Tots aquests que ara acusen a Rodriguez Zapatero, de no haver recolzat l’estatut de Catalunya tal i com va sortir del Parlament de Catalunya, haurien de fer memòria, de les ànsies nacionalistes radicals que de cop i volta li van entrar a Convergència i Unió, que no havent paït la descavalcada del govern de Catalunya, es situà com un hippie dels anys seixanta a demanar l’impossible.
L’aritmètica parlamentaria va aconseguir quer prosperés un text, d’una més que dubtosa constitucionalitat, que indefectiblement havia de ser reajustat en el seu tràmit del Congrés dels Diputats, i que a més a més va permetre a Artur Mas fer-se la foto amb Zapatero, quedant com el gran salvador i deixant, el paper del tonto pel president de la Generalitat Pascual Maragall.
També haurien de recordar que l’única formació política que ha tingut la barra de plantejar un recurs, contra la màxima llei catalana, carregat de contradiccions al tribunal constitucional, ha estat el Partit Popular, formació que forma part de la mateixa Internacional que Unió Democràtica de Catalunya, qüestió que sense cap mena de dubte, ens indica la seva proximitat ideològica i la facilitat que això representaria, en una circumstància de victòria del Partit Popular a les eleccions, per obtenir el recolzament de la formació nacionalista catalana, que argumentaria, raons d’estat o l’interés per Catalunya, tal i com ja va fer, entre els anys 1996 i 2004.
Penseu en totes aquestes coses quan aneu a dipositar el vot a l’urna el proper 9 de març, penseu que els grans avenços socials i de tota mena, sempre s’han produït quan a la Moncloa hi ha hagut un socialista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada