dissabte, 20 d’octubre de 2007

CAL TORNAR A PARLAR DE FEDERALISME



A Catalunya i no cal dir a la resta d’Espanya, el personal que tenim molt clares les idees federalistes, som pocs i pel que es veu aquests darrers dies, mal avinguts.

Ara fa uns anys, quan Zapatero, accedia a la Moncloa, i Maragall ocupava la presidència de la Generalitat de Catalunya, vaig pensar que érem suficients, i que si fóssim capaços d’unir-nos al voltant d’un liderat, que en aquells moments semblava clar i fort, aconseguiríem de convèncer a una gran majoria de catalans i una bona part d’espanyols. Sabíem que el principal enemic, el nacionalisme, ens atacaria amb força i sense compassió de cap mena, i més quan havien perdut la posició de poder, tant al govern de la Generalitat de Catalunya, com al de l’estat. Sabíem també, que ens calia administrar amb moderació i mesura les nostres forces i que havíem de gestionar la quota de poder amb eficàcia, evitant de totes passades que els errors per excés en un o altre sentit, fessin la sensació que les forces federalistes, fóssim incapaços de governar amb coherència i dirigint cap al progrés i benestar de tots.

El problema va començar, quan les forces que a Catalunya agrupaven el nombre més gran de federalistes, no van obtenir els vots suficients per constituir l’executiu i van haver de recórrer al suport d’una força independentista. La inexperiència en labors de govern d’aquesta força i que per la pressió de les seves bases, es va veure obligada a entrar en competició amb el nacionalisme de dretes a l’oposició, per veure qui n’era més de nacionalista, tot això junt amb la peculiar i fins i tot podríem dir anàrquica manera de fer del president Pasqual Maragall, i amb una estratègia del líder opositor Artur Mas, que li feia buscar el recolzament des de Madrid, en el seu intent de recuperar el poder, van acabar per engegar en orris, el principal objectiu de la legislatura, com era el nou estatut d’autonomia.

El guirigall que es va formar a Catalunya, amb una Esquerra Republicana, passada de voltes, una CiU eixelebrada, que veia com el protagonisme se li escorria entre els dits, una Iniciativa que l’havia perdut tota, i un PSC, abatut per les maragallades, va acabar situant al federalista convençut, Rodriguez Zapatero, en una posició del tot insostenible, davant d’un ultra nacionalisme espanyol del Partit Popular completament desbordat i una part del seu propi partit, que veia en el desgavell català la millor mostra que el federalisme no conduïa enlloc. Davant aquest panorama, al president del govern espanyol, no li va quedar més remei que fer-se enrera i intentar un pacte amb el nacionalisme de dretes de CiU, que s’hi va lliurar en cos i ànima quan va veure la possibilitat de recuperar la presidència de la Generalitat de Catalunya, amb el recolzament de la Moncloa. El pacte Mas Zapatero, si be desencalla l’aprovació de l’estatut al congrés dels diputats, comporta una crisi en el govern, amb la marxa d’Esquerra Republicana, i precipita la convocatòria d’unes eleccions, on ja tot és molt diferent que la primera vegada.

El més greu de tot plegat, és que la idea d’una Espanya federal ha tornat a perdre davant la tancada visió dels nacionalismes i tots aquests que n’estem profundament convençuts, hem d’acotar el cap i reconèixer que seguim essent pocs, potser massa pocs, per fer la nostra idea creïble en el conjunt de la societat espanyola.

La sortida del PSC, per la porta de darrera de Pasqual Maragall, i les seves declaracions ressentides vers el president del govern espanyol, i el president de la Generalitat de Catalunya, tot i que comprensibles, no ajuden gens ni mica a la popularitat de la idea, i menys en uns moments, on la confrontació entre els nacionalismes perifèrics i el centralista, és a l’ordre del dia i com a punt principal.

Potser ens caldrà esperar temps millors, fins que el personal s’adoni que el nacionalisme, sigui català, basc, gallec o espanyol, radical o moderat, basat sempre en assenyalar les diferencies entre pobles, no hi té cabuda en el segle XXI, on, per la tecnologia, el planeta se’ns ha fet petit, i les diferents cultures es fusionen i s’entrelliguen creant noves i molt diferents identitats. Potser aleshores acabaran veient el valor del federalisme com element aglutinant, dins de la diversitat.