Acabades les eleccions municipals, la classe política nacional s’apresta de totes totes a cercar posicions per l’esprint final, per les eleccions estatals, que ja és a punt de començar. El senyor Mariano, pel fet que durant els tres anys i escaig, no ha fet altre cosa que tancar-se a la torre del castell i considerar enemics a tots els eren fora, ara s’adona, de la seva debilitat, quan els estudiosos i matemàtics, li han fet adonar que és gairebé impossible que guanyi les properes eleccions per majoria absoluta. Com s’ho farà a les hores per governar si ningú el recolza?
Ràpidament ha posat proa a Catalunya i comença a cercar els convergents, avui a l’oposició en el govern autonòmic i segons sembla necessitats d’algunes àrees de poder, per allò tant sabut que estar en condicions de repartir càrrecs, és una manera de garantir fidelitats. Una entrevista publicada el diumenge, al diari La Vanguardia, li serveix per engegar la primera andanada, i diu que veu molt possible un Majestic II, doncs la situació quan es va produir el Majestic I era, segons ell, més complicada que la d’avui.
No se com s’ho mira el senyor Mariano, però em sembla que la situació avui no és de cap manera comparable amb la de l’any 1996. De primer, perquè Jordi Pujol tot i que en minoria, parlamentaria, ocupava la presidència de la Generalitat, i necessitava amb urgència el recolzament dels populars, de segon perquè en aquells moments, totes les ànsies d’augmentar l’autogovern a Catalunya no passaven per res més que demanar una lectura, més favorable del text constitucional i tercer que en aquest país no teníem l’experiència d’un govern amb majoria absoluta presidit per un falangista de l’última volada com José Maria Aznar.
Ara les circumstàncies són ben diferents, perquè, CiU, i el Partit Popular, no sumen prou diputats al Parlament de Catalunya per provocar un canvi en el govern d’entesa; de segon perquè el senyor Mariano i els seus han presentat recurs d’inconstitucionalitat, contra el nou estatut de Catalunya, un estatut on Artur Mas, líder actual de Convergència hi va tenir un paper destacat, sobre tot, desprès d’una maratoniana reunió al Palau de la Moncloa amb José Luis Rodriguez Zapatero; i tercer perquè ara ja tothom sap com les gasten els populars respecte a Catalunya, quan no ens necessiten per res.
És clar que la política és l’art de fer possible el que sembla impossible, però en unes circumstàncies com les d’avui, o les que es poden donar en un futur més o menys immediat, jo penso que per molts malabars que facin uns i altres, res podria convèncer al poble de Catalunya que un Majestic II, no fos una enredada, on els convergents primer i els catalans darrera, hi podríem perdre bous i esquelles.
Senyor Mariano, no torni aquí a marejar la perdiu, si voleu governar una Espanya democràtica, de primer heu de passar una travessa del desert, on les penitències els dejunis i les abstinències, us facin purgar, els greus pecats comesos, i us donin el valor suficient per fer propòsit d’esmena i de segon heu de fer pública renúncia a la ideologia d’extrema dreta, que els vostres grans valedors, Aznar, Zaplana i Acebes, fan gala cada cada cop que obren la boca.
Ràpidament ha posat proa a Catalunya i comença a cercar els convergents, avui a l’oposició en el govern autonòmic i segons sembla necessitats d’algunes àrees de poder, per allò tant sabut que estar en condicions de repartir càrrecs, és una manera de garantir fidelitats. Una entrevista publicada el diumenge, al diari La Vanguardia, li serveix per engegar la primera andanada, i diu que veu molt possible un Majestic II, doncs la situació quan es va produir el Majestic I era, segons ell, més complicada que la d’avui.
No se com s’ho mira el senyor Mariano, però em sembla que la situació avui no és de cap manera comparable amb la de l’any 1996. De primer, perquè Jordi Pujol tot i que en minoria, parlamentaria, ocupava la presidència de la Generalitat, i necessitava amb urgència el recolzament dels populars, de segon perquè en aquells moments, totes les ànsies d’augmentar l’autogovern a Catalunya no passaven per res més que demanar una lectura, més favorable del text constitucional i tercer que en aquest país no teníem l’experiència d’un govern amb majoria absoluta presidit per un falangista de l’última volada com José Maria Aznar.
Ara les circumstàncies són ben diferents, perquè, CiU, i el Partit Popular, no sumen prou diputats al Parlament de Catalunya per provocar un canvi en el govern d’entesa; de segon perquè el senyor Mariano i els seus han presentat recurs d’inconstitucionalitat, contra el nou estatut de Catalunya, un estatut on Artur Mas, líder actual de Convergència hi va tenir un paper destacat, sobre tot, desprès d’una maratoniana reunió al Palau de la Moncloa amb José Luis Rodriguez Zapatero; i tercer perquè ara ja tothom sap com les gasten els populars respecte a Catalunya, quan no ens necessiten per res.
És clar que la política és l’art de fer possible el que sembla impossible, però en unes circumstàncies com les d’avui, o les que es poden donar en un futur més o menys immediat, jo penso que per molts malabars que facin uns i altres, res podria convèncer al poble de Catalunya que un Majestic II, no fos una enredada, on els convergents primer i els catalans darrera, hi podríem perdre bous i esquelles.
Senyor Mariano, no torni aquí a marejar la perdiu, si voleu governar una Espanya democràtica, de primer heu de passar una travessa del desert, on les penitències els dejunis i les abstinències, us facin purgar, els greus pecats comesos, i us donin el valor suficient per fer propòsit d’esmena i de segon heu de fer pública renúncia a la ideologia d’extrema dreta, que els vostres grans valedors, Aznar, Zaplana i Acebes, fan gala cada cada cop que obren la boca.
