Ja fa dies, els de la colla de l’Artur Mas es preparaven perquè fos quin fos el resultat de les negociacions, dir no al pacte de finançament autonòmic que ha vist la llum el segon cap de setmana de juliol.
Desprès d’haver donat més de deu xifres diferents en el transcurs de la negociació, aquests darrers dies van fixar el llistó en 5.000 milions d’euros, contradient les xifres dels experts i les institucions, com la Cambra de Comerç que la fixaven en una forquilla entre els 3.600 i els 3.800 milions. La proposta d’aquesta xifra, portava una doble intenció, de primer aprofitar el gran confusionisme que ells havien contribuït a crear amb els balls de números entre la població, per situar el llistó en un punt de segur inabastable pel govern de l’estat, i per un altre intentar de trencar la unitat del tripartit, fent picar a Esquerra Republicana de Catalunya, amb l’estúpida competició de a veure qui és més nacionalista; jugada que en la negociació del nou Estatut els va sortir prou be.
Tot i els preparatius, sembla que la decisió els ha agafat a contrapeu, doncs argüir que la concessió per part del govern de Catalunya, d’un any més en el termini de progressivitat per la obtenció de la xifra prevista comporti la il•legalitat de l’acord, em sembla si més no poc consistent i fàcilment rebatible.
El problema d’Artur Mas i el seu seguici, és tant sols que encara no han assumit, els resultats de les dues darreres eleccions autonòmiques, que no els van donar la capacitat de poder governar; i amb l’únic afany de recuperar el poder sigui com sigui, no han dubtat de perjudicar els interessos del país, pactant primer un estatut a la baixa, a canvi que Zapatero, contra la voluntat dels socialistes catalans, els facilités el camí a la presidència, i ara negant el millor acord de finançament que mai hi ha hagut, no només per Catalunya, si no per totes les comunitats autònomes que conformen l’estat espanyol.
Totes les estratègies els han fracassat, i ara pel seu mal cap, es troben alineats al costat del Partit Popular de Catalunya, injuriant un acord que segueix fil per randa les línies estatutàries, (tot i que Sanchez Llibre en un article al seu blog datat el 12 de juliol, digui el contrari sense argumentar-ho), i fa un pas important vers el federalisme de l’estat espanyol.
Del Partit Popular de Catalunya, també hauríem de parlar-ne, doncs la seva líder Alícia Sanchez Camacho, s’ha apressat a corroborar les tesis dels convergents, en el sentit l’augment de les aportacions es queda curt, tot i que ella no dóna cap xifra; el curiós però és que diu això, en el mateix moment que Cristobal Montoro, des de la seu central del carrer Gènova, augura la ruïna d’Espanya pel nou model de finançament; tot i que els presidents de les comunitats autònomes del PP, s’afanyen a dir que no hi faran cap fàstic als diners de més que els hi donin.
També es desmarquen la facció ultra independentista que lidera Uriel Bertran, dins d’Esquerra Republicana, així com els protagonistes de l’escissió que encapçala Carretero, seguint la lògica dels independentistes radicals, doncs l’acord consolida el camí cap a una Espanya Federal, qüestió totalment incompatible amb les argumentacions i principis independentistes.
Sanchez Llibre en l’article esmentat abans, pronostica un càstig electoral dels catalans cap als socialistes a les properes conteses electorals, autonòmiques i municipals tot i que a mi em sembla que la cosa pot ser perfectament a l’inrevés, quan els catalans s’adonin de la mala voluntat de la dreta nacionalista, catalana i espanyola, que no ha dubtat en contravenir els interessos del país per l’afany de tornar a la poltrona.
Convergents i ultra nacionalistes catalans, veuen perillar una de les raons de la seva existència, el victimisme i la reivindicació permanent amb l’estat espanyol, així com també que s’hagin obtingut uns molt bons resultats deixant de banda d’estratègies de coacció als governs de l’estat que ells sempre havien practicat quan ostentaven el poder a Catalunya, i optar per la tàctica de col•laboració i definició clara dels objectius que el govern que presideix Montilla ha portat a terme.
Artur Mas és ben conscient que se li acaba el termini, si a les properes autonòmiques de l’any que ve no aconsegueix ser president, haurà de deixar pas a una altre fornada, com a líders de la dreta nacionalista catalana; potser és per això que ara posa tota la carn a la graella, tot i que ho fa quan la flama és encara ben viva i el més probable és que en lloc d’una carn tendre i sucosa, pel seu mal fer, acabi recollint carbonet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada