TRENCAR LA UNITAT

Quan han trencat la unitat de les formacions catalanes el personal de Iniciativa per Catalunya Verds, ara que ha decidit retirar la sol·licitud de compareixença de Zapatero, o abans, quan la van presentar?

Si encara no he perdut la capacitat d’entendre el que es diu i s’escriu i sobre tot, el que no es diu ni s’escriu, em sembla que ningú va demanar el parer del PSC alhora que els de Can Comunista presentaven la moció al registre del parlament, i crec que puc afirmar amb tota rotunditat, que cap dels líders socialistes catalans es va mostrar disposat a recolzar-la, totalment al contrari dels amics d’Esquerra Republicana, de Convergencia i Unió i del Partit Popular, que si van abraonar com a lleons famolencs.

L’atac de banyes del personal de Can Republicà, és veu que ha estat del tot monumental doncs amb un afany de recuperar un protagonisme perdut, intenten de pressionar de nou al PSC, amenaçant de trencar el tripartit si els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, no voten en contra dels pressupostos generals de l’estat, en el cas que govern Zapatero no hagi estat capaç d’aconseguir un bon tractat de finançament per l’autonomia catalana.

Quines ganes de complicar les coses! És que potser han pensat que el PSC, farà caure el govern Zapatero? És que potser creuen que amb Rajoy a la Moncloa, s’aconseguirà el finançament adequat pel nostre país? És pensen potser que els socialistes s’han tornat lirons?

Mai en tota la història, Catalunya ha estat tan a prop d’aconseguir un finançament adequat a les seves necessitats. Mai havíem disposat d’un lideratge a la Generalitat completament allunyat dels excessos verbals i de la comèdia histriònica, i que té l’efectivitat com a màxima senyera. On és doncs el problema?

De primer penso en Convergència, una formació que encara no ha paït, que la seva incapacitat de pacte l’hagi relegat a l’oposició i que només fa mans i mànigues per recuperar un protagonisme en la base d’atribuir-se com a propis els mèrits dels altres. Només cal pensar en la fotografia Mas Zapatero a la Moncloa per la qüestió de l’estatut, i l’afany posterior en atribuir-se el mèrit de la nova llei fonamental. De fet si ho mirem be, no fan altre cosa que intentar el mateix ara amb la qüestió financera, amb la pega que l’habilitat del PSC d’avui ha travat l’assumpte de tal manera que resulta del tot impossible obtenir acords fonamentals, sense el consens del govern català.

S’imposa un canvi d’estratègia i aquests darrers dies l’han començat a practicar en base al trencament de la unitat d’acció, de primer entabanant a un quants il·luminats d’Esquerra Republicana, i excitant-los amb l’atac de banyes que hem esmentat abans, qüestió que els ha fet aproximar-los a les seves posicions. Segona, fent temps fins que el Tribunal Constitucional resolgui sobre el tema estatutari, sense cap mena de consideració pel resultat, doncs en el fons l’únic que els interessa és que el Partit Popular es deslliuri del llast de tenir presentat un recurs, pactar amb ells si els resultats de les autonòmiques del 2011 ho permeten, per aconseguir altra vegada el poder a la Generalitat.

Més tard han seguit, proclamant la imminència d’un acord amb el govern sobre els mínims que podrien ser acceptables en la negociació, això si sense descuidar-se d’assenyalar, que és del tot imprescindible, el PSC no voti a favor dels propers pressupostos generals de l’estat. Fins on pensen arribar en el seu afany de recerca del protagonisme? Si la possibilitat d’un acord com aquest hagués existit de veritat, la sola menció pública que n’han fet els convergents li hauria fet perdre tota eficàcia, quan des del govern central acabarien per saber-ne fil per randa el seu contingut.

És que els de Can Convergència no saben encara el que convé o no a Catalunya, que els cal consensuar-ho amb els demès? Per si fos així em permeto d’explicar-los que el PSC i tot el seu equip al govern de la Generalitat ho saben a bastament.