LA INTOLERANCIA A BADALONA

Ja s’ha dit un munt de vegades, però sembla que hi ha qui no ho vol entendre. Els badalonins, hem estat sempre persones acollidores, gent a la que no ens ha costat gaire d’acceptar i integrar a tots aquells que han vingut a casa nostra a treballar i a millorar les seves condicions de vida. Ho vàrem demostrar a les primeries del segle XX, quan de Múrcia vingueren per aprofitar les oportunitats de feina, que significaren les obres del metro i l’exposició de 1929, ho vàrem tornar a ser en temps de la sagnant guerra civil, quan acollirem a un nombre ingent de refugiats, que fugien de l’exèrcit feixista. Ho tornarem a fer entre els anys cinquanta i la primera meitat de la dècada dels setanta del passat segle XX, quan des de les zones deprimides de l’estat espanyol, és feia cap a les regions industrialitzades.

En qualsevol de les ocasions, els badalonins els hem obert els braços, i hem compartit amb els nous vinguts la nostra prosperitat, quan l’hem tinguda, o les nostres penúries, quan els temps així ens ho han portat. Hem demanat respecte i hem donat respecte i de tot això, ens ha sorgit la Badalona actual, una Badalona, de 220.000 habitants, que van tots a la una en benefici de la seva ciutat, sense que mai hagi representat cap problema, ni tenir dues llengües, ni costums diferenciades; ans al contrari, hem sabut trobar en la diversitat una nova font de riquesa, no només cultural, sinó també fins hi tot econòmica.

Ara encarem el segle XXI, amb un nou repte conseqüent de la Globalització, com és una nova arribada d’immigrants procedents de les més exòtiques cultures del món. Repte que la majoria de badalonins, per l’experiència acumulada alguns, o d’altres pel fet d’haver estat immigrants, en temps no massa llunyans, estem em immillorables condicions d’encarar de la manera més profitosa. A més a més, cal afegir, que les circumstàncies politiques, d’uns estat de dret, amb totes les garanties democràtiques, ens garanteixen que el procés no porta cap segona intenció, com si en canvi podíem pensar a meitat del segle passat, en ple període de dictadura feixista, on de passada s’intentava anorrear la cultura catalana.

Sempre hi ha qui veu en les qüestions que el procés migratori comporta, una oportunitat per treure’n uns rèdits electorals, burxant en un tema pervers com és el de la por, i com a conseqüència refús a tot allò que ens és desconegut. Curiosament, aquests personatges, sempre acaben essent d’una determinada tendència ideològica, que a voltes se’ns ha presentat com a líders de la dictadura, o ara defensors de la llibertat i demòcrates de tota la vida.

M’agradaria dir al personal (de la nostra ciutat, i uns altres que volen venir de fora pel mateix tema), emparrat en cercar i crear conflictes cercant el xoc cultural o religiós, que tenen molt mala peça al taler i que el seu discurs a més a més de pervers, ja se’l creu ben poca gent, doncs només arriba a la gent més inculta i amb poca capacitat de raciocini.