L’esperit dels signants del pacte de Roma l’any 1957, Christian Pineau per França, (socialista) Joseph Luns, per Holanda (democràcia cristiana), Paul Henri Spaak per Bèlgica, (socialista) Joseph Bech per Luxemburg, (democràcia cristiana) Antonio Segni per Italia, (democràcia cristiana) i Konrad Adenauer per la República Federal de Alemanya (democràcia cristiana), considerat com l’origen de l’actual Unió Europea, poc te a veure amb el dels dirigents actuals. El neoconservadurisme actual del partit de Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi, el nacionalisme flamenc força majoritària a Bèlgica o la democràcia cristiana holandesa mediatitzada per una pujant ultra dreta, que posen com a bandera un nacionalisme passat de moda que està provocant una més que certa paràlisi del procés. Tot i els intents de dissimular-ho dels actuals caps d’estat dels vint-i-set països que la conformen, el darrer amb la promoció del descafeïnat tractat de Lisboa, és indubtable el benefici que n’obtenen pels seus interessos proteccionistes, sota el paraigua omnipresent dels Estats Units.
No hem d’oblidar que el tractat per una constitució Europea, avortat pels resultats negatius dels referèndums de França i Holanda, havia estat impulsat, per uns governs en els estats membres, de clara majoria socialdemòcrata, a més a més amb la voluntat ferma d’espolsar-se el jou de la dependència nord americana que des del final de la segona guerra mundial ha vingut suportant, i situar Europa a nivell de potencia mundial, tal i com li correspon.
No oblidem tampoc la reacció de disgust del president George W. Bush, manifestada amb la distinció de la nova i la vella Europa, quan el vell continent s’oposa majoritàriament a la seva política d’agressió amb la guerra d’Iraq, el trencament de facto de relacions amb el govern Zapatero, desprès que aquest retirés les tropes espanyoles de l’Iraq, la seva satisfacció quan el líder social demòcrata alemany Schroeder, no és reelegit canceller. Per resumir, només ens cal veure el darrer viatge, que ha fet com a president a Europa, on només ha trobat beneplàcits a la seva política d’agressió, ara contra Iran, on fa uns anys se li oposaven per la seva política Iraquiana. Els actuals governs d’Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit, li han rendit homenatge, i com a cirereta que corona el pastís, li han ofert un no rotund de Irlanda a la mínima possibilitat que Europa avanci cap a convertir-se en potencia mundial, sortint de l’imperi.
Per altre banda i si atenem que el No irlandès al tractat de Lisboa, d’entrada en paralitza la seva entrada en vigor, hem de començar a pensar que finalment George Bush, ha acabat sortint amb la seva, i que els poderosos dels Estats Units d’Amèrica poden dormir tranquils, que Europa, no els serà cap mena de competència, com a potencia mundial.
Als convençuts que el sistema socialdemòcrata europeu és l’únic que pot garantir un repartiment just de la riquesa que generem, ens cal esperar temps millors, temps on els partits d’esquerra, tornin a gaudir de la confiança de l’electorat, temps on els valors de la solidaritat, la igualtat, i la consciencia de classe, tornin a arraconar l’individualisme, el sentiment tribal, i l’exaltació de la diferència com element de disgregació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada