UN MONO

Demà dia 7 de juliol, al flamant nou passeig marítim, just a les escales que condueixen al renovat i readaptat vestigi, del gloriós passat industrial de la tercera ciutat de Catalunya, el Pont del Petroli, s’inaugurarà la primera escultura de mida natural, que hi ha a Badalona i que representa un dels símbols que han esdevinguts de fa anys i panys, identificatius de la nostra ciutat, com és el Mono, ensenya per excel·lència de la fàbrica que van fundar Vicens Bosch y el seu germà Josep  a finals del segle XIX.

És ben veritat que a Badalona ens costa de seguir els nous corrents artístics, qüestió que ens ha procurat més d’una deserció d’intel·lectuals badalonins, que en no trobar el recolzament ni la comprensió necessària per desenvolupar la seva activitat creativa, acaben triomfant fora del nostre terme municipal; la qüestió del mono n’és un bon exemple, doncs quan fins i tot als carrers de pobles ben petits del nostre territori, ja fa temps hi trobem escultures representatives d’escriptors, poetes, o pintors, relacionats d’alguna manera amb el municipi, disposats de manera que el públic s’hi pot retratar al costat, com si es tractés d’un personatge real, fins ara a la tercera ciutat de Catalunya, i no pas gracies al consistori, (ni el d’abans ni el d’ara hi ha fet res perquè sigui una realitat), si no a la idea i gestions d’Albert Gamiz professor de l’escola Pau Gargallo, i l’entusiasme decidit d’Antonio Guillen, gerent de l’Anís del Mono, serà realitat a partir de demà que els badalonins i badalonines, a més a més de tots aquells que ens venen a visitar, podran endur-se si volen, un record gràfic, al costat d’un dels símbols, que transcendint de l’etiqueta de l’anís, ha pres una dimensió ciutadana.

Moltes anècdotes, s’expliquen relacionades amb el mono que de fet va donar nom a l’anís avui de fama mundial, però avui els explicaré una que al Sr. Antonio Guillen li agrada a voltes recordar. Resulta que el primer mono que el Sr. Vicens Bosch tenia en una gàbia al pati d’entrada de la fàbrica, es va morir i el Sr. Bosch va escriure una telegrama al seu representant a la illa de Cuba, demanant-li, amb la més gran urgència possible, li enviés 1 o 2 micos, per substituir el difunt; la sorpresa de Vicens Bosch va ser majúscula quan l’endemà rep la resposta, també per via telegràfica, on el representant li anuncia que en el proper vaixell que sortia de la illa cap a la península li consignaven 14 simis i que els 88 restants els hi enviarien en properes expedicions. Sense cap mena de dubte, el representant havia confós el 1 o 2 per un 102 com una casa.

Temo que demà, 7 de juliol de 2012, quan es destapi l’estàtua, acte per el qual la figura passarà a formar part del nostre paisatge urbà, i coneixent el tarannà “mediàtic” de l’alcalde i altres membres de l’actual consistori, s’eclipsi la figura dels veritables impulsors de la idea i de fet qui l’han fet possible, el Sr. Antonio Guillen, gerent del fàbrica Anís del Mono, Albert Gamiz, professor del Pau Gargallo i Susana Ruiz escultora, que ha materialitzat el projecte. Vagi doncs per ells el meu sentit homenatge, des d’aquesta petita finestra de la columna del Diari de Badalona.

PS Haig de confessar que la meva primera idea abans d’escriure aquest article va ser ironitzar sobre l’anònim català del segle XIX; Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico, però he pensat que temps hi haurà per fer-ho, doncs les analogies amb personatges badalonins d’avui no en són pas poques.

Article publicat al Diari de Badalona de data 06/07/12