dimecres, 4 de juliol de 2007

DEL PACTE D’ESQUERRES AL PACTE DE PROGRÉS


Amb tristor per part dels que hi creiem, el pacte d’esquerres a l’ajuntament de Badalona s’ha anat a l’aigua, desprès de dues legislatures de funcionar més o menys entrebancat, sobre tot els darrers quatre anys.

Una vegada m’he refet de la primera impressió, i desprès d’haver llegit les declaracions d’uns i altres, goso a engegar una reflexió del perquè de tot plegat i d’aquesta fatalitat que sembla planar per la nostra ciutat, fent que les qüestions personals, o uns petits matisos ideològics, acabin sempre donant un paper rellevant a les formacions de dreta en el govern de la nostra ciutat.

Repassant la història recent, ens adonarem que el PSC i el PSUC, o el seu successor actual ICVEUiA, tret de la primera legislatura (1979-1983), mai van ser capaços de tornar al pacte, fins que no van desaparèixer de l’escena dos del personatges més importants, Mario Diaz i Joan Blanch. No vull dir amb això que tot fos degut a la falta de feeling que hi havia entre tots dos, però si que va ser un dels factors determinants d’una situació de la que els de Can Comunista, se’n van emportar la pitjor part, doncs de dotze regidors a la primera legislatura, han acabat amb els cinc actuals. Recordo que dies desprès de les eleccions de 1983, amb un bon amic meu que la nit electoral era, juntament amb gent del PSUC a la Plaça de la Vila xiulant al nou alcalde Joan Blanch, comentàvem el fet, i quan jo li recriminava l’acció, dient que el que havien d’haver fet era intentar repetir el Pacte de la primera legislatura, em va respondre que això només seria possible si el PSUC conservés l’alcaldia i que sinó era així, hi guanyarien més fent oposició. Com resulta evident el meu bon amic no va resultar profeta de cap manera.

L’any 1999. amb Maite Arquè liderant el Partit Socialista, una Jove Muntsa Niso a ICV, i un Manolo Armenteros, al final de la seva carrera com a líder d’EUiA, ens fan tornar la il·lusió que aquesta vegada va de debò, tot i les dificultats de tenir un Partit Popular al govern de l’estat que amb la supressió de l’IAE, posa en seriós compromís el finançament de les administracions locals, entre elles la de Badalona, la cosa va tirant endavant. Quatre anys més tard, el 2003, quan ICV, i EUiA han decidit unificar esforços i ERC aconsegueix representació a l’ajuntament per primera vegada en l’actual període democràtic, es repeteix la història i d’entrada tots pensem que serà la legislatura de la consolidació, sobretot quan a l’octubre, fruit de les eleccions al Parlament de Catalunya, és configura un govern d’Esquerres a la Generalitat de Catalunya, i a la primavera següent el PSOE entra al Palau de la Moncloa. Però la cosa es torça i el personal que ocupa les poltrones de govern, tant del PSC com d’ICVEUiA no sap estar a l’alçada, potser preocupats per problemes interns dins de cada formació, a can socialista la sensibilitat que domina a l’executiva local, no és la mateixa que controla el grup municipal, i a Can comunista, perquè els de la vella guàrdia tornen a aixecar cap pel cantó de ICV, i dins d’EUiA comencen les dissensions amb el personal del PSUC Viu. Fruït de tot això, és una gestió municipal poc reeixida on tot el que s’ha fet bé, ha quedat en l’anonimat i les falles, grans i petites d’uns i altres, han estat magnificades en els mitjans de comunicació.

Tot això porta com a conseqüència que el 27 de maig, una bona part de l’electorat badaloní decideix de castigar a totes les formacions del govern, alguns quedant-se a casa, la majoria, i d’altres, els menys, canviant la seva opció de vot vers a les formacions que els darrers quatre anys han configurat l’oposició. El resultat, tot i que un canvi en la correlació de forces, permet seguir configurant un pacte d’esquerres a la ciutat de Badalona i hom interpreta que la voluntat dels badalonins ha estat fer un toc d’atenció a les forces que havien governat fins aleshores, demanant-los que es deixin estar de romanços, revisin les seves actuacions, i es posin les piles per configurar un govern on l’eficàcia sigui la màxima prioritària.

De les declaracions del personal del PSC i Esquerra Republicana, es dedueix que han pres nota del missatge i accepten el repte que els posen els ciutadans; per contra per part d’Iniciativa, sembla que no vulguin reconèixer les errades sinó que pretenen carregar el mort a les esquenes del PSC. Això es tradueix, a la segona reunió dels representants per la reedició del pacte, en la presentació d’una proposta d’organigrama municipal, amb una sèrie de punts que qualifiquen de innegociables, on tret de la figura de l’alcaldessa, sembla que qui hagi obtingut nou regidors sigui Iniciativa enlloc del PSC.

La vella guàrdia, que considera adversaris els socialistes enlloc de la dreta reaccionària del Partit Popular, ha tornat a imposar el seus criteris a la nova seu del carrer Latrilla, i per això han obviat l’abandonament a mitja legislatura del tema de l’habitatge, la crisi en el seu grup municipal que els va comportar la dimissió del la cap de llista Muntsa Niso i la posterior retirada del regidor que l’havia substituït Francesc Fernandez, la desastrosa gestió en l’àmbit d’ensenyament, o la desgraciada de mediambient, que mentre es malbarata aigua per deficiències notòries en la xarxa de rec, es fa buidar una piscina d’un casal de nens al barri de la Salut, les reiterades manques de lleialtat amb els socis de govern, que ha fet semblar en moltes ocasions que enlloc de govern fossin l’oposició, etc. etc.

Tot plegat ha contribuït a crear un clima de desconfiança, que en aquests moments, desprès del toc d’atenció que han fet els ciutadans, i on cal posar-se ràpidament les piles per governar amb eficàcia, ha impossibilitat de totes passades la renovació del Pacte d’Esquerres a la nostra Ciutat.