divendres, 13 de juliol de 2007

EL NACIONALISME I LA UNIÓ EUROPEA


Es compatible la idea nacionalista, amb el concepte d’Unió Europea?

Entenc com a Unió Europea, quelcom més que un simple mercat comú on és deixen circular lliurement les persones, els capitals i les mercaderies, eliminant qualsevol mesura de caire proteccionista. Jo l’entenc com una mena d’entitat supranacional, que actua políticament amb una única direcció; que de cara a l’exterior parla amb una única veu, i que els seus representants elegits democràticament, son capaços d’unificar els esforços de tots, en pro de la millora del benestar de tots plegats. És per això que quan fa un temps enrere, a Espanya es va sotmetre a referèndum la ratificació del tractat per una Constitució Europea, vaig veure la llum, i albirar l’esperança que finalment assoliríem un nou estatus que ens permetria que la nostra veu fos reconeguda en el concert internacional, a més a més d’actuar de contrapès en un planeta cada vegada més unipolar.

Però poc dura l’alegria a casa del pobre i tot i que en el nostre referèndum va sortir victoriosa la posició favorable, desprès de vèncer les reticències, del ultranacionalisme espanyol representat pel Partit Popular i del nacionalisme català majoritari que simbolitza Convergència i Unió. El no del xovinisme francès i holandès, tant de la dreta com de l’esquerra, va acabar per relegar el projecte al calaix de l’oblit, un llarg període de temps.

Un any i mig més tard, quan a la Unió si han incorporat nous països, quan un dels principals motors, (Alemanya), s’adona que el tractat de Niça amb el fet de comportar una il·lògica, confecció de majories, esdevé un obstacle massa gran per administrar una conjunció de vint-i-set països, agafa el toro per les banyes i intenta elaborar un nou tractat, on suprimeix totes aquelles expressions i referències que puguin molestar als xovinistes i defensors de les essències nacionals, començant pel propi nom del tractat que deixa d’anomenar-se Constitució.

Àngela Merkel i la formació on milita, tot i estar situada a la dreta de l’espectre ideològic no se la pot titllar de nacionalista, doncs a Alemanya desprès d’haver passat per la traumàtica experiència del nazisme i és potser per això que ha optat per una solució pragmàtica per evitar un ben segur retrocés dels interessos del sector econòmic de la Unió. No cal dir que s’ha trobat amb grans esculls alhora d’aconseguir l’aprovació d’aquest nou tractat i de fet, em sembla que el que ha sortit és ben pobre i que amb prou feina tapa justet l’expedient, per no qualificar de fracàs, desprès de les cessions que ha hagut de fer als bessons Kazinsky en el tema fonamental de la confecció de majories, allargant en el temps la seva aplicació.

A França mana la dreta, i aquesta si s’aixopluga sota el paraigua del nacionalisme quan li convé; al regne Unit tant li fa l’esquerra com la dreta, doncs sempre acaben cantant el Deu Salvi a la Reina; als Països Baixos, l’extrema dreta està agafant cada vegada més protagonisme; tot ens obre un panorama, on sembla que una Europa Unida convertida en una potència, capaç de disputar l’hegemonia dels Estats Units, durant bastant temps quedarà en simplement un somni.