Ja fa molts anys, quan els ajuntaments no es triaven per elecció democràtica si no per la voluntat omnipotent d’un governador civil, molt afecte al règim de “democràcia orgànica” que amb mà de ferro dirigia un “Glorioso Caudillo”; Una persona que aleshores ja comptava amb molta experiència, em deia, amb veu baixa, i en lloc discret: “Mira noi, per ser polític en aquest país, la primera gran virtut, que s’ha de tenir, és ser un gran i bon mentider; has de ser capaç sense posar-te vermell de dir avui que la paret és blanca, i demà que és negra sense ni tant sols parpellejar”. Jo sempre havia pensat que estava carregat de romanços o que ho deia fent referència a la particular situació de dictadura que el país es trobava, i on per part dels polítics, amagar la realitat i mirar de treure’n tot el profit que podien, fins i tot per una majoria, que per por no gosava a obrir boca, era el més normal del mon.
No va ser fins a l’arribada de la democràcia, quan el meu amic ja havia traspassat, que em vaig adonar de la molta raó que tenia, alhora que les seves paraules transcendien de l’època en que havien estat pronunciades i potser fins i tot adquirien un valor més intens; doncs per principis en una democràcia, el poble, que en teoria és sobirà, no tolera la mentida dels qui pretenen ser els seus representants i els acaba condemnant a l’ostracisme. Però arribats aquí, no van passar ni quatre anys del nou regim que em vaig adonar de la gran habilitat d’alguns ministres i alts càrrecs electes, que com si fossin deixebles avantatjats del badaloní Li Chan, canviaven el color de la paret sense fer servir pinzell, corró, o ni tan sols pintura.
Sempre havia cregut que els que actuaven així ho feien des de la distància, vull dir des de les altes institucions de govern de l’estat o autonòmic, i que això no es podia fer des d’un ajuntament, per raó de la proximitat amb els ciutadans, talment com als mags se’ls fa molt més difícil amagar la trampa quan tenen al public a la vora. Però sembla ser que avui a Badalona hi ha qui es creu Juan Tamariz, un dels números 1 de la màgia de prop, i ara ens vol convèncer que està complint fil per randa el que va dir a primers de maig i va repetir nombroses vegades durant la campanya electoral la idea: “Que no serà per mi que Albiol governi a Badalona, perquè l’alcalde de Badalona seré jo”.
Desprès que els resultats del 22 de maig no s’ajustessin ni una engruna a les seves previsions, i des de les més altes esferes del Palau de la Plaça de Sant Jaume s’emetessin les ordres oportunes per garantir l’aprovació dels pressupostos de la màxima institució catalana, la cosa es gira com una mitja, i ara resulta que el pacte de govern amb els socialistes que havia funcionat tant i tant bé, ha resultat ser un desastre, i que aquell que fins fa poc era un racista i xenòfob impresentable, té una multitud de coses bones que coincideixen plenament amb el programa convergent; a més a més de fer una lectura dels resultats molt i molt esbiaixada, dient que els ciutadans el que volien tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, era foragitar els socialistes del poder i per això en les primeres van guanyar ells a Badalona i en aquestes el PP.
El passat dissabte dia 11 de juny, votant per ell mateix, obre la porta de l’alcaldia a Albiol, i comencen a aparèixer missatges al Twitter i Facebook, on en fa responsable és el PSC per haver perdut a 31 barris de 34, exactament els mateixos que CiU. Pocs dies desprès garanteix al Partit Popular, un mínim recolzament per garantir una certa governabilitat de la ciutat, al punt que accepta la regidoria del districte primer i comença a posar condicions al nou govern, condicions que sorprenentment coincideixen gairebé fil per randa amb les que el PP proposa; tot i això Falcó segueix dient que CiU a Badalona és a l’oposició, encara que jo hi afegiria: “a l’oposició que mana “
No és bon màgic en Falcó, doncs l’engany se li ha vist de lluny, i sobretot els seus votants, davant del quals la seva imatge de líder ha acabat per terra. El meu amic des de l’espai infinit, quan mira a Badalona, es deu fregar les mans repetint amb insistència, jo ja ho deia!
No va ser fins a l’arribada de la democràcia, quan el meu amic ja havia traspassat, que em vaig adonar de la molta raó que tenia, alhora que les seves paraules transcendien de l’època en que havien estat pronunciades i potser fins i tot adquirien un valor més intens; doncs per principis en una democràcia, el poble, que en teoria és sobirà, no tolera la mentida dels qui pretenen ser els seus representants i els acaba condemnant a l’ostracisme. Però arribats aquí, no van passar ni quatre anys del nou regim que em vaig adonar de la gran habilitat d’alguns ministres i alts càrrecs electes, que com si fossin deixebles avantatjats del badaloní Li Chan, canviaven el color de la paret sense fer servir pinzell, corró, o ni tan sols pintura.
Sempre havia cregut que els que actuaven així ho feien des de la distància, vull dir des de les altes institucions de govern de l’estat o autonòmic, i que això no es podia fer des d’un ajuntament, per raó de la proximitat amb els ciutadans, talment com als mags se’ls fa molt més difícil amagar la trampa quan tenen al public a la vora. Però sembla ser que avui a Badalona hi ha qui es creu Juan Tamariz, un dels números 1 de la màgia de prop, i ara ens vol convèncer que està complint fil per randa el que va dir a primers de maig i va repetir nombroses vegades durant la campanya electoral la idea: “Que no serà per mi que Albiol governi a Badalona, perquè l’alcalde de Badalona seré jo”.
Desprès que els resultats del 22 de maig no s’ajustessin ni una engruna a les seves previsions, i des de les més altes esferes del Palau de la Plaça de Sant Jaume s’emetessin les ordres oportunes per garantir l’aprovació dels pressupostos de la màxima institució catalana, la cosa es gira com una mitja, i ara resulta que el pacte de govern amb els socialistes que havia funcionat tant i tant bé, ha resultat ser un desastre, i que aquell que fins fa poc era un racista i xenòfob impresentable, té una multitud de coses bones que coincideixen plenament amb el programa convergent; a més a més de fer una lectura dels resultats molt i molt esbiaixada, dient que els ciutadans el que volien tant a les eleccions autonòmiques com a les municipals, era foragitar els socialistes del poder i per això en les primeres van guanyar ells a Badalona i en aquestes el PP.
El passat dissabte dia 11 de juny, votant per ell mateix, obre la porta de l’alcaldia a Albiol, i comencen a aparèixer missatges al Twitter i Facebook, on en fa responsable és el PSC per haver perdut a 31 barris de 34, exactament els mateixos que CiU. Pocs dies desprès garanteix al Partit Popular, un mínim recolzament per garantir una certa governabilitat de la ciutat, al punt que accepta la regidoria del districte primer i comença a posar condicions al nou govern, condicions que sorprenentment coincideixen gairebé fil per randa amb les que el PP proposa; tot i això Falcó segueix dient que CiU a Badalona és a l’oposició, encara que jo hi afegiria: “a l’oposició que mana “
No és bon màgic en Falcó, doncs l’engany se li ha vist de lluny, i sobretot els seus votants, davant del quals la seva imatge de líder ha acabat per terra. El meu amic des de l’espai infinit, quan mira a Badalona, es deu fregar les mans repetint amb insistència, jo ja ho deia!
Article Publicat al Diari de Badalona de data 23/06/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada