són pas gens dolents, sinó tot el contrari i potser fins i tot, d’aquí quatre anys podrem dir que el ventallot que els ciutadans han clavat ara, ha estat clau per redreçar el rumb de la nostra ciutat.

dissabte, 9 de juny de 2007

EL CANVI

A tots aquests interpretadors de la voluntat popular que darrerament, es prodiguen molt a la nostra ciutat, voldria fer-los notar que si els ciutadans haguessin volgut un canvi radical en la ideologia del govern a la nostra ciutat, hauria votat de manera que la coalició d’esquerres hagués resultat impossible i que o bé Garcia Albiol o Ferran Falcó, fossin el nou batlle de la ciutat.

L'única interpretació que es pot als resultats electorals de Badalona, és que es demana que continuïn les mateixes formacions, però amb les piles canviades i amb un tarannà ben diferent del que s’ha portat els darrers quatre anys.

Badalona no es fia de Garcia Albiol, Badalona, no vol un govern de dretes ni que sigui disfressada de centre com representa CiU, Badalona vol que els partits d’esquerra de la ciutat pactin i desgranin durant quatre anys un programa que els solucioni molts dels problemes que tenen plantejats.

El que si ha fracassat, és el barroer intent de fer creure al personal que les esquerres com a ideologia, no són adequades per governar una ciutat, que els valors de solidaritat, convivència, i igualtat en drets, estan renyits, amb l’eficàcia i la bona gestió.
El poble de Badalona ha parlat, potser avui més clar que mai, indicant que vol que les esquerres es posin d’acord, que cerquin els punts en comú i aparquin les diferències i que amb nous ànims i una nova manera de fer, encetin una nova legislatura, on les ensopegades de la passada, siguin utilitzades com experiència. Totes les altres interpretacions són martingales interessades, que els electors ja es preocuparan de castigar, quan sigui necessari.

dimecres, 6 de juny de 2007

NO FEU COSES RARES


Tots aquells que fa just un més enrere, maldaven per enviar els socialistes a l’oposició a l’ajuntament de Badalona, com que s’han quedat amb un pam de nas a la vista dels resultats electorals, dels que resulta com a única possibilitat per obtenir el que es proposaven és comptar amb l’aquiescència del Partit Popular. Ara proposen deixar que el PSC. Governi tot sol com a força més votada, per tal de muntar un front comú a l’oposició, que els hi permeti de fer-.l’ho caure quan els hi vingui de gust. Basen la seva idea, en el pobre argument que aquesta circumstància obligaria al PSC, ha haver de pactar totes les decisions. Quina bajenada!

Aquest argument no és sosté per enlloc, per diverses raons, com per exemple, que en aquests moments, on la societat badalonina, està canviant amb una rapidesa inusual i ha d’afrontar tota una sèrie de nous reptes de caire social el que menys li convé és un govern dèbil, inestable, lligat de peus i mans que de ben segur el que el faria és del tot ineficaç.. Per altre banda, hem de pensar que les formacions polítiques tenen com a missió principal governar i que les renuncies en aquests sentit sempre surten ben cares, com la història recent a la nostra ciutat s’ha encarregat ben bé de demostrar, en la carn del personal d’Iniciativa, que desprès de les eleccions de 1983, van decidir passar a l’oposició negant-se a renovar un pacte amb els socialistes, deixant aquests en minoria, i recolzats per Convergència i Unió, acte que els hi va acabar costant la pèrdua de sis regidors.

Jo penso que els que prediquen aquesta història són gent pusil·lànime, a la que els hi fa por agafar les regnes d’un govern i s’estimen més la tranquil·litat que dona poder criticar, amb la seguretat dels bancs de l’oposició on ningú t’acaba exigint responsabilitats. I si això és així, crec que defraudaran molt als qui en ells han confiat atorgant-los els seus vots.

Ningú em farà creure, que en els programes de PSC, ICV, i ERC, no hi ha més punts de coincidència, que no pas de discrepància, i que aquests darrers tampoc són tant greus com per no permetre un pacte, i en això també hi podríem incloure a CiU. Ningú no em pot negar també que resultaria molt més beneficiós per la ciutat, que s’unifiquin esforços que no pas que es disgreguin. També voldria assenyalar que dins la institució de govern local, hi ha tots els mecanismes, comissions informatives, de govern, etc, on es porten a terme els debats puntuals de cada decisió que s’ha de prendre i és comprova si s’ajusten als programes de cada formació, que pel fet de governar plegats allà hi tenen representació.

Deixem-nos estar d’invents, si algú vol que els socialistes vagin a l’oposició, que pacti amb el més llarg de tots nomes pel que fa a l’alçada, és l’única possibilitat, encara que segons el meu criteri, no respectaria massa la voluntat majoritària dels badalonins i no ho dubteu, que aquests sempre acaben passant factura.

dilluns, 4 de juny de 2007

EL SENYOR MARIANO FESTEJA ELS CONVERGENTS

Acabades les eleccions municipals, la classe política nacional s’apresta de totes totes a cercar posicions per l’esprint final, per les eleccions estatals, que ja és a punt de començar. El senyor Mariano, pel fet que durant els tres anys i escaig, no ha fet altre cosa que tancar-se a la torre del castell i considerar enemics a tots els eren fora, ara s’adona, de la seva debilitat, quan els estudiosos i matemàtics, li han fet adonar que és gairebé impossible que guanyi les properes eleccions per majoria absoluta. Com s’ho farà a les hores per governar si ningú el recolza?

Ràpidament ha posat proa a Catalunya i comença a cercar els convergents, avui a l’oposició en el govern autonòmic i segons sembla necessitats d’algunes àrees de poder, per allò tant sabut que estar en condicions de repartir càrrecs, és una manera de garantir fidelitats. Una entrevista publicada el diumenge, al diari La Vanguardia, li serveix per engegar la primera andanada, i diu que veu molt possible un Majestic II, doncs la situació quan es va produir el Majestic I era, segons ell, més complicada que la d’avui.

No se com s’ho mira el senyor Mariano, però em sembla que la situació avui no és de cap manera comparable amb la de l’any 1996. De primer, perquè Jordi Pujol tot i que en minoria, parlamentaria, ocupava la presidència de la Generalitat, i necessitava amb urgència el recolzament dels populars, de segon perquè en aquells moments, totes les ànsies d’augmentar l’autogovern a Catalunya no passaven per res més que demanar una lectura, més favorable del text constitucional i tercer que en aquest país no teníem l’experiència d’un govern amb majoria absoluta presidit per un falangista de l’última volada com José Maria Aznar.

Ara les circumstàncies són ben diferents, perquè, CiU, i el Partit Popular, no sumen prou diputats al Parlament de Catalunya per provocar un canvi en el govern d’entesa; de segon perquè el senyor Mariano i els seus han presentat recurs d’inconstitucionalitat, contra el nou estatut de Catalunya, un estatut on Artur Mas, líder actual de Convergència hi va tenir un paper destacat, sobre tot, desprès d’una maratoniana reunió al Palau de la Moncloa amb José Luis Rodriguez Zapatero; i tercer perquè ara ja tothom sap com les gasten els populars respecte a Catalunya, quan no ens necessiten per res.

És clar que la política és l’art de fer possible el que sembla impossible, però en unes circumstàncies com les d’avui, o les que es poden donar en un futur més o menys immediat, jo penso que per molts malabars que facin uns i altres, res podria convèncer al poble de Catalunya que un Majestic II, no fos una enredada, on els convergents primer i els catalans darrera, hi podríem perdre bous i esquelles.

Senyor Mariano, no torni aquí a marejar la perdiu, si voleu governar una Espanya democràtica, de primer heu de passar una travessa del desert, on les penitències els dejunis i les abstinències, us facin purgar, els greus pecats comesos, i us donin el valor suficient per fer propòsit d’esmena i de segon heu de fer pública renúncia a la ideologia d’extrema dreta, que els vostres grans valedors, Aznar, Zaplana i Acebes, fan gala cada cada cop que obren la boca.