dilluns, 29 de juny de 2009

ELS FRACASSOS D'ARTUR MAS


Deu ser perquè, Artur Mas ja ensuma que les properes eleccions autonòmiques l’any que ve, són la darrera oportunitat que li queda d’aconseguir alguna cosa positiva, com a líder de Convergència i Unió, (doncs és de preveure que hagi de plegar si fracassa en tercer intent d’aconseguir la presidència de la Generalitat de Catalunya), que aquests dies posa tota la car a la graella, malparlant d’un acord de finançament que encara no està tancat i que pel fet que no en forma part de la comissió negociadora, no coneix ni en els seus trets generals, a excepció del que ha sortit a la premsa. No en té prou amb això si no que també, anuncia grans retallades a l’estatut d’autonomia per part del Tribunal Constitucional.
No puc per més que interpretar el catastrofisme del líder de la dreta nacionalista catalana, com la rabieta d’aquell que veu com se li desmunta el xiringuito de la reclamació permanent, del victimisme històric i de la fita mai aconseguida, situació que ha permès a la seva formació, gaudir vint-i-tres anys de la poltrona del poder a Catalunya.
Artur Mas i el seu equip, s’adona que els sis anys que porta a l’oposició, tot i que no ha parat de tirar guitzes contra els governs catalanistes i d’esquerres, aquest en sis anys, han aconseguit més millores en l’autogovern i el finançament que no pas ells en vint-i-tres anys.
En l’anterior legislatura va intentar, pactant d’amagat amb Zapatero el nou estatut d’autonomia, aconseguir el reconeixement de la societat catalana, qüestió que li va sortir malament, quan els ciutadans s’adonen que la interferència de Mas, en la negociació que duia a terme el govern de la Generalitat, només pretenia aconseguir el suport del president espanyol a la seva aspiració a la presidència de la Generalitat.
Ara, quan veu que Zapatero no el truca, i que el govern que presideix Montilla, no nomes no es trenca, si no que des d’un esperit de col·laboració amb el govern central, està a punt d’aconseguir un pacte pel finançament que establirà un model perdurable en els anys. Engega la rabieta, i intenta per tots els mitjans que Esquerra Republicana es desmarqui del govern, fins i tot llançant-se a la muntanya del sobiranisme i el independentisme; però amb això també té mala sort, doncs, potser més que muntanya, l’hauríem d’anomenar desert el camp del sobiranisme i d’independentisme a Catalunya, quan el proppassat dissabte 27 de juny, les organitzacions que prediquen aquesta doctrina només van ser capaços d’aplegar 3.000 persones a l’acte que van convocar davant el Parlament.
El president Montilla, ha demostrat que ha sabut defensar molt bé els interessos de Catalunya, i ara veurà culminats els seus esforços amb un molt bon pacte de finançament, que complirà fil per randa les previsions del nou Estatut d’Autonomia, (que hauria pogut ser molt millor si el Sr. Artur Mas, amb el seu afany de protagonisme, no s’hi hagués ficat pel mig); i el més important de tot, és que ho ha fet, no des de la confrontació que prediquen els nacionalistes, si no des de la lleialtat i l’esperit de col·laboració, propis d’una estructura federal de l’estat.