Ja sé que algú em dirà, que per poder parlar de la proposta que fan els convergents addictes a Artur Mas, amb el recolzament del gran Gurú Pujol, hem d’esperar el dia 20 de novembre, quan es farà pública i la podrem conèixer amb tots els pels i senyals; però no hi puc fer més, el cos m’ho demana, i sense encomanar-me ni a Déu ni als Sants, em trobo avui assegut davant l’ordinador, teclejant i fent aparèixer a la pantalla tot un seguit de frases relacionades amb el tema. Potser hi ha influït haver llegit al diari, que Duran i Lleida, tampoc ho veu clar, i tot i que jo ideològicament estigui a les antípodes del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, haig de reconèixer la coincidència, doncs tampoc ho veig de cap de les maneres.
Ja fa dies que rumio, sobre les causes últimes que han portat als convergents a radicalitzar el seu discurs fins al punt d’arribar al sobiranisme extrem, i estic concloent que només és fruït del comprovar com les enquestes els assenyalen la permanència en el desert, desprès que la segona legislatura del tripartit a la Generalitat de Catalunya comença a apuntar a l’obtenció de bons resultats en els objectius proposats. No cal que ningú faci cara d’estranyesa, doncs és del tot evident que la política de governar sense escàndol ni estridències, que d’entrada ha caracteritzat el govern Montilla, comença a donar els seus fruïts, en forma de les més altes xifres d’inversió de l’estat a Catalunya que mai s’havien donat fins ara, el traspàs de la gestió del servei de rodalies que abans d’acabar l’any serà un fet, un progressiu desenvolupament del nou estatut, que ens condueix al més gran autogovern que mai ha tingut Catalunya, etc. etc.
Convergència Democràtica de Catalunya, va néixer amb la clara voluntat de cobrir l’espai socialdemòcrata de la societat catalana, però la moderació del discurs del Partit dels Socialistes de Catalunya, a la dècada dels vuitanta, que finalment van acabar ocupant aquest espai, va provocar la deriva dels nacionalistes catalans vers les posicions liberals i de la democràcia cristiana. És a partir d’aquest moment, que com a dignes representants del conservadorisme, incorporen al seu discurs allò tant recurrent de la no existència de diferència entre la dreta i l’esquerra, i que tots acaben per fer la política possibilista, neoliberal i conservadora. La realitat però sempre s’acaba imposant i en aquests moments es fa evident que la circumstància d’un govern d’autèntica socialdemocràcia a Espanya i a Catalunya, és la que ens està portant a un repartiment molt més just de la riquesa, i una consolidació de l’estat del benestar, i per tant un augment considerable de la qualitat de vida de tots els ciutadans sense distinció de classes. Les ideologies no han mort, ni moriran mai per molt que els conservadors s’hi emparrin i no dona el mateix resultat a la ciutadania, si manen les dretes o les esquerres.
Convergència Democràtica de Catalunya, es troba avui sense espai ideològic per cobrir; la banda socialdemòcrata li han pres els socialistes, i l’espai lliberal i demòcrata cristià, li ocupen els seus socis d’Unió el la vessant catalanista i el Partit Popular pel cantó espanyolista . Cap on tirar? Artur Mas i la cúpula convergent, amb la benedicció de l’ancià de la tribu, Jordi Pujol, sense pensar-ho dues vegades, han optat pel camí del mig i abans no sigui massa tard i el sentiment nacionalista quedi diluït en una Catalunya, més plural i més diversa, enarboren la quadribarrada, pretenent crear un espai aparentment sense altre ideologia que l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya.
Em resulta curiós i xocant, que en l’espai que proposa Mas hi càpiguen tant les dretes com les esquerres, els lliberals i conservadors, amb comunistes i socialdemòcrates, els independentistes amb autonomistes, etc. etc. em fa pensar amb el moviment peronista argentí, de on sorgiren els Montoneros d’extrema esquerra i la triple A d’extrema dreta. El que passa, és que ni Catalunya, és Argentina, ni Mas, Juan Domingo Peron; i a més a més millor que ni si assemblin doncs si ha d’acabar de la mateixa manera que en el país sud americà, més val que no comencin.
Pensen de veritat que cal refundar el catalanisme? O potser el que cal d’una vegada per totes, és que es defineixin ideològicament com el que en realitat són, un partit de dretes convençuts aplicadors de les doctrines neoliberals?
La solució, el vint de novembre, al bell mig de les manifestacions d’homenatge a Franco, tal i com ha pontificat l’Artur Mas.
Ja fa dies que rumio, sobre les causes últimes que han portat als convergents a radicalitzar el seu discurs fins al punt d’arribar al sobiranisme extrem, i estic concloent que només és fruït del comprovar com les enquestes els assenyalen la permanència en el desert, desprès que la segona legislatura del tripartit a la Generalitat de Catalunya comença a apuntar a l’obtenció de bons resultats en els objectius proposats. No cal que ningú faci cara d’estranyesa, doncs és del tot evident que la política de governar sense escàndol ni estridències, que d’entrada ha caracteritzat el govern Montilla, comença a donar els seus fruïts, en forma de les més altes xifres d’inversió de l’estat a Catalunya que mai s’havien donat fins ara, el traspàs de la gestió del servei de rodalies que abans d’acabar l’any serà un fet, un progressiu desenvolupament del nou estatut, que ens condueix al més gran autogovern que mai ha tingut Catalunya, etc. etc.
Convergència Democràtica de Catalunya, va néixer amb la clara voluntat de cobrir l’espai socialdemòcrata de la societat catalana, però la moderació del discurs del Partit dels Socialistes de Catalunya, a la dècada dels vuitanta, que finalment van acabar ocupant aquest espai, va provocar la deriva dels nacionalistes catalans vers les posicions liberals i de la democràcia cristiana. És a partir d’aquest moment, que com a dignes representants del conservadorisme, incorporen al seu discurs allò tant recurrent de la no existència de diferència entre la dreta i l’esquerra, i que tots acaben per fer la política possibilista, neoliberal i conservadora. La realitat però sempre s’acaba imposant i en aquests moments es fa evident que la circumstància d’un govern d’autèntica socialdemocràcia a Espanya i a Catalunya, és la que ens està portant a un repartiment molt més just de la riquesa, i una consolidació de l’estat del benestar, i per tant un augment considerable de la qualitat de vida de tots els ciutadans sense distinció de classes. Les ideologies no han mort, ni moriran mai per molt que els conservadors s’hi emparrin i no dona el mateix resultat a la ciutadania, si manen les dretes o les esquerres.
Convergència Democràtica de Catalunya, es troba avui sense espai ideològic per cobrir; la banda socialdemòcrata li han pres els socialistes, i l’espai lliberal i demòcrata cristià, li ocupen els seus socis d’Unió el la vessant catalanista i el Partit Popular pel cantó espanyolista . Cap on tirar? Artur Mas i la cúpula convergent, amb la benedicció de l’ancià de la tribu, Jordi Pujol, sense pensar-ho dues vegades, han optat pel camí del mig i abans no sigui massa tard i el sentiment nacionalista quedi diluït en una Catalunya, més plural i més diversa, enarboren la quadribarrada, pretenent crear un espai aparentment sense altre ideologia que l’assoliment de la plena sobirania de Catalunya.
Em resulta curiós i xocant, que en l’espai que proposa Mas hi càpiguen tant les dretes com les esquerres, els lliberals i conservadors, amb comunistes i socialdemòcrates, els independentistes amb autonomistes, etc. etc. em fa pensar amb el moviment peronista argentí, de on sorgiren els Montoneros d’extrema esquerra i la triple A d’extrema dreta. El que passa, és que ni Catalunya, és Argentina, ni Mas, Juan Domingo Peron; i a més a més millor que ni si assemblin doncs si ha d’acabar de la mateixa manera que en el país sud americà, més val que no comencin.
Pensen de veritat que cal refundar el catalanisme? O potser el que cal d’una vegada per totes, és que es defineixin ideològicament com el que en realitat són, un partit de dretes convençuts aplicadors de les doctrines neoliberals?
La solució, el vint de novembre, al bell mig de les manifestacions d’homenatge a Franco, tal i com ha pontificat l’Artur Mas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada