dissabte, 20 d’octubre de 2007

CAL TORNAR A PARLAR DE FEDERALISME



A Catalunya i no cal dir a la resta d’Espanya, el personal que tenim molt clares les idees federalistes, som pocs i pel que es veu aquests darrers dies, mal avinguts.

Ara fa uns anys, quan Zapatero, accedia a la Moncloa, i Maragall ocupava la presidència de la Generalitat de Catalunya, vaig pensar que érem suficients, i que si fóssim capaços d’unir-nos al voltant d’un liderat, que en aquells moments semblava clar i fort, aconseguiríem de convèncer a una gran majoria de catalans i una bona part d’espanyols. Sabíem que el principal enemic, el nacionalisme, ens atacaria amb força i sense compassió de cap mena, i més quan havien perdut la posició de poder, tant al govern de la Generalitat de Catalunya, com al de l’estat. Sabíem també, que ens calia administrar amb moderació i mesura les nostres forces i que havíem de gestionar la quota de poder amb eficàcia, evitant de totes passades que els errors per excés en un o altre sentit, fessin la sensació que les forces federalistes, fóssim incapaços de governar amb coherència i dirigint cap al progrés i benestar de tots.

El problema va començar, quan les forces que a Catalunya agrupaven el nombre més gran de federalistes, no van obtenir els vots suficients per constituir l’executiu i van haver de recórrer al suport d’una força independentista. La inexperiència en labors de govern d’aquesta força i que per la pressió de les seves bases, es va veure obligada a entrar en competició amb el nacionalisme de dretes a l’oposició, per veure qui n’era més de nacionalista, tot això junt amb la peculiar i fins i tot podríem dir anàrquica manera de fer del president Pasqual Maragall, i amb una estratègia del líder opositor Artur Mas, que li feia buscar el recolzament des de Madrid, en el seu intent de recuperar el poder, van acabar per engegar en orris, el principal objectiu de la legislatura, com era el nou estatut d’autonomia.

El guirigall que es va formar a Catalunya, amb una Esquerra Republicana, passada de voltes, una CiU eixelebrada, que veia com el protagonisme se li escorria entre els dits, una Iniciativa que l’havia perdut tota, i un PSC, abatut per les maragallades, va acabar situant al federalista convençut, Rodriguez Zapatero, en una posició del tot insostenible, davant d’un ultra nacionalisme espanyol del Partit Popular completament desbordat i una part del seu propi partit, que veia en el desgavell català la millor mostra que el federalisme no conduïa enlloc. Davant aquest panorama, al president del govern espanyol, no li va quedar més remei que fer-se enrera i intentar un pacte amb el nacionalisme de dretes de CiU, que s’hi va lliurar en cos i ànima quan va veure la possibilitat de recuperar la presidència de la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament de la Moncloa. El pacte Mas Zapatero, si be desencalla l’aprovació de l’estatut al congrés dels diputats, comporta una crisi en el govern, amb la marxa d’Esquerra Republicana, i precipita la convocatòria d’unes eleccions, on ja tot és molt diferent que la primera vegada.

El més greu de tot plegat, és que la idea d’una Espanya federal ha tornat a perdre davant la tancada visió dels nacionalismes i tots aquests que n’estem profundament convençuts, hem d’acotar el cap i reconèixer que seguim essent pocs, potser massa pocs, per fer la nostra idea creïble en el conjunt de la societat espanyola.

La sortida del PSC, per la porta de darrera de Pasqual Maragall, i les seves declaracions ressentides vers el president del govern espanyol, i el president de la Generalitat de Catalunya, tot i que comprensibles, no ajuden gens ni mica a la popularitat de la idea, i menys en uns moments, on la confrontació entre els nacionalismes perifèrics i el centralista, és a l’ordre del dia i com a punt principal.

Potser ens caldrà esperar temps millors, fins que el personal s’adoni que el nacionalisme, sigui català, basc, gallec o espanyol, radical o moderat, basat sempre en assenyalar les diferencies entre pobles, no hi té cabuda en el segle XXI, on, per la tecnologia, el planeta se’ns ha fet petit, i les diferents cultures es fusionen i s’entrelliguen creant noves i molt diferents identitats. Potser aleshores acabaran veient el valor del federalisme com element aglutinant, dins de la diversitat.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

EL QUE HI HA A SOTA


Alguns Veïns de Dalt la Vila, van revoltats aquests dies per un pla de remodelació del Barri, que el govern de la ciutat a presentat amb la finalitat d’acabar amb la degradació que per falta d’una normativa urbanística concreta ve patint el barri.

He seguit el problema des d’una distancia prudencial, i aquest fet m’ha permès de veure sense cap mena d’apassionament, de quin mal plora la criatura.

Quan a l’any 2004, el que en aquells moments unia en la seva persona els càrrec de regidor de Cultura i del districte primer, Josep Duran, va convocar una jornada al Museu Municipal, on es va començar a moure el tema de la remodelació del nucli originari de Badalona. En aquella jornada que per cert va comptar amb una nombrosa assistència, senyal inequívoc de l’interès que el tema desperta en la ciutadania, vaig considerar que es cometia un error, en convidar a desenvolupar una ponència, a una arquitecte gironina, responsable de la remodelació del casc antic de la ciutat per dues vegades immortal; i dic això, no pas perquè el projecte no hagi estat reeixit, sinó perquè entre Girona i Badalona, pel que fa al seu nucli històric, una gran diferència ens separa, i aquesta és que mentre que a Girona, el gran valor, són una sèrie d’edificis de l’època medieval, pel fet que la ciutat va adquirir preponderància en aquesta època, a Badalona ens passava el contrari, doncs a l’edat mitjana, llevat de la torre dels Sancliment, i una església romànica, la resta del nucli de població, era compost del que de manera planera anomenem barraques, aixecades damunt les runes de l’antiga i esplendorosa Baetulo dels romans. L’exposició de la ponència sobre Girona, va ser brillant, pedagògica i entenedora pels assistents, tant que fins i tot va portar a alguns a considerar que el nostre Dalt la Vila era com una espècie de Girona en petit i res és més lluny de la veritat, doncs el veritable valor del nostre nucli antic, no és pas a la superfície on tret de rares ocasions, cap de les seves cases supera els dos-cents anys d’antiguitat, sinó que roman colgat a terra, en forma de fonaments, mosaics i trossos de parets.

Com es pot, doncs aflorar i estudiar el patrimoni històric de sota terra, sense perjudicar els interessos dels propietaris dels terrenys i les cases que hi ha al damunt? La solució que s’havia aplicat fins ara, era de compensar la superfície d’edificabilitat, augmentant l’alçada en una planta, a canvi de deixar accessible la planta baixa; solució que es pot veure en les dues cases romanes que es van localitzar al carrer Lladó. Aquest sistema, si be respecta la riquesa històrica i no fa perdre rendibilitat als propietaris, té l’inconvenient que canvia el paisatge exterior que fins ara havien tingut els carrers del barri.

El Pla Especial de Millora Urbana de Dalt la Vila, que ha redactat una comissió tècnica, creada arrel de les jornades que al principi de l’article he esmentat, pretén trobar un cert punt d’equilibri entre les dues qüestions, i és així que si es llegeix amb deteniment, hom s’adona que a més a més de preservar la trama urbana, dels carrers, també contempla la protecció d’alguns conjunts de cases que puguin tenir una certa rellevància.

Que passa, doncs perquè el personal s’esveri d’aquesta manera, penso d’entrada i senzillament, que el PEMU, xoca amb tots aquells que es van arribar a creure, que el nostre entranyable Dalt la Vila era una petita Girona. També que un dels grups municipals avui a l’oposició, ha vist en la confusió veïnal un camp abonat per carregar contra el principal partit del govern i dels seus aliats, i també que el partit majoritari en totes les eleccions a aquest barri, avui al govern, està dubtós i llença missatges prou confosos amb el temor que la defensa del pla possibilista que ha elaborat la gerència tècnica, li comporti una pèrdua de vots, en aquest barri.

No és a base de manifestos, ni de proclames més o menys incendiàries, com es pot arribar a solucionar el problema, sinó deixant de fer volar coloms i tocat tots de peus a terra, no és veient especuladors a cada cantonada, com preservarem els testimonis del nostre passat, sinó cercant les solucions que permetin que en el Barri de Dalt la Vila, convisquin en harmonia, veïns, comerciants i el patrimoni històric.

dijous, 11 d’octubre de 2007

LA MEMÒRIA HISTÒRICA


Sento un gran alleujament, quan veig que finalment la llei de la memòria històrica, comença a veure la llum, Ja començava a ser hora, que trenta dos anys desprès de la mort d’un dels dictadors sanguinaris que el passat segle XX ens va procurar, els espanyols comencéssim a passar pàgina de veritat, d’un dels períodes més negres de la nostra història més recent.

La “modèlica transició” a la democràcia, impulsada pels elements més lúcids del franquisme, que intuïen la impossibilitat de seguir amb el règim autocràtic desprès de la mort del dictador, recolzada per la classe empresarial, necessitada de relacionar-se amb la resta d’Europa i encapçalada per una institució monàrquica, frisosa per esmenar els errors del passat; per la seva pròpia naturalesa, va comportar la gran injustícia de ser com una mena de llei de punt final, per la significació de l’oblit de totes les vexacions a que el règim del general havia sotmès a tots els espanyols, que d’una manera o altre se li oposaven.

Hi ha qui diu que s’ha quedat curta, com per exemple Esquerra Republicana de Catalunya, que pensen caldria anular, i procurar reparació als perjudicats o els seus hereus, per totes les sentències que de manera injusta van dictaminar els tribunals del règim. La llei reconeix la il·legitimitat dels tribunals i les sentències, però no procedeix a la seva anul·lació, pel simple fet de la despesa econòmica que comportarien les indemnitzacions pertinents, a les que l’estat, o sigui tots nosaltres, hauríem de pagar.

A l’altre banda, els del Partit Popular, també s’oposen aferrissadament a la promulgació de la llei, i llencen proclames dient que l’actual govern socialista, només pretén furgar en velles ferides, cercant l’enfrontament entre els espanyols. No serà que el que temen és que els seus antecessors ideològics, acabin essent posats al descobert i que si bé no jutjats i empresonats, si que perdin el reconeixement social? O potser que el personal, acabi revisant la història i comenci a trobar similituds entre l’ideari que preconitzen i els que van governar amb mà de ferro?

El personal d’Unió Democràtica de Catalunya, assenyala que caldria un reconeixement, més exprés del que ja es fà, a les víctimes, fonamentalment per la seva ideologia cristiana, en la zona dominada per la república espanyola durant la guerra civil, encara que jo penso que aquests i durant quaranta anys, ja van ser glorificats fins a la medul·la, a més a més, en aquests moments, a molts d’ells se’ls ha promogut un procés de beatificació, en que la cúpula integrista de la església espanyola, culminarà a la Plaça de Sant Pere de Roma un dia d’aquests.

Jo crec que la llei, esmena un dels punts que debilitava molt el nostre estat de dret, i fins i tot l’actual institució monàrquica, que per l’oblit forçós de les injustícies comeses en el bàndol vencedor de la guerra civil espanyola, acabaven essent considerats com hereus del règim dictatorial, el que hauríem de fer tots plegats, els que ens considerem demòcrates convençuts, és recolzar-la, doncs és de veritat el primer intent seriós de promoure la reconciliació, de les famoses dues espanyes, des d’un punt de partida, de justícia i veritat, i no pas d’oblit.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

S'HA ACABAT EL CONFLICTE POLÍTIC



Quan ETA, va trencar la treva posant un bomba a la terminal T-4 a l’aeroport de Barajas, a més a més va acabar amb la possibilitat de qualsevol tipus de negociació política amb l'independentisme basc preconitzat per l’esquerra abertzale. ETA amb la seva acció, i la seva insistència en la lluita armada, va demostrar que no l’interessa de cap de les maneres la resolució del conflicte per la via del diàleg i que el seu braç polític Batasuna tant sols li anava be com a font de finançament.

L’aplicació estricta de la llei de partits polítics, una mostra de la qual la tenim aquests dies amb la decisió de jutge Garzon d’empresonar a les cúpules, vella i nova de la formació, acompanyat de la investigació conseqüent al Partit Comunista de les Terres Basques i d’Acció Nacionalista Basca, posa en greu perill les escadusseres fonts de finançament, que la banda pot arribar a tenir, fora de l'impost revolucionari amb l’amenaça als empresaris, que la labor policíaca, i la cooperació dins de la Unió Europea, cada vegada li fan més difícil.

El suport social a la banda, és cada vegada més escadusser, a les darreres manifestacions convocades per Batasuna, l’assistència és cada cop més minsa, i si be les manifestacions amb actes vandàlics, el que en diuen Kale Borroka, són més agressives, tot assenyala que el camí cap a la derrota definitiva de la banda ja no té retorn.

Diuen que les detencions i el desmanegament pràctic de tota l’estructura de Batasuna, pot induir a ETA, a fer un atemptat o a incrementar la Kale Borroka, potser tenen raó, però jo penso, que si no s’hagués practicat les detencions, també cometrien atemptats i incrementarien la lluita al carrer, si en troben l’oportunitat.

El que ens hauríem de preguntar la majoria d’espanyols que creiem profundament en la democràcia com a sistema, i en el diàleg com a eina de solució de conflictes, si la derrota pura i simple de la banda terrorista, sense que cap grup polític agafi la torxa de l’independentisme, no representarà criminalitzar aquesta idea, qüestió que els grans defensors de l’ultranacionalisme espanyol veurien en molts bons ulls, com ens demostren els discursos dels Aznar, Acebes, Rajoys i Zaplanas, on en aquesta qüestió del nacionalisme basc, sempre acaben confonent la finalitat amb els mitjans.

A voltes em pregunto, si l’explosió nacionalista d’una part del PNB, amb Ibarretxe al capdavant, no va en el sentit, de voler capitalitzar la idea independentista, davant la imminent derrota, d’ETA i el seu entorn.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

CAL QUE LA CIUTAT FUNCIONI


Els quatre anys de “relaxament” que els nostres governants, es van prendre la passada legislatura, almenys en aparença, pesen ara com una llosa sobre el nou govern actual. Moltes de les històries, que algú va decidir que era millor aparcar-les sota el criteri que el temps ho arregla tot, esclaten ara de manera que podríem qualificar fins i tot de virulenta, quan els ciutadans ja no estan disposats a seguir quatre anys més, creient que els problema se soluciona a base de negar la seva existència.

Dalt la Vila, El Consorci Badalona Sud, els pisos sobreocupats, les obres del metro, els oratoris dels musulmans, la neteja etc. etc. són assumptes que el temps ha fet més greus, i de solució més urgent i complexa, que no pas si quan tocava s’haguessin afrontat.

Els governants actuals, els toca d’empassar-se el marro dels que anteriorment van jeure a la palla, i a més a més actuar professionalment i sense error de cap mena per recuperar la confiança dels ciutadans; i això no vol dir que donin la raó als que reclamen sinó la tenen, com en la passada legislatura es va fer, en l’assumpte de la l’estació transformadora del tramvia, o l’aparcament en bateria a l’avinguda Marquès de Montroig, sinó actuar correctament i amb transparència que com s’ha demostrat en multitud d’ocasions, els ciutadans acaben agraint.

Als nostres regidors i regidores, els ciutadans no els demanem altre cosa, sinó que facin funcionar la ciutat i tinguin per segur, que una gran majoria de badalonins els ho sabrem agrair, atorgant-los-hi el vot, en la propera convocatòria.